Hi ha connexions inexplicables que un
es troba en l’experiència que anomenem vida, acabo de tancar el llibre que
estic rellegint, El Princep, i curiosament el que parlarem ara ve encapçalat
amb una cita del mateix autor, diu: “Uno
de los cometidos de la história és descubrir como llegamos a lo que somos”,
aparentment gens maquiavèl·lic però les passions de les quals parlarem, en excès
ho poden ser molt. Es tracta d’un llibre
que tot i ser relativament nou, és molt escàs i preuat. Buscat per
col·leccionistes de tota mena, antiquaris i amants de l’art. Crec que aquest
volum hauria de poder estar a l’abast de tothom per poder divulgar i entendre
un mon que per molts és el nostre pa de cada dia, però que per molts altres,
una majoria, és a les antípodes de la realitat que viuen. Un volum així, amè i
fàcil d’entendre, hauria de tenir reedicions recolzades per les institucions
per ajudar a comprendre i salvaguardar el nostre patrimoni, amés d’explicar-ne
la veritat històrica i les destruccions i recuperacions que ha sofert.
El títol del llibre desmesuradament
llarg pel meu gust és: “El Mundo
Fascinante del Coleccionismo y de las Antigüedades, Memorias de la Vida de un
Coleccionista.” ¡¡¡ i quin col·leccionista !!! Es tracten ni més ni menys
que les memòries de Frederic Marés i Deulovol. En castellà, és clar. (Sense
reedicions catalanes realitzades ni en perspectiva). Empordanès arrauxat que acamalant
canvis polítics, socials i econòmics aconseguí una posició admirable i
envejable, inconcebible en el dia d’avui pel propi sistema institucional
actual. Aplegà càrrecs en organismes públics i privats, títols i mèrits amés de
gran prestigi, crec que ben merescut, però en el dia d’avui el més conegut de ell
és la seva col·lecció de col·leccions, fons que forma el Museu que porta el seu
nom, que llegà a la ciutat de Barcelona i sense cap mena de dubte, és
comparable i fins i tot millor en alguns aspectes que les famoses i
internacionalment conegudes col·leccions nord-americanes Frick o Morgan, o a la
península la Lázaro Gardiano.
Quan es visita el Museu Mares poc s’endevina
de la personalitat del creador, pel nombre i qualitat de les seves peces es té
la percepció d’estar en una institució publica, nascuda amb fons de l’administració
i aconseguida al llarg de molt de temps. Quan un es para a pensar que tot allò
fou comprat amb pessetes per un sol particular de carn i ossos, amb una sola
vida i uns recursos limitats, es comprèn encara més la importància del Museu. El
col·leccionisme dut en els seus extrems pot arribar a ser una malaltia de la
ment, ¡Però, com va fruir aquest home! Envoltat de tant d’art i bellesa en la
seva vida. Possiblement aquesta passió tant intensa l’omplia tant que no va
necessitar la companyia femenina ni fundar una família.
S’ha de dir que com a escultor amb reminiscències
noucentistes fins el tercer quart del S. XX, molt possiblement no transcendeixi
en les pàgines de l’història de l’art del nostre país. Personalment té algunes
escultures que m’agraden molt però d’altres queden mancades d’alguna cosa. Com
artista, si voleu la meva modesta opinió, crec que sent com era alumne d’Eusebi
Arnau, crec que no va superar el mestre, però veig mil vegades més interessant
i apassionant la vida de Mares que la de l’excel·lent escultor modernista. Les
col·leccions de Marés es pagaren amb el fruit dels seus encàrrecs artístics, pel
que els contactes polítics foren decisius en la seva vida, però hi va haver
feines no remunerades que potser l’hi valgueren més honors. Per exemple durant
la guerra Civil ell fou un dels que protegí i salvaguardà infinitat d’obres d’art
i patrimoni que d’altre manera haurien estat saquejades per les juntes revolucionàries.
Però de la mateixa manera que al costat de les institucions republicanes protegí
les obres d’art, acabada la guerra en feu entrega a les autoritats vencedores, aconseguint
així una bona posició en el nou règim. No censuro aquesta manera d’actuar, ja
que anava en el bé comú, i la seva única política i religió era l’Art, ¡Qui
calia defensar per sobre del que fos!.
Imatges d’una sala de la seves col·leccions d’art. |
Imatges del seu taller. |
¡¡¡Quant pateixen els artistes i
col·leccionistes!!! Fins i tot a vegades et prives del més necessari per aconseguir
la peça anhel·lada. La seva biografia és una epopeia però també un calvari,
desitjar i patir son tot un. Des de aquestes línees dedicades als llibres però,
se li pot fer un retret: ¿Com pot ser que tenint un pare bibliòfil, amb una col·lecció
d’obres raríssimes ja aleshores, d’una antiguitat, qualitat i categoria
extrema, no continuà ampliant la biblioteca?. En les seves memòries explica els
primers passos i anècdotes en la llibreria de bell del seu pare ja a Barcelona.
En aquella etapa de joventut s’acaba de fiançar com a col·leccionista i com a
artista. S’inicia restaurant manuscrits i fins i tot falsificant-ne. La
restauració que fou una altra de les seves passions, l’acompanyà tota la vida,
ell mateix intervenia quan calia en les peces de la seva col·lecció, però el que
l’hi portà la popularitat com a restaurador fou la reconstrucció del panteó reial de Poblet,
amb les escultures jacents dels reis del Casal d’Aragó.
Les tombes totalment destrossades
pels anys d’abandó i saquejos després de la desamortització del monestir,
convertiren el projecte en un immens trencaclosques. Però Mares amb l’empenta
que el caracteritzava, recollint tots els fragments els disposa amb incerteses
i alguna que altra invenció sobre els cossos reproduïts amb fang per tal de restituir
l’ imatge original, obtinguen resultats molt notoris d’una feina molt laboriosa.
Aquest treball fou àmpliament publicat a l’època però al tractar-se d’una recuperació
del passat, mai interessa que sigui massa divulgat. De fet, en el dia d’avui encara
sorgeixen anècdotes que Mares va obviar en les seves memòries. La setmana
passada dinant amb el bon amic Jordi Vila, qui el 1942 era un jove aprenent que
treballava al taller de Frederic Mares, m’explicava com a sorts decidien quin
nas i quines orelles posarien al Rei en Jaume, ja que degut a la fragmentació
de les escultures, molts rostres s’hagueren de refer de cap i de nou
emparant-se amb imatges d’altres fons. Fins hi tot podria ser que dins la basílica
de Poblet s’estigués realitzant un intercanvi de parelles!, ja que els atributs
de les esposes per identificar-les i saber el seu lloc d’origen era més que
dubtós. Bromes a part: ¡la història es fa i es desfà amb una facilitat que
encanta!. Personalitats com la de Mares i llibres com aquest són els que fan
història i ajuden a gaudir-la, s’hi barreja art en totes les seves dimensions. Mares
diu que no concep un artista que només valori l’art del seu temps, el verdader
artista ha de veure, conèixer i gaudir les manifestacions artístiques de totes
les èpoques, sinó és un mutilat. Personalment també ho crec així.
Imatge del taller d’escultura de
Mares quan es treballaven les reconstruccions de les tombes Reials de Poblet.
Al fons el jove reclinat es el bon amic Jordi Vila l’any 1946, a la dreta Mares.
|
Imatges d’alguns exemplars de la
col·lecció del seu pare procedents de la cartoixa de Valldemosa, Mallorca,
deixats per una exposició. |
No hay comentarios:
Publicar un comentario