Què cal llegir, segons Carles Soldevila. L’art d’enriquir un esperit

Què cal llegir? Aquesta pregunta dóna per entès que cal llegir i no tothom ho té tan clar. Avui parlarem d’aquest llibret quasi opuscle que he retrobat després d’anys de no veure’l. Pot semblar molt ingenu, i de fet ho és! Però obres com aquesta feren molt de bé a la cultura catalana de principis del segle XX i consolidaren la nostra literatura. Miraré d’explicar un concepte que no tots tenim clar, i m’ha vingut al cap rellegint aquest llibre, però hauré de fer passos  enrere:

Amb un grup de música antiga de Barcelona del qual en sóc membre, aquests dies estem assajant el madrigal XIII de Joan Brudieu, eminent compositor català del segle XVI, amb lletra d’Ausiàs March, a qui no cal presentar. Doncs bé, a la primera part el poeta diu: “E mon jorn clar als hòmens és nit fosca” i en la tercera hi ha variacions sobre el tema de: “Llir entre Cards”, ¡¡¡Grans eufemismes!!!. Aquesta voluntat d’hiperdiferenciació social i cultural ja ve de lluny. Possiblement es generalitza en el Renaixement, moment històric en que el llibre féu grans avenços cap a la seva incipient popularització amb la invenció de la impremta. Dic això perquè el llibre presentat avui, després de diverses dissertacions sobre la necessitat de la lectura i la voluntat de divulgar tant com es puguin els coneixements per tal de fer una societat catalana cohesionada i forta, (recordo que és un llibre publicat el 1928) acaba amb un complet apèndix on hi ha tot un reguitzell d’autors i d’obres escrites fins a les hores, separades per temàtiques i nacionalitats. Una espècie d’índex de biblioteca la qual segons l’autor és imprescindible haver llegit. Efectivament l’he repassada i trobo que és una molt bona tria, tot i que s’hi haurien d’afegir molts títols publicats del 1928 cap aquí. 

    Portada del llibre Què cal llegir? 1928 de Carles Soldevila

Però tot plegat té un regust de programa televisiu barat, on formulen la famosa pregunta de:  quin llibre t’enduries en una illa deserta?. La resposta correcta és "no aniria en aquesta illa", o bé "m’enduria tota la biblioteca". La segona opció es la que proposa Carles Soldevila amb un aire amé i conciliador, no erudit distant dels mortals que s’inicien. Posaré un exemple: Soldevila proposa lectures per tenir un criteri propi, sense faltar a ningú. Tothom és lliure de restar feliç en la seva ignorància, en canvi hi ha autors que sembla que vulguin fer sentir malament al personal que no entren en les seves expectatives. Curiosament i per mostrar aquest menyspreu, a la llista de Soldevila hi ha dos llibres que curiosament m’han arribat aquesta setmana. Ja els tenia de fa anys, però el vici de trobar-los en primeres edicions i relligats en pell ha pogut més que jo, el primer és de Taine, amb la seva “Filosofía del Arte”, i el segon la “Eudemonologia o aforismos sobre la sabiduria de la vida” de Schopenhauer, dos clars exemples de vanitat intel·lectual agressiva, no tant com Nietzsche però déu n’hi do, aquí va un exemple:

-    “En general, los sabios de todas las épocas han dicho siempre lo mismo, y los necios, esto es, la inmensa mayoría de todos los tiempos, han dicho y hecho también lo mismo, y siempre seguirà siendo así. Por eso escribió Voltaire con mucha razón: “Nous laisserons ce monde ci aussi sot et aussi mechant que nous l’avons trouvé en y arrivant””

Schopenhauer

Davant d’aquestes afirmacions poc es pot dir! De totes maneres tots coneixem aquest pensador i en prenem les coses bones que són moltes, però també s’ha de destriar. Jo volia fer notar aquest esperit bel·ligerant que tenen les grans figures a l'esperonar i fer venir ganes de fer el tomb i submergir-se en aquest món sociocultural superior que proposen, en canvi els autors de casa nostra, salvant les distàncies, sempre tenen la modèstia que sembra el dubte a qui els llegeix de si val la pena portar a la pràctica el que proposen. Un tarannà genuïnament de casa nostra: “tot allò que arriba de fora sempre és més bo i millor!” manera de fer i de pensar que ens afebleix com a poble, cultura i no ajuda a superar-nos. 

Pierre Bourdieu i altres sociòlegs més moderns tindrien molt a dir amb aquesta manera de fer de casa nostra, llàstima que no s’interessessin pels catalans, però actualment amb la poca formació que existeix, dubto que els joves es preguntin això. De fet seria un estudi molt interessant saber quants llibres de la llista de Soldevila s’ha llegit un jove abans dels 30 anys?. En canvi aquesta mateixa gent s’ofenen sentint les paraules de Schopenhauer i els propis arguments que jo he esgrimit. Per tant no tinc clar de on prové el criteri social per diferenciar el dalt i a baix cultural. Només és cert que quest existeix, i és molt clar, però en el dia d’avui és políticament incorrecte tractar d’ignorant a algú.  No tot s’acaba en la lectura, això es veritat, he conegut gent molt sàvia que era analfabeta, i els mitjans actuals permeten moltes fonts d’informació, però la inquietud de buscar és l’essència del coneixement i aquesta essència si que podem afirmar que queda tapada per la pudor de la vida actual.

Suposo que aquí m’ha sortit la vena crítica a qui neda a consciència en la felicitat de la seva ignorància. Els crítics també som una plaga per la societat. En el capítol dedicat a la crítica del llibre comentat avui, Soldevila amb gran diplomàcia i suma intel·ligència diu: 

 

Portada del llibre de Schopenhauer amb l’autògraf de l’eminent tenor Emili Vendrell i les edicions esmentades de Taine de la Filosofia del art, obres tangencials al llibre de Soldevila però esmentades en ell.