domingo, 26 de junio de 2016

Antoni Palau i Dulcet, memòries d’un llibreter català


Portada i retrat de l’autor, Antoni Palau i Dulcet, Memòries d’un llibreter català



El títol d’aquesta obra en el meu entendre hauria de ser: memòries d’un bibliòfil, bibliòman, bibliògraf, bibliosof i apassionat amb tot el que té alguna relació amb el món del llibre, el fet de que amés fos llibreter, és del tot circumstancial, fou el recurs fàcil de guanyar-se la vida amb el que més l’hi agradava. Antoni Palau i Dulcet (Montblanc 1867 – Barcelona 1954) fou un d’aquells homes que sense fer soroll deixà empremta. La seva obra és de referència mundial per la catalogació de tots els llibres de parla hispana des de la invenció de l’impremta fins el segle XX. però avui només parlarem del seu voluminós i rar llibre de memòries.

Montblanc ha donat a la nostra terra dos grans homes del món del llibre, Josep Porter, de qui ja hem parlat i més endavant hi tornarem, i Antoni Palau de qui avui mostrem la seva obra més intima, les memòries d’un Llibreter Català. Aquesta obra de 581 pàgines relata una vida d’investigació i amor cap als llibres, amb milers d’anècdotes i encara més dades relacionades amb el tema. La lectura d’aquestes memòries hi ha moments que es fa més feixuga que les tones de llibres que s’hi citen, però també hi ha altres passatges que amb la vivacitat i l’ humor característics de l’autor, ens obliguen a trinxar-nos de riure dins la soledat lectora. Antoni Palau amb sortides del seu temps vigents encara avui, relata tot el saber d’una vida amb tot el que atresorà de coneixements fins a mitjans del segle XX. Ja en la primera pàgina, en la justificació de tiratge ens trobem una petita broma editorial fent esment a la sinceritat de l’autor, a qui no se’l ha atrapat mai dient cap mentida, cosa que no implica que no en digués, ja que el text n’és ple!. A la pàgina següent, on s’haurien d’inscriure els drets d’autor, ell, fent broma de lo ruïnós que l’hi ha estat l’edició dels 300 exemplars d’aquesta obra, repta a qui vulgui copiar-la o reeditar-la que ho faci. Si més no l’hi em pres la paraula, sense cap mena d’escrúpol reproduïm la dedicatòria i la justificació de tiratge per la seva originalitat, només dignes d’ algú amb el caràcter i la passió d’Antoni Palau i Dulcet. 


Justificació de tiratge de les Memòries d’un Llibreter Català d’Antoni Palau i Dulcet


Ara bé, no tot és humor en aquestes pàgines, també hi ha molta destrucció, malbaratament de patrimoni i mostres de verdadera ignorància, en resum: un autèntic reflex de la societat. Però el més trist i crec que hi cal reflexionar, és exclusiu del meu exemplar, cap dels altres 299 tenen la deshonra d’haver estat dedicats per l’autor als seus nets i no haver sigut llegits fins vuitanta anys més tard. Aquesta sacrílega profanació m’ha tocat a mi, el llibre encara era intons quan va arribar a les meves mans, ningú havia obert els plecs del llibre, fet que evidencia que cap net tingué el menor interès en les memòries de l’avi. Ha calgut algú altre amb les mateixes inclinacions que l’autor per poder llegir i apreciar la seva obra. 

És molt trist, però les herències rares vegades són merescudes, la millor és el coneixement transmès directament de generació en generació, però ja fa temps que ens em carregat l’estructura social que ho feia possible, ara són pocs els contactes intergeneracionals pròxims estadísticament parlant. Un exemple en seria el d’aquest llibre, rares vegades en l’actualitat els nets hereten les passions dels avis, hi ha d’haver molt contacte, i cada vegada n’hi ha menys entre generacions. Les afinitats familiars queden relegades amb la nova manera de concebre la societat, amb els nous mitjans de comunicació i les afinitats estratificades per franges d’edat, tot plegat vulguem o no comporta un empobriment cultural. De fet he de confessar que he aprés molt de companys de la meva edat, però ho he fet mil vegades més dels més grans i sorprenentment també dels més joves, però en el món en que vivim poquíssima gent tindrà ganes d’aprendre de les memòries d’un mort, encara que la seva vida fos més útil que la de mil vius. Les memòries són la manera que tenim de transmetre el que em viscut als que han de venir perquè n’aprofitin alguna cosa, però si no s’ho han de llegir poc servei els farà. De totes maneres la màgia de la paraula escrita precisament rau en això: un món esperant algú que el descobreixi, en un somni adormit esperant que algú el desperti. La fe en l’home de qui posa les paraules sobre el paper esperant despertar alguna cosa a algú en algun moment és el somni de no deixar morir les idees, però malauradament queda demostrat que la vida sempre és espera.

Antoni Palau i Dulcet diu que amb els 300 exemplars de les seves memòries en tindrà per tota la vida, seixanta dos anys després de la seva mort i vuitanta un després de l’edició del llibre de les seves memòries encara espera que els seus nets ho llegeixin, per sort ara és un llibre buscat entre bibliòfils i encara hi ha algú que el llegeix... 

Dedicatòria autògrafa d’Antoni Palau als seus nets.

miércoles, 15 de junio de 2016

La primera història de Catalunya: “Los anales de la Corona de Aragón” de Jerónimo Zurita 1585





En un moment com l’actual en que es posen en dubte els sentiments d’un poble i la seva nacionalitat, semblaria oportú que es busqui la veritat en els llibres d’història, però fa temps que m’he adonat que els mitjans de comunicació, manipuladors de l’opinió pública al servei dels interessos polítics, no només diuen mentides constantment, sinó que amés han falsejat sistemàticament la història oficial. Aquest fet no és recent, de fet sempre s’ha dit que la història l’escriuen els vencedors, i no hi ha repressió més forta que negar a un poble la veritat sobre el seu passat.

Avui dia però, amb excés d’informació i amb els mitjans perquè tothom digui la seva, ens trobem davant una majoria completament desinformada amb uns sentiments cap a un costat o un altre que aferren a l’individu a una creença de masses, sense haver analitzat personalment i detingudament amb la profunditat que exigeix la qüestió el perquè d’haver d’elegir un bàndol. Personalment no m’agrada pronunciar-me, considero que en la majoria de qüestions no tinc prous premisses per arribar a una conclusió, però en el cas que avui s’exposarà, puc afirmar que porto tota la vida estudiant l’historia del nostre país i estic més que tip de sentir mentides per tots dos costats. Tothom utilitza el relat del passat segons l’hi convé, la majoria de vegades agafant relats fragmentaris descontextualitzats. Avui posarem el nostre granet de sorra per desmuntar aquesta falsa llegenda tant utilitzada pels espanyols com pels catalans. 

Parlarem de Jerónimo Zurita, un personatge que com ja es desprèn del nom no era català, però tampoc era espanyol, era aragonès. Curiosament el primer cronista i historiador de Catalunya, autor dels famosos Anals de la Corona d’Aragó, immensos volums que són considerats com la primera crònica o història moderna de la península, amb un mètode historiogràfic innovador i rigorós en la seva època. Aquests volums recullen l’historia de la Corona d’Aragó amb els primers reis de Navarra i Comptes de Catalunya, fins al regnat de Ferran II. Foren escrits molt abans que s’escrigués cap història d’Espanya, quan en prou feines aquest concepte existia, i molt anteriors a la primera història de Castella, que sorgí com a gest imitatiu dels Anals, però curiosament aquesta història d’Aragó i Catalunya fou escrita en Castellà. Aquest fet podria ser degut a facilitar l’enteniment a la resta de la península però: ¡Quanta ironia! Han passat cinc segles i encara ningú ho ha volgut entendre. 


Portades del primer i segon volums dels “Anales de la Corona de Aragón” de Jerónimo Zurita impresos a Zaragoza el 1585, el gravat és signat per Diego l’any 1548 amb les xilografies heràldiques dels territoris que formaven la corona i l’escut barrat al mig.  


Zurita va néixer a Zaragoza el 1512, va estudiar llatí i grec a Alcalá de Henares amb la conseqüent formació humanística de l’incipient renaixement peninsular, amés dominava perfectament bé el francès, l’italià, el portuguès i el català. Gràcies a la posició del seu pare a la Cort, era el metge particular de Farran el Catòlic i posteriorment del Emperador Carles, Jerónimo Zurita aconseguí un lloc de funcionari com a magistrat a Barbastro, posteriorment ascendí a Batlle de Huesca i al 1537 fou nomenat assistent i secretari de l’arquebisbe de Toledo, inquisidor general i conseller d’estat Juan Tavera. Però Zurita feu el sal a la seva carrera política quant al 1548 el rei Felip II el nomenà secretari seu i cronista del regne d’Aragó, clarament diferenciat de Castella en aquella època. Aquest fet obrí totes les portes i arxius a Zurita que decidí començar un relat històric sobre el regne del qual procedia a manera d’homenatge al sobirà. Un cop iniciada la labor de recollida de dades en arxius, s’adonà que l’empresa que s’havia proposat era molt gran, i que la poca disponibilitat de temps que tenia a causa de les qüestions d’estat no l’hi permetrien materialitzar els seus propòsits, a aquests efectes sol·licità al Rei la renúncia a tots els seus càrrecs per disposar de temps per escriure l’historia de la Corona d’Aragó. L’hi fou concedit, tornà a Zaragoza ja amb la feina avançada i dedicà trenta anys de la seva vida a investigar i escriure aquesta obra: La primera d’un reialme peninsular. 

Cal entendre la retirada de la vida pública de Zurita com una renuncia molt important, però per un fi que ell ja aleshores veié infinitament més productiu i justificat, de fet per això avui se’l recorda, si s’agüés dedicat a la política poc en parlarien els llibres d’ell, en canvi elegí escriure el primer imprès de la nostra història. Òbviament fou una obra molt criticada des de la seva sortida d’impremta ja en temps de Felip II, Castella no digerí l’historia , el funcionament de les institucions Catalanes, ni el domini comercial i militar que Aragó tingué sobre els mars. Ja recent publicada la titllaren de partidista i fantasiosa, quan en el dia d’avui la comunitat internacional la te valorada com una de les obres històriques amb més rigor documental, ja que Zurita no tenia precedents i obtingué la informació dels documents originals conservats en els arxius per refer la trama. Això ha fet que la lectura no sigui gaire amena, però ell intentà seguir el camí traçat per Heròdot no afegint llegendes ni mites al seu relat, només el que les fonts documentals deixaven veure amb certesa i ometre els vuits.


L’edició presentada avui correspon a la impresa a Zaragoza per Simon Portonarijs l’any 1585 en foli major de més de nou-centes pàgines cada volum, en molt bon estat donada la seva edat i un volum conserva un full de manuscrit gòtic utilitzat per relligar el llom. Tot un goig poder llegir l’historia del nostre poble encara sense petjades de la censura política en un escrit on encara no hi havia perjudicis ni distincions entre els regnes que conformen l’aglomerat de la Península Ibérica. Quanta feina encara cal fer... No per obtenir reconeixements dels altres sinó perquè tots reconeguem als altres. Això només es podrà aconseguir enriquint els coneixements personals de cada individu, no intentant pujar el nivell d’una cultura homogènia. Cada individu s’ha d’identificar amb una cultura, i espero que cada u trií la del seu país, però el verdaderament important es pujar el nivell dels coneixements de cada individu, fomentant la pròpia consciència de pensament i accions coherents amb el medi que els ha tocat viure.  Això es el que hem d’aprendre de l’historia, aquesta ens ho ensenya amb un immens ventall d’errors i alguns pocs exemples de civilització. Aprendre de l’experiència dels altres és un do que poca gent té. 

Colofó de l’obra amb la data i el lloc d’impressió, Zaragoza per Simon Portonarijs o Portonarys el 1585


Lloms dels dos volums anteriors amb un pergamí gòtic manuscrit per relligar-los.


Presentació del pla general de l’obra de Jerónimo Zurita amb un gravat amb la llegenda: “Iucundi Acti Labores” el treball ha de ser un fet agradable, i un misteriós criptograma.