Terra Baixa és una de les obres que, tot
i no ser un gran amant del teatre, he vist en diverses representacions; val a
dir que no pas últimament, ja que la darrera vegada fa poc més de deu anys. És
una obra cabdal de la literatura catalana, de denúncia social, política i econòmica
que permet nombroses lectures.
Cobertes de pell marroquinada amb la
figura d’en Manelic.
De tothom coneguda però refrescaré el
fil argumental amb quatre mots: En Sebastià, un hereu de casa bona amb moltes
propietats i molts deutes té una amant, la Marta, de la qual ha abusat des de
que ella era petita, quan la recollí a casa seva. Però s’ha de casar amb una pubilla
acaudalada per salvar el patrimoni i ha de fer callar les males llengües sobre
la Marta, per tant també l’ha de casar i busca un jove pastor ingenu, en
Manelic. Aquest, entusiasmat, es casa amb la Marta tot i que aquesta el rebutja, però amb el temps i les penalitats l’amor sorgeix i volen escapar de la malícia
de la plana cap a la muntanya on tot és més simple, senzill i pur. L’Hereu no
ho permet i en Manelic amb una topada amb en Sebastià accidentalment el mata
després d’aguantar tot tipus d’humiliacions. És la famosa frase de: “He mort el llop... He mort el llop... (...)
Lluny de la terra baixa...” Amb aquest argument tan simple on es barregen
amors padrastres, adulteris, casaments de conveniència, enganys i assassinats,
passant per la violència de gènere, s’hi desdibuixa un nacionalisme i un amor a
la terra, més ben dit: a la muntanya, molt genuí de la seva època. Es considera
una obra naturalista, fruit de la renaixença literària, en plena sintonia política
amb la Lliga Regionalista i moviments nacionalistes catalans obrers, on es veia
una vella Catalunya pairal decadent i un nou proletariat cultural emergent. Ara
bé, hi ha dues dades bastant desconegudes per la majoria que posarem de
manifest: La primera és que aquesta obra que ha esdevingut senyera dins l’historia
del teatre català, fou estrenada primer a Madrid, el 1896, amb la traducció de
José de Echegaray, per la companyia Guerrero-Mendoza al Teatro Español, i fou
un gran èxit. Detall que no ha de sorprendre, perquè en aquella època a la
capital estava més interessada i més oberta amb el que passava a Catalunya i la
seva història. La primera representació en Català es feu a Tortosa el 1897, un
any després, amb la companyia de Teodor Bonaplata. També aconseguí un gran èxit,
que no feu més que anar creixent en les successives representacions arreu del
territori.
Aquest fet ara ens sobta, però en la renaixença
per fer-se sentir calia comunicar-se amb la llengua de l’imperi, ara potser no
ho fem, però tampoc volen escoltar i en el moment actual hi ha motius de sobres!
Tal vegada els mitjans de comunicació al servei dels polítics en tenen la
culpa, ja que no hi ha imparcialitat, i el poble com ha de ser i sempre ha
estat, és fàcilment manipulable. El que a mi m’agrada d’aquelles obres es la subtilesa,
sota actes quotidians i converses domèstiques s’intueixen idees polítiques i patriòtiques,
en canvi ara al no fer servir eufemismes tothom se les fot. Possiblement un xic
més de refinament retòric amb contundència de missatge acompanyat de bones maneres,
donaria més bon resultat.
Portada de l’obra de Guimara, impresa
als tallers Aimà per l’editorial Orbis de Barcelona el 1935-36
L’altre observació que volia fer, és
aclarir que una obra, sigui de dramatúrgia o artística no sempre triomfa segons
ha estat concebuda, l’atzar i el moment històric hi juguen un paper més
important que el propi geni de l’artista. Fa pocs dies en un sopar, uns amics
que es dediquen a les arts plàstiques manifestaren la por a estudiar obres de
la història de l’art per por de ser contagiats en les seves idees originals, com
si les contaminacions artístiques no fossin positives. Jo vaig dir-los que m’agradava
més parlar de composició, igual que en la música, ja que crear no creem rés, la
gràcia es: saber destriar, provar, experimentar, errar i corregir que és de
savis. Aquí vaig: S’ha descobert que Angel Guimerà el 1895 escriu en una carta destinada
a l’actriu María Guerrero, on descriu l’argument de l’obra en que està
treballant, Terra Baixa, i cito textualment:
“Manelic,
que és un noi innocent, tot candor i inexperiència, deixa el seu ramat a les
cimes del Pirineu d’on mai no ha sortit, i ve a casar-se a la plana, a la Terra
Baixa, on només troba falsedat, malicia... La dona resulta que ha estat durant
molts anys i segueix sent l’estimada de l’amo. En Manelic, al final del drama
ofega la seva dona, dispara un tret al Sebastià l’estimat, i fuig a les seves
muntanyes amb Déu i la Llibertat.”
Per tant només ens resta pensar quin
futur hauria tingut l’obra si s’hagués acabat desenvolupant d’aquesta manera,
seria un cas de violència de gènere amb la mort de la muller, que de ben segur
en el moment de l’estrena hauria causat gran impacte però no hauria tingut la
transcendència de la qual ha gaudit, tal vegada no fora una obra cabdal de la nostra
literatura.
El moment i el mètode en que es
materialitza una obra és més fonamental que la pròpia obra pel que fa a la seva
acceptació social, de fet cada obra reflexa la seva època i la societat que l’ha
engendrat. Per tant equivocar-se en el moment escollit per transmetre un
producte artístic equival a no produir-lo. Són els famosos desfassats d’època. Frases
com aquestes surten poc als manuals d’art i crec que seria convenient començar
a analitzar el moment social de cada producció, ho fa Hauser i d’altres però
encara no veig aquesta manera de fer generalitzada.
L’exemplar que avui presento
possiblement sigui l’edició més espectacular de Terra Baixa, aquest llibre el
regalà als meus pares un operari de l’empresa familiar, manifestant que l’havia
trobat a les escombraries, quan les deixalles del meu poble encara eren
recollides amb tractor i abocades en un pedregal a les ribes del Ter, on periòdicament
s’hi encenia foc. El reciclatge era a la
carta, veïns desvagats del municipi els dissabtes al matí hi feien una volta a
veure que hi trobaven, i en aquest cas s’hi trobà aquest magnífic exemplar,
salvat fruit de l’atzar i la providència.
Justificació de tiratge.
Conservat perfectament, te l’enquadernació
original amb pell repujada amb una representació d’en Manelic, la tipografia és
excel·lent, així com el paper de fil, amb xil·lografies i estampes de Maurici de
Vassal, amb orles a cada pàgina emmarcant el text i una justificació de tiratge
molt limitada. A tots els efectes és un llibre pensat pels bibliòfils. Aquest
fet me’l fa estimar però a la vegada el veig com un llibre estirat i amb pretensions
quan al cap i a la fi és una obra de teatre. ¡ Però quina obra de teatre! El
millor teatre català on s’enfronta la puresa, força i ingenuïtat de la muntanya
a la perversió, covardia i mesquinesa de la plana “ciutats”. Juntament amb els
dualismes: (Nord – Sud, a dalt i a baix) eterna dicotomia sempre enfrontada.
Primer diàleg del primer acte.
Il·lustracions del llibre per Maurici
de Vassal.
Diàleg que conclou l’obra, He mort el
llop...