L’exili de talents al nostre país ve de lluny, el cas de Juan Lluís Vives

Tornant a les coses series i transcendents, crec que fer paral·lels en el temps ajuda a veure que: ¡¡ Per més que avancem no ens movem de lloc !!. Als nostres dies lamentar-se de la situació econòmica i social que viuen els joves és un tema recorrent, i resulta francament decebent veure com joves titulats, amb capacitats i aptituds, han d’emigrar per poder desenvolupar les seves possibilitats. Aquestes Fugues de Cervells, com se les ha anomenades, en el nostre país venen de lluny. Un cas emblemàtic fou el de Lluis Vives, del qual tractarem avui, un prohom de l’ humanisme en ple  renaixement. Realment hauríem de plantejar-nos que passa a la península Ibérica, ja que és una situació que s’ha repetit en masses ocasions de la nostra història.

Quatre exemplars dels Diàlegs de Vives, tres editats a Valencia en espanyol el 1749, 1788 i 1807, seguits d’un llatí de Barcelona

 

Vives neix en un any molt significatiu, el 1492 a Valencia, una de les capitals de la Confederació Catalano-aragonesa. Fill de comerciants Jueus conversos en aparença, ja que deu anys abans del naixement de Vives, l’ inquisició sorprengué la seva mare i altres familiars en plena litúrgia en una sinagoga clandestina instal·lada a casa seva. Aquest fet inicià un procés contra la família herètica que el perseguí tota la vida.

Juan Lluis Vives començà a estudiar a La universitat de Valencia el 1507 però el 1509 el seu pare veient el rumb que prenia el procés de la inquisició contra els seus, envià al jove estudiant a prosseguir els seus estudis a la Sorbona de París per tenir-lo allunyat.

El 1512 acabà el doctorat i es traslladà a Brujas, (Bèlgica actual) on al no poder tornar, s’hi casà i trobà feina impartint classes. El 1526 revé la noticia de la condemna del seu pare a morir cremat a la foguera, juntament amb les restes de la seva mare exhumades ja que havia mort de malaltia anys abans. No calen comentaris sobre la intransigència de la inquisició i menys amb diners pel mig, però aquesta manera de solucionar les coses si que es genuïnament Ibèrica, caracteritzada per ser de tot menys racional, però amb la delicadesa de la redempció, des de Espanya s’envià una sol·licitud a Lluis Vives a Brujas perquè tornes a la península a impartir classes d’humanisme a la Universitat de Alcalà de Henares. Òbviament ell renuncià per por, però degut als canvis polítics a tota la Europa continental, ja no hi estava segur i emigrà a Anglaterra. Treballà pel cardenal Wolsey en el regnat d’Enric VIII i aconseguí instal·lar-se a la cort on establí una ferma amistat amb Tomás Moro.

En aquesta època s’inicià en els corrents més innovadors del humanisme però s’enyorava de Lovaina i la seva gent, sobretot la seva altre gran amistat: Erasme de Rotterdam. Fa goig veure el nom de Vives entre prohoms de tal magnitud, però hagué de renunciar a la seva nacionalitat a pesar de ser un Cristià Catòlic Apostòlic i Romà convençut. Els anys que visqué a Anglaterra aconseguí una posició econòmica i social important, però al oposar-se al divorci del Rei per les seves creences fent costat a Moro, juntament amb les ganes de tornar a Lovaina feren que ho perdés tot. Un cop retornat a Brujas i mig instal·lat, revé la noticia de l’execució de Tomás Moro, fet que l’hi suposà un fort cop, tant per la seva vida particular com pel que representava com a pensador i impulsor de l’ humanisme.  A partir d’aquí Vives es posiciona contra Enric VIII, l’incipient església anglicana i la reforma que es propagava pel continent. Utilitzà la seva influència amb Carles V, però les seves cartes caigueren en mans d’espies, i al veure que la seva vida corria perill es retirà de la vida política activa dedicant-se a escriure i a una vida retirada més intel·lectual. Sàvia decisió en el meu entendre que sense haver d’arribar a aquests extrems s’hauria de repetir més sovint. Visqué fins el 1540 morint a Brujas.

 

Portades de les dues Introduccions a la Saviduria de 1779 i de 1791

 

 

El que més ha transcendit ha estat la seva obra escrita, la seva vida fou apassionant, però les seves obres tenen una profunditat i saviesa que fins i tot en el dia d’avui no són ben digerides. Fou reformador dels plans d’estudi de les universitat s de tot Europa, traductor i comentarista d’ Aristòtil, amés de pare i divulgador de l’ humanisme com a corrent filosòfica a casa nostra, sense que mai hi podes tornar a posar els peus. Una mostra més de la gratitud típica de la nostra terra, privar de tot a qui tot ho mereix!.

Les ensenyances de Vives s’introduïren tard i molt paulatinament a la península, generalment amb els primers llibres impresos en llatí en edicions molt reduïdes destinades a minories, però al S. XVII i sobretot el S. XVIII amb la il·lustració que recuperà els ideals dels humanistes es feren edicions en llangua vernacula de les obres de Vives més importants. Conseguiren fer-se molt populars algunes obres com els famosos Dialegs. Posteriorment fou reivindicat com a gran gloria nacional, ¡¡¡Ironies de la Història!!! Segurament si en vida hagués tornat a Espanya hagués acabat a la foguera i cent cinquanta anys després es reimprimien frenèticament els seus llibres.

De les seves obres tinc en gran estima una petita col·lecció de diverses edicions dels seus Diàlegs, dels quals es reprodueixen les portades, son simples enquadernacions en pergamí d’època, però en canvi els Llibres de La Introducció a la Saviduria que mostro, son enquadernats en pasta espanyola i perfecte pel que fa a la seva conservació, però no es publicaren en espanyol fins el 1779 i el 1791.

Hi ha moltes altres obres interessantissimes de Vives que es troben en edicions modernes, però  La Introducció a la Saviduria encara no es troba en català i es una obra cabdal. Una mostra més de les nostres mancances....

Continuem no tenint-ho tot traduït al Català, literatura alternativa naturista

Al igual que el post anterior, el títol ja ho diu tot. Pot sobtar aquest salt temàtic, i ja informo que tornaré a temes més seriosos a partir d’ara, però hi ha temes divertits que no se sap on classificar en la prestatgeria, i per afinitats sociològiques, tinc de costat els llibres de temàtica i època Nazi amb els de culte al cos i desnudisme del mateix període, potser degut a que l’ordre en una biblioteca indica molt de la manera de pensar del seu propietari, però la realitat es que jo el que no se on posar-ho, busco una lògica afinitiba, seguint els mètodes d’Aby Warburg, biblioteca del qual sempre he admirat.

Dons bé, poso un altre exemple de la literatura de subsòl que en l’actualitat no gaudeix de cap prestigi i en canvi en el seu moment fou tota una revelació. L’alliberació sexual però sobretot moral i masclista de desprès de la primera guerra mundial, comportà que en el període que posteriorment s’anomenà d’entreguerres, les editorials traguessin a la llum obres de temàtiques molt dispars amb públics reduïts, que en el cas del nostre país amb la Guerra Civil i la posterior Dictadura quedaren totalment oblidats per no dir censurats. Aquell moment d’eufòria cultural comportà que la població  busques nous credos on aferrar-se, ja que l’antic règim en sentit moral havia decaigut i es buscaren noves activitats socials on realitzar l’individu. Evidentment fou el moment en que els esports gregaris experimentaren un major nombre d’associats, i on aquestes agregacions assoliren més importància que els sindicats!!!. Òbviament estic ironitzant sobre a quines activitats dediquen l’atenció les grans masses de població. Però diu bastant a favor de Catalunya el fet, entre molts d’altres, que en aquell moment mirés cap al nord buscant noves maneres d’entendre la vida. I entre d’altres coses es dediquessin uns esforços a traduir obres estrangeres, sobretot franceses i alemanyes sobre la temàtica que avui s’exposa.

Les traduccions de totes maneres es feren a Barcelona, però en castellà. I el que avui denuncio es que: Fins i tot les obres escrites per autors catalans, sota pseudònim, ja que encara eren temes malvistos, publicaren el llibre en Castella.  Per tant hi ha obres d’autors catalans com el Dr. Que utilitzà el nom de Laura Brunet com a pseudònim per la seva obra “Desnudismo integral, una nueva visión de la vida”  que tot i pràcticament no vendre’s a la resta d’Espanya, publicaren les seves obres en castellà per un mercat Català. Fet que en el dia d’avui encara trobo inexplicable, si no fos perquè en aquella època un text escrit en espanyol tenia mes credibilitat!!!.

Llibre de Roger Salardenne, “Un mes entre desnudistas”, la edició espanyola i la francesa.

 

Les obres exposades en qüestió son un tast de la literatura d’aquesta temàtica, difícils de trobar en l’actualitat per les seves reduïdes tirades editorials i cap reedició. Pel que fa a la seva credibilitat, en el dia d’avui ens semblen infantils i poc rigoroses científicament parlant, però en el fons no disten de les publicacions semblants d’avui dia, fora del format i presentació. El contingut es el mateix, amb dosis de rebeldia i esperit alliberat, creien afirmar veritats tant antigues com la pròpia existència, i fer apologia d’una manera de viure sense perjudicis que en el dia d’avui la majoria de la població ha assimilat sense tant d’extremisme fanàtic. En canvi s’inicià una etapa d’hedonisme i culte al cos que la nostra societat encara està pagant molt cara.

Personalment crec que foren llibres que en el seu dia es vengueren més a les classes acomodades benestants com a producte pseudo - eròtic on podien regalar-se la vista amb les pèssimes fotografies que contenen, que no pas en una lectura real i exhaustiva del llibre, amb fruits mentals i de concepció de la vida, que es el que es proposaven. Però l’alliberació que ajudaren a realitzar a certs estaments de la població fou la llavor que en la vinguda de la democràcia ens ha dut on som. I personalment crec que en el moment actual fer escarafalls de pudor de segons quines imatges i de la pròpia nuesa es una regressió cultural, per tant no hauria de tenir lloc, ara bé: l’ús gratuït sense argument a on no toca, només per atraure l’atenció encara ho trobo més fora de lloc. En el camp ètic pels temes que estem tractant hauríem de prohibir el prohibir, però ser conscients i responsables, no confondre llibertat amb llibertinatge, i no ho dic des de un punt de vista religiós, soc lliberal,  però crec en el respecte al pròxim si no et trepitja cap dret, pel que si la societat en general aconseguís tenir un mínim de cultura generalitzada i uns valors mes o menys iguals no hi hauria d’haver cap conflicte i es podria parlar i fer de tot. Cosa que no passa en moviments autàrquics com els manifestos del post anterior, o integrismes morals i religiosos.

Llibre de “Desnudismo Integral” escrit i publicat a Barcelona el 1931 sota pseudònim

 

La llibertat en els últims anys ha tornat a ser coartada, Sigui pels mitjans tecnològics o per mantenir les estructures socials insostenibles de l’actualitat. Perdem graus de llibertat absoluta, quan ens fan creure que la relativa augmenta. La intercomunicació amb els mitjans actuals ens cohesiona com a mesa social però resta eficàcia a l’individu. Per controlar a poblacions dispars en un sol territori com passa actualment s’han de retallar llibertats individuals, en els aspectes que tractem avui on encara no hi ha censura, llibres com els exposats aquí foren editats a Barcelona a la dècada dels anys trenta del segle vint, ara no serien publicats, i si ho fossin tindrien la publicitat gratuïta de les crítiques detractores.

Martin de Lucenay, Llibre “los Fueros del naturismo”, de la nombrosa col·lecció: Temas Sexuales  

 

El curiós d’aquest temes es que qui hi està a favor viu en sintonia amb les seves creences, qui està en contra nega l’existència i la possibilitat d’obrir els ulls, la posició que crec més honrada es la d’informar-se i decidir. Personalment fa anys vaig llegir el llibre d’Oscar Tusquets: “Contra la desnudez” i lluny de ser una critica es un anàlisi històric exhaustiu de l’enfrontament de l’espècie humana amb el seu propi cos, i com ha reaccionat en cada època. No entrant en teoria estètica, senzillament com fan els antics llibres de nudisme només es parla de sociologia, i aporta un equilibri a pesar de ser escrit en una època d’alliberació.

Comprensió i respecte es la base que falta a la majoria de ciutadans.   

 

llibre d’Oscar Tusquets: “Contra la desnudez”

 

L’orgull de no tenir-ho tot traduït al Català, no he trobat cap edició catalana del “Mein Kampf”

El títol ja ho diu tot, hi ha moments de la història que són amargs de recordar, tot i que no per això s’han d’oblidar. Crec que els llibres són el millor antídot contra la pèrdua de memòria col·lectiva, el mal es que encara són poc apreciats per la multitud. El cas del conflicte mundial del 1939 al 1945 és més recordat per la cinematografia que l’ha usat com a teló de fons, que no pas com a període històric on es reedificaren per les armes els valors que actualment encara regeixen la nostra societat. Evidentment la humanitat ha comés atrocitats, i segur que les tornarà a cometre per més que ho vulguem evitar, de fet, crec que es inherent a la condició humana. Però el que m’interessa aquí, al marge de judicis històrics, socials i morals, és veure que ha sobreviscut d’una cultura que en un moment es descarrilà de la ètica i la moral tal com avui la tenim entesa.

Els motius que avui em fan escriure això, són purament culturals i d’amor als llibres, no d’apologia de cap credo polític, exposaré com  varen anar a parar a les meves mans un seguit de llibres que en el dia d’avui gaudeixen de cert prestigi en el mon del col·leccionisme, i pertanyen a un Índex prohibit moralment.

 

Portada i fotografia de les guardes del llibre “La Nueva Arquitectura Alemana” de Albert Speer del 1941. En alemany i espanyol.

Segurament no escriuria aquestes línees, ja que no tenen res a veure amb la bibliofília al nostre país,  però precisament aquest vincle es el que m’ha fet reflexionar. He buscat edicions catalanes traduïdes d’aquestes obres, i no n’he trobat cap. Pel que sense buscar un fons ètic,  segurament el món editorial Català ha cregut que no serien comercials, i per aquest motiu no s’han traduït. Ara bé l’interessant es perquè el poble Català  no ha volgut tenir aquestes obres traduïdes, encara que fos per recordar el que mai s’ha de pensar. Personalment crec que al estar totes traduïdes d’època en Castellà durant la dictadura franquista, s’hi tenia certa aversió, i aquest fet ha dut que en l’actualitat podem presumir de ser un poble que mai ha tingut aquestes obres  en el seu idioma. Tot i que les primeres edicions espanyoles són realment cotitzades pel mercat de bibliòfils del nostre país. 

Jo vaig trobar el llibre de “La Nueva Arquitectura Alemana” de Albert Speer del 1941 en una fira de vell a quatre rals, i el vaig comprar com a curiositat per les fotografies i la monumentalitat dels edificis que hi sortien. Anys més tard vaig descobrir que era un llibre molt buscat entre bibliòfils, El llibre mostra una arquitectura que ha desaparegut com a botí de guerra. Els aliats feren demolir totes les construccions del Raich, un exemple de la negació de la memòria històrica que perdura en els llibres.

 

Portada del: Mein Kampf en les seves primeres edicions espanyoles, la primera de 1935 i la segona del 1937.

 

Portada de Hitler y el Nacional Socialismo de O. Scheid, traducció espanyola del 1941

 

Un cas semblant em passà amb el Mein Kampf  d’Adolf Hitler, el vaig comprar com a curiositat sense saber exactament que comprava, es la primera edició espanyola, impresa en el transcurs de la Guerra Civil. Eren llibres de propaganda amb edicions no molt llargues que el regim de Franco distribuïa en els seus col·laboradors i divulgava per l’estat amb la fi d’apropar-se a les polítiques d’Alemanya, però quan aquesta hagué perdut la guerra, ràpidament es deixaren de publicar i en l’actualitat són pràcticament censurats. El cas del Mein Kampf  es digne d’estudi, no se que es pitjor moralment parlant si trobar-se en l’error, o perpetuar-lo. Divulgar les errades històriques faria més probable que no es repetissin, però el sentiment de culpa pot negar les realitats.

 Com a dada històrica exposaré que: Actualment, els drets d’autor de totes les edicions del Mein Kampf, excepte l'anglesa són propietat de l'estat de Baviera fins a finals del 2015 data en què expiraran. En l’actualitat Peter Raubal, fill del nebot de Hitler Leo Raubal, tindria una base legal sòlida per aconseguir els drets d'autor si ho intentés. Raubal, és enginyer i ha manifestat que no vol cap part dels drets del llibre que li podria fer guanyar milions d'euros.

El govern de Baviera, en acord amb el Govern Federal d'Alemanya, no permet cap còpia o impressió del llibre a Alemanya i s'hi oposa a qualsevol altre estat amb menys èxit. Posseir i comprar el llibre és legal. Comerciar amb còpies antigues és igualment legal, llevat que es faci apol·logia de la guerra o l'odi, que és generalment il·legal. La majoria de llibreries alemanyes no en volen saber res, de comerciar amb aquest llibre. Als Països Baixos vendre el llibre, fins i tot en el cas de ser una còpia antiga, és il·legal com fer apol·logia de l'odi, però no ho és ni posseir-lo ni prestar-lo.

Mein Kampf en una de les seves primeres edicions franceses

 

Per tant superades les Guerres, i mundialment acceptat el genocidi, amb les repercussions que suposà, els llibres encara paguen el tribut i són víctimes de censura, quan son els únics guardians de la memòria d’època que aviat quedaran, ja que les persones supervivents, filmacions antigues i pel·lícules, al igual que els llibres d’història de la segona guerra mundial moderns són purgats en les seves declaracions i manifestacions. Les paraules per veure el mal que causen s’han de sentir de la boca de qui el causa. Recuperar una memòria històrica censurada no crec que interessi a ningú. Cada individu hauria de tenir totes les premisses sobre la taula i jutjar sàvia i justament, així potser no es repetirien errors històrics garrafals.

 

Mostres d’arquitectures colossals publicades al llibre de Speer, demolides en acabar la guerra pels vencedors.

 

Imatge en construcció d’obres faraòniques, mostra del poder de l’efímer Raich...

 

 

Boeci, la Consolació de la Filosofia i les verdaderes injustícies polítiques

Encara que sembli no venir al cas, fa uns dies llegint un article a un diari sobre l’espoli del patrimoni per part de les autoritats republicanes al final del conflicte Civil el 1939 per tal de poder sustentar els exiliats un cop finalitzada la Guerra, em causà certa repulsió. M’obrí un dilema que feia temps que em rondava. El columnista acabà l’article lamentant-se que les obres d’art antigues, en la seva majoria obres d’orfebreria i joies, d’or i plata, foren foses per vendre lingots a pes als països centreamericans  que acolliren els exiliats, fet lloable si no fos que la gran majoria no varen veure ni un cèntim, mentre que qui administrava aquest tresor públic usurpat a la península, dilapidaren els diners fent vida a cos de rei. Fins aquí es un cas més de robatori a nivell nacional i la història n’està plena. El que realment m’impressionà fou la frase políticament correcte i arquetípica dels nostres temps que utilitzava el periodista dient que: Es pot justificar la destrucció de tot el patrimoni del mon encara que només sigui per salvar una vida humana.

Aquí discerneixo totalment. Em sembla una afirmació del tot incorrecte i mostra la poca capacitat analítica i de coneixements històrics del qui l’escriu. Efectivament, la nostra societat es la que més ha sobrevalorat la vida des de que hi ha vida humana al planeta. Crec que cal fer una reflexió: El que queda de l’existència d’un individu es la seva obra, a grans trets: tenim coneixement de cultures i civilitzacions que s’han extingit gràcies a la pervivència d’obres puntuals creades per aquests subjectes, i podem afirmar que la nostra cultura i civilització de la qual estem tant orgullosos, es el resultat acumulatiu de les experiències d’infinitat d’individus que han existit en anterioritat als nostres temps. Dir que la vida d’un home viu en l’actualitat val més que el fruit de la infinitat de vides d’essers que ja no hi son, em sembla una bajanada, ja que hi ha vides i vides...! Es podria parlar d’aportacions individuals que fa un individu a la societat i a la seva cultura, però seria caure en una escala jeràrquica políticament incorrecte, en canvi ho mesurem socialment amb treball i repercussions econòmiques i ningú no es queixa? Però ningú em sancionarà si poso un exemple: Dir que és molt més important per la humanitat que hagi existit Einstein, Pasteur o Fleming que no pas qui escriu aquestes Líneas. Jo no ho dubtaria ni un moment en dir quina vida val més pel conjunt de la humanitat, a pesar de que un encara estigui viu, i la destrucció de l’obra dels anteriors portaria una infinitat de mors en el futur, per tant no es pot parlar tant a la lleugera. Qui per ser políticament correcte afirma que per salvar una vida anònima es pot sacrificar l’obra dels que ja no viuen, realment no valora la humanitat, i en lloc de parlar com  un humanista, ho fa com un vulgar subjecte immers en el capitalisme tot i que en el seu escrit es el que critica.

Portada de la “Consolation de la Philosophie” de Boeci, Paris 1638

 

 

Crec que la vida humana en el moment present es sobrevalorada, efectivament al llarg de l’historia mai ho havia estat tant, es un mètode de control social molt eficaç. El correcte des del punt de vista del humanisme tal com fou entès en els seus inicis, és que cada individu sobrevalori la seva pròpia existència, però no pensa com ara que la societat ja te la valorarà per tu, es un llisó d’humilitat que crec incomprensible en una societat del benestar, però la humanitat ha viscut i sobreviscut amb uns altres paràmetres molt diferents.

El llibre que presento avui, la Consolació de la Filosofia de Boeci, es una reflexió magistral sobre la vida, l’existència i el que l’home pot i no pot durant el temps que viu. Mostra les finalitats individuals a la vida i les col·laboracions socials que un individu pot fer, però per sobre de tot hi ha el perfeccionament personal, no la busqueda com s’ha posat de moda últimament, sinó la consciència i el control d’un mateix.

Recordem que Boeci era un filòsof, noble, polític romà nascut el 480, cap a la fi de l’imperi, que ascendí en càrrecs polítics fins a Cònsol de Roma i Magister Officiorum, espècie de primer ministre, però caigué en desgràcia, fou empresonat i executat a Pavia entre el 524 i el 525 d.c. La causa de la seva execució injusta fou la defensa del Senat de Roma, i uns valors que avui en diríem democràtics, en front d’una espècie de dictadura. Ara bé, el seu llibre més famós i que l’ha dut a la immortalitat! Es la seva obra La Consolació de la Filosofia, escrit des de la presó esperant la seva execució. A ell devem també la traducció d’autors grecs que gràcies a ell han perviscut, i de fet per tota la seva obra es considerat el primer filòsof de la època medieval i l’últim de l’antiguitat.

Una de les traduccions catalanes, de la Consolació de la Filosofia del 1989

 

 

Quan un sap que te la fi a prop, es preocupa del verdaderament important, i en realitat no es que pensaran els altres sinó un acte d’anàlisi introspectiu cap a un mateix.  Boeci és el mestre entre mestres i una llisó que seria obligatòria, si de mi depengués, que assolissin tots els polítics d’aquest món.

L’edició presentada, m’excuso de no haver-la llegida, ja que està en francès antic i personalment no domino l’idioma. Es un llibre que no tinc cap intenció de llegir! Em sap greu confessar-ho, la vaig comprar en un estirabot de bibliòfil, ja que una Consolació de la Filosofia impresa el 1638 a Paris, a un bon preu, no es troba cada dia, i a la península en el S. XVII no tinc constància que en “Romanec” se n’imprimís cap. Però l’edició moderna que mostro traduïda al català l’hi he fet lectures en totes direccions, i no hi ha vegada que no s’hi descobreixi alguna cosa de profit.

El coneixement conforta l’anima i l’arma per qualsevol adversitat, fins hi tot la fi de l’existència.

El Palladio de Pierre le Muet, l’influencia clàssica a França, via cap a casa nostra

El llibre presentat avui poc te a veure amb bibliofília catalana, es una traducció al francès  d’un tractat d’arquitectura italià. Un Palladio molt d’estar per casa... Però és una de les primeres traduccions que es feren d’aquests Quatre Llibres de la Arquitectura, que a la vegada tractà l’arquitectura clàssica a partir dels textos de Vitruvi. M’interessà aquest tractat de Pierre Le Muet de 1647, tot i que fou escrit el 1626, perquè es el resum dels quatre llibres de Palladio, amb un annex d’arquitectura francesa, amés es dona molta importància al que creu interessant i omet del tot els exemples construïts d’arquitectura clàssica que proposa Palladio, i fins i tot suprimeix capítols sencers de l’obra.  Però no per això deixà de conciderar-se una traducció. Eren els criteris de l’època que en el dia d’avui encara respectem.

 

Portada de l’obra, Palladio de Le Muet, Paris 1647

Aquest fet, i les notables diferències amb les edicions italianes, i les espanyoles de l’època em feren donar compte que resseguir les influències arquitectòniques en funció de la tractadistica editada en aquell moment, i les influències de les corrents comercials dels llibres influïren fortament en l’arquitectura clàssica o diguem-ne culta dels S. XVII i XVIII de tot Europa.

Com a exemple diré que Palladio fou traduït primer i molt més correctament en espanyol que en francès, cosa que ara ens podria estranyar, però en aquell moment Espanya encara no havia deixat de ser un focus cultural i econòmic de primer ordre, en canvi en català s’ha d’esperar a trobar alguna edició dels llibres de Palladio fins al S. XX.

 

ròleg de l’obra signat per Le Muet

Ara be, Catalunya es trobava en una encreuada cultural, i sempre ha tingut posats els ulls més cap al nord que cap al sud. Es pot demostrar que abans de la il·lustració, arribaren més tractats d’arquitectura a Catalunya des de França que no pas des de Castella. Un exemple d’això en seria l’origen tipològic de la masia anomenada canònica, sense cap mena de dubte un element persistent en tota la geografia catalana central i nord – oriental, que antigament des de Puig i Cadafalch s’habia vingut dient que la distribució en planta, amb sala central, era una tipologia heretada de la domus romana; però ara podem afirmar que es mentida. Afirmació demostrada perquè cap masia d’origen medieval conserva aquesta tipologia, en canvi a partir de mitjans del S. XVII i sobretot durant tot el XVIII es una invariable. Dons be, resulta que devem aqueta tipologia a la tradició romana, re-interpretada al renaixement i mal traduïda o interpretada a la seva manera pels francesos,  que com no, exportaren els seus llibres més enllà de les seves fronteres, i a Catalunya se’ls varen creure .

Per tant un simple llibre com aquest tractat de Palladio de Le Muet pot influir en l’arquitectura construïda durant dos cents anys després de la seva publicació en un país en el qual només hi fou comercialitzat. Això també era una globalització cultural, ja que la majoria de tractats francesos que seguiren al presentat, conservaren certes modificacions i invencions introduïdes per Le Muet.

Exemples de làmines dels ordres Jònic i Compost

Exemples de propostes creades per Le Muet i no per Palladio

 

           Pierre Le Muet  nasqué a Dijon el 1591, i morí a París el 1669. El 1616 fou nombrat arquitecte del Rei per la reina regent, i feu algunes construccions notables a París, però les seves obres de més prestigi i que l’hi han assegurat un lloc en la posterioritat han estat la traducció del Palladio que presentem i una altra traducció de Vignole de 1632. La veritat es que a França és considerat com un arquitecte a estudiar del S. XVII però només com a tractadista, això ha fet que no transcendís de les seves fronteres. En canvi, crec que és més important per altres països on a falta de tractats compraven els francesos pel motiu que fos, i les interpretacions i aportacions que feu el traductor han marcat escola.

Poso algunes imatges, ja que més de dues-centes pàgines que te el volum, cada una conté un gravat, però el interès del llibre està en el poc text que conté l’obra. Adjunto el pròleg sencer i la portada per qui l’interessi tenir més dades sobre el volum en qüestió. Es una edició molt acurada i d’un gaudir visual constant, amés, la lletra emprada encara no era l’alvina o qualsevol altre estàndard, amb caixa a cada pàgina i un sense fi d’informació especifica pels arquitectes i mestres d’obres que utilitzaven l’obra com a guia dels edificis a realitzar.

 

Elements arquitectònics típicament francesos com la mansarda son introduïts al llibre de Palladio

 

 

 

Instrucció per l’Ensenyança de Minyons, de Baldiri Reixach, un manual pedagògic d’ambició enciclopèdica

El llibre presentat avui, l’ Instrucció per l’Ensenyança de Minyons del Mn. Baldiri Reixac, per mi te múltiples vessants d’interès. Per la majoria de gent és el primer tractat pedagògic escrit en llengua catalana i dels primers publicats a la península. Per mi és molt més: Aquest exemplar fou un regal que vaig fer a la meva mare. En la meva família hi ha una llarga tradició de pedagogs, varies generacions s’han dedicat a l’ensenyament i en el seu dia vaig creure oportú fer obsequi d’aquesta obra en la seva primera edició impresa en català a Girona el 1749 com a homenatge a una vida entregada a la docència.

Portada de la primera edició realitzada a Girona per Narcis Oliva el 1749.

 

Pròleg i presentació de Reixach pel llibre.

 

A la vegada fou el primer llibre que vaig comprar amb el peu d’impremta de la meva ciutat, editat al S. XVIII. Pel que es pot dir que inicià aquesta línea de la col·lecció d’impresos gironins dins la biblioteca. El primer comprat, d’altres els havia heretat i algun, trobats però això mereixerà atenció més endavant. El llibre en qüestió, l’ Instrucció de Minyons, per qualsevol català te el doble interès pel fet d’estar escrit en la seva llengua i a la vegada per contenir unes fortes arrels que actualment es considerarien nacionalistes. Tot i que posant-nos en la ment d’un clergue rural d’origen benestant i força il·lustrat, no era rés més que l’aplicació dels acords del Concili de Trento, on es conveni utilitzar les llengües vernaculars per la catequesi i l’aprenentatge; Però això no treu importància a la defensa que fa l’autor del Català i el seu us com a llengua pròpia en una època on des de les institucions civils i eclesiàstiques es primava  l’ús del Castellà com a llengua culta i substituta del Català. En aquest punt recordarem que des de el “Consejo de Castilla”, òrgan rector del regne, s’ordenava: “Poner el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Llei d’una vigència aclaparadora fins i tot dos cents anys després, però com a mínim més sincera de la que es desprèn de la Wert en els temps actuals. La nostra llengua i cultura fa segles que pateix aquest assetjament, i gràcies a gent com Baldiri Reixach, el Català encara es ben viu.

 

Exemple de dues làmines de cal·ligrafia intercalades al llibre entre d’altres.

A aquests efectes el llibre de l’ Instrucció per l’Ensenyança de Minyons fou una verdadera revelació pel seu temps, gaudí d’una notable difusió, i la prova en són les successives edicions que se’n feren durant el primer segle de la seva existència, amés de les reedicions aparegudes a Mallorca i a València. Possiblement prolongant la vida del català a les escoles en aquestes comunitats, ja que el llibre estigué en relativa vigència fins a mitjans del S. XIX, però la segona meitat d’aquest segle fou del tot obviat i substituït per manuals en castellà.  Pervisqué fins a dates tan pròximes ja que Baldiri Reixach el pensà com a llibre de text pels mestres en les escoles, però també com a llibre de preceptors particulars en famílies que s’ho poguessin permetre, i aquest fet feu que en certes classes acomodades es pogués seguir un pla d’estudis en català encara que les institucions no ho permetessin.

Una virtut més d’aquest manual que el fa únic, es l’emancipació en el temps, tant pel que fa al contingut com als conceptes, quan se’n fa un anàlisi, s’aprecia la concepció de la unitat d’Europa que tenia Reixach, amés d’introduir coneixements de llengua Anglesa, amés del Francès, l’italià i el Llatí. Cal recordar que a mitjans del S. XVIII Anglaterra encara estava lluny de ser un imperi i l’anglès d’imposar-se com a llengua internacional. Amés de coneixements teòrics del que correspondrien al Trivium i el Quadrivium clàssics, dona pautes i coneixements pràctics, amb tot de consells per anar per la vida!!!

Portada de la segona part manuscrita conservada al Arxiu Diocesà de Girona

En un llibre com aquest hi ha una quantitat de coneixement que ens fa preguntar com un capellà d’un poblet entre l’Empordà i la Garrotxa, lluny de les ciutats i dels focus culturals podia estar tant ben informat. L’explicació la trobem en la seva família i la constant correspondència i llibres que rebia. Reixach amés d’aquest llibre, escriví el segon volum amb les parts que ell creia que hi faltaven com la Història, però no s’arribà a publicar mai, així com la traducció de les obres de Feijoo al català, de qui dedicarem un capítol a les seves cartes erudites i el teatre crític universal, però aquestes obres traduïdes tampoc arribaren a la impremta.

Fotografia del mas Reixach a Bell Lloc d’Aro, casa natal de Baldiri, i església d’Ollers on passà la vida exercint de rector.

 

L’obra de Reixach fou recuperada el primer quart del S. XX durant la República quan es recuperà l’ensenyament en català, i a falta d’obres de text recents, s’empararen en l’única que hi havia, tot i que Pompeu Fabra no l’hi feu gaire cas.

Reixach fou un mossèn entregat a la seva parròquia com tants d’altres, però tot i estar aïllat a Ollers, el seu esperit il·lustrat i la seva labor intel·lectual ha sobreviscut fins els nostres dies, una mostra més del verdader talent humà, encara que sigui amb un modest manual pedagògic, però que conté tot l’esperit d’una època, una època amb reivindicacions que encara són vigents....     

Primera reedició del S. XX al 1923 del llibre realitzada per l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.  

Prudenci Bertrana, i la incomprensió catalana cap al mon rural

Fa pocs dies rellegint un volum titulat: “Estudis de literatura Catalana” publicat el 1912 per Manuel de Montoliu, em sobtaren unes paraules que dedicava a Bertrana, amb les que no puc estar més d’acord. Montoliu deia: “ Hi ha una peculiar bellesa en el moment escollit per ells (els escriptors) per la revelació de llur paraula; aquell moment de maduresa i plenitud que tant pocs joves tenen la virtut de saber esperar; (...) En Bertrana s’ha trobat, finida ja la joventut primera” i tot just s’inicià el miracle migrat del reconeixement de la seva obra, ja al 1912 quan la gran part dels seus escrits encara havien de veure la llum. Gaudí de cert prestigi, però els anys foscos de vida a la gran ciutat encara l’hi havien d’arribar. Temps de penalitats econòmiques, vida atrafegada i de poc reconeixement de la seva feina, en una Barcelona Noucentista que poc hi encaixava una ànima feréstega, rural i eminentment modernista, que es sentia trasplantada com la glosada alzina del passeig de gràcia.

Bertrana era una personalitat d’un caràcter acusadament rural, amb un amor a la terra i el que la pobla molt pronunciat, tant que aquest fet es el que agradava de la seva literatura, ja que evocava temps antics en un estat primigeni, quan l’home lluitava amb el medi natural, però el que agradava de la seva literatura desagradava en la seva personalitat.

Un exemple, pel qual avui hi he pensat, ha estat la caça. Bertrana era un gran caçador, gran en lletres minúscules, ja que només és gran qui la sent encara que no caci res; i un petit caçador es el que mata molt, malament i es perd per la boca. En paraules de Bertrana un bon caçador es el que sap el que es fa, ho fa amb sentiment, respecte, cura i devoció. Es una experiència quasi mística, ¡¡¡Que és sinó un sacrifici!!! Un acte totalment religiós. La naturalesa, el bosc i la muntanya formen la religió de Prudenci Bertrana. Fill de Carlins rurals, ell republicà convensut, no encaixà ni en el medi rural ni en la ciutat.

Josefat, la primera edició de 1906 impresa a Palafrugell, censurada pel bisbat de Girona, i il·lustrada per Rafel Masó i Valentí,un dels motius per la qual es tant buscada. I segona edició de les Ales esteses.

Jo de jove m’hi vaig sentir molt identificat, de fet escric aquestes ratlles en un tros de paper arrugat recolzat en la culata en un fondaral gèlid un dia de batuda del senglar. Quan dic que no s’encaixa es perquè un es mira el medi urbà com un fenomen antinatural, insostenible, però aprecio les possibilitats que ofereix, igual que es viu el medi rural i la naturalesa amb ulls d’espectador embadocat per la bellesa. Manera més freqüent als “urbanites” que al verdader habitant del medi rural, que per norma general funciona per instints i inèrcies naturals totalment incomprensibles per la gent de la ciutat. Podria semblar que exagero però no és així, en l’època de Bertrana aquestes diferències eren més acusades que en l’actualitat, a les ciutats però encara hi havia vaqueries i tramvies de sang, una certa proximitat que ara s’ha perdut. En el dia d’avui el camp s’ha urbanitzat però les diferències perduren. Comparem per exemple un fet tan trivial i transcendent a l’hora com la mort. L’acte d’un sacrifici en el mon rural pot ser una festa com la matança del porc. Veure un animal degollat sagnant pel coll i narius, fumejant pel contrast de temperatura en l’evaporació de la sang i un color vermellós que ho embruta tot, es una experiència del tot quotidiana. Jo la he viscuda, en canvi ara en les festes populars de matança del porc en prou feines es veu funcionar la màquina d’embotigar botifarres. La carn es du especejada sortint de l’escorxador, on s’han mort dues mil vesties en una nit. Hi ha qui parla de benestar animal, però ningú parla de dignitat animal!!! Si no es veu el sacrifici “l’urbanita” dorm tranquil i troba la carn més bona sense preguntar-se de on ha sortit. Be, no continuaré per aquests derroters, però això es el que denuncia Bertrana, la hipocresia del mon urbà, que veu el rural com un lloc on gaudir els caps de setmana.

Bertrana estima el medi natural com ningú, i explica com per gaudir-lo s’ha de patir amb crueltat, això es la naturalesa. Els seus contes i relats com el recull dels Herois de 1920 o El meu amic Pillin i altre contes de 1923, són verdaderes obres d’art que ajuden a estimar la terra. En el fons es un clam nacionalista que ajuda a trobar les arrels del nostre poble, sempre en un medi rural, que és on s’ha format Catalunya. Si en algun moment el nostre país ha estat un xic ric, es gràcies als recursos agraris i forestals, el succeït al S. XIX amb l’ industrialització ha estat una anomalia de la qual encara en paguem les conseqüències. Mai hem sigut un país ric en diners, en canvi som milionaris en bellesa, paisatge, laboriositat i enginy. Bertrana fou conscient de la decadència de la seva època i de la destrucció d’una manera de fer i viure mil·lenària que ell encara experimentà, la visqué en profunditat i l’immortalitzà en les seves obres. Tota la seva literatura es amarada de nostàlgia i decrepitud, mostrant com es sentia ell de trasplantat en els temps que l’hi tocà viure. Molt recomanable es la trilogia. “Entra la terra i els núvols” formada per les obres: L’Hereu de 1931, el Vagabund de 1933 i l’Impenitent de 1948, trilogia de caràcter autobiogràfic on recorre la vida d’un jove hereu que ha de vendre el mas per deutes i com es trasplantat en una ciutat, els títols de Vagabund i Impenitent diuen prou sobre el contingut i les reflexions que conté l’obra, sentiment que Bertrana compartí i en declaracions manifestar que contenia les seves pròpies reflexions formant una biografia ideològica i emocional.

Trilogia entre la Terra i els Núvols de Bertrana, i l’Hereu en las seva primera i segona edició. Novel·la de trets autobiogràfics.

 

Jo vaig descobrir Bertrana quan era molt jove, de seguida em captivà, vaig trobar les primeres edicions, ja que en la majoria de les seves obres són la primera i la única, cosa incomprensible i diu molt del tarannà del nostre país. En el seu dia a la premsa donà bones crítiques a Josefat de 1906 i a Naufrags de 1907 rebent premis institucionals. En el dia d’avui com a acte instintiu i repetitiu els crítics actuals continuen dient que aquestes dues obres son les cabdals de l’obra de Bertrana, modernistes, ¡Això si!, però en prou feines fan esment d’altres obres posteriors, al meu entendre molt millors, amb un rerefons filosòfic molt més profund que ni tan sols s’han reeditat. Potser per aquest motiu no han arribat al gran públic i els estudiosos tampoc se’n han preocupat, però crec que algun conte seu, com a mínim, hauria de ser lectura obligatòria als instituts catalans. Són d’una prosa immillorable i d’un nacionalisme verdader, no d’estelada i a veure qui crida més, sinó d’un racionalisme introspectiu, d’amor a la terra, a la cultura i el no fer fressa. El verdader històric tarannà català.

Altres novel·les més desconegudes de Bertrana que en el seu dia gaudiren de gran reconeixement.  

 

Llibres de relats i contes de Bertrana, per mi on mes es retrata l’amor i les passions de l’autor.

 

Evidentment fou un autor silenciat per la dictadura, però en el temps que corren se’l recupera amb un musical, popularitzant i vulgaritzant encara més la seva obra més vulgar i menys original: Josefat. Quanta justícia l’hi fa un senzill monòlit amb el seu nom i un petit però exquisit bust realitzat per Blay en un recó de la Plaça de Catalunya de Girona. Aquest homenatge es un atribut a Bertrana, també ho seria reeditar amb alguna edició humil els seus Herois o Proses Barbares, seria recuperar un bocinet de verdader esperit de la nostra terra i la seva gent. Mastegar, digerir i convertir aquesta literatura en “papilles” perquè arribi a tot el poble possiblement no l’hi faci cap bé, ja que si arriba ho fa desvirtuada i en la majoria de casos ni l’hi arriba. Amés es degradar la literatura que forma part del nostre patrimoni. Millor seria traduir aquestes obres en llengües estrangeres, que segurament gaudirien  millor acollida que aquí. No es derrotisme el que em fa escriure això, sinó amor a la meva cultura, però els catalans sovint som especialistes en destruir el que es genuïnament nostre i ens identifica, en canvi sobrevalorem tot el que ve de fora. Caldria pensar-hi...

El mon rural perdura i encara hi ha qui el viu de manera salvatge i natural...