El poema provençal de Frédéric Mistral

Faré un xic de ciència ficció, i em preguntaré com ha acabat el provençal, la primera llengua literària de l’Europa civilitzada en l’edat mitjana, transformat en un fòssil inert. Els paral·lels entre el català i el provençal, esperem que siguin d’arrel, no de destí. França, en el seu afany centralitzador, ha acabat amb vàries cultures, les potencia com a font d’estudi, però el provençal com a exemple, tot i la seva història està mort. Però com tota llengua i cultura, abans de l’estocada final, gaudí d’un cert renaixement. De la mateixa manera que el català de la Renaixença, al segle XIX, les dues llengües experimentaren un ressorgiment d’identitat nacionalista.

Frédéric Mistral neix a Maillane, a la Provença, l’any 1830. Estudià dret a Aix-en-Provence i assistí a nombroses tertúlies d’il·lustrats d’aquesta ciutat. Compartien un ideal comú: l’amor a la seva terra lluny de la cultura en majúscules que en aquell moment es desenvolupava a la capital. Un grup d’amics recuperà la història de la Provença i veieren les diferències d’aquesta amb la resta de França, recuperant llurs costums, tradicions, història i llengua.

 

Frédéric Mistral en un gravat d'Eugène Burnand. 1891

 

Mistral i J. Roumanille promouen el renaixement de l’occità formant el moviment conegut com a Félibrige promovent la llengua amb l’ajut de Lamartine. Aquest moviment de renaixement cultural acollí, també, poetes catalans que es trobaven a l’exili per ordre d’Isabel II. Aquest grup fundacional formava els inicis del moviment de la Renaixença catalana.

Mistral no només rehabilità la llengua provençal sinó que l’elevà al màxim del seu punt àlgid. L’autor rebé el Premi Nobel de literatura el 1904, i amb l’import d’aquesta guardó fundà el Museu Arlaten d’Arlés. Després de veure les seves obres propagades pels cinc continents, mor el 1914, al mateix poble que el va veure néixer, ja que tot i realitzar nombrosos viatges, la seva residència sempre fou la Provença.

L’autor ens ha deixat una obra prou nombrosa, però sense cap mena de dubte la filla predilecta fou Mireio (Mireya), publicada el 1859, fruit de vuit anys de treball. El poema explica l’amor de Vicent i la bella Mireia, és un drama amorós en llengua occitana que dibuixa tot l’amor a una terra i una cultura en perill d’extinció. Aquest poema fou traduït ràpidament al francès i a d’altres llengües, entre d’elles, de les primeres per similituds òbvies, al català.

El provençal, des de llavors, ha estat engolit pel francès fins a la seva desaparició però els testimonis escrits d’aquesta generació ens recorden que fou viu fins fa relativament poc. La llengua de l’amor cortès, de la poesia provençal medieval, subsistí fins quasi entrat el segle XX. Ara només en resten llibres, magnífics exemplars, alguns políglotes, que permeten tenir el mateix poema en dos idiomes, el culte i extingit al costat d’un idioma actual per facilitar-ne la comprensió. En el fons, un clar reflex del romanticisme que feu escriure aquests llibres ja anunciant la mort de la llengua que els inspirà.

Belles edicions de Mireya, S. XIX i XX en provençal, francés, espanyol i català.

 

Presento aquí diverses edicions de Mireya en provençal i francès, en una edició luxosa de l’any 1891 amb gravats d’Eugène Burnand, que curiosament és reproduït fidelment en l’edició barcelonina de Muntaner i Simón l’any 1904; aquesta és una edició espanyola traduïda per Llorenç Riber, i els mateixos gravats d’Eugène Burnand, de l’edició anterior, però reproduïts en fototípia. La primera edició espanyola també en prosa és de 1882 traduïda per Celestí Barallat i Falguera, i amb gravats d’Enric Serra, no cal dir que també fou impresa a Barcelona. A aquesta edició li seguiren nombroses edicions utilitzant els mateixos textos editats en rústica sense il·lustracions. L’edició catalana de Mireya en vers, traduïda per Maria Antònia Salbà, que publica l’Institut d’estudis catalans (IEC) és la versió de referència, ja que és traduïda en vers. Com a anècdota adjunto les imatges d’una altra edició espanyola utilitzant la mateixa traducció de Llorenç Riber però amb il·lustracions art déco que mostren com s’adeqüen els estils tipogràfics als gustos de l’època i, en canvi, el text segueix igual.

 

Els mateixos gravats de Burnand de 1891 son reproduits per l'edició española de 1904

 

 

Exemples de bells grabats que acom`panyen l'edició esmentada, seguits d'una il·lustració de l'edició espanyola de 1882, la partitura original de la canço de l'edició Catalana del IEC i la justificació, amb les primeres `pàgines de la edició espanyola de principis del S. XX on s'aprecia l'estil de l'ornamentació interior.

Les il·lustracions de Vitruvi

Un dels tractats d’arquitectura antics que més estimo és el Vitruvi que aquí s’exposa. Els deu llibres de sobre l’arquitectura de Vitruvi són coneguts per tothom. Es feren tristament famosos en el Renaixement quan es redescobriren en uns manuscrits medievals fragmentaris conservats en diverses biblioteques de monestirs. Aquests textos recullen tota la ciència arquitectònica del món greco-romà compilada per Marco Vitruvius Pollio al segle I d.C.. El cas és que en les successives còpies medievals, en els scriptoriums no copiaren les il·lustracions i aquestes es perderen.

Fou un repte del Renaixement, a partir dels textos que havien perviscut i les ruïnes encara visibles que els humanistes intentaren recrear les il·lustracions que havien acompanyat els deu llibres de Vitruvi. Aquesta tasca de caire científic la dugueren a la pràctica els estudiosos de l’època, alguns amb més coneixements arquitectònics que d’altres. Un d’ells fou Leonardo Da Vinci, que en aquests deu llibres trobà un estímul mecànic i la font per dibuixar el seu cèlebre home de Vitruvi inscrit en un cercle i en un quadrat, com a sinònim de la bona proporció humana; però el que avui interessa no és la teoria de la proporció en el Renaixement ni Leonardo, sinó un home que sense ser tan famós en l’actualitat, en el seu temps gaudí d’un gran prestigi, deixant-nos una sèrie de treballs prodigiosos.

 

Home de Vitruvi per Rusconi.

Giovanni Antonio Rusconi (1520-1586/89) fou arquitecte, enginyer, matemàtic, físic, escriptor i un sense fi d’activitats més típiques del Renaixement. Rusconi estudià amb el matemàtic Niccolo Tartaglia, amb qui posteriorment col·laborà il·lustrant el seu llibre Quesiti et invetione diversi... obre sobre els problemes plantejats en aplicar la teoria pura a la pràctica de la ciència mecànica, publicada a Venècia al 1546. Posteriorment Rusconi treballà com enginyer i arquitecte per tot el Veneto, col·laborant en nombrosos casos amb Andrea Palladio.

Se suposo que Rusconi començà a treballar en la seva obra de la traducció dels deu llibres de Vitrubi a la dècada de 1540. El seu amic Claudio Tolomei, en una carta datada en anterioritat al 1553 descriu l’obra de Rusconi com a quasi conclusa, lloant la interpretació i les il·lustracions que aquest hi havia aportat. Però tota aquesta feina de Rusconi s’ha perdut, la seva traducció i comentaris dels deu llibres de Vitruvi mai arribaren a la impremta. Després de la mort de Rusconi l ’impressor venecià Giolito aconseguí els dibuixos que il·lustraven aquesta obra amb els comentaris dels peus de cada imatge. Com que altres autors s’havien avançat a Rusconi i en aquells anys havien sortit a la llum diverses traduccions dels llibres de Vitruvi, Giolito decidí imprimir només les il·lustracions; ja que aquestes eren les de més categoria i més ben resoltes que s’havien fet fins aleshores. Així molta gent que s’ho podia permetre comprà el volum de Rusconi publicat pòstumament per completar els Vitruvis que ja tenien sense il·lustracions o amb unes de mediocres.

 

Portades del Vitruvi de Rusconi de 1590

El Vitruvi de Rusconi, com ja s’ha explicat, només són les il·lustracions del text, però el volum fou publicat al 1590 a Venècia, gaudint d’una gran acceptació, se’n feu una tirada llarga per l’època, però no en sortí cap reedició fins a l’època contemporània. Aquest fet contrasta amb la bona acceptació de l’obra però sembla que les planxes originals es deterioraren o que sorgiren problemes legals entre els descendents de Giolito i no interessà fer una reedició, tot i que el mercat, ja en la seva època, ho demanava. Amb menys de 50 anys després de la publicació d’aquesta obra tots els tractats d’arquitectura publicats a Europa que referenciaven els llibres de Vitruvi recollien alguna influència directa o indirecta de les interpretacions de Rusconi. Així aquest adquirí la seva merescuda fama. Se l’anomenà “els ulls de Vitruvi”.

Els gravats d’aquesta són d’una finesa de traç en el dibuix inusual en obres d’aquella època. La categoria en la definició dels conceptes i en qualitats artístiques són d’una execució excel·lent. A més, tota l’obra és impresa en un paper de fil de molt gramatge, de gran qualitat que amb prou feines s’ha engroguit ni oxidat malgrat del pas de més de quatre segles d’història.

Les il·lustracions, a més de perspectives, plantes i seccions d’elements arquitectònics, conté la mecànica de les grues i en molts casos apareixen personatges mostrant l’acció, cosa que tant per l’actitud com per l’ indumentària són un interessant reflex  de l’època. Ens trobem davant d’un llibre d’arquitectura que arriba a ser una obra d’art visual, a més d’un contenidor de ciència del segle XV.

El meu exemplar m’ha arribat sense cobertes, i encara no estic decidit quin tipus d’enquadernació mereix, davant del dubte és millor esperar; hi ha exemplars en pergamí a la romana i d’altres en relligat de pell original, però malgrat el pas dels anys encara no m’he decidit. Miro amb tant respecte aquests objectes amb vida pròpia que ens sobreviuran a tots, que mai sé si tinc dret a deixar-los-hi la meva empremta.

 

Diverses imatges dels gravats que conformen l'obra.

 

L’emblemàtica catalana de Josep Romaguera

Josep Romaguera, (1642-1723) neix a Barcelona l’any de la revolta dels segadors i viu una prolongada vida que l’hi permet veure nombroses guerres, entre elles la de 1714. Finalment mor el 1723 a la mateixa ciutat que el va veure néixer.

No tenim cap noticia d’ell fins el 1661, moment en que comença la seva carrera eclesiàstica i rep el primer benefici. Dins la jerarquia eclesiàstica barcelonina, ascendí ràpid, ja que fou professor de dret canònic a la Universitat de Barcelona, canonge a la catedral i al final de la seva vida formà part del tribunal del Sant Ofici, pel que fou inquisidor a Barcelona. Una trajectòria ascendent brillant en l’època, però: ¡tot te un preu!.

Josep Romaguera, amés era poeta i escriptor. La seva vida intel·lectual fou el preu a pagar per sotmetre’s i viure en els temps que l’hi tocaren. La seva obra més famosa es la que aquí presentem, l’”ATENEO DE GRANDESA SOBRE EMINENCIAS CULTAS CATALANA FACUNDIA” Obra molt reveladora de la seva personalitat.

Portada del Atheneo de Grandesa de 1681

L’Ateneo de Grandesa, publicat per Joan Jolis a Barcelona l’any 1681 es l’únic llibre d’emblemàtica català. Aquesta ciència consistent en comunicar missatges més o menys ocults per mitjà d’il·lustracions, que només els iniciats sabien desxifrar, fou molt prolífica en altres regions d’Europa durant els segles XVI i XVII, però el caràcter contrareformista de la corona espanyola, els feu ser rars a casa nostra. El cas que presentem, es un exemple de l’emblemàtica al servei de la poesia formativa, dedicada per l’autor a Sant Olaguer. Aquest fet i que l’autor era un reconegut clergue, permeteren l’aparició d’aqueta edició única, que en altres circumstàncies no s’hauria autoritzat d’imprimir.  Però el més interessant des del meu punt de vista, es l’idioma en que està escrit el llibre. Tot ell és una exaltació del Català. Aquest es reivindicat com a llengua literària, amés, tot enaltint-la pel seu passat gloriós en el camp de les lletres.

La paradoxa apareix en la portada del llibre, en català, diu textualment que ofereix el llibre en llengua castellana. No sabem si per distreure els censors per obtenir l’aprovació o es un error tipogràfic molt oportú. Però el cas es que en el pròleg es fa una defensa aferrissada del català, la llengua, la cultura i la història.

S’adjunta aquí el pròleg complet per qui l’interessi llegir-s’ho, ja que el català del segle XVII és totalment intel·ligible, amb paraules que la normalització suprimí per allunyar-l’ho d’idiomes veïns.

Proleg del Atheneo, defensant el català.

La defensa de Romaguera del català afirma: “Totas las nacions anellan en embellir sa llengua, y en propagarla, perque es credit de sos ingenis, gosar alumnos de sa facundia los alienigenos curiosos; però la paciò, que en las demes se estrema en la alabança, en la nostra inadvertidament se precipita al despreci, ab impaciencia de quants ò adverteixen”. Resumint: Ja en aquella època els catalans preferien els textos foranis amb espanyol, que no pas llibres escrits amb la seva llengua. Valorar més lo de fora que lo propi. Actitud que en molts casos encara perdura.

Però la vida dona moltes voltes i Josep Romaguera després de la guerra de successió es convertí en un ¡¡¡fidel súbdit de Felip V!!! Renuncià a la seva catalanitat. No sabem sota quins pretextos, però el 1701-1702 fou designat pel rei perquè representés l’església de Barcelona a les Corts Catalanes. Es creu que intervingué en la redacció del decret de Nova Planta. La seva vida política devorà la literària, al igual que els principis de catalanitat que l’havien mogut en la seva joventut. El seu Atheneo de Grandesa, enaltint les virtuts del català, tenia una segona i una tercera part que mai es dugueren a la impremta, al igual que altres obres menors del autor escrites en català. En Castellà no publicà mai cap llibre, cosa que indueix a pensar que no devia estar gaire còmode amb el paper polític que representava, però l’obediència d’un religiós neutralitza tota ambició personal, i més en aquella època.

De Josep Romaguera en sabem més pel pròleg d’aquest llibre que per totes les dades en documents oficials que han perdurat. S’entreveu un català resignat els últims vint anys de la seva vida, obeint ordres sense creure en el que feia. Un càrstic sempre massa dur per una ment brillant. Fins al cap d’un segles, amb el Bisbe Climent a Barcelona, Lorenzana a Girona i Lasala a Solsona, els eclesiàstics catalans no pogueren començar a fer esment de les seves idees nacionals amb la ploma.

Josep Romaguera, un home de bastos coneixements, visqué sota l’opressió literària, per això decidí callar. En els últims anys del regnat dels Àustria encara es permeté publicar aquest volum. Fou el primer i l’últim d’emblemàtica catalana, una petita joia, que amés, es dels pocs exemplars de poesia catalana de finals del S. XVII. amb màximes filosòfiques.

 

 

Presentació, seguida de algunes de les amblemes del llibre.