Un dels tractats d’arquitectura
antics que més estimo és el Vitruvi que aquí s’exposa. Els deu llibres de sobre
l’arquitectura de Vitruvi són coneguts per tothom. Es feren tristament famosos
en el Renaixement quan es redescobriren en uns manuscrits medievals fragmentaris
conservats en diverses biblioteques de monestirs. Aquests textos recullen tota
la ciència arquitectònica del món greco-romà compilada per Marco Vitruvius Pollio
al segle I d.C.. El cas és que en les successives còpies medievals, en els scriptoriums no copiaren les
il·lustracions i aquestes es perderen.
Fou un repte del Renaixement, a
partir dels textos que havien perviscut i les ruïnes encara visibles que els
humanistes intentaren recrear les il·lustracions que havien acompanyat els deu
llibres de Vitruvi. Aquesta tasca de caire científic la dugueren a la pràctica
els estudiosos de l’època, alguns amb més coneixements arquitectònics que d’altres.
Un d’ells fou Leonardo Da Vinci, que en aquests deu llibres trobà un estímul
mecànic i la font per dibuixar el seu cèlebre home de Vitruvi inscrit en un
cercle i en un quadrat, com a sinònim de la bona proporció humana; però el que
avui interessa no és la teoria de la proporció en el Renaixement ni Leonardo,
sinó un home que sense ser tan famós en l’actualitat, en el seu temps gaudí d’un
gran prestigi, deixant-nos una sèrie de treballs prodigiosos.
Home de Vitruvi per Rusconi.
Giovanni Antonio Rusconi
(1520-1586/89) fou arquitecte, enginyer, matemàtic, físic, escriptor i un sense
fi d’activitats més típiques del Renaixement. Rusconi estudià amb el matemàtic
Niccolo Tartaglia, amb qui posteriorment col·laborà il·lustrant el seu llibre
Quesiti et invetione diversi... obre sobre els problemes plantejats en aplicar
la teoria pura a la pràctica de la ciència mecànica, publicada a Venècia al
1546. Posteriorment Rusconi treballà com enginyer i arquitecte per tot el
Veneto, col·laborant en nombrosos casos amb Andrea Palladio.
Se suposo que Rusconi començà a
treballar en la seva obra de la traducció dels deu llibres de Vitrubi a la dècada
de 1540. El seu amic Claudio Tolomei, en una carta datada en anterioritat al
1553 descriu l’obra de Rusconi com a quasi conclusa, lloant la interpretació i
les il·lustracions que aquest hi havia aportat. Però tota aquesta feina de
Rusconi s’ha perdut, la seva traducció i comentaris dels deu llibres de Vitruvi
mai arribaren a la impremta. Després de la mort de Rusconi l ’impressor venecià
Giolito aconseguí els dibuixos que il·lustraven aquesta obra amb els comentaris
dels peus de cada imatge. Com que altres autors s’havien avançat a Rusconi i en
aquells anys havien sortit a la llum diverses traduccions dels llibres de
Vitruvi, Giolito decidí imprimir només les il·lustracions; ja que aquestes eren
les de més categoria i més ben resoltes que s’havien fet fins aleshores. Així
molta gent que s’ho podia permetre comprà el volum de Rusconi publicat pòstumament
per completar els Vitruvis que ja tenien sense il·lustracions o amb unes de
mediocres.
Portades del Vitruvi de Rusconi de 1590
El Vitruvi de Rusconi, com ja s’ha
explicat, només són les il·lustracions del text, però el volum fou publicat al
1590 a Venècia, gaudint d’una gran acceptació, se’n feu una tirada llarga per l’època,
però no en sortí cap reedició fins a l’època contemporània. Aquest fet contrasta
amb la bona acceptació de l’obra però sembla que les planxes originals es
deterioraren o que sorgiren problemes legals entre els descendents de Giolito i
no interessà fer una reedició, tot i que el mercat, ja en la seva època, ho
demanava. Amb menys de 50 anys després de la publicació d’aquesta obra tots els
tractats d’arquitectura publicats a Europa que referenciaven els llibres de
Vitruvi recollien alguna influència directa o indirecta de les interpretacions
de Rusconi. Així aquest adquirí la seva merescuda fama. Se l’anomenà “els ulls
de Vitruvi”.
Els gravats d’aquesta són d’una
finesa de traç en el dibuix inusual en obres d’aquella època. La categoria en
la definició dels conceptes i en qualitats artístiques són d’una execució
excel·lent. A més, tota l’obra és impresa en un paper de fil de molt gramatge,
de gran qualitat que amb prou feines s’ha engroguit ni oxidat malgrat del pas
de més de quatre segles d’història.
Les il·lustracions, a més de
perspectives, plantes i seccions d’elements arquitectònics, conté la mecànica
de les grues i en molts casos apareixen personatges mostrant l’acció, cosa que
tant per l’actitud com per l’ indumentària són un interessant reflex de l’època. Ens trobem davant d’un llibre d’arquitectura
que arriba a ser una obra d’art visual, a més d’un contenidor de ciència del
segle XV.
El meu exemplar m’ha arribat sense
cobertes, i encara no estic decidit quin tipus d’enquadernació mereix, davant
del dubte és millor esperar; hi ha exemplars en pergamí a la romana i d’altres
en relligat de pell original, però malgrat el pas dels anys encara no m’he
decidit. Miro amb tant respecte aquests objectes amb vida pròpia que ens
sobreviuran a tots, que mai sé si tinc dret a deixar-los-hi la meva empremta.
Diverses imatges dels gravats que conformen l'obra.
No hay comentarios:
Publicar un comentario