lunes, 30 de diciembre de 2013

El poema provençal de Frédéric Mistral


Faré un xic de ciència ficció, i em preguntaré com ha acabat el provençal, la primera llengua literària de l’Europa civilitzada en l’edat mitjana, transformat en un fòssil inert. Els paral·lels entre el català i el provençal, esperem que siguin d’arrel, no de destí. França, en el seu afany centralitzador, ha acabat amb vàries cultures, les potencia com a font d’estudi, però el provençal com a exemple, tot i la seva història està mort. Però com tota llengua i cultura, abans de l’estocada final, gaudí d’un cert renaixement. De la mateixa manera que el català de la Renaixença, al segle XIX, les dues llengües experimentaren un ressorgiment d’identitat nacionalista.

Frédéric Mistral neix a Maillane, a la Provença, l’any 1830. Estudià dret a Aix-en-Provence i assistí a nombroses tertúlies d’il·lustrats d’aquesta ciutat. Compartien un ideal comú: l’amor a la seva terra lluny de la cultura en majúscules que en aquell moment es desenvolupava a la capital. Un grup d’amics recuperà la història de la Provença i veieren les diferències d’aquesta amb la resta de França, recuperant llurs costums, tradicions, història i llengua.
 
Frédéric Mistral en un gravat d'Eugène Burnand. 1891
 
Mistral i J. Roumanille promouen el renaixement de l’occità formant el moviment conegut com a Félibrige promovent la llengua amb l’ajut de Lamartine. Aquest moviment de renaixement cultural acollí, també, poetes catalans que es trobaven a l’exili per ordre d’Isabel II. Aquest grup fundacional formava els inicis del moviment de la Renaixença catalana.

Mistral no només rehabilità la llengua provençal sinó que l’elevà al màxim del seu punt àlgid. L’autor rebé el Premi Nobel de literatura el 1904, i amb l’import d’aquesta guardó fundà el Museu Arlaten d’Arlés. Després de veure les seves obres propagades pels cinc continents, mor el 1914, al mateix poble que el va veure néixer, ja que tot i realitzar nombrosos viatges, la seva residència sempre fou la Provença.

L’autor ens ha deixat una obra prou nombrosa, però sense cap mena de dubte la filla predilecta fou Mireio (Mireya), publicada el 1859, fruit de vuit anys de treball. El poema explica l’amor de Vicent i la bella Mireia, és un drama amorós en llengua occitana que dibuixa tot l’amor a una terra i una cultura en perill d’extinció. Aquest poema fou traduït ràpidament al francès i a d’altres llengües, entre d’elles, de les primeres per similituds òbvies, al català.

El provençal, des de llavors, ha estat engolit pel francès fins a la seva desaparició però els testimonis escrits d’aquesta generació ens recorden que fou viu fins fa relativament poc. La llengua de l’amor cortès, de la poesia provençal medieval, subsistí fins quasi entrat el segle XX. Ara només en resten llibres, magnífics exemplars, alguns políglotes, que permeten tenir el mateix poema en dos idiomes, el culte i extingit al costat d’un idioma actual per facilitar-ne la comprensió. En el fons, un clar reflex del romanticisme que feu escriure aquests llibres ja anunciant la mort de la llengua que els inspirà.
Belles edicions de Mireya, S. XIX i XX en provençal, francés, espanyol i català.
 

Presento aquí diverses edicions de Mireya en provençal i francès, en una edició luxosa de l’any 1891 amb gravats d’Eugène Burnand, que curiosament és reproduït fidelment en l’edició barcelonina de Muntaner i Simón l’any 1904; aquesta és una edició espanyola traduïda per Llorenç Riber, i els mateixos gravats d’Eugène Burnand, de l’edició anterior, però reproduïts en fototípia. La primera edició espanyola també en prosa és de 1882 traduïda per Celestí Barallat i Falguera, i amb gravats d’Enric Serra, no cal dir que també fou impresa a Barcelona. A aquesta edició li seguiren nombroses edicions utilitzant els mateixos textos editats en rústica sense il·lustracions. L’edició catalana de Mireya en vers, traduïda per Maria Antònia Salbà, que publica l’Institut d’estudis catalans (IEC) és la versió de referència, ja que és traduïda en vers. Com a anècdota adjunto les imatges d’una altra edició espanyola utilitzant la mateixa traducció de Llorenç Riber però amb il·lustracions art déco que mostren com s’adeqüen els estils tipogràfics als gustos de l’època i, en canvi, el text segueix igual.
 

Els mateixos gravats de Burnand de 1891 son reproduits per l'edició española de 1904
 
 



Exemples de bells grabats que acom`panyen l'edició esmentada, seguits d'una il·lustració de l'edició espanyola de 1882, la partitura original de la canço de l'edició Catalana del IEC i la justificació, amb les primeres `pàgines de la edició espanyola de principis del S. XX on s'aprecia l'estil de l'ornamentació interior.

jueves, 26 de diciembre de 2013

Les il·lustracions de Vitruvi


Un dels tractats d’arquitectura antics que més estimo és el Vitruvi que aquí s’exposa. Els deu llibres de sobre l’arquitectura de Vitruvi són coneguts per tothom. Es feren tristament famosos en el Renaixement quan es redescobriren en uns manuscrits medievals fragmentaris conservats en diverses biblioteques de monestirs. Aquests textos recullen tota la ciència arquitectònica del món greco-romà compilada per Marco Vitruvius Pollio al segle I d.C.. El cas és que en les successives còpies medievals, en els scriptoriums no copiaren les il·lustracions i aquestes es perderen.

Fou un repte del Renaixement, a partir dels textos que havien perviscut i les ruïnes encara visibles que els humanistes intentaren recrear les il·lustracions que havien acompanyat els deu llibres de Vitruvi. Aquesta tasca de caire científic la dugueren a la pràctica els estudiosos de l’època, alguns amb més coneixements arquitectònics que d’altres. Un d’ells fou Leonardo Da Vinci, que en aquests deu llibres trobà un estímul mecànic i la font per dibuixar el seu cèlebre home de Vitruvi inscrit en un cercle i en un quadrat, com a sinònim de la bona proporció humana; però el que avui interessa no és la teoria de la proporció en el Renaixement ni Leonardo, sinó un home que sense ser tan famós en l’actualitat, en el seu temps gaudí d’un gran prestigi, deixant-nos una sèrie de treballs prodigiosos.
 
Home de Vitruvi per Rusconi.

Giovanni Antonio Rusconi (1520-1586/89) fou arquitecte, enginyer, matemàtic, físic, escriptor i un sense fi d’activitats més típiques del Renaixement. Rusconi estudià amb el matemàtic Niccolo Tartaglia, amb qui posteriorment col·laborà il·lustrant el seu llibre Quesiti et invetione diversi... obre sobre els problemes plantejats en aplicar la teoria pura a la pràctica de la ciència mecànica, publicada a Venècia al 1546. Posteriorment Rusconi treballà com enginyer i arquitecte per tot el Veneto, col·laborant en nombrosos casos amb Andrea Palladio.

Se suposo que Rusconi començà a treballar en la seva obra de la traducció dels deu llibres de Vitrubi a la dècada de 1540. El seu amic Claudio Tolomei, en una carta datada en anterioritat al 1553 descriu l’obra de Rusconi com a quasi conclusa, lloant la interpretació i les il·lustracions que aquest hi havia aportat. Però tota aquesta feina de Rusconi s’ha perdut, la seva traducció i comentaris dels deu llibres de Vitruvi mai arribaren a la impremta. Després de la mort de Rusconi l ’impressor venecià Giolito aconseguí els dibuixos que il·lustraven aquesta obra amb els comentaris dels peus de cada imatge. Com que altres autors s’havien avançat a Rusconi i en aquells anys havien sortit a la llum diverses traduccions dels llibres de Vitruvi, Giolito decidí imprimir només les il·lustracions; ja que aquestes eren les de més categoria i més ben resoltes que s’havien fet fins aleshores. Així molta gent que s’ho podia permetre comprà el volum de Rusconi publicat pòstumament per completar els Vitruvis que ja tenien sense il·lustracions o amb unes de mediocres.
 
Portades del Vitruvi de Rusconi de 1590

El Vitruvi de Rusconi, com ja s’ha explicat, només són les il·lustracions del text, però el volum fou publicat al 1590 a Venècia, gaudint d’una gran acceptació, se’n feu una tirada llarga per l’època, però no en sortí cap reedició fins a l’època contemporània. Aquest fet contrasta amb la bona acceptació de l’obra però sembla que les planxes originals es deterioraren o que sorgiren problemes legals entre els descendents de Giolito i no interessà fer una reedició, tot i que el mercat, ja en la seva època, ho demanava. Amb menys de 50 anys després de la publicació d’aquesta obra tots els tractats d’arquitectura publicats a Europa que referenciaven els llibres de Vitruvi recollien alguna influència directa o indirecta de les interpretacions de Rusconi. Així aquest adquirí la seva merescuda fama. Se l’anomenà “els ulls de Vitruvi”.

Els gravats d’aquesta són d’una finesa de traç en el dibuix inusual en obres d’aquella època. La categoria en la definició dels conceptes i en qualitats artístiques són d’una execució excel·lent. A més, tota l’obra és impresa en un paper de fil de molt gramatge, de gran qualitat que amb prou feines s’ha engroguit ni oxidat malgrat del pas de més de quatre segles d’història.

Les il·lustracions, a més de perspectives, plantes i seccions d’elements arquitectònics, conté la mecànica de les grues i en molts casos apareixen personatges mostrant l’acció, cosa que tant per l’actitud com per l’ indumentària són un interessant reflex  de l’època. Ens trobem davant d’un llibre d’arquitectura que arriba a ser una obra d’art visual, a més d’un contenidor de ciència del segle XV.

El meu exemplar m’ha arribat sense cobertes, i encara no estic decidit quin tipus d’enquadernació mereix, davant del dubte és millor esperar; hi ha exemplars en pergamí a la romana i d’altres en relligat de pell original, però malgrat el pas dels anys encara no m’he decidit. Miro amb tant respecte aquests objectes amb vida pròpia que ens sobreviuran a tots, que mai sé si tinc dret a deixar-los-hi la meva empremta.
 


Diverses imatges dels gravats que conformen l'obra.
 

lunes, 9 de diciembre de 2013

L’emblemàtica catalana de Josep Romaguera


Josep Romaguera, (1642-1723) neix a Barcelona l’any de la revolta dels segadors i viu una prolongada vida que l’hi permet veure nombroses guerres, entre elles la de 1714. Finalment mor el 1723 a la mateixa ciutat que el va veure néixer.

No tenim cap noticia d’ell fins el 1661, moment en que comença la seva carrera eclesiàstica i rep el primer benefici. Dins la jerarquia eclesiàstica barcelonina, ascendí ràpid, ja que fou professor de dret canònic a la Universitat de Barcelona, canonge a la catedral i al final de la seva vida formà part del tribunal del Sant Ofici, pel que fou inquisidor a Barcelona. Una trajectòria ascendent brillant en l’època, però: ¡tot te un preu!.

Josep Romaguera, amés era poeta i escriptor. La seva vida intel·lectual fou el preu a pagar per sotmetre’s i viure en els temps que l’hi tocaren. La seva obra més famosa es la que aquí presentem, l’”ATENEO DE GRANDESA SOBRE EMINENCIAS CULTAS CATALANA FACUNDIA” Obra molt reveladora de la seva personalitat.

Portada del Atheneo de Grandesa de 1681


L’Ateneo de Grandesa, publicat per Joan Jolis a Barcelona l’any 1681 es l’únic llibre d’emblemàtica català. Aquesta ciència consistent en comunicar missatges més o menys ocults per mitjà d’il·lustracions, que només els iniciats sabien desxifrar, fou molt prolífica en altres regions d’Europa durant els segles XVI i XVII, però el caràcter contrareformista de la corona espanyola, els feu ser rars a casa nostra. El cas que presentem, es un exemple de l’emblemàtica al servei de la poesia formativa, dedicada per l’autor a Sant Olaguer. Aquest fet i que l’autor era un reconegut clergue, permeteren l’aparició d’aqueta edició única, que en altres circumstàncies no s’hauria autoritzat d’imprimir.  Però el més interessant des del meu punt de vista, es l’idioma en que està escrit el llibre. Tot ell és una exaltació del Català. Aquest es reivindicat com a llengua literària, amés, tot enaltint-la pel seu passat gloriós en el camp de les lletres.

La paradoxa apareix en la portada del llibre, en català, diu textualment que ofereix el llibre en llengua castellana. No sabem si per distreure els censors per obtenir l’aprovació o es un error tipogràfic molt oportú. Però el cas es que en el pròleg es fa una defensa aferrissada del català, la llengua, la cultura i la història.

S’adjunta aquí el pròleg complet per qui l’interessi llegir-s’ho, ja que el català del segle XVII és totalment intel·ligible, amb paraules que la normalització suprimí per allunyar-l’ho d’idiomes veïns.

Proleg del Atheneo, defensant el català.

La defensa de Romaguera del català afirma: “Totas las nacions anellan en embellir sa llengua, y en propagarla, perque es credit de sos ingenis, gosar alumnos de sa facundia los alienigenos curiosos; però la paciò, que en las demes se estrema en la alabança, en la nostra inadvertidament se precipita al despreci, ab impaciencia de quants ò adverteixen”. Resumint: Ja en aquella època els catalans preferien els textos foranis amb espanyol, que no pas llibres escrits amb la seva llengua. Valorar més lo de fora que lo propi. Actitud que en molts casos encara perdura.

Però la vida dona moltes voltes i Josep Romaguera després de la guerra de successió es convertí en un ¡¡¡fidel súbdit de Felip V!!! Renuncià a la seva catalanitat. No sabem sota quins pretextos, però el 1701-1702 fou designat pel rei perquè representés l’església de Barcelona a les Corts Catalanes. Es creu que intervingué en la redacció del decret de Nova Planta. La seva vida política devorà la literària, al igual que els principis de catalanitat que l’havien mogut en la seva joventut. El seu Atheneo de Grandesa, enaltint les virtuts del català, tenia una segona i una tercera part que mai es dugueren a la impremta, al igual que altres obres menors del autor escrites en català. En Castellà no publicà mai cap llibre, cosa que indueix a pensar que no devia estar gaire còmode amb el paper polític que representava, però l’obediència d’un religiós neutralitza tota ambició personal, i més en aquella època.

De Josep Romaguera en sabem més pel pròleg d’aquest llibre que per totes les dades en documents oficials que han perdurat. S’entreveu un català resignat els últims vint anys de la seva vida, obeint ordres sense creure en el que feia. Un càrstic sempre massa dur per una ment brillant. Fins al cap d’un segles, amb el Bisbe Climent a Barcelona, Lorenzana a Girona i Lasala a Solsona, els eclesiàstics catalans no pogueren començar a fer esment de les seves idees nacionals amb la ploma.

Josep Romaguera, un home de bastos coneixements, visqué sota l’opressió literària, per això decidí callar. En els últims anys del regnat dels Àustria encara es permeté publicar aquest volum. Fou el primer i l’últim d’emblemàtica catalana, una petita joia, que amés, es dels pocs exemplars de poesia catalana de finals del S. XVII. amb màximes filosòfiques.
 
 
Presentació, seguida de algunes de les amblemes del llibre.
 

 

viernes, 29 de noviembre de 2013

Un retard editorial o la filosofia desconeguda de Sibiuda

Un català universal desconegut, heus aqui l'únic adjectiu que mereix aquest mestre de mestres del segle XV. Tenim poquíssimes dades de la seva biografia, sols sabem que neix a Barcelona, aproximadament l'any 1385, que estudià en els millors centres de la Corona d'Aragó i, posteriorment, el trobem impartint classes a l'universitat de Tolosa, a França, on morí l'any 1436, única data verificada. De fet, el seu nom avui dia encara duu controvèrsia; en castellà l'anomenen Raimundo Sabunde, en català Ramon Sibiuda, però apareix citat amb el seu nom acabat en "a" i en "e", i en francès Sabiende, Sabond, i en altres variants.

El que és indiscutible és que ell és l'autor del llibre "Liber naturae sive creaturarum..." o "Liber de homine"; escrit, segurament, entre 1434 i 1436. Aquesta obra, de gran trascendència, passà inadvertida fins que Miche de Montaigne la redescobrí fent-ne una edició a França l'any 1641, sota el títol de "Theologie naturelle de Raymond Sebon". Fou traduïda al francès del llatí original; segons els estudiosos, el llatí de Sibiuda estava farcit de catalanades", fet que motivà que en les còpies de manuscrits tolosans es corretgís l'original.

Montaigne en fa un notable elogi, fins i tot publica la seva cèlebre "Apologie de Raymons Sebond" que incorporà als seus "Essais". Això va contribuir a propagar la fama de Sibiuda, obrint camí a la seva influència sobre els filòsofs del segle XVII i, especialment, sobre el gran filòsof Blaise Pascal. Realment, l'obra de Sibiuda gaudeix d'una notable influència en la història del coneixement, malgrat que sigui una gran desconeguda a casa nostra.
 
 
El llibre de Sibiuda de Montaigne, la primera edició real.

Segons Tomàs Carreras i Artau, l'obra de Sibiuda "és informada per una forta i molt optimista concepció antropocèntrica (..) Sibiuda consagra com a únic principi metòdic l'observació de l'home de fora estant i, sobretot, des de dins, o sia per la introspecció o autoconsciència. El llibre de les Criatures condueix aproximadament a l'empirisme de Bacon i principalment al psicologisme cartesià. De manera que, gràcies a Sibiuda, el lul·lisme ha passat de la seva primera fase antològica a una franca direcció pisicològico-empirista que la situa al lindar de la Filosofia moderna". L'influència de Sibiuda s'entreveu clarament en Pascal, i ha arribat als nostres dies gràcies a aquest; també ha sigut gràcies a Sant Francesc de Sales, qui també el popularitzà.

La filosofia de Sibiuda, a grans trets, es caracteritza per ser seguidora de Ramón Llull, però es desmarca d'aquest per voler demostrar racionalment els dogmes de la religió, cosa molt moderna al segle XV i, a la vegada, està empeltada d'Averroisme. Segons Sibiuda, la base del coneixement és, per l'home, dos llibres que Déu ha posat a la seva disposició: el llibre de les Criatures, o de la Natura, i la Bíblia. Dit d'una altra manera, la Filosofia i la Rebel·lació. El primer seria l'observació i l'anàlisi de la naturalesa mitjançant la raó, fet que ha esdevingut el coneixement científic, amb els raonaments que proposa de trasnfons filosòfic. Aquesta posició li portà detractors, ja que era un xoc frontal amb l'església de l'època; seria una mena de Galileu a la catalana.

 
Portada de la primera edició espanyola del llibre de Sibiuda
 
Cito, encara que sigui una mica llarga, la seva definició de l'aspecte del món físic, en el llibre primer del tractat de les Criatures o llibre de l'home:
 
         "L'home, col·locat per una mà invisible en aquesta terra plena de béns i meravella, per instint natural aspira a ser savi i feliç. Al món tothom va adelerat a la recerca de la veritat i de la felicitat, però no tots els homes són d'acord en l'elecció dels mitjans per a abastar aquests fins cobejats amb tant d'ardor. Els uns formen a llur entorn un món esquifit de necessitats, més enllà del qual la seva vista miop no s'estén a quatre pams. D'altres es lliuren als plaers i no descobreixen ventura i veritat sinó en les sensacions físiques i en les turpituds que els igualen a les bèsties. D'altres finalment, tenint-se per més assenyats, es dediquen intencionadament a meditar els enganyosos llibres dels homes que els han precedit; i als insensats sistemes antics de veritat i felicitat, inventats per aquells, hi afegeixen llurs propis invents, no menys dotats d'insensatesa.

         Puix que les frivolitats clouen els primers dins un cercle de vanitat, i el desordenat amor als plaers rebaixa els segons fins a la condició de bèsties; puix que, finalment, l'orgull ofusca els darrers i mentre tots es congratulen creient-se a punt de descobrir la felicitat i la veritat, cap d'ells no exclama: Estic satisfet, l'he trobada! Prenguem un altre camí: deixem les nicieses per als homes frívols, bandegem els plaers que embruteixen la nostra natura, abaixem l'orgull que tant s'infla i fixem amb atenció les nostres mirades en el llibre del món físic i moral; escoltem la senzilla veu de les criatures, anem sense prevenció llegint, observant i descobrint el que hi ha en realitat, no el que les nostres passions i els nostres falsos judicis voldrien que hi hagués.

         L'home coneix i té com a certes moltes veritats; per mitjà del conegut i del cert cal que es remunti a l'inconegut i a l'incert; pel que és fàcil, al que és difícil; pel menys noble, al que és més noble; per l'imperfecte, al perfecte. D'aquesta forma, els éssers inferiors i superiors, quelsevulla que sigui llur importància, serviran d'introducció al coneixement de l'home, que, essent el més digne d'estimació, el més perfecte, es coneix i obra sobre ell mateix."

 
Després de màximes com aquestes sobren paraules, cal dir que foren escrites al segle XV. Hi rellueix el Renaixement, l'Humanisme i fins i tot hi ha pinzellades de l'Il·lustració. És ingrat per part de la nostra cultura negar o menystenir l'existència de pensadors d'aquesta talla a casa nostra. La nostra obligació és fer-los-hi justícia, ja que si som el que som , és gràcies a gent així.

Les seves obres no han estat portades a l'impremta, en català, fins l'any 1992. Al nostre país, la primera edició del llibre de les criatures o el llibre de l'home, fou imprès per primera vegada l'any 1854, a Barcelona, sota el nom de "Las Criaturas, Grandioso tratado del hombre", un buit en el temps de 418 anys d'una obra mai publicada en idiomes de la península, i només en un parell d'edicions llatines a la resta d'Europa, a més de la francesa ja esmentada. Així doncs, aquesta és la justícia que fem als pensadors de la nostra terra, de fama mundial.

Com a anècdota he de dir que vaig comprar l'exemplar de la primera edició espanyola als Encants de Barcelona, a preu de paper, recollint-lo de terra. Un clar reflex del que fa la barbàrie ja citada per Sibiuda en els temps actuals. Potser és que no hem evolucionat tant com ens pensem.

 
Biografia de Sibiuda apareguda a la primera edició espanyola.
 

jueves, 28 de noviembre de 2013

El famós Consolat de Mar de Capmany



El famós Llibre del Consolat de Mar, del qual tothom ha sentit a parlar i pocs s’interessen pel seu contingut, ha estat molt estudiat pels efectes que ha tingut en l’historia del nostre país, però no gaire: el com ha divulgat la nostra cultura arreu del planeta. Mirarem de donar-ne una pinzellada per fer justícia a l’antiga manera de fer dels Catalans, deixant per gent més entesa en el tema, l’estudi d’aquestes influències jurídiques catalanes  a l’estranger fins a l’actualitat, però si que farem un xic d’història.

La formació i compilació d’aquest llibre s’ha de buscar en plena època medieval, neix de la necessitat de donar unes lleis als consolats o tribunals de les principals  ciutats marítimes que hi havia a la Corona d’Aragó, per tal de que quan hi hagués algun problema referent a assumptes relacionats amb el mar, vaixells, la construcció d’aquests, la tripulació o la carrega i mercaderies, hi hagués una convenció jurídica per obrar igual tots els diversos ports de la mateixa corona.

La primera documentació que tenim es un privilegi atorgat el 1283 per Pere el Gran a Valencia on dona estat legal al Consuetudo Maris. Hi ha constància que el 1331 ja es trobaven traduïdes al català aquest plec de lleis. El 1343 s’aplicà aquest dret als consolats de Mallorca i es ratificà pel rei el 1344. Aquest drets els compilà Huguet Borràs el 1345, any que foren publicats amb el títol de: “Capítols del Consolat del Mar de Mallorca”. Aquest recull aviat gaudí de gran prestigi, el 1348 s’atorgà el privilegi que constituí el Consolat Nou de Barcelona, amb el text refet sobre el recull mallorquí. Així dons, amb molts pocs anys aquest text jurídic o recull de lleis passà a regir tots els afers relacionats amb el mar en tot el territori de la corona Catalanoaragonesa amb totes les seves possessions a la Mediterrània.

Els orígens d’aquestes lleis, hi ha qui els ha volgut buscar en els seus orígens com la pervivència de les lleis Rodies, es el cas d’Antoni de Capmany i de Montpalau, autor il·lustrat del qual analitzarem el seu llibre del consolat, ja que possiblement sigui l’edició històrica amb més rigor científic i d’edició més acurada que ha existit mai d’aquesta obra.
 

A grans trets en l’estudi preliminar i pròleg d’aquesta obra, Capmany analitza totes les edicions anteriors d’aquest llibre, fent-ne un examen minuciós, arriba a les conclusions que conté nombrosos errors cronològics, tals com les dates de les seves aparicions i publicacions, així com la formació dels consolats.

El pròleg es llarg, però molt important pel que fa al seu contingut per qui vulgui aprofundir en la matèria. Hi ha alguns errors històrics però són més que justificables donats els recursos de l’autor. Recordem que Antoni de Capmany Surís i de Montpalau, neix a Barcelona el 24 de novembre de 1742 i mor a Cadis el 14 de novembre de 1813. Estudià humanitats a Barcelona, posteriorment ingressà a l’exèrcit al regiment de Dragons de Mérida, després passa a la milícia de tropes lleugeres de Catalunya on desenvolupà un càrrec de suboficial. Participà en la Guerra contra Portugal el 1762, i retorna a la vida civil el 1770 dedicant-se a l’estudi de la història i la política, on obtingué un gran reconeixement. Redactà nombroses publicacions i llibres que paulatinament aniran sortint en aquestes pàgines. Políticament es declarà en contra de la invasió francesa a la península, igual que les noves idees que aquests duien de l’altre banda del Pirineu, tot i que en certs aspectes era liberal. Capmany defensa la pervivència dels gremis i costums tradicionals, fet que constaten les seves obres i demostren els seus estudis. Políticament desenvolupà nombrosos càrrecs, entre els quals citarem que fou redactor de la constitució de Cadis, la primera espanyola, fet que demostra la dualitat d’idees del pensador.

Però el que realment m’interessa aquí, es l’estudi que Capmany fa del llibre dels consolats catalans, en la seva edició (primera i única) de 1791, la que aquí presentem. En aquesta hi surten esmentades totes les edicions anteriors de les que te noticia: Menciona la primera edició de Barcelona del 14 d’agost de 1502, catalana, reimpresa el 1592 també en català, però el 1539 se’n havia fet una a València, ja en castellà.

 
Aquesta edició valenciana fou la més usada, fins que al 1732, a Barcelona  s’imprimí la primera edició castellana feta a Catalunya, per Juan Piferrer, traduïda per Cayetano Pallajà. Aquesta, presumeix ser la primera edició espanyola segons el propi pròleg, no sabem si per ignorància de l’edició valenciana, o era una mentida propagandística com era freqüent a l’època. El cas es que aquesta edició fou la més usada durant tot el segle XVIII, i al ser d’una tirada molt llarga, fou la que es comercialitzà a l’estranger. Afectivament, a pesar de contenir notables errors, en comparació amb els manuscrits originals fou la que donà a conèixer a tot el món el contingut del Consolat.

 
Capmany, al final de la seva edició de 1791, hi ha un capítol on subratlla l’influencia d’aquestes lleis catalanes a les posteriors lleis que regiren la marina Francesa i Anglesa, així com les d’altres nacions que encara tardarem més a tenir un marc legal propi respecte aquests temes relacionats amb la mar. Capmany també hi demostra com la resta de territoris de la corona espanyola adoptaren com a patró el Llibre del Consolat, així nasqueren les famoses ordenances de la Casa de Contractació de la Vila de Bilbao, o les de Sevilla que impartiren justícia i s’exportaren a les Indies, on es difongueren per tot el continent americà.

 
Aquí no em puc esplaiar més, però en alguna ocasió parlarem d’aquestes altres ordenances, ja que les seves impressions són molt notables en les primeres edicions.  Però cal dir que l’edició de Capmany, titulada: Costums Marítims de Barcelona o Consolat de Mar, en el dia d’avui com a edició bilingüe, amb estudi històric i textos comentats, amés de nombrosos apèndix amb les seves influències a d’altres països, no ha estat mai superada. Justos 222 anys després, quan les lleis internacionals de navegació imperen a quasi tot el mont, el tractat que les feu possibles, fent de pedra fundacional, resta estant en una relativa vigència històrica, i molts catalans ignoren el gran paper que hi tingueren els seus avantpassats.  

Aquest volum que aquí es mostra, per mi te un doble interès. Em recorda que en el mar tot es naufragi, ja que després de veure’l anys en una prestatgeria d’una mítica llibreria de vell de Barcelona, l’ha pogut comprar gràcies a la rebaixa del 50% a causa del tancament. La societat de consum impera sobre la cultura, un local al cor de Barcelona és més preuat per una franquícia de roba que per un temple als llibres. Molts plorem aquesta pèrdua, per això aquests mots necrològics, però possiblement en aquest romanticisme es fonamenta l’amor al llibre, el que està escrit perviu, tal com deia Capmany.

Les hores sol, i poques vegades, però alguna n’hi va haver, que ben acompanyat, que vaig restar cercant llibres en mig d’aquelles parets, ara ja són un record. El Consolat en canvi persisteix, i persistirà per sempre, encara que l’ignorem.

lunes, 25 de noviembre de 2013

Tractat del origen i art d’escriure bé de Lluís d’Olot



Com tots els que fem mala lletra i de petits ens férem un tip d’omplir quaderns de cal·ligrafia, sento una especial aberració per aquests quaderns i a la vegada una estranya atracció pels manuals o tractats d’escriptura. Entre els que tinc a la llibreria cal remarcar-ne un que pel fet de ser imprès a Girona crec que és singular, ja que com molts altres casos pretenia rivalitzar amb les edicions de temàtiques semblants produïdes a les capitals.

Es tracta del: “Tratado del origen y el arte de escrivir bien” del pare caputxí Lluís d’Olot, imprès a Girona a costa de Francisco Bassols i Bastons, el germà del autor, ja que Lluís d’Olot al fer els bots monacals canvià de nom. D’aquest fet deduïm que el germà gran d’una família adinerada, sufragà l’edició de l’obra del germà que havia professat en els caputxins. Caldria esbrinar de quina casa procedien en els arxius d’Olot, però sabem del cert que Lluís d’Olot era un monjo de basta cultura i que amés d’aquesta obra publicà altres opuscles menors.

El tractat s’imprimí el 1766 a l’impremta de Narcís Oliva, família que s’ha esmentat i continuarà amb nosaltres en nombroses ocasions en aquestes pàgines, donada la seva importància dins l’historia de l’impremta a Girona. L’obra explica des de com s’ha de triar i tallar una ploma de gallina, fins a preparar la tinta, passant pels tipus de lletra, exercicis cal·ligràfics i nombrosos exemples gravats d’aquest, amb orles i diversos tipus d’ornamentacions d’un text, algun un xic naïf i abarrocats, molt fruit del gust de la seva època. Ara fins hi tot considerables de mal gust, però mostren el virtuosisme de l’art de fer anar la ploma en un moment que l’impremta, tal com ja s’ha dit, gaudia de la major puixança. El neoclassicisme depurava les formes, però encara hi havia qui aferrat al rococó, ornava i orlava els textos manuscrits.

Pàgines de la portada del tractat de Lluís d’Olot de 1776 imprès per Narcís Oliva a Girona, en la portada de les làmines hi ha el retrat de l’autor, que en la meva edició està mal aquarel·lat d’època.
Exemples de làmines proposades per  aquest tractat.

Exemples de tractats d’escriptura en l’enciclopedisme espanyol hi ha els de: “Terreros y Pando, F. J. De Santiago Palomares, A. Merino de Jesucristo, Diego María de Servidori, Esteba Paluzie y Cantalozella, J. Tor, Antonio Alvera, J. Muñoz y Rivero, Rufino Blasco” i algun altre que potser ens hem deixat, però el que més fortuna feu en la cort i de més difusió gaudí fou el: “Arte de Escrivir” de Torcuato Tarío de la Riva y Herrero, ( 1759 – 1820 ). Aquest tractat és molt més complert que l’anterior, tant més que fins hi tot s’extralimita, ja que amés dels temes mencionats en el de Lluís d’Olot, s’acompanya de nocions d’aritmètica, gramàtica, ortografia, urbanitat etc...  Altres coses que poc tenen a veure amb el títol del tractat.

Ara bé, Torio, feu una crítica aferrissada, juntament amb Palomares, del tractat de Lluís d’Olot. El trobaren provincià i de mal gust, antiquat en formes, lletres i ornamentació. Consideraven que ells representaven la nova manera de fer de l’Acadèmia i l’art del bon gust de finals del S. XVIII.

Portada del tractat de Torio, de 1802 imprès per Ibarra a Madrid, de gust neoclàssic amb un transfons de la Real Acadèmia de San Fernando.
 
Exemples de làmines d’aquest tractat.

En realitat des de l’òptica dels nostres dies tots són meritíssims, només que un es dels Oliva de Girona i l’altre imprès pels Ibarra de Madrid anys més tard. La rivalitats queden novament confirmades com ja s’indicà en entrades anteriors.

Val la pena comparar els estils no només de tipus cal·ligràfics i ornamentals emprats, sinó amés la qualitat dels gravats que proposa cadascú, amés de comparar la qualitat tipogràfica.

Adjunto imatges de l’edició gironina del pare Lluís d’Olot de 1766 comparada amb la segona edició d’Ibarra de 1802 de Torio, ja que són les que tinc i faig esment que mai he tingut constància ni s’ha localitzat la primera edició d’aquest segon, cosa que fa pensar en un altre recurs propagandístic per una obra impresa, amés de les detraccions a altres obres similars publicades en anterioritat, el fet es que també era freqüent alterar el nombre de l’edició fent veure que se’n havien realitzat varies quan en realitat era la primera. Així es pot veure que la competència deslleial no es fruit dels nostres dies, es una cosa que ve de llarg inherent a la condició humana.   

martes, 19 de noviembre de 2013

Vignola, la fortuna d’un tractat


Jacopo Barozzi da Vignola (1507-1573) neix prop de Modena, es forma a Bolonya com a pintor i artista, va a París i Fontainebleau a treballar per Francesc I de França. Després de la relativament breu estada en aquest país, torna a Itàlia on desenvolupà la seva vida com a arquitecte. Les seves obres més rellevants són: la Villa Giulia, l’església de St. Andrea de la via Flaminia pel Papa Juli III, els palaus de Caprarola i Piacenza per la família Farnesi, amés del Gesú a Roma. Un cop mort Miquel Angel, Vignola es nomenat arquitecte de St. Pere del Vaticà en el 1564 fins a la seva mort.

El seu tractat, “Regola delli cinque ordine d’architettura de M. Iacomo Barozzi da Vignola” (Roma 1562), Te la particularitat en front dels anteriors tractats, que elegeix els ordres arquitectònics en funció de l’edifici que han d’ornar i l’ús d’aquest. Amés, resumeix les normes que ha de seguir cada ordre en unes proporcions clares en funció del mòdul, i el seu tractat en lloc de ser edificis concrets acotats, són parts de l’ordre arquitectònic en concret fàcilment aplicables a l’edifici, totalment modulats per poder ser reproduïts en qualsevol lloc i a totes dimensions, des de l’orfebreria, passant per la pintura, el mobiliari, l’escenografia fins arribar a l’arquitectura. Degut a aquesta claredat i fàcil intel·ligència molt aviat quest tractat gaudí d’una difusió mundial. Fou traduït ràpidament a vuit llengües. La seva proliferació també es deu al fet que hi ha molt poc text, són un seguit de làmines gravades amb el dibuix dels cinc ordres, en una comparats i en les altres de detall amb pedestal i sense. Al final cada versió hi afegeix altres complements que ja no són de la mà de Vignola, tals com alguns exemples d’edículs, edificacions clàssiques de referència, xemeneies alguna de les quals si que es disseny de Vignola i en les edicions franceses es popularitzen les encavallades de mansarda i exemples de reixes, aquests afegits de lamines a les originals de Vignola fan que no hi hagi mai dues edicions iguals. Les edicions posteriors fins i tot afegeixen tractats d’ombres, altres ordres inventats pels compiladors, o motius ornamentals de collita pròpia amés d’edificacions i solucions constructives del lloc on es fa l’edició.
 


Làmines dels llibres no originals de Vignola que cada autor afegeix al fina, edificis històrics, ordres no canònics, models d’edificacions, detalls estructurals i tractats d’ombres. Cada una d’una edició diferent de les exposades.

 
 
Per aquests motius un llibre de Vignola sempre aporta sorpreses, pels amants de l’arquitectura i els llibres, poder veure i apreciar aquestes petites diferències es el que fa gaudir i a la vegada mostren com el llenguatge clàssic en l’arquitectura s’estengué per tot el món, generant la primera globalització arquitectònica mol abans que l’estil internacional del S. XX amb el moviment “modern”.

Trobem capitells i columnes dòriques, jòniques i corínties des de Grècia i Roma, passant per tota l’Àsia menor i nord d’Àfrica, al igual que a tot Europa. Aquestes zones tenen aquest llegat gràcies a l’antiguitat clàssica. Però després del Renaixement i el Barroc, amb la divulgació de tractats com el de Vignola, Palladio i altres que tractarem, el llenguatge clàssic s’estén per Rússia, la Xina i el llunyà orient, amés de travessar oceans amb la colonització dels nous continents recentment descoberts i propagar-se per tot América, per ma dels espanyols i portuguesos a la sud i central, i d’anglesos i francesos a la del nord. Fins hi tot arribà a Austràlia, on de la ma de Vignola i sobretot Palladio, dona fruit a la típica arquitectura neoclàssica colonial.

El més greu es que fins i tot en el dia d’avui, encara a llocs com Dubai s’estan fent aberracions constructives seguint alguna essència mal interpretada d’aquests tractats, així com a estats units encara hi ha un fort moviment de recuperació del seu llenguatge clàssic, basat en els tractats que mencionem. Potser aquesta es la causa que la importància dels ordres i l’arquitectura clàssica actualment estigui menystinguda, per no dir ignorada en les facultats d’arquitectura. Aquest fet genera formacions mutilades, ja que, agradi o no, son formes i recursos que han acompanyat la humanitat els últims dos mil·lennis i depreciar-los es negar la pròpia cultura.  No  crec que necessitem un renaixement, però si un millor coneixement del passat per poder enfocar el futur, i els joves en el sistema actual desconeixen totalment aquest llenguatge, font de tots els coneixements i síntesi arquitectònica de varis mil·lennis.

A lo millor estudiar les solucions del passat tenen alguna aplicació en el futur incert que s’aveïna, no en les formes, ja que aquestes sempre pertanyeran al passat sinó en concepte i idees, que es el que la majoria de gent no veu en l’arquitectura que ens han llegat.


Exposo alguns tractats de Vignola per il·lustrar aquestes línees, crec que cal dir que en el moment de la màxima difusió d’aquest tractat el regne d’Espanya ja anava de cap a caiguda, d’aquí que tenim les primeres edicions pràcticament post incunables i després hi ha un buit durant el S. XVII, que arriba fins a mitjans del S. XVIII amb l’adveniment de la il·lustració on aquest tractar torna a gaudir d’una forta divulgació. Els primers són quasi impossibles de trobar, en canvi dels editats durant el S. XVIII n’he aconseguit uns quans. Poso les dues edicions madrilenyes més conegudes, genuïnament espanyoles, la primera la que feu Diego de Villanueva per la recent fundada Real Acadèmia de San Fernando, institució cabdal pel ressorgiment cultural del S. XVIII, acompanyat d’una edició anterior però molt més vulgar.  Les que realment triomfaren a casa nostre foren les franceses o directament traduïdes del francès, algunes vegades amb les mateixes planxes, un exemple que feu fortuna a Catalunya molt més que el de Villanueva era el de Delagardette, utilitzat a Llotja. Barcelona i tot Catalunya sempre ha mirat més cap al nord que cap al sud, fins i tot en tractats d’arquitectura.


Portada del Vignola de Diego de Villanueva, de la real acadèmia de Sant Fernando de 1764 i una edició anterior madrilenya de 1722 traduïda del italià.

Primera i segona edició del Vignola de Delagardette, de 1792 i 1843, els que s’usaren a Llotja, l’influencia francesa es deixà sentir més a Catalunya.  

Poso les làmines comparades de tres dels ordres més importants, dòric, jònic i corinti, ja que quan no es tenen de costat totes semblen iguals i en realitat hi ha sempre un mar de diferències on rau la importància de les interpretacions dels Vignola en cada una de les seves edicions.






Ordres dòric, jònic i corinti comparat segons les làmines del  tractats aquí exposats. D’esquerra a dreta, de Villanueva, de Delagardette, Un francès atribuït a Le Muet, i Moisy.

Les últimes son franceses, fetes a Paris, on algunes per vendre al mercat exterior ja s’imprimien en espanyol. Mostra de la globalitat que tenien les cases editorials de temes tan difosos com el tractat d’arquitectura de Vignola. El primer llibre d’arquitectura de difusió mundial amb il·lustracions originals, ja que el Vitruvi s’ha de tractar a part...
 
 

Exemples d’edicions franceses i la última feta a París pel marcat espanyol.


domingo, 17 de noviembre de 2013

Kempis, la tradició medieval oblidada:


No entrarem en la filosofia de l’edat mitjana, ja que en els nostres temps es una gran desconeguda, i en general es confon la mística i l’escolàstica amb la fe cega d’èpoques d’ignorància. Lluny d’això, gosaria afirmar que en la filosofia d’aquell temps, que no en la fe ni en la religió, trobaríem moltes solucions a problemes contemporanis.

Hi ha un volum que d’un temps cap aquí s’ha convertit en el meu llibre de capçalera: “La Filosofia en la Edad Media” de Etienne Gilson, un clàssic que m’ha obert la ment en busca de la claredat en èpoques històriques de foscor. Fins aleshores havia buscat estudis monogràfics passant de puntetes per autors medievals com: Boeci, Llull o Aberroes, acabant a Erasme i iniciant el renaixement que per mi era molt més atractiu. Però al un anar-se formant, descobreix que tot neix en la seva època precedent, i el intel·lectualisme medieval juntament amb el misticisme com a opció, posen la primera pedra del humanisme.


Com en molts altres casos vaig descobrir Kempis perquè m’arribà a les mans, quan encara era adolescent, un llibre de la “Imitació de Crist” imprès a Girona el 1759 per Josep Brò. Era escrit en català, el vaig guardar com un tresor pel idioma en que era imprès donada la raresa en aquelles dates, i sobretot pel nombre de xilografies al boix que contenia, d’una factura bastant naïf però molt expressives. En aquell moment jo ignorava totalment l’alt contingut filosòfic que contenia aquell petit volum.

Una altra paradoxa da l’historia del llibre, es la fortuna que gaudí aquesta obra. Hi ha autors de casa nostra que estudiant la vida al Mas i la cultura catalana dels segles XVIII i XIX afirmen que no hi havia cap casa on es sabés llegir i es disposés d’uns mínims recursos on no tinguessin un Kempis en les seves reduïdes biblioteques. Miraré d’explicar aquest miracle del beat, ja que feu fortuna a tot Europa, però sense que les causes siguin encara estudiades, a Catalunya triomfà molt més que en altres regions, tal vegada tingui a veure amb el caràcter o les inquietuds dels catalans d’aquella època.

Les dues edicions madrilenyes de Ibarra i Escribano.
 

El beat Tomàs de Kempis, ( Kempen 1380 – Zwolle 1471 ) va ser un frare, fill d’artesans, l’hi costejaren els estudis d’humanitats, i en mig d’aquests decidí seguir el seu germà gran fent-se monjo, però els religiosos l’obligaren a acabar els estudis i després podria entrar en l’ordre dels Agustins. Fou ordenat sacerdot el 1413 i sub-prior el 1429 però el seu convent fou dissolt més endavant per disputes entre Roma i el bisbe d’Utrecht, però continuà la vida monàstica fins a la seva mort.

Ell era copista, s’ha demostrat que ell sol copià la Bíblia en l’escriptòrium del seu monestir fins a quatre vegades, recordem que encara no s’havia instaurat l’impremta. Com a religiós, s’ha d’encasellar en la corrent de l’escola mística, va ser seguidor de Geert Groote i Radewijs, fundadors dels “Germans de la Vida Comú” germandat per la que anys més tard se sentiria atret Erasme.

Kempis impartia classes als joves novicis, i en part es creu que algunes de les seves obres eren apunts per instruir-los, no obres per ser publicades. Però el misteri es el triomf de la “Imitació de Crist”, llibre que s’ha acabat coneixent a casa nostra com a “Kempis” a seques. Es el llibre catòlic més editat del món després de la Bíblia. Fou escrit com a meditacions al llarg de tota la vida del autor, el llibre fou desconegut en els seus inicis de manuscrit, a pesar de que fou copiat diverses vegades. L’autor no el signà, així com tampoc fou signada la primera edició impresa el 1418, fet que comportà que ja des de l’època fora controvertida l’autoria del llibre. Kempis mai la reclamà, es clar que no es cobraven drets d’autor, amés, d’humilitat i l’opció de vida de l’autor estaven molt acord amb l’anonimat.

El llibre en qüestió, sobre un rerefons religiós, és una exhortació a la mística d’esperit intel·lectual, utilitzant la raó, d’aquí el seu gran interès. Aquest fomenta la vida espiritual plena, la plenitud del ser mitjançant el pensament i el coneixement. Una de les seves màximes que més agrada als bibliòfils diu: 

“In omnibus requiem quaesivi, et nusquam inveni nisi in angulo cum libro”
(A on sigui que vaig buscar la pau, només la vaig trobar en un recó amb un llibre.)

            Per tant estem en un incipient humanisme que no triomfà a casa nostra fins entrat el S. XVIII. Un decalatge important, però quan ho feu, sobta que tant altes paraules es popularitzessin tant. Fins el punt d’avui preguntar-se si realment eren enteses pel seu verdader significat o quedaren emmascarades per la fe popular.


           

 
Portades de les tres edicions catalanes, d’esquerra a dreta: Barcelona 1740, Girona 1759 i la de Girona en llatí de 1762

Aquí presento cinc edicions diferents del mateix llibre impreses en la península, dues de madrilenyes, impreses en castellà, una d’Ibarra que sent la més pulcra no es ornada ni tan profusament il·lustrada com les altres, a la vegada que es la més tardana de gust neoclàssic, i l’altra impresa a Madrid per Miguel Escribano el 1786 amb gravats a tota pàgina al començament de cada un dels quatre llibres que conformen l’obra. Però a mi les que més m’interessa comparar són les altres tres edicions fetes a Catalunya, la primera a Barcelona el 1740 per Juan Piferrer, la segona, la ja esmentada de Girona per Josep Brò de 1759 i la tercera també de Girona per Narcís Oliva de 1762. La primera i la segona en Català, traduïdes pel pare Bonaura, i la tercera en llatí, tal com fou escrit l’original.

El més atractiu, a part del idioma, ja que el català sense ser antic utilitza unes formes actualment desaparegudes, es la voluntat d’apropar al poble textos d’aquesta categoria. Amés de l’atractiu que també tenen al meu entendre les xilografies o gravats al boix que il·lustren les obres.

Les xilografies que contenen les tres edicions són les mateixes, pel que es dedueix que les edicions gironines són copia de les fetes a Barcelona donada la seva gran popularitat i mercat, però essent les mateixes, totes són diferents, gravades de nou per cada edició, d’aquí les petites diferències que hi ha en cada gravat.

Portades amb la imatge de Kempis en l’ordre anterior
 

Crist de la presentació en l’ordre anterior

Primera il·lustració del primer capítol del primer llibre en l’ordre anterior.
 
En l’edició de Barcelona hi ha algun boix re aprofitat, com el crist de la presentació, degut al seu mal estat en comparació a les altres xilografies del llibre, però en totes les edicions segueixen exactament les mateixes composicions fent petites variacions. Per exemple el retrat de Kempis de la portada amb la il·luminació de Crist i com el primer il·lumina el mon. Poso aquests exemples juntament amb el crist de la presentació i el gravat del capítol primer del primer llibre, la resta que es molt nombrosa, són tots idèntics amb petites variacions com els mostrats. Això demostra que en cada edició es refeien els boixos tornant-los a gravar, donant a entendre que les tirades eren nombroses i es feien malbé o que cada impressor era zelós de la seva edició, ja que els llibres amb il·lustracions eren relativament cars i costosos d’elaborar. En ocasions es venien els boixos entre impressors quan no contaven fer cap reimpressió de l’obra, el fet de que cada un tingués els seus es un altra mostra de la immensa popularitat que gaudí aquest llibre tan desconegut en el dia d’avui.