sábado, 28 de marzo de 2015

Què cal llegir, segons Carles Soldevila. L’art d’enriquir un esperit




Què cal llegir? Aquesta pregunta dóna per entès que cal llegir i no tothom ho té tan clar. Avui parlarem d’aquest llibret quasi opuscle que he retrobat després d’anys de no veure’l. Pot semblar molt ingenu, i de fet ho és! Però obres com aquesta feren molt de bé a la cultura catalana de principis del segle XX i consolidaren la nostra literatura. Miraré d’explicar un concepte que no tots tenim clar, i m’ha vingut al cap rellegint aquest llibre, però hauré de fer passos  enrere:

Amb un grup de música antiga de Barcelona del qual en sóc membre, aquests dies estem assajant el madrigal XIII de Joan Brudieu, eminent compositor català del segle XVI, amb lletra d’Ausiàs March, a qui no cal presentar. Doncs bé, a la primera part el poeta diu: “E mon jorn clar als hòmens és nit fosca” i en la tercera hi ha variacions sobre el tema de: “Llir entre Cards”, ¡¡¡Grans eufemismes!!!. Aquesta voluntat d’hiperdiferenciació social i cultural ja ve de lluny. Possiblement es generalitza en el Renaixement, moment històric en que el llibre féu grans avenços cap a la seva incipient popularització amb la invenció de la impremta. Dic això perquè el llibre presentat avui, després de diverses dissertacions sobre la necessitat de la lectura i la voluntat de divulgar tant com es puguin els coneixements per tal de fer una societat catalana cohesionada i forta, (recordo que és un llibre publicat el 1928) acaba amb un complet apèndix on hi ha tot un reguitzell d’autors i d’obres escrites fins a les hores, separades per temàtiques i nacionalitats. Una espècie d’índex de biblioteca la qual segons l’autor és imprescindible haver llegit. Efectivament l’he repassada i trobo que és una molt bona tria, tot i que s’hi haurien d’afegir molts títols publicats del 1928 cap aquí. 


    Portada del llibre Què cal llegir? 1928 de Carles Soldevila

Però tot plegat té un regust de programa televisiu barat, on formulen la famosa pregunta de:  quin llibre t’enduries en una illa deserta?. La resposta correcta és "no aniria en aquesta illa", o bé "m’enduria tota la biblioteca". La segona opció es la que proposa Carles Soldevila amb un aire amé i conciliador, no erudit distant dels mortals que s’inicien. Posaré un exemple: Soldevila proposa lectures per tenir un criteri propi, sense faltar a ningú. Tothom és lliure de restar feliç en la seva ignorància, en canvi hi ha autors que sembla que vulguin fer sentir malament al personal que no entren en les seves expectatives. Curiosament i per mostrar aquest menyspreu, a la llista de Soldevila hi ha dos llibres que curiosament m’han arribat aquesta setmana. Ja els tenia de fa anys, però el vici de trobar-los en primeres edicions i relligats en pell ha pogut més que jo, el primer és de Taine, amb la seva “Filosofía del Arte”, i el segon la “Eudemonologia o aforismos sobre la sabiduria de la vida” de Schopenhauer, dos clars exemples de vanitat intel·lectual agressiva, no tant com Nietzsche però déu n’hi do, aquí va un exemple:


-    “En general, los sabios de todas las épocas han dicho siempre lo mismo, y los necios, esto es, la inmensa mayoría de todos los tiempos, han dicho y hecho también lo mismo, y siempre seguirà siendo así. Por eso escribió Voltaire con mucha razón: “Nous laisserons ce monde ci aussi sot et aussi mechant que nous l’avons trouvé en y arrivant””

Schopenhauer


Davant d’aquestes afirmacions poc es pot dir! De totes maneres tots coneixem aquest pensador i en prenem les coses bones que són moltes, però també s’ha de destriar. Jo volia fer notar aquest esperit bel·ligerant que tenen les grans figures a l'esperonar i fer venir ganes de fer el tomb i submergir-se en aquest món sociocultural superior que proposen, en canvi els autors de casa nostra, salvant les distàncies, sempre tenen la modèstia que sembra el dubte a qui els llegeix de si val la pena portar a la pràctica el que proposen. Un tarannà genuïnament de casa nostra: “tot allò que arriba de fora sempre és més bo i millor!” manera de fer i de pensar que ens afebleix com a poble, cultura i no ajuda a superar-nos. 

Pierre Bourdieu i altres sociòlegs més moderns tindrien molt a dir amb aquesta manera de fer de casa nostra, llàstima que no s’interessessin pels catalans, però actualment amb la poca formació que existeix, dubto que els joves es preguntin això. De fet seria un estudi molt interessant saber quants llibres de la llista de Soldevila s’ha llegit un jove abans dels 30 anys?. En canvi aquesta mateixa gent s’ofenen sentint les paraules de Schopenhauer i els propis arguments que jo he esgrimit. Per tant no tinc clar de on prové el criteri social per diferenciar el dalt i a baix cultural. Només és cert que quest existeix, i és molt clar, però en el dia d’avui és políticament incorrecte tractar d’ignorant a algú.  No tot s’acaba en la lectura, això es veritat, he conegut gent molt sàvia que era analfabeta, i els mitjans actuals permeten moltes fonts d’informació, però la inquietud de buscar és l’essència del coneixement i aquesta essència si que podem afirmar que queda tapada per la pudor de la vida actual.

Suposo que aquí m’ha sortit la vena crítica a qui neda a consciència en la felicitat de la seva ignorància. Els crítics també som una plaga per la societat. En el capítol dedicat a la crítica del llibre comentat avui, Soldevila amb gran diplomàcia i suma intel·ligència diu: 




Portada del llibre de Schopenhauer amb l’autògraf de l’eminent tenor Emili Vendrell i les edicions esmentades de Taine de la Filosofia del art, obres tangencials al llibre de Soldevila però esmentades en ell.  


sábado, 14 de marzo de 2015

“Experiències d’Amor i de Fortuna, o “des fortuna” de Francisco de las Cuevas 1641:




Reflexionant sobre la història d’un mateix, aquest concepte abstracte que anomenem amor, sempre te més pes a la vida del que un conscientment desitjaria. La literatura i totes les arts en general s’alimenten d’aquestes emocions per arribar a la fibra sensible del consumidor, ara bé: res és com estem acostumats a veure-ho a les pel·lícules, els finals feliços són fruit de l’ invenció humana en els moments que les coses no van bé, a la vegada que els finals tràgics i malaguanyats són reflex d’èpoques romàntiques on tot es puixança. En aquestes anades i vingudes literàries al llarg del temps es forgen els caràcters de les èpoques, de totes les persones, joves i adult que s’enamoren, essent tots ells víctimes del seu temps i les circumstàncies estètiques de la seva època, sense ni tant sols ser-ne conscients.

He llegit força per motius professionals sobre art i estètica, dos camps que involuntàriament ja des del temps de Hegel van estretament lligats als conceptes de Bell – Bo, i un altre més abstracte: l’Amor. Virtuts que es manifesten de tantes maneres com habitants hi ha agut i hi ha al planeta. Aquest últim, és el menys teoritza ble, el més atzarós i casual, per aquest motiu mitològicament sempre se l’ha representat cec. ¡¡¡I tant cec!!! Mai ha vist més enllà de quatre passes fins que ja és tard. Els errors, els desenganys seguits de grans decepcions són el pas següent a l’estat fervent i imnòtic de l’Amor en els seus primers estadis de somni. En aquest punt és on llegir obres d’assaig sobre la psicologia de l’amor l’hi treu poesia, treu la màgia però dona lucidesa i bon enteniment al que per la majoria és pur instint fent passos cap a estavellar-se. 


Portada del llibre: “Experiencias de Amor y de Fortuna”, 1641 de Francisco de las Cuevas, amb restes de pàgines d’incunable gòtic a les cobertes re aprofitades.


El llibre presentat avui, he de confessar que no el vaig poder acabar, a causa del llenguatge abarrocat, amés de lletres i paraules arcaiques; Però a mitjans del S. XVII quant les coses no anaven bé, les novel·les amoroses eren per les joves amb un grau d’erotisme però morals i adoctrinadores amb finals feliços, cal esperar un segle i mig més perquè assoleixin el grau de realisme de la pròpia vida i l’ interès de ser aplicables a l’existència d’unt mateix. En contrapartida, aquest volum mostra que quatre segles enrere es tenien els mateixos problemes amorosos que avui: Amors irrealitzables, capritxosos que racionalment ja sabem que no funcionaran però a pesar d’això per motius de soledat o pitjor encara: socials al comparar amb els altres, es tiren endavant. Grans desastres coneguts amb anterioritat que volem patir a consciència pel plaer de sentir-nos estimats. 

Escric totes aquestes línees pensant en algú, tot i que sé que no l’hi farà ni fred ni calor en cas que les llegeixi, ja que no es veuen les evidències en aquest camp fins que no s’han passat. Possiblement de totes les injustícies d’aquest món, aquest sentiment del que parlem avui és la més gran. Precisament per aquest motiu és el que ha fet corre més rius de tinta, i ha produït més obres d’art al llarg de tota l’existència de la humanitat. 


Pàgina de les llicències i les “tassas” amb escut heràldic.


El llibre presentat, tot i ser escrit en castellà i el seu autor ser un “bachiller de la Villa y Corte”, “Experiencias de Amor y Fortuna” és una gran obra no massa estudiada pels literats, relativament freqüent a les cases benestants de l’època a casa nostra. Un temps obscur per les lletres catalanes a partir de 1640. És de tots sabut que la literatura en català en aquells anys és quasi del tot inexistent. Llibres com aquest són les novel·les que podien llegir la gent adinerada i instruïda. Aquestes obres forjaren el concepte d’Amor en l’època. Ara un accés d’informació fa que quasi cap jove pugui explicar de on ha forjat el seu concepte d’amor, (Amor carnal, no al pròxim ni a Déu) els fenòmens són instintius i culturals, de societat gregària no racional, que equival a dir que no sabem perquè estimem llevat de justificacions com ara: Que és maco, divertit, “intel·ligent” i que m’agrada. Tot plegat no dient rés. L’amor al que ens referim es forja dins de cada persona formant una imatges de l’altre. No puc entendre com conceptes tant clars ja en l’època medieval avui són del tot desconeguts i no posats en pràctica per la nostra cultura de infinits coneixements i tecnologia avançada. La majoria de la gent ha oblidat!!!. Sort que pels que els interessa estimar de debò hi ha pàgines i més pàgines escrites.... 


Llom de pergamí original del llibre 1641.