El poema provençal de Frédéric Mistral

Faré un xic de ciència ficció, i em preguntaré com ha acabat el provençal, la primera llengua literària de l’Europa civilitzada en l’edat mitjana, transformat en un fòssil inert. Els paral·lels entre el català i el provençal, esperem que siguin d’arrel, no de destí. França, en el seu afany centralitzador, ha acabat amb vàries cultures, les potencia com a font d’estudi, però el provençal com a exemple, tot i la seva història està mort. Però com tota llengua i cultura, abans de l’estocada final, gaudí d’un cert renaixement. De la mateixa manera que el català de la Renaixença, al segle XIX, les dues llengües experimentaren un ressorgiment d’identitat nacionalista.

Frédéric Mistral neix a Maillane, a la Provença, l’any 1830. Estudià dret a Aix-en-Provence i assistí a nombroses tertúlies d’il·lustrats d’aquesta ciutat. Compartien un ideal comú: l’amor a la seva terra lluny de la cultura en majúscules que en aquell moment es desenvolupava a la capital. Un grup d’amics recuperà la història de la Provença i veieren les diferències d’aquesta amb la resta de França, recuperant llurs costums, tradicions, història i llengua.

 

Frédéric Mistral en un gravat d'Eugène Burnand. 1891

 

Mistral i J. Roumanille promouen el renaixement de l’occità formant el moviment conegut com a Félibrige promovent la llengua amb l’ajut de Lamartine. Aquest moviment de renaixement cultural acollí, també, poetes catalans que es trobaven a l’exili per ordre d’Isabel II. Aquest grup fundacional formava els inicis del moviment de la Renaixença catalana.

Mistral no només rehabilità la llengua provençal sinó que l’elevà al màxim del seu punt àlgid. L’autor rebé el Premi Nobel de literatura el 1904, i amb l’import d’aquesta guardó fundà el Museu Arlaten d’Arlés. Després de veure les seves obres propagades pels cinc continents, mor el 1914, al mateix poble que el va veure néixer, ja que tot i realitzar nombrosos viatges, la seva residència sempre fou la Provença.

L’autor ens ha deixat una obra prou nombrosa, però sense cap mena de dubte la filla predilecta fou Mireio (Mireya), publicada el 1859, fruit de vuit anys de treball. El poema explica l’amor de Vicent i la bella Mireia, és un drama amorós en llengua occitana que dibuixa tot l’amor a una terra i una cultura en perill d’extinció. Aquest poema fou traduït ràpidament al francès i a d’altres llengües, entre d’elles, de les primeres per similituds òbvies, al català.

El provençal, des de llavors, ha estat engolit pel francès fins a la seva desaparició però els testimonis escrits d’aquesta generació ens recorden que fou viu fins fa relativament poc. La llengua de l’amor cortès, de la poesia provençal medieval, subsistí fins quasi entrat el segle XX. Ara només en resten llibres, magnífics exemplars, alguns políglotes, que permeten tenir el mateix poema en dos idiomes, el culte i extingit al costat d’un idioma actual per facilitar-ne la comprensió. En el fons, un clar reflex del romanticisme que feu escriure aquests llibres ja anunciant la mort de la llengua que els inspirà.

Belles edicions de Mireya, S. XIX i XX en provençal, francés, espanyol i català.

 

Presento aquí diverses edicions de Mireya en provençal i francès, en una edició luxosa de l’any 1891 amb gravats d’Eugène Burnand, que curiosament és reproduït fidelment en l’edició barcelonina de Muntaner i Simón l’any 1904; aquesta és una edició espanyola traduïda per Llorenç Riber, i els mateixos gravats d’Eugène Burnand, de l’edició anterior, però reproduïts en fototípia. La primera edició espanyola també en prosa és de 1882 traduïda per Celestí Barallat i Falguera, i amb gravats d’Enric Serra, no cal dir que també fou impresa a Barcelona. A aquesta edició li seguiren nombroses edicions utilitzant els mateixos textos editats en rústica sense il·lustracions. L’edició catalana de Mireya en vers, traduïda per Maria Antònia Salbà, que publica l’Institut d’estudis catalans (IEC) és la versió de referència, ja que és traduïda en vers. Com a anècdota adjunto les imatges d’una altra edició espanyola utilitzant la mateixa traducció de Llorenç Riber però amb il·lustracions art déco que mostren com s’adeqüen els estils tipogràfics als gustos de l’època i, en canvi, el text segueix igual.

 

Els mateixos gravats de Burnand de 1891 son reproduits per l'edició española de 1904

 

 

Exemples de bells grabats que acom`panyen l'edició esmentada, seguits d'una il·lustració de l'edició espanyola de 1882, la partitura original de la canço de l'edició Catalana del IEC i la justificació, amb les primeres `pàgines de la edició espanyola de principis del S. XX on s'aprecia l'estil de l'ornamentació interior.