La flaire de molsa dins les llars en
aquestes dates ja fa temps que s’ha perdut, com a molt un avet mig moribund
comprat en alguna fira a preu d’or engalana les llars catalanes en les festes
de Nadal. El pessebre és quasi un record del passat, sense cap mena de dubte Santa
Claus fa temps que ha vençut als Reis Macs. Però pels que conservem reminiscències
de la infància i ens agrada l’esperit nadalenc, no podem evitar experimentar
aquella nostàlgia del que representen aquestes dates. Jo sense voler-ho, les
festes de Nadal em vénen associades a la ciutat d’Olot. Un bressol verd entre
muntanyes i volcans on floriren algunes arrels artístiques i nacionals de la
nostra terra. No passa any que com a mínim una vegada per aquestes dates no faci
una visita a la Casa Trincheria, gaudint de l’ambient noble de les seves estances
i delectant-me amb el seu pessebre monumental, allà en aquelles parets prou ben
conservades per l’administració local s’ha parat el temps, en aquell pessebre amb
alguna figura de Ramón Amadeu hi veig l’esperit del Nadal del nostre poble
culturalment decadent. Olot és una ciutat d’arts i lletres, de pairalisme i
catalanitat. Quatre atributs que està perdent a passos agegantats, com tot el
nostre país. ¿Ens omplim la boca de llibertats i independències però que queda
de genuïnament català?
A Olot es feren els primers passos en
molts camps, evidentment l’artístic conegut per tothom, però a finals del S. XIX
els prohoms de la terra a més de pintar es dedicaren a escriure. Alguna alenada
de renaixença bufà en sentit contrari i pujà des de Barcelona cap a la muntanya
un sentiment que re definí la cultura catalana, i com no!, a Olot el recolliren
i el milloraren. Entre d’altres, una família com els Vayreda, que ja havia
recollit les corrents pictòriques del nord, també recollí l’esperit literari
del sud, però a Olot i en general a tota la Garrotxa, tot germina i en sorgiren
uns drames rurals que volguem o no, tenen flaire de pessebre. Grans obres que
en el seu moment feren més furor a la ciutat que al camp, ja que retrataven uns
moments, uns personatges amb unes costums i uns paisatges que anaven desapareixent.
Últim espetec del romanticisme nascut a la ruralia amb clara nostàlgia del
passat. En aquell moment una manera de fer país i diferenciar-se, donar a conèixer
costums i tradicions, amés de la geografia muntanyenca que a partir de llavors
captà l’atenció de centres excursionistes i en general tota la gent de la
ciutat.
Primera edició Olotina de Sanch Nova
per l’impremta Planadevall de 1900
|
Els germans Vayreda vivien amb un peu
a Barcelona i l’altre a Olot, Joaquim, cada any feia una exposició de quadres a
la sala Parés i ho venia tot, ¡Quants paisatges de camps de fajol i prats amb
vaques hi ha penjats a les parets de Barcelona!. Marià pintà menys amb el
pinzell, però molt més amb la ploma. De les seves tres obres publicades, en
vida només veié les dues primeres, els Records
de la Darrera Carlinada, de 1898
molt difícil de trobar en primera edició, Sanch
Nova de 1900 i pòstumament la seva obra més famosa: La Punyalada, de 1904. Per
tant un gran llegat amb només tres obres. De totes posteriorment se n’ha fet
varies reedicions, però jo em pregunto si els amants de la cultura catalana i
els literats realment consideren que es troba al lloc que li pertoca. Les institucions de casa nostra gasten
infinitat de diners amb productes culturals de consum efímers, en eslògans
publicitaris per fer país i nous catalanets. En canvi el que realment fa
estimar la terra ho miren amb menyspreu com una relíquia del passat inert. Anys
enrere, La Punyalada es dugué al cinema amb molts pocs recursos i tenint en
compte l’època, segueix sent una obra admirable amb un català preciós, que mai
més he vist reproduïda en cap pantalla. Som especialistes en enterrar les bones
obres. Cal reflexionar que hauria passat si quatre prohoms de la nostra terra
al finals del S. XIX no haguessin impulsat la Renaixença. Ara segur que no
seriem on som, de fet el català molt possiblement ni tan sols existiria. Mirant
el futur no podem deixar de mirar el passat, aquest es qui ens ha format, ens ha fet com som i hauríem de mirar de
continuar-ho sent...
L’esperit del Nadal, aquell que fa
tornar la gent a casa, seria bo que lluny de fer ciutadans del món, a Catalunya
fes catalans amb un lloc al món. Un poble sense arrels mor com a poble, ¡Un mal
més de la globalització que paguem les minories!. Els joves de casa nostra si
sentissin el que jo sento passejant pels carrers d’Olot un vespre en aquestes
dates, mirant paradetes de figures de pessebre artesanals, sentint nadales en
viu al carrer i gaudint del fred a la cara i a les mans, sentirien el que de ben
segur varen viure els Vayreda, i s’adonarien que el mercat de Santa Llúcia es
per turistes, i els joves que només tenen feina a mirar aparadors de botigues
de noves tecnologies per veure que demanaran, es perden el millor de les festes
de Nadal. Trobar-se un mateix amb el qui, i el que més estima.
La Punyalada de l’editorial
Catalana la més popular a Barcelona de 1921 impresa a Escudillers 10Bis
|
No hay comentarios:
Publicar un comentario