Després d’unes vacances forcades
d’escriure per imperatius de feina, avui puc reprendre la meva aficionada
labor. Presento un llibre molt especial, rar i car, que te molt a veure amb les
meves afinitats laborals i artístiques, però si em pregunten que te de català,
hauré de respondre que absolutament rés. Precisament aquesta característica
sigui una altre mancança del nostre petit país i explicaré el perquè.
L’exemplar que avui proposo ha estat
una de les recents incorporacions a la biblioteca i un regal d’aniversari
excepcional d’una persona a qui massa dec.
En l’actualitat tots em viatjat molt,
coneixem els llocs més remots que surten a les guies turístiques, però hi ha
poques històries del turisme, i encara menys de les seves guies. Un cop
finalitzades les grans exploracions i conquestes de la història de la
humanitat, quan encara quedaven espais per cartografiar del globus, sorgí una
nova moda entre l’aristocràcia i l’alta burgesia Europea: fer el Grand Tour.
Viatge iniciàtic pel mon intel·lectual de l’època, representava palpar i
trepitjar les arrels de la pròpia cultura. Evidentment Itàlia fou el principal
destí, i Roma l’objectiu final en la majoria dels casos. Aquesta Roma immortal
reconstruïda sobre si mateixa infinitat de vegades i que tantes llisons ens
dona es de la que tracta el present volum. Podríem dir que es com una guia
turística, tal vegada la primera guia turística de Roma impresa en espanyol. Sembla
que la cultura hispànica necessità fer el saqueig de Roma i destrossar-la per reconèixer
els mèrits de les seves edificacions i acceptar el renaixement com a moviment artístic.
Diego de Sagredo es dels primers tractadistes espanyols que estudien les ruïnes
de l’antiguitat, però el present volum de Dirolamo Bardi “Geroni o Hyeronimus Bardi”Florència
( 1544-1593 ), qui no cal confondre amb el cardenal, era un clergue humanista
del renaixement, que entra temes teològics tractà l’arqueologia de la Roma en
que visqué. La seva obra buscadíssima en llatí i italià, fou traduïda a l’espanyol
en una tirada encara més reduïda el 1600 just.
Portada del Llibre de Bardi, guia
para los forasteros de Roma...
Aquí vull emfatitzar i aclarir el
perquè no hi ha res de català en aquest article: En el moment de la impressió
d’aquest llibre faltaven més de cent anys per que es dugés a terme la
implantació del Decret de Nova Planta, per tant no podem fer culpables als
Borbons del fet que a Catalunya no hi hagués gaire ambició cultural cap a
redescobrir les arrels clàssiques. Al nostre país no s’emprenien viatges si no
eren amb fins comercials. Lluny d’això l’aristocràcia i burgesia catalanes si
volia tenia llibres com aquest a l’abast, havia de aconseguir aquestes edicions
en castellà.
El present llibre es una extensa guia
de les esglésies i monuments antics existents a Roma la segona meitat del S. XVI.
Fet que ens mostra l’interès que hi havia a la península per les ruïnes del
llegat clàssic i la història amés de les obres renaixentistes i barroques de
recent construcció.
Per mi el gran atractiu amés de les
dades que aporta, es que a partir de les seves nombroses xilografies al boix
ens mostra una Roma d’abans de les intervencions barroques. Una roma amb
esglésies que encara no tenien façana, una via del Quirinal sense les grans
esglésies i sobretot unes basíliques paleocristianes no alterades.
Un punt a part el mereix el gravat de
Sant Pere del Vaticà, sense la cúpula de Miquel Angel acabada, sense la nau i
la façana de Maderno ni la columnata de Bernini, per tant del tot
irreconeixible. La ciutat eterna ho es per permanència, però tot canvia en el
nostre mon, Roma com a gran aglomerat històric que és, es dels llocs que mes
atrau del planeta. Però cal reflexionar sobre la fragilitat i durabilitat del
paper, ja que aquest es suport d’imatges que fa segles que han desaparegut i en
contrapartida les pedres a les mans del home són més vulnerables del que
creiem. El temps es un filtre inexorable.
Vista de Sant Pere del Vaticà a
finals del S. XVI
Convido a qui conegui be Roma que
miri detalladament les imatges d’aquest llibre, ja que tot i la seva factura
defectuosa de l’època són un document històric de més vàlua que els gravats de
Piranesi.
Vistes de Santa Maria Major, edifici
al que tinc devoció al haver-hi realitzat un concert, el tempieto de Sant
Pietro de Bramante, una de les joies de Roma, Sant Pancraci sense façana i el
Jesus de Vignola, església innovadora per l’època i referent de tot el barroc a
casa nostra.
Tres exemples d’esglésies sense la
façana concloïa.
Restes Romanes famosíssimes en l’estat
que es trobaven.
El panteó, experiència mística per
tot arquitecte...
Reconstruccions ideals segons el
criteris de l’època, i no anaven tan errats...