Pel Nostre Ideal, Recull d’escrits de Lluís Millet i l’Orfeó Català:

Avui parlarem del mestre Lluís Millet i l’Orfeó Català. Com que tot funciona a l’atzar i les afinitats són catalitzadors dels actes que un fa, em justifico dient que una de les meves aficions és la música, i aquesta setmana encara estic sota les impressions que em causà anar a cantar fent de reforç al Palau de la Música Catalana amb l’Orfeó el diumenge passat. Com és lògic durant la meva etapa d’estudiant a Barcelona havia dibuixat aquella venerable casa des de la sala d’assajos fins al galliner, i la resta de vegades que hi havia anat a cantar eren concerts multitudinaris on quasi no cabíem a l’escenari, però mai havia tingut prou temps per assaborir l’edifici i sobretot l’organització que el regenta. Com a arquitecte, amant que sóc de la història i de l’art, amb postgraus i màsters en teoria i història, elaborant el doctorat, (ho dic perquè s’entengui que no és una crítica banal), em qüestiono els criteris pels quals es regiren en declarar Patrimoni de la Humanitat un edifici i una institució com aquella. No és una crítica i m’explicaré, sóc el primer en valorar l’obra de Domènech i Montaner, el primer en apreciar el Modernisme Català i el primer en valorar l’obra de Tusquets, com a arquitecte i com a pensador, però possiblement tot plegat junt fan una barreja que l’un desmereix a l’altre. Una casa com el Palau i una institució com L’Orfeó poden morir d’èxit. 

Quelcom semblant passa amb el llibre de Lluís Millet que avui presento, un recull d’escrits de tota la primera part de la seva vida, que en el seu moment gaudí d’una calorosa i brillant rebuda entre el públic, i en canvi en el dia d’avui ha caigut en l’oblit.  Aquest volum titulat: “Pel Nostre Ideal, Recull d’escrits de Lluís Millet” de 1917, per mi té molt d’interès per diverses raons. El primer exemplar que en vaig tenir el vaig recollir de terra els Encants en la Plaça de les Glòries fa una pila d’anys, va resultar que estava autografiat i dedicat pel propi mestre. Posteriorment me’n feren present d’un altre, i el tercer aquí presentat fou fruit d’un intercanvi per una enquadernació. El cas, és un llibre que l’he llegit i rellegit diverses vegades i en el seu dia em feu estimar la música de casa nostra, ajudant la meva ment d’adolescent a estructurar conceptes. 

Portada del Llibre: Pel Nostre Ideal recull d’escrits de Lluís Millet, 1917

 

Fins i tot vaig creure que podia ajudar a formar joves i a fer estimar encara més la música, pel que en vaig fer obsequi a algú que creia que se’l mereixia, però vaig poder constatar que es quedà a la prestatgeria, potser va fer bé, ara analitzant el contingut i mirant-lo a distància, em sembla un volum que per l’època era ciència musicològica, fervor patriòtic i reflex d’un moment de recuperació nacional i incipients criteris musicals, que en el dia d’avui només és una bella mostra d’historiografia música. No obstant això reflexa totalment el caràcter de Lluís Millet, home entregat, abnegat i fins i tot obsedit en la seva causa, que en feu la de l’Orfeó Català. Tot és una exaltació de fervor patriòtic i religiós, però hi ha dos capítols on queda retratat intel·lectualment. Sempre intento contrarestar la mitomania, i en el seu cas és evident, Millet fou un mite aglutinador de masses, que intentà fer les seves incursions en el món intel·lectual i aquí és on fracassà.

Hi ha un capítol titulat: Polèmica amb el Glosador Xenius ( Eugeni d’Ors ) i un altre titulat: Polèmica amb Manuel de Montoliu, enfrontament del mestre amb dues personalitats que sense aprofundir gaire podem afirmar, ja que és acceptat per tothom, que posseeixen una talla intel·lectual molt superior a la figura de Millet, i aquest esgrimint: acusacions, respostes i refutacions en el seu propi llibre, es retrata com a músic i només music, amb grans carences emocionals i encara més intel·lectuals. Era una persona de fe i de pàtria, dues coses diametralment oposades a la raó. 

Exemple de fotografia autografiada amb que obsequiava Lluís Millet.

El cas és que a Millet se li perdonen les relliscades perquè donà molt més que no pas errà, la qüestió és si la institució que ell fundà segueix encara aquesta dinàmica. Ens dirigí el mestre Josep Vila i Casanyes, francament, com a director és dels millors que he tingut, però el que es pot albirar del seu caràcter, transfons cultural i passional respecte els càrrecs que exerceix, se’l veu bastant buit. Es un malt generalitzat en el dia d’avui a la gent que es dedica a les arts i es pot extrapolar a tots els especialistes. Dediquen més esforços a vendre’s i a retroalimentar la seva vanitat que no pas a produir i enriquir-se culturalment. Això si! Aglutinen mèrits, premis i títols com qui devora galetes, però la música que en surt és el fum de cada època.

Poso un exemple: Desprès de Millet amb el Cant de la Senyera i Amadeu Vives amb l’Emigrant, tots dos fundadors de l’entitat, quin successor mestre i director ha donat una sola obra que assolís aquesta popularitat. Els moments actualment també són propicis políticament i no transcendeix d’un àmbit cultural reduït aquesta música que en el seu dia era popular. ¿ Els mestres actuals no donen més de si ? o ¿ és que el moment històric ha canviat per complet ? potser una mica de tot, per tant no veig justificat el relleu i pes institucional que es dona a l’Orfeó, alimentat per subvencions en l’època de bonança econòmica ha tornat a emergir, però no tinc gens clar que es trobi en el lloc que li correspon almenys musicalment parlant. Les parets li donen el toc de distinció però l’essència haurien de ser les persones i la hi varen donar més les d’ahir que les d’avui. Tot en el Palau té un toc de nostàlgia i és realment justificada. 

Vista general del Palau des del Galliner