jueves, 21 de julio de 2016

L’art de saber esperar, segona part de “Arte y Uso de Architectura” de Fray Lorenzo de San Nicolás




Saber esperar també és un art, fer del temps un aliat en lloc d’un adversari és un recurs poc emprat en la nostra societat. Però en altres èpoques la vella Europa no tenia tanta pressa i possiblement era més feliç. Avui veurem un d’aquests exemples on el pas del temps juga a favor de qui el contempla i no de qui espera amb impaciència. El llibre: “Arte y Uso de Architectura” és considerat per molts el millor tractat del segle XVII, es publicà en primera edició el 1633 però només la primera part, ja que per certes polèmiques sobre el seu contingut el feren tristament famós. Pedro de la Peña, un arquitecte del nord d’Espanya, que presentà trenta vuit objeccions al text davant el Consell Reial de Castilla per tal d’evitar l’edició de l’obra de Fray Lorenzo, que per altre banda, llibre i autor foren defensats fermament per altres autoritats en la matèria com el matemàtic Luis Carducci i l’arquitecte Martín de Cortayre. Al final el Consell va fallar a favor de Fray Lorenzo i autoritzà la publicació, amb la condició expressa que quan l’autor escrivís la segona part del tractat respongués totes i cada una de les acusacions fetes per Pedro de la Peña. Així s’inicià la primera crítica teòrica de l’arquitectura que tenim noticia a la península Ibérica. Ara bé, la resposta de Fray Lorenzo es feu esperar. Actuà com s’espera d’un verdader monjo agustí del segle XVII, escriví la segona part de l’obra contestant tots els punts esmentats, i un cop finalitzada la feina la guardà dins d’un calaix sense dur el text a la impremta ni deixar-lo publicar. Deixà passar trenta dos anys, esperant la mort natural del seu detractor, i el posterior judici diví d’aquest, ja que ell no era qui per jutjar-lo. 

Així dons la segona part del “Arte y Uso de Architectura” no veié la llum fins el 1665, tot i que les autoritzacions són del 1664 i a la portada del llibre hi consta la data de 1663. Però de totes maneres l’espera fou justificada i molt esperada pels contemporanis, ja que la primera part havia tingut una gran acollida entre nobles, intel·lectuals i mestres d’obres de l’època. La mostra n’és la infinitat d’esglésies i edificacions que poblen tota la península on s’hi aprecien les influències d’aquest tractat. 


Gravats d’ordres comparats de l’edició de 1665 de “Arte y Uso de Architectura”


De les edicions històriques d’aquest tractat a part de la primera de la primera part ja esmentada del 1633 i aquesta primera de la segona part presentada avui de 1665, es feren diverses reedicions, el 1667 de la primera part per poder completar qui només havia comprat la segona dos anys abans, però el 1736 i el 1796 es feren dues edicions més de les dues parts juntes com a obra completa en dos volums. En aquest mateix bloc el novembre del 2013 hi ha una entrada on es compara la primera edició del 1633 de la primera part amb la mateixa de 1796, però em faltava la segona part en primera edició, que és la que avui es mostra. 


“Arte y Uso de Architectura” de Fray Lorenzo presentat avui ha estat adquirit a Lisboa, amb d’ex-libris d’època d’un noble portuguès, fet que demostra la gran difusió que tingué l’obra a tota la península. A la vegada aquest volum m’ha recordat l’ importància que té l’art de la espera. La primera part en primera edició ha estat a la prestatgeria esperant la seva corresponent segona part durant divuit anys. Per la vida d’un col·leccionista o un bibliòfil esperar tants anys per completar una obra pot ser un turment, però he de confessar que en el fons l’angoixa de saber que ja no s’haurà de buscar pot ser pitjor que la pròpia espera. En el moment de la troballa s’experimenta la immersió en una pau i satisfacció momentànies que aviat donen pas a una profunda decepció al adonar-te que la recerca s’ha completat obtenint l’objectiu, i cal buscar-ne un altre. És irònic, però no cal ni llegir-lo, ja que al tenir el mateix contingut en altres edicions només mirem i acariciem les pàgines llegides i rellegides en paper més nou i menys honorable. 


Portada de la segona part de 1665 de “Arte y Uso de Architectura” de Fray Lorenzo 


 Aquest fet posa en evidència l’absurd de la situació i lo malaltís de la recerca, però aquesta inquietud és la que fa tirar endavant demostrant que l’espera és el camí. El temps que s’empra desitjant i es buscant és el temps del somni. 


Hi ha moments en la nostra societat tant dinàmica, ràpida  i atabalada, que caldria fer classes a determinades persones perquè aprenguessin a perdre el temps, i a d’altres ensenyar-los a aprofitar-lo, però les paraules d’avui no van destinades als ociosos sinó als que corrent sempre mai atrapen rés. Tant els budistes com els místics espanyols d’altres temps ens podrien donar classes molt útils de com rentabilitzar el temps perdent-lo des de l’òptica actual. No fer rés pot ser madurar, reflexionar i créixer pensant. L’activitat frenètica dels nostres dies és una manera més de tenir la ment ocupada i evitar que cada individu elabori judicis propis. És molt trist, però l’espera és més important que el fi, ja que són els moments en que el cap més treballa, un cop complert l’objectiu es frena l’activitat i cal recercar-ne un altre, iniciant un nou període d’espera, gaudir aquest temps sense cap mena de dubte ens fa més savis. Tot i que com sempre hi ha qui perd el temps sense esperar rés, ni pensar rés, aquest tipus d’individus ni creixen ni maduren, vegeten en el mont que els ha tocat viure. Fray Lorenzo va esperar trenta dos anys a finalitzar una discussió, esperà a tenir la veritat absoluta, la certesa que l’ interlocutor no l’hi tornaria a rebatre cap argument. Això és verdadera saviesa, tenir l’última paraula de veritat, acabar una discussió amb la seguretat que no caldrà parar l’altre galta...  


Gravats de detalls de capitell jònic i cornises de Fray Lorenzo 1665


Gravats amb detalls constructius i geomètrics de Fray Lorenzo 1665