lunes, 31 de marzo de 2014

El Palladio de Pierre le Muet, l’influencia clàssica a França, via cap a casa nostra


El llibre presentat avui poc te a veure amb bibliofília catalana, es una traducció al francès  d’un tractat d’arquitectura italià. Un Palladio molt d’estar per casa... Però és una de les primeres traduccions que es feren d’aquests Quatre Llibres de la Arquitectura, que a la vegada tractà l’arquitectura clàssica a partir dels textos de Vitruvi. M’interessà aquest tractat de Pierre Le Muet de 1647, tot i que fou escrit el 1626, perquè es el resum dels quatre llibres de Palladio, amb un annex d’arquitectura francesa, amés es dona molta importància al que creu interessant i omet del tot els exemples construïts d’arquitectura clàssica que proposa Palladio, i fins i tot suprimeix capítols sencers de l’obra.  Però no per això deixà de conciderar-se una traducció. Eren els criteris de l’època que en el dia d’avui encara respectem.
 
Portada de l’obra, Palladio de Le Muet, Paris 1647

Aquest fet, i les notables diferències amb les edicions italianes, i les espanyoles de l’època em feren donar compte que resseguir les influències arquitectòniques en funció de la tractadistica editada en aquell moment, i les influències de les corrents comercials dels llibres influïren fortament en l’arquitectura clàssica o diguem-ne culta dels S. XVII i XVIII de tot Europa.

Com a exemple diré que Palladio fou traduït primer i molt més correctament en espanyol que en francès, cosa que ara ens podria estranyar, però en aquell moment Espanya encara no havia deixat de ser un focus cultural i econòmic de primer ordre, en canvi en català s’ha d’esperar a trobar alguna edició dels llibres de Palladio fins al S. XX.
 
ròleg de l’obra signat per Le Muet

Ara be, Catalunya es trobava en una encreuada cultural, i sempre ha tingut posats els ulls més cap al nord que cap al sud. Es pot demostrar que abans de la il·lustració, arribaren més tractats d’arquitectura a Catalunya des de França que no pas des de Castella. Un exemple d’això en seria l’origen tipològic de la masia anomenada canònica, sense cap mena de dubte un element persistent en tota la geografia catalana central i nord – oriental, que antigament des de Puig i Cadafalch s’habia vingut dient que la distribució en planta, amb sala central, era una tipologia heretada de la domus romana; però ara podem afirmar que es mentida. Afirmació demostrada perquè cap masia d’origen medieval conserva aquesta tipologia, en canvi a partir de mitjans del S. XVII i sobretot durant tot el XVIII es una invariable. Dons be, resulta que devem aqueta tipologia a la tradició romana, re-interpretada al renaixement i mal traduïda o interpretada a la seva manera pels francesos,  que com no, exportaren els seus llibres més enllà de les seves fronteres, i a Catalunya se’ls varen creure .

Per tant un simple llibre com aquest tractat de Palladio de Le Muet pot influir en l’arquitectura construïda durant dos cents anys després de la seva publicació en un país en el qual només hi fou comercialitzat. Això també era una globalització cultural, ja que la majoria de tractats francesos que seguiren al presentat, conservaren certes modificacions i invencions introduïdes per Le Muet.

Exemples de làmines dels ordres Jònic i Compost

Exemples de propostes creades per Le Muet i no per Palladio
 
           Pierre Le Muet  nasqué a Dijon el 1591, i morí a París el 1669. El 1616 fou nombrat arquitecte del Rei per la reina regent, i feu algunes construccions notables a París, però les seves obres de més prestigi i que l’hi han assegurat un lloc en la posterioritat han estat la traducció del Palladio que presentem i una altra traducció de Vignole de 1632. La veritat es que a França és considerat com un arquitecte a estudiar del S. XVII però només com a tractadista, això ha fet que no transcendís de les seves fronteres. En canvi, crec que és més important per altres països on a falta de tractats compraven els francesos pel motiu que fos, i les interpretacions i aportacions que feu el traductor han marcat escola.
Poso algunes imatges, ja que més de dues-centes pàgines que te el volum, cada una conté un gravat, però el interès del llibre està en el poc text que conté l’obra. Adjunto el pròleg sencer i la portada per qui l’interessi tenir més dades sobre el volum en qüestió. Es una edició molt acurada i d’un gaudir visual constant, amés, la lletra emprada encara no era l’alvina o qualsevol altre estàndard, amb caixa a cada pàgina i un sense fi d’informació especifica pels arquitectes i mestres d’obres que utilitzaven l’obra com a guia dels edificis a realitzar.
 

Elements arquitectònics típicament francesos com la mansarda son introduïts al llibre de Palladio
 
 

 

martes, 25 de marzo de 2014

Instrucció per l’Ensenyança de Minyons, de Baldiri Reixach, un manual pedagògic d’ambició enciclopèdica



El llibre presentat avui, l’ Instrucció per l’Ensenyança de Minyons del Mn. Baldiri Reixac, per mi te múltiples vessants d’interès. Per la majoria de gent és el primer tractat pedagògic escrit en llengua catalana i dels primers publicats a la península. Per mi és molt més: Aquest exemplar fou un regal que vaig fer a la meva mare. En la meva família hi ha una llarga tradició de pedagogs, varies generacions s’han dedicat a l’ensenyament i en el seu dia vaig creure oportú fer obsequi d’aquesta obra en la seva primera edició impresa en català a Girona el 1749 com a homenatge a una vida entregada a la docència.

Portada de la primera edició realitzada a Girona per Narcis Oliva el 1749.
 
Pròleg i presentació de Reixach pel llibre.
 
A la vegada fou el primer llibre que vaig comprar amb el peu d’impremta de la meva ciutat, editat al S. XVIII. Pel que es pot dir que inicià aquesta línea de la col·lecció d’impresos gironins dins la biblioteca. El primer comprat, d’altres els havia heretat i algun, trobats però això mereixerà atenció més endavant. El llibre en qüestió, l’ Instrucció de Minyons, per qualsevol català te el doble interès pel fet d’estar escrit en la seva llengua i a la vegada per contenir unes fortes arrels que actualment es considerarien nacionalistes. Tot i que posant-nos en la ment d’un clergue rural d’origen benestant i força il·lustrat, no era rés més que l’aplicació dels acords del Concili de Trento, on es conveni utilitzar les llengües vernaculars per la catequesi i l’aprenentatge; Però això no treu importància a la defensa que fa l’autor del Català i el seu us com a llengua pròpia en una època on des de les institucions civils i eclesiàstiques es primava  l’ús del Castellà com a llengua culta i substituta del Català. En aquest punt recordarem que des de el “Consejo de Castilla”, òrgan rector del regne, s’ordenava: “Poner el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Llei d’una vigència aclaparadora fins i tot dos cents anys després, però com a mínim més sincera de la que es desprèn de la Wert en els temps actuals. La nostra llengua i cultura fa segles que pateix aquest assetjament, i gràcies a gent com Baldiri Reixach, el Català encara es ben viu.
 
Exemple de dues làmines de cal·ligrafia intercalades al llibre entre d’altres.

A aquests efectes el llibre de l’ Instrucció per l’Ensenyança de Minyons fou una verdadera revelació pel seu temps, gaudí d’una notable difusió, i la prova en són les successives edicions que se’n feren durant el primer segle de la seva existència, amés de les reedicions aparegudes a Mallorca i a València. Possiblement prolongant la vida del català a les escoles en aquestes comunitats, ja que el llibre estigué en relativa vigència fins a mitjans del S. XIX, però la segona meitat d’aquest segle fou del tot obviat i substituït per manuals en castellà.  Pervisqué fins a dates tan pròximes ja que Baldiri Reixach el pensà com a llibre de text pels mestres en les escoles, però també com a llibre de preceptors particulars en famílies que s’ho poguessin permetre, i aquest fet feu que en certes classes acomodades es pogués seguir un pla d’estudis en català encara que les institucions no ho permetessin.

Una virtut més d’aquest manual que el fa únic, es l’emancipació en el temps, tant pel que fa al contingut com als conceptes, quan se’n fa un anàlisi, s’aprecia la concepció de la unitat d’Europa que tenia Reixach, amés d’introduir coneixements de llengua Anglesa, amés del Francès, l’italià i el Llatí. Cal recordar que a mitjans del S. XVIII Anglaterra encara estava lluny de ser un imperi i l’anglès d’imposar-se com a llengua internacional. Amés de coneixements teòrics del que correspondrien al Trivium i el Quadrivium clàssics, dona pautes i coneixements pràctics, amb tot de consells per anar per la vida!!!

Portada de la segona part manuscrita conservada al Arxiu Diocesà de Girona
En un llibre com aquest hi ha una quantitat de coneixement que ens fa preguntar com un capellà d’un poblet entre l’Empordà i la Garrotxa, lluny de les ciutats i dels focus culturals podia estar tant ben informat. L’explicació la trobem en la seva família i la constant correspondència i llibres que rebia. Reixach amés d’aquest llibre, escriví el segon volum amb les parts que ell creia que hi faltaven com la Història, però no s’arribà a publicar mai, així com la traducció de les obres de Feijoo al català, de qui dedicarem un capítol a les seves cartes erudites i el teatre crític universal, però aquestes obres traduïdes tampoc arribaren a la impremta.

Fotografia del mas Reixach a Bell Lloc d’Aro, casa natal de Baldiri, i església d’Ollers on passà la vida exercint de rector.
 
L’obra de Reixach fou recuperada el primer quart del S. XX durant la República quan es recuperà l’ensenyament en català, i a falta d’obres de text recents, s’empararen en l’única que hi havia, tot i que Pompeu Fabra no l’hi feu gaire cas.

Reixach fou un mossèn entregat a la seva parròquia com tants d’altres, però tot i estar aïllat a Ollers, el seu esperit il·lustrat i la seva labor intel·lectual ha sobreviscut fins els nostres dies, una mostra més del verdader talent humà, encara que sigui amb un modest manual pedagògic, però que conté tot l’esperit d’una època, una època amb reivindicacions que encara són vigents....     

Primera reedició del S. XX al 1923 del llibre realitzada per l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.  

domingo, 2 de marzo de 2014

Prudenci Bertrana, i la incomprensió catalana cap al mon rural



Fa pocs dies rellegint un volum titulat: “Estudis de literatura Catalana” publicat el 1912 per Manuel de Montoliu, em sobtaren unes paraules que dedicava a Bertrana, amb les que no puc estar més d’acord. Montoliu deia: “ Hi ha una peculiar bellesa en el moment escollit per ells (els escriptors) per la revelació de llur paraula; aquell moment de maduresa i plenitud que tant pocs joves tenen la virtut de saber esperar; (...) En Bertrana s’ha trobat, finida ja la joventut primera” i tot just s’inicià el miracle migrat del reconeixement de la seva obra, ja al 1912 quan la gran part dels seus escrits encara havien de veure la llum. Gaudí de cert prestigi, però els anys foscos de vida a la gran ciutat encara l’hi havien d’arribar. Temps de penalitats econòmiques, vida atrafegada i de poc reconeixement de la seva feina, en una Barcelona Noucentista que poc hi encaixava una ànima feréstega, rural i eminentment modernista, que es sentia trasplantada com la glosada alzina del passeig de gràcia.

Bertrana era una personalitat d’un caràcter acusadament rural, amb un amor a la terra i el que la pobla molt pronunciat, tant que aquest fet es el que agradava de la seva literatura, ja que evocava temps antics en un estat primigeni, quan l’home lluitava amb el medi natural, però el que agradava de la seva literatura desagradava en la seva personalitat.

Un exemple, pel qual avui hi he pensat, ha estat la caça. Bertrana era un gran caçador, gran en lletres minúscules, ja que només és gran qui la sent encara que no caci res; i un petit caçador es el que mata molt, malament i es perd per la boca. En paraules de Bertrana un bon caçador es el que sap el que es fa, ho fa amb sentiment, respecte, cura i devoció. Es una experiència quasi mística, ¡¡¡Que és sinó un sacrifici!!! Un acte totalment religiós. La naturalesa, el bosc i la muntanya formen la religió de Prudenci Bertrana. Fill de Carlins rurals, ell republicà convensut, no encaixà ni en el medi rural ni en la ciutat.

Josefat, la primera edició de 1906 impresa a Palafrugell, censurada pel bisbat de Girona, i il·lustrada per Rafel Masó i Valentí,un dels motius per la qual es tant buscada. I segona edició de les Ales esteses.

Jo de jove m’hi vaig sentir molt identificat, de fet escric aquestes ratlles en un tros de paper arrugat recolzat en la culata en un fondaral gèlid un dia de batuda del senglar. Quan dic que no s’encaixa es perquè un es mira el medi urbà com un fenomen antinatural, insostenible, però aprecio les possibilitats que ofereix, igual que es viu el medi rural i la naturalesa amb ulls d’espectador embadocat per la bellesa. Manera més freqüent als “urbanites” que al verdader habitant del medi rural, que per norma general funciona per instints i inèrcies naturals totalment incomprensibles per la gent de la ciutat. Podria semblar que exagero però no és així, en l’època de Bertrana aquestes diferències eren més acusades que en l’actualitat, a les ciutats però encara hi havia vaqueries i tramvies de sang, una certa proximitat que ara s’ha perdut. En el dia d’avui el camp s’ha urbanitzat però les diferències perduren. Comparem per exemple un fet tan trivial i transcendent a l’hora com la mort. L’acte d’un sacrifici en el mon rural pot ser una festa com la matança del porc. Veure un animal degollat sagnant pel coll i narius, fumejant pel contrast de temperatura en l’evaporació de la sang i un color vermellós que ho embruta tot, es una experiència del tot quotidiana. Jo la he viscuda, en canvi ara en les festes populars de matança del porc en prou feines es veu funcionar la màquina d’embotigar botifarres. La carn es du especejada sortint de l’escorxador, on s’han mort dues mil vesties en una nit. Hi ha qui parla de benestar animal, però ningú parla de dignitat animal!!! Si no es veu el sacrifici “l’urbanita” dorm tranquil i troba la carn més bona sense preguntar-se de on ha sortit. Be, no continuaré per aquests derroters, però això es el que denuncia Bertrana, la hipocresia del mon urbà, que veu el rural com un lloc on gaudir els caps de setmana.

Bertrana estima el medi natural com ningú, i explica com per gaudir-lo s’ha de patir amb crueltat, això es la naturalesa. Els seus contes i relats com el recull dels Herois de 1920 o El meu amic Pillin i altre contes de 1923, són verdaderes obres d’art que ajuden a estimar la terra. En el fons es un clam nacionalista que ajuda a trobar les arrels del nostre poble, sempre en un medi rural, que és on s’ha format Catalunya. Si en algun moment el nostre país ha estat un xic ric, es gràcies als recursos agraris i forestals, el succeït al S. XIX amb l’ industrialització ha estat una anomalia de la qual encara en paguem les conseqüències. Mai hem sigut un país ric en diners, en canvi som milionaris en bellesa, paisatge, laboriositat i enginy. Bertrana fou conscient de la decadència de la seva època i de la destrucció d’una manera de fer i viure mil·lenària que ell encara experimentà, la visqué en profunditat i l’immortalitzà en les seves obres. Tota la seva literatura es amarada de nostàlgia i decrepitud, mostrant com es sentia ell de trasplantat en els temps que l’hi tocà viure. Molt recomanable es la trilogia. “Entra la terra i els núvols” formada per les obres: L’Hereu de 1931, el Vagabund de 1933 i l’Impenitent de 1948, trilogia de caràcter autobiogràfic on recorre la vida d’un jove hereu que ha de vendre el mas per deutes i com es trasplantat en una ciutat, els títols de Vagabund i Impenitent diuen prou sobre el contingut i les reflexions que conté l’obra, sentiment que Bertrana compartí i en declaracions manifestar que contenia les seves pròpies reflexions formant una biografia ideològica i emocional.

Trilogia entre la Terra i els Núvols de Bertrana, i l’Hereu en las seva primera i segona edició. Novel·la de trets autobiogràfics.
 

Jo vaig descobrir Bertrana quan era molt jove, de seguida em captivà, vaig trobar les primeres edicions, ja que en la majoria de les seves obres són la primera i la única, cosa incomprensible i diu molt del tarannà del nostre país. En el seu dia a la premsa donà bones crítiques a Josefat de 1906 i a Naufrags de 1907 rebent premis institucionals. En el dia d’avui com a acte instintiu i repetitiu els crítics actuals continuen dient que aquestes dues obres son les cabdals de l’obra de Bertrana, modernistes, ¡Això si!, però en prou feines fan esment d’altres obres posteriors, al meu entendre molt millors, amb un rerefons filosòfic molt més profund que ni tan sols s’han reeditat. Potser per aquest motiu no han arribat al gran públic i els estudiosos tampoc se’n han preocupat, però crec que algun conte seu, com a mínim, hauria de ser lectura obligatòria als instituts catalans. Són d’una prosa immillorable i d’un nacionalisme verdader, no d’estelada i a veure qui crida més, sinó d’un racionalisme introspectiu, d’amor a la terra, a la cultura i el no fer fressa. El verdader històric tarannà català.

Altres novel·les més desconegudes de Bertrana que en el seu dia gaudiren de gran reconeixement.  
 
Llibres de relats i contes de Bertrana, per mi on mes es retrata l’amor i les passions de l’autor.

 
Evidentment fou un autor silenciat per la dictadura, però en el temps que corren se’l recupera amb un musical, popularitzant i vulgaritzant encara més la seva obra més vulgar i menys original: Josefat. Quanta justícia l’hi fa un senzill monòlit amb el seu nom i un petit però exquisit bust realitzat per Blay en un recó de la Plaça de Catalunya de Girona. Aquest homenatge es un atribut a Bertrana, també ho seria reeditar amb alguna edició humil els seus Herois o Proses Barbares, seria recuperar un bocinet de verdader esperit de la nostra terra i la seva gent. Mastegar, digerir i convertir aquesta literatura en “papilles” perquè arribi a tot el poble possiblement no l’hi faci cap bé, ja que si arriba ho fa desvirtuada i en la majoria de casos ni l’hi arriba. Amés es degradar la literatura que forma part del nostre patrimoni. Millor seria traduir aquestes obres en llengües estrangeres, que segurament gaudirien  millor acollida que aquí. No es derrotisme el que em fa escriure això, sinó amor a la meva cultura, però els catalans sovint som especialistes en destruir el que es genuïnament nostre i ens identifica, en canvi sobrevalorem tot el que ve de fora. Caldria pensar-hi...

El mon rural perdura i encara hi ha qui el viu de manera salvatge i natural...