Vaig interessar-me per l’obra de
Miquel i Planas com editor al venir-me a les mans alguns llibres de principis del
S. XX d’obres catalanes medievals que per mi fins a les hores havien estat
desconegudes. En interessar-me per l’editor
vaig descobrir tota una personalitat, m’hi vaig identificar de seguida, per mi
va ser un referent, m’explico: comparteixo la majoria d’opinions sobre la
literatura catalana antiga i l’amor al llibre. Però m’hi vaig sentir encara més
identificat quan vaig descobrir que fou un dels més ferms opositors a la
normalització lingüística catalana, a tota l’obra de Pompeu Fabra i al reguitzell
de normes que conformen l’enrevessada normativa lingüística, la gramàtica i les
pròpies paraules que consten al DIEC.
Sempre m’havien venut que la
normalització salvà la llengua catalana, l’estructurà i regula la manera de ser
escrita, un gran favor que devem a Pompeu Fabra. Jo: escriptor ignorant i
carregat de faltes d’ortografia sempre he cregut que s’entén tot el que està
escrit en català, normalitzat o sense normalitzar. Suposo que forma part d’un
acte de revel·lia. De petit ja no entenia com s’havien posat tots d’acord en
una cosa tant complexa, i tothom estava orgullós
de tenir normes!!! Axó anava contra la llei natural...
Ja no penso igual, però continuo
creient que el Català era més ric abans de la normalització que en l’actualitat,
i sense cap mena de dubte més viu, el factor temporal i geogràfic el feien anar
evolucionant a poc a poc, es clar que ara en els temps moderns si no l’haguéssim
congelat, segurament se l’haurien menjat altres idiomes.
Ramon Miquel i Planas, s’oposà a la
normalització lingüística en nombroses ocasions, fins i tot publicà conferències com: Contra la reforma lingüística el 1918 i La tirania filològica, amés de: L’actual
Decadència literària Catalana, totes dues aparegudes el 1921, amés d’una crítica
mordaç i satírica en el seu llibre: Les Confidències
d’en Joan Bonhome publicades el 1918.
Portada de Joan Bonhome 1918
Miquel i Planas nasqué a Barcelona el
1874 i morí a la mateixa ciutat el 1950, fou un gran bibliòfil, dedicà tota la
seva vida al mont dels llibres, des de lo més humil fins el més alt. La seva
família tenia un petit taller de llibres ratllats, impremta on s’elaboraven
llibres, quaderns i llibretes amb ratlles, quadricules i pentagrames per portar
els comptes de les empreses, llibres d’actes, quaderns de cal·ligrafia i
partitures en blanc. En aquestes labors passà l’ infància, però
assolí al cim, també arribà a presidir l’Institut Català de les Arts del
Llibre, membre destacat de la cambra del llibre i soci de totes les associacions
sobre bibliofília del país. Membre numerari de l’Acadèmia de Bones Lletres i de
l’Acadèmia de Belles Arts de St. Jordi, de l’Acadèmia Espanyola i de la Història
de Madrid. En resum: ¡Un acadèmic en majúscules! Però el que realment ha quedat i és el més
interessant es la seva obra publicada, no com autor, sinó com a recuperador de
la literatura medieval i renaixentista catalana que pràcticament s’havia
perdut.
Miquel i Planas organitzà i publicà
dues series de col·leccions literàries, seguin els passos de Marià Aguiló i Félix
Torres Amat, continuà publicant obres de la literatura clàssica Catalana antiga
en la sèrie: Biblioteca Catalana
entre 1908 i 1932 amb 32 volums publicats i una altre sèrie anomenada Histories d’altres Temps, on recull novel·les
i textos catalans antics.
Exemplars de la col·lecció : Histories d'altres Temps
La seva obra fou molt nombrosa,
recopilant textos perduts o conservats en únics exemplars en biblioteques d’arreu
del mont. Adjunto el llistat de les seves obres amb l’any de publicació, ja que
crec que és molt útil saber quan aquestes reaparegueren en la cultura catalana
textos que ara sembla que sempre han existit. Miquel i Planas al igual que Marià
Aguiló, qui tractarem més endavant, són dos dels prohoms a qui devem el renaixement
de la cultura literària catalana antiga.
Amor y Psiquis de Luci Appuleu (1905)
Les Amors de Dafnis y Cloe de Longus (1905)
Valter y Griselda. La Filla del rey d'Hongria. París y Viana traduccions de Bernat Metge (1905)
Cançoner satírich valenciá dels segles XV y XVI (1911)
Primer llibre d'exlibris d'en J. Triadó (1906) Lo Somni de Bernat Metge (1907)
Lo Carcer d'amor : novela del XVen segle composta per Diego de San Pedro y traduhida al català per Bernadí Vallmanya (1907)
Les Faules d'Isop : text català y gravats reproduhits de dues edicions gòtiques del segle XVI (Barcelona, 1550? y 1576) (1907)
Faules Isòpiques de Aviano, Alfonso, Poggio y altres autors (1908)
Historia de Pierres de Provença y de la gentil Magalona : ara novament publicada segons les edicions de 1616 y 1650 (1908)
Llibre del sabi y clarissim fabulador Isop (1908)
Historia del noble y esforçat cavaller Pierres de Provença (1908)
Historia de l'esforçat cavaller Partinobles : (Tarragona, 1588) (1908)
Els Contes den Perrault (1909)
Lo Fill del Senescal (1909)
Historia de Paris e Viana (1909)
Historia de Frondino y Brisona (1909)
Jacob Xalabín (1909)
La Filla del Emperador Constantí (1909)
Tractat de Scipio y Anibal ; seguit de la destrucció de Jerusalém (1910)
Somni de Francesc Alegre (1910)
Rahonament entre Francesch Alegre y Sperança (1910)
Pensament de Pere Joan Ferrer (1910)
Despropiament d'amor de Ramon Llull(1910)
La Imitació de Jesucrist de Tomàs de Kempis (1911)
Faula de les amors de Neptuno y Diana (1911)
Lo Carcer d'amor de Diego de San Pedro (1912)
Estudi histórich y crítich sobre la antiga novela catalana pera servir d'introducció al novelari català dels segles XIV a XVIII (1912)
Rondalla de rondalles de Carles Ros i Hebrera (1912)
Rondaya de Rondayes de Tomàs Aguiló i Cortès ()
Obres de J. Roiç de Corella de Joan Roís de Corella (1913)
Llegendes de l'altra vida (1914)
Llibre anomenat Vita Christi de Isabel de Villena (1916)
Novelari català dels segles XIV a XVIII : publicat en vistadels manuscrits y edicions primitives (1908-1916)
Viatge al Purgatori de Sant Patrici de Ramon de Perellós (1917)
Diàleg de la guerra (1917)
La Novela d'un bibliòfil (1918)
Les Confidències dén Joan Bonhome (1918)
Diàlechs (1919)
Els Cent aforismes del bibliòfil (1924)
La Llegenda del llibreter assassí de Barcelona (1928)
Spill o Libre de consells: poema satírich del segle XV de Jaume Roig
La qüestió per mi, és: quin motius te
Miquel i Planas per oposar-se a la normalització? Dona molts arguments, i
valdria la pena llegir-los, en el meu cas, que soc un llegidor de textos no
normalitzats, ja que sovint són llibres antics, hi aprecio un altre caràcter de
la llengua, fins hi tot la comunicació es diferent. De fet un text català d’aquella
època revisat i corregit pot ser més amè de llegir però transmet molt menys de
l’esperit que l’ha engendrat. Un erudit com Miquel i Planas defensa l’
integritat de la llengua, la diversitat cronològica, geogràfica i estilística,
fet que la contemporaneïtat ha matat. Possiblement necessitem les normes perquè
el català sobrevisqui els temps actuals, d’això no en dubto, però quina bellesa
poder apreciar els textos antics en les seves formes...
Gravats xilogràfics que il·lustren
les Històries d’altres Temps, manifestació artística d’una època, aquests pertanyen
a: Lo Carcer d’Amor
i Bibliofília ( un dels millors) , i Sonata en tres tiempos (català-castellà), i la col·lecció-edició en castellà: "Pequeña Colección del Bibliòfilo" ( 14 llibrets preciosos), i ...
ResponderEliminarEra com era, però hi ha llibres d'ell o editats per ell inigualables.
A reveure.
Biblioaprenent.
i Contes de Bibliòfil, edició i pròleg. També versió en castellà amb diferents autorss.
ResponderEliminar