A vegades en la pròpia vida un troba
al camí personatges que pel motiu que sigui, semblen quasi de la família. Tot i
que en aquest cas, el d’Apeles Mestres, morí l’any 1936 quan Barcelona estava
en el fervor de la guerra. Tal com ja havia predit, bromejant, deia que quan
l’enterressin hi hauria grans llamps i trons, en realitat hi va haver bombes i
grans explosions. Per tant, queda més que demostrat que hi ha una distància
cronològica important, però les proximitats d’esperit se les fa cada un i
moltes vegades es congenia millor amb un mort que amb un viu ¡¡¡Ironies de la
vida!!!.
El més important, parlant en serio,
es com un pot arribar a familiaritzar-se amb un personatge que ha deixat
empremta, rebre influències i aprendre de la seva obra. Ja que en el fons es el
que queda i ens parla d’ ell.
Apeles Mestres
Els anys que vaig estudiar a
Barcelona, per les meves aficions anava trobant rastres d’ ell a cada
cantonada. Anys abans, encara a Girona, un company de la Coral cantava una
cançoneta nomenada el “Non-non dels Papallons”, ho feia amb gran emotivitat,
per ell significava molt, l’hi vaig dedicar després d’una llarga
convalescència, i fins i tot l’ha demanada pel seu funeral. Això resumeix que
és pel poble català l’obra de Mestres.
Tal com anava dient, jo la vaig anar
descobrint a cada racó, un dia descobries que la lletra d’una cançó era seva,
un altre t’assabentaves que la música d’un cant que creies popular, també era
seu. Entraves en una llibreria de bell i rara era la vegada que no hi havia cap
títol seu, sigui de poesia, teatre o prosa. Més divertit era encara topar-se amb una
revista amb il·lustracions seves, siguin caricatures o no, totes tenien una
frescor i un traç inconfusible. Així passaren els temps i vaig anar comprant
llibres seus, tots els que em sortien al pas, de poemes il·lustrats, de
rondalles i de caricatures, fins i tot més recentment he tingut la possibilitat
de comprar uns dibuixos seus originals a la ploma amb tinta xina per il·lustrar
un llibre de contes, com és lògic no vaig deixar passar l’ocasió i així he
sortit un espècie de recuperador de la seva memòria.
El tinc com un artista total, polifacètic
fins a la sacietat, aquest fet segurament ha estat la causa de que en
l’actualitat no se sàpiga massa on encasellar-lo, i pel fet de ser una persona
que mai buscà el reconeixement, sinó que feu les coses més per ell que no pas
pel altres, actitud que admiro, foren la causa que no gaudís del reconeixement
que mereixia. Gran culpa la tingueren les bombes, ja que al final de la seva
vida, ja quasi cec i amb les activitats de dibuixant i artista totalment
aparcades, quan els amics i algun filantrop començaren a fer-l’hi homenatges,
esclatà la guerra civil amés d’esdevenir la seva mort. La seva obra fou
ràpidament oblidada ja que era en català, catalana i catalanista, sinó oblidada
diguem silenciada per la dictadura.
Espero trobar en aquest fet la
justificació de que gent jove que tinc per culta del mont de l’art, el nom
d’Apeles Mestres amb prou feines els hi sona. Quan es dels personatges que ben
estudiat destil·la la cultura catalana. També s’ha de dir que tant la seva
prosa com la poesia són d’abans de la normalització lingüística del Català i per
tant difícils de publicar en l’actualitat. Però el que m’interessa, és com
sempre: més el contingut que la forma. Fins el punt que respecto la voluntat de
l’autor d’escriure el seu nom sense ela geminada.
Apeles mestres qui no l’estudi bé pot
semblar un autor ingenu, i de fet crec que ho és!!! M’explico: en el meu
entendre tot artista ha de conservar les reminiscències del infant que porta
dins, el joc i les ganes d’experimentar. No deixar-se curtir per la vida sinó
deixar-se sorprendre contínuament pel que aquesta ens depara, descobrir cada
segon d’existència com si fos l’únic i el primer. Per mi, aquesta és l’actitud
que mostra l’obra d’Apeles Mestres. I no puc negar que m’hi sento un xic
identificat. Cultivat com el que més de la seva època, visqué ancorat en el
passat pràcticament tota la seva vida, propulsor de la Renaixença Catalana i
zenit del Modernisme Català, fou màxim exponent de poeta i il·lustrador,
artista consumat feu ascendir el dibuix en el lloc que l’hi corresponia dins la
jerarquia de les arts, ja que sempre s’havia menystingut. Mestres fou un home
del seu temps, però no tolerà que aquest passes, detestava el noucentisme i els
canvis, Catalunya es recreà a finals del S. XIX i amb la fi del Modernisme i el
moviment de la Renaixença morí una manera de fer artística típicament catalana.
Per ell el modernisme català era l’època daurada de l’art català. Actualment
amb la perspectiva que ens ofereix la distància històrica, efectivament l’hi
hem de donar la raó, fou un dels períodes més fructífers per l’art al nostre
país.
No escriuré sobre la biografia
d’Apeles Mestres, si es busca es pot trobar prou informació, i més endavant ja
dedicaré algun altre text monogràfic sobre obres seves, ja que per ell el
llibre era l’obra d’art total, des de les cobertes fins a les il·lustracions
passant pels caràcters utilitzats. Cuidava curosament tots els detalls i cada
un dels seus llibres mereix l’atenció, però avui explico qui és per mi aquest
gran oblidat. Potser a desgrat d’un molt bon amic i professor meu, però gràcies
a ell he tingut un contacte més directe amb Apeles Mestres. Aquest al final de
la seva vida quan la seva fidel i estimada esposa Laura ja havia mort, sol i
trasplantat d’època, amb la visió reduïda i havent passat períodes de depressió
que el dugueren a la vida reclosa a casa seva, conservà uns pocs amics, ja que
de la seva generació pocs en quedaven, i freqüentà gent més jove que ell. Una
forta amistat l’uní a Joaquim Renart, també dibuixant i artista, excel·lent
exlibrista, que fou nomenat marmessor per Mestres en la seva mort, i segons
paraules d’Ainaud de Lasarte, és gràcies a ell i a la seva tenacitat que s’ha
conservat l’obra de Mestres, ja que es preocupà de que la major part dels fons
anessin a arxius públics i col·leccions de la ciutat. Joaquim Renart fou l’únic
que assistí al funeral a pesar de que la ciutat era bombardejada en el mateix
instant que el fèretre encaminava cap al cementiri.
Enterrament d'Apeles Mestres amb J. Renart a primer terme el 1936
De les poques publicacions que hi ha sobre Apeles Mestres són homenatges.
Dons bé, per la via familiar de
Renart m’ha arribat gran part de la informació sobre Apeles Méstres amés
d’alguns objectes de la seva propietat, amés he anat comprant altres objectes
relacionats amb l’autor tals com llibres amb el seu ex-libris, cartes i
dibuixos, Aquests objectes m’han apropat a l’obra polifacètica de Mestres fins
al punt de poder entrar en la intimitat d’una anima complexa que ara ja ens queda allunyada en el temps més de
cent anys.
Una primícia que aquí oferiré es un
poema inèdit d’Apeles Mestres que conserva la família Renart i me’l deixà
copiar pel missatge entendridor que traspua. L’amor, verdadera i única passió
d’Apeles Mestres, amor cast i verdader, aquest fou el motor dels últims anys de
la vida de l’artista, l’amor impossible, senil, però més intents que qualsevol
altre passió en la vida. Apeles Mestres s’enamorà d’una filla de Joaquim Renart
, una noia que podia ser las seva neta, però pel que m’han dit era freqüent
veure’ls passejar per l’eixampla barceloní sota mirades condescendents gens
estranyades en una ciutat a principis del S. XX. ¡Ara seria denunciable! Però
l’amor no sap d’edats, hi ha gent que només envelleix de cos. Mestres aconsellà
en tot la seva pupila, fins l’aconsellà en el promès a elegir, l’amor ha de ser
generós, mai impossible.
He de dir que personalment no crec
gaire amb l’amor i menys en els termes convencionals que es defineix, però si
crec en les manifestacions d’aquest. Aquesta poesia d’un avi estimat per tota
la Catalunya de la seva època, fou dedicada a una joveneta que potser no
entenia gaire rés:
Tu em sobreviuràs molts anys
Com és de raó i justícia
I tinc l’orgull de pensar
Que per molt que em sobrevisques
Quan seràs vella et diràs
Amb dolça melancolia
“Era aquell temps benaurat
De somnis i alegries
Tot somreia al meu costat...
Jo era graciosa i bonica”
Un home va aixir-me al pas
Era poeta i artista
Em feia gentils cançons
Que jo de cor aprenia...
Ara entenc que allò era amor
Llavors no ho entenia...
23
de gener de 1933
L’amor que mostrà aquest home quedà
plasmat en tot, des dels quaderns de milers de dibuixos que omplí, a les seves
poesies, a les seves flors, la seva dona i a la pàtria. Fou un místic en
essència i en contingut, de la seva passió pels insectes i les flors en
sortiren obres magistrals. Aquesta poesia peca de encara més ingenuïtat que la majoria de les de la seva obra i no es
pot dir que sigui una meravella, però m’ha fet gràcia posar-la aquí per la seva
emotivitat.
Avui presento i mostro dues de les
seves obres que s’han reproduït en facsímil, ja que tot i que son difícils de
trobar a causa de la seva curta tirada, són més assequibles que els originals,
els quals miraré de dedicar un escrit a cada un més endavant, ja que s’ho
mereixen. Però les dues obres
presentades, son considerades les seves obres cabdals, com el màxim exponent
del llibre modernista, il·lustrades per ell mateix. Liliana de 1907 dedicat a
la seva esposa Laura, és un verdader poema èpic inspirat en gnoms i fades, més
digna de ser portada a la gran pantalla que nissagues hollywoodienses, amb un transfons
ètic i moral commovedor. L’altre és la Casa Vella de 1912 on l’autor recorda la
casa on passà l’ infància prop de Sant Felip Neri a Barcelona, evocant la Barcelona
vuitcentista amarat de romanticisme i nostàlgia. Tots dos llibres aplegats de
dibuixis de la seva pròpia mà a la ploma, en el cas de la Casa Vella copiats d’aquarel·les
fetes quan encara era adolescent i la casa encara era en peus.
Liliana i la Casa Vella, dues obres cabdals
Un altre exemple de les trobades amb
Apeles Mestres fou quan vaig caure per primera vegada a Barcelona, el primer
curs d’universitat vaig estar a dispesa al convent de Sant Felip Neri, conegut
com l’Oratori, un santuari de pau barroc al cor de la ciutat. Aquest monestir mereixeria
un capítol a part només per la seva biblioteca, però al que aquí m’interessa es
que quan hi era vaig descobrir que Mestres havia nascut just davant. Aquell recó
bucòlic de Barcelona encara lliure de cotxes i sorolls darrera la Catedral, on
sembla que els segles s’han aturat te una màgia especial. Al igual que Guimerà
deambula per Patritxol, l’ombra d’Apeles Mestres ronda en aquells barris que no
han canviat.
Aquarel·les originals de quan era jove i dibuixos a la ploma que il·lustren la Casa Vella
Il·lustracions de Liliana
Be, la plaça si que ha canviat, abans
el carreró del bisbe acabava en el fossar i la plaça no tenia sortida, amb la
demolició de la Casa Vella, es reordenà la plaça trasplantant-l’hi edificis de
la Via Laietana, però conserva un sabor d’època.
Crec que he fet un petit retrat del
perfil psicològic incomplet d’un personatge el qual encara no s’ha mostrat res,
els seus llibres però, són i sempre seguiran sent un bé molt preuat pels bibliòfils
catalans, a pesar que la història convencional no l’hi faci justícia.
Llibres amb l'Ex-libris de Mestres i autografs seus
Dibuix original d'Apeles Mestres de 1881 per un llibre de contes
