Notes de bibliofília catalana: Antoni Rovira i Virgili, Periodista?... Historiador?... Polític?...

Així comença el capítol dedicat a Rovira i Virgili en el llibre titulat Figures de Catalunya de Domènech de Bellmunt publicat a Barcelona el 1935, de fet es tracta d’una obra en dos volums, i en el segon és on hi té lloc aquest prohom entre d’altres. Aquesta segona part té el suggerent títol d’Homes de la Terra, encara més adient. De totes maneres els que no som de Barcelona hi veiem un centralisme desmesurat ja des de dates reculades, ja que les Figures de Catalunya són personalitats bàsicament de Barcelona, i les de la resta de la geografia catalana són Homes de la Terra, “no tant figures”. Josep Pla diria que ja no són senyors de Barcelona...

Bromes a part i anant al que interessa, Bellmunt fa un retrat on immortalitza el perfil humà de Rovira i Virgili, explica els seus orígens humils al camp de Tarragona i a la pròpia ciutat. Com la seva figura creix políticament amb l’època convulsa que li tocà viure, com amb el periodisme es feu popular i gràcies a això s’enriquí fent una notable fortuna que posteriorment perdé arruïnant-se. Però per ell la història no fou més que una altra eina política. Cito textualment: “Jo no he tingut mai una forta vocació d’historiador, ha estat més aviat secundaria. Jo sento molt més la vocació política i veig justament la història com una part de la política. Altrament, no m’interessaria.” Aquesta afirmació ens ha de fer reflexionar molt, una persona que actualment se la té com a gran historiador del nostre país, només cal recordar la Història Nacional de Catalunya publicada el 1922 en set volums, encara ara, citada constantment, ja que és de les primeres que es publicà fent justícia a la veritat sobre Catalunya. En el meu entendre, políticament fou molt rellevant en el seu moment, però s’ha de tenir en compte que donada la realitat que li tocà viure, hagué de canviar masses vegades de camisa per subsistir, en canvi les seves obres denoten un corpus teòric i ideològic ric i inamovible amb un clar posicionament sobre la “qüestió” catalana, sobretot la seva obra: L’Història dels Moviments Nacionalistes, un estudi on analitzà els sentiments anomenats nacionalistes de diverses zones del mon, citaré: Finlàndia, Bohèmia, Eslovàquia, Trieste i el Trentino, Croàcia, Hongria, Transilvània, Albània, Epiro, Creta, Macedònia, Sèrbia, Armènia, Irlanda, Vasconia i Catalunya. Els menciono ja que en el moment en que es publicà el llibre esmentat, cap d’aquests noms corresponia a un estat sobirà, en canvi en el dia d’avui molts ja figuren als mapes com a països independents des de fa una colla d’anys. Algun altre també ja ni se’n parla, per fortuna són una minoria. En canvi els dos de la península Iberica, es troben igual o pitjor que quan Rovira i Virgili escrigué aquest assaig, en el meu entendre massa oblidat, ja que en el dia d’avui n’haurien d’haver sorgit múltiples reedicions.

Portada de l’Historia dels Moviments Nacionalistes de Rovira i Virgili.

De totes maneres, em permeto el luxe de ser pessimista i considerar que la culpa la tenim tots, ja que si un polític creia que la història i el seu coneixement era necessària per exercir el seu càrrec tal com feia Rovira i Virgili, recordat actualment més com a historiador que no pas com a polític o periodista, cal revisar quines virtuts tenen els polítics actuals, ja que tenen més d’usurers i de lladres que no pas formació històrica o de cap altra mena. I els que són honrats, si n’hi ha, segur que no tenen la talla del qui parlem.

Però potser tot té una explicació física, segons Domènech de Bellmunt, Rovira i Virgili era molt sord, ell mateix es lamentava que s’assabentava del que es deia en les Sessions del Parlament quan l’endemà llegia la transcripció al diari de les sessions, llavors li venien al cap les refutacions pertinents, però a part d’aquest lament, la seva sordesa li permetia treballar hores i més hores escrivint en una Barcelona cada cop més sorollosa sense cap distracció.

Llibre Figures de Catalunya de Domènech de Bellmunt. 1933 – 1935

Personalment prefereixo en els polítics la sordesa física, no pas la circumstancial dels actuals, que no escolten ni tant sols a qui els vota, incapaços de reaccionar davant una crítica fonamentada o la veu de la justícia quan són imputats en una causa judicial. La sordesa política actual és el mal més generalitzat, i val a dir que cap polític actual, sord o no, ens deixarà una obra remotament comparable a la de Rovira i Virgili, per sort el temps es un filtre inexorable i dels qui ara tant sentim a parlar, la immensa majoria es perdran en l’oblit del temps...