Pel Nostre Ideal, Recull d’escrits de Lluís Millet i l’Orfeó Català:

Avui parlarem del mestre Lluís Millet i l’Orfeó Català. Com que tot funciona a l’atzar i les afinitats són catalitzadors dels actes que un fa, em justifico dient que una de les meves aficions és la música, i aquesta setmana encara estic sota les impressions que em causà anar a cantar fent de reforç al Palau de la Música Catalana amb l’Orfeó el diumenge passat. Com és lògic durant la meva etapa d’estudiant a Barcelona havia dibuixat aquella venerable casa des de la sala d’assajos fins al galliner, i la resta de vegades que hi havia anat a cantar eren concerts multitudinaris on quasi no cabíem a l’escenari, però mai havia tingut prou temps per assaborir l’edifici i sobretot l’organització que el regenta. Com a arquitecte, amant que sóc de la història i de l’art, amb postgraus i màsters en teoria i història, elaborant el doctorat, (ho dic perquè s’entengui que no és una crítica banal), em qüestiono els criteris pels quals es regiren en declarar Patrimoni de la Humanitat un edifici i una institució com aquella. No és una crítica i m’explicaré, sóc el primer en valorar l’obra de Domènech i Montaner, el primer en apreciar el Modernisme Català i el primer en valorar l’obra de Tusquets, com a arquitecte i com a pensador, però possiblement tot plegat junt fan una barreja que l’un desmereix a l’altre. Una casa com el Palau i una institució com L’Orfeó poden morir d’èxit. 

Quelcom semblant passa amb el llibre de Lluís Millet que avui presento, un recull d’escrits de tota la primera part de la seva vida, que en el seu moment gaudí d’una calorosa i brillant rebuda entre el públic, i en canvi en el dia d’avui ha caigut en l’oblit.  Aquest volum titulat: “Pel Nostre Ideal, Recull d’escrits de Lluís Millet” de 1917, per mi té molt d’interès per diverses raons. El primer exemplar que en vaig tenir el vaig recollir de terra els Encants en la Plaça de les Glòries fa una pila d’anys, va resultar que estava autografiat i dedicat pel propi mestre. Posteriorment me’n feren present d’un altre, i el tercer aquí presentat fou fruit d’un intercanvi per una enquadernació. El cas, és un llibre que l’he llegit i rellegit diverses vegades i en el seu dia em feu estimar la música de casa nostra, ajudant la meva ment d’adolescent a estructurar conceptes. 

Portada del Llibre: Pel Nostre Ideal recull d’escrits de Lluís Millet, 1917

 

Fins i tot vaig creure que podia ajudar a formar joves i a fer estimar encara més la música, pel que en vaig fer obsequi a algú que creia que se’l mereixia, però vaig poder constatar que es quedà a la prestatgeria, potser va fer bé, ara analitzant el contingut i mirant-lo a distància, em sembla un volum que per l’època era ciència musicològica, fervor patriòtic i reflex d’un moment de recuperació nacional i incipients criteris musicals, que en el dia d’avui només és una bella mostra d’historiografia música. No obstant això reflexa totalment el caràcter de Lluís Millet, home entregat, abnegat i fins i tot obsedit en la seva causa, que en feu la de l’Orfeó Català. Tot és una exaltació de fervor patriòtic i religiós, però hi ha dos capítols on queda retratat intel·lectualment. Sempre intento contrarestar la mitomania, i en el seu cas és evident, Millet fou un mite aglutinador de masses, que intentà fer les seves incursions en el món intel·lectual i aquí és on fracassà.

Hi ha un capítol titulat: Polèmica amb el Glosador Xenius ( Eugeni d’Ors ) i un altre titulat: Polèmica amb Manuel de Montoliu, enfrontament del mestre amb dues personalitats que sense aprofundir gaire podem afirmar, ja que és acceptat per tothom, que posseeixen una talla intel·lectual molt superior a la figura de Millet, i aquest esgrimint: acusacions, respostes i refutacions en el seu propi llibre, es retrata com a músic i només music, amb grans carences emocionals i encara més intel·lectuals. Era una persona de fe i de pàtria, dues coses diametralment oposades a la raó. 

Exemple de fotografia autografiada amb que obsequiava Lluís Millet.

El cas és que a Millet se li perdonen les relliscades perquè donà molt més que no pas errà, la qüestió és si la institució que ell fundà segueix encara aquesta dinàmica. Ens dirigí el mestre Josep Vila i Casanyes, francament, com a director és dels millors que he tingut, però el que es pot albirar del seu caràcter, transfons cultural i passional respecte els càrrecs que exerceix, se’l veu bastant buit. Es un malt generalitzat en el dia d’avui a la gent que es dedica a les arts i es pot extrapolar a tots els especialistes. Dediquen més esforços a vendre’s i a retroalimentar la seva vanitat que no pas a produir i enriquir-se culturalment. Això si! Aglutinen mèrits, premis i títols com qui devora galetes, però la música que en surt és el fum de cada època.

Poso un exemple: Desprès de Millet amb el Cant de la Senyera i Amadeu Vives amb l’Emigrant, tots dos fundadors de l’entitat, quin successor mestre i director ha donat una sola obra que assolís aquesta popularitat. Els moments actualment també són propicis políticament i no transcendeix d’un àmbit cultural reduït aquesta música que en el seu dia era popular. ¿ Els mestres actuals no donen més de si ? o ¿ és que el moment històric ha canviat per complet ? potser una mica de tot, per tant no veig justificat el relleu i pes institucional que es dona a l’Orfeó, alimentat per subvencions en l’època de bonança econòmica ha tornat a emergir, però no tinc gens clar que es trobi en el lloc que li correspon almenys musicalment parlant. Les parets li donen el toc de distinció però l’essència haurien de ser les persones i la hi varen donar més les d’ahir que les d’avui. Tot en el Palau té un toc de nostàlgia i és realment justificada. 

Vista general del Palau des del Galliner

Els inicis de la història crítica, el Padre Florez i la història d’Espanya

En ple absolutisme Borbònic de la segona meitat del S. XVIII sorgí una escola d’estudis històrics que reescriví la història d’Espanya, no és una crítica, senzillament el gran aparell polític havia complert la seva missió. El que mai han aconseguit els polítics és convèncer als estudiosos i intel·lectuals que escrivissin la seva voluntat en contra de la veritat. Només s’ha aconseguit sota opressió de totes menes, però mai de manera lliure.

Al S. XVIII els intel·lectuals de la península per més que en la seva majoria fossin religiosos, es trobaren influïts per noves corrents de pensament i certs moviments lliurepensadors. Avui m’agradarà exposar que penso al respecte: Crec que hi hauria més vincles de comunicació i bona entesa amb un religiós plenament convençut però amb certs coneixements del S. XVIII, que no pas amb certs personatges que deambulen pels nostres carrers en el dia d’avui, polititzats i fanatitzats fins al que podríem anomenar integrisme polític.

Portada del Clave Historial, edició de 1776

L’estudi de la història amb un esperit crític s’inicià en el segle esmentat, encara que en alguns casos fos arbitrari, tendenciós i imparcial; Però aquest segle donà noms d’historiadors com el jesuïta Joan Francesc Masdeu (1744-1817) que li donà la fama la seva Història Crítica de Espanya i la Cultura Espanyola, en vint volums; L’agustí Enrrique Florez (1702-1773) de qui parlarem avui, autor de la cèlebre “España Sagrada” de la qual ell publica 29 volums, després l’ajudà el pare Francisco Méndez (1725-1801); Continuant l’obra Antolin Merino (1745-1830); José de la Canal (1768-1845); i Pedro Sánchez de Baranda qui acabà els volums 47, 48 i 49; Finalitzant la monumental obra encara la Real Acadèmia. Aquesta magna labor de més de cinquanta volums recollint la història de l’església i la política de tot Espanya, ha estat l’eix vertebrador dels estudis històrics de la península durant quasi dos segles.

Historiadors com Masdeu i Florez al costat d’altres com Gregori de Mayans i Siscar (1699-1781) o el pare Martin Sarmiento (1695-1772) formen una escola crítica de notable fidelitat fins el dia d’avui malgrat les distàncies. En canvi val a dir que en el mateix segle XVIII hi hagué una notable proliferació d’historiadors o pseudo historiadors que adulteraven les seves publicacions induïts per suggerències polítiques, com per exemple Faustino Borbón, o Don. Francisco de la Huerta que tot i actualment trobar-se desproveïts de tota credibilitat, últimament encara són massa citats per certes minories.

Arbre genealògic dels cèsars de Roma de l’obra de Florez.

El Pare Florez en el seu pròleg del primer llibre de la Espanya Sagrada, el: “Clave Historial” manifesta que dedica la obra a la joventut per lliurar-la de la ignorància i donar-li bon judici, ja que no hi ha més remei per combatre la ignorància que divulgar el coneixement, i del passat s’aprèn a no cometre els mateixos errors en un futur. Florez com a bon historiador sabia la veritat sobre els pobles que actualment formen Espanya, això sense sortir d’un monestir, per tant amb els mitjans actuals qui es queda anclat en idees presentades és que no te cap ganes de mirar la realitat.

El Pare Florez en l’estudi de l’historia de l’Església Espanyola aconsella estudiar bé l’evolució de la política Eclesiàstica, ell mateix manifesta la inconveniència de creences dogmàtiques en tot el que no sigui qüestió de fe. Tots els afers humans han de ser valorats i ben analitzats, les creences polítiques diu, són tan mutables com la pròpia societat. Un xic més de relativisme i aprofundiment històrica per part de cada individu que forma la societat actual al nostre país, donaria una imatge de consciència personal, i no pseudo consciència col·lectiva d’animal gregari al servei d’un dogma polític quasi de fe.

Enrrique Florez de Setién y Huidobro, nascut a Valladolid, Burgos el 21 de juliol del 1702, als disset anys professà en el convent d’agustins de Salamanca on romangué tota la seva vida.

Antoni Rovira i Virgili, Periodista?... Historiador?... Polític?...

Així comença el capítol dedicat a Rovira i Virgili en el llibre titulat Figures de Catalunya de Domènech de Bellmunt publicat a Barcelona el 1935, de fet es tracta d’una obra en dos volums, i en el segon és on hi té lloc aquest prohom entre d’altres. Aquesta segona part té el suggerent títol d’Homes de la Terra, encara més adient. De totes maneres els que no som de Barcelona hi veiem un centralisme desmesurat ja des de dates reculades, ja que les Figures de Catalunya són personalitats bàsicament de Barcelona, i les de la resta de la geografia catalana són Homes de la Terra, “no tant figures”. Josep Pla diria que ja no són senyors de Barcelona...

Bromes a part i anant al que interessa, Bellmunt fa un retrat on immortalitza el perfil humà de Rovira i Virgili, explica els seus orígens humils al camp de Tarragona i a la pròpia ciutat. Com la seva figura creix políticament amb l’època convulsa que li tocà viure, com amb el periodisme es feu popular i gràcies a això s’enriquí fent una notable fortuna que posteriorment perdé arruïnant-se. Però per ell la història no fou més que una altra eina política. Cito textualment: “Jo no he tingut mai una forta vocació d’historiador, ha estat més aviat secundaria. Jo sento molt més la vocació política i veig justament la història com una part de la política. Altrament, no m’interessaria.” Aquesta afirmació ens ha de fer reflexionar molt, una persona que actualment se la té com a gran historiador del nostre país, només cal recordar la Història Nacional de Catalunya publicada el 1922 en set volums, encara ara, citada constantment, ja que és de les primeres que es publicà fent justícia a la veritat sobre Catalunya. En el meu entendre, políticament fou molt rellevant en el seu moment, però s’ha de tenir en compte que donada la realitat que li tocà viure, hagué de canviar masses vegades de camisa per subsistir, en canvi les seves obres denoten un corpus teòric i ideològic ric i inamovible amb un clar posicionament sobre la “qüestió” catalana, sobretot la seva obra: L’Història dels Moviments Nacionalistes, un estudi on analitzà els sentiments anomenats nacionalistes de diverses zones del mon, citaré: Finlàndia, Bohèmia, Eslovàquia, Trieste i el Trentino, Croàcia, Hongria, Transilvània, Albània, Epiro, Creta, Macedònia, Sèrbia, Armènia, Irlanda, Vasconia i Catalunya. Els menciono ja que en el moment en que es publicà el llibre esmentat, cap d’aquests noms corresponia a un estat sobirà, en canvi en el dia d’avui molts ja figuren als mapes com a països independents des de fa una colla d’anys. Algun altre també ja ni se’n parla, per fortuna són una minoria. En canvi els dos de la península Iberica, es troben igual o pitjor que quan Rovira i Virgili escrigué aquest assaig, en el meu entendre massa oblidat, ja que en el dia d’avui n’haurien d’haver sorgit múltiples reedicions.

Portada de l’Historia dels Moviments Nacionalistes de Rovira i Virgili.

De totes maneres, em permeto el luxe de ser pessimista i considerar que la culpa la tenim tots, ja que si un polític creia que la història i el seu coneixement era necessària per exercir el seu càrrec tal com feia Rovira i Virgili, recordat actualment més com a historiador que no pas com a polític o periodista, cal revisar quines virtuts tenen els polítics actuals, ja que tenen més d’usurers i de lladres que no pas formació històrica o de cap altra mena. I els que són honrats, si n’hi ha, segur que no tenen la talla del qui parlem.

Però potser tot té una explicació física, segons Domènech de Bellmunt, Rovira i Virgili era molt sord, ell mateix es lamentava que s’assabentava del que es deia en les Sessions del Parlament quan l’endemà llegia la transcripció al diari de les sessions, llavors li venien al cap les refutacions pertinents, però a part d’aquest lament, la seva sordesa li permetia treballar hores i més hores escrivint en una Barcelona cada cop més sorollosa sense cap distracció.  

Llibre Figures de Catalunya de Domènech de Bellmunt. 1933 – 1935

Personalment prefereixo en els polítics la sordesa física, no pas la circumstancial dels actuals, que no escolten ni tant sols a qui els vota, incapaços de reaccionar davant una crítica fonamentada o la veu de la justícia quan són imputats en una causa judicial. La sordesa política actual és el mal més generalitzat, i val a dir que cap polític actual, sord o no, ens deixarà una obra remotament comparable a la de Rovira i Virgili, per sort el temps es un filtre inexorable i dels qui ara tant sentim a parlar,  la immensa majoria es perdran en l’oblit del temps...

Història Nacional de Catalunya de Rovira i Virgili, primera edició de 1922

Portada i pròleg del president de la mancomunitat de aleshores, Puig i Cadafalch

El llibre de Domènech de Bellmunt al costat del de Rovira i Virgili