martes, 23 de diciembre de 2014

MARIÀ VAYREDA, DEL PAISATGISME PICTÒRIC AL DRAMA RURAL EN PROSA



La flaire de molsa dins les llars en aquestes dates ja fa temps que s’ha perdut, com a molt un avet mig moribund comprat en alguna fira a preu d’or engalana les llars catalanes en les festes de Nadal. El pessebre és quasi un record del passat, sense cap mena de dubte Santa Claus fa temps que ha vençut als Reis Macs. Però pels que conservem reminiscències de la infància i ens agrada l’esperit nadalenc, no podem evitar experimentar aquella nostàlgia del que representen aquestes dates. Jo sense voler-ho, les festes de Nadal em vénen associades a la ciutat d’Olot. Un bressol verd entre muntanyes i volcans on floriren algunes arrels artístiques i nacionals de la nostra terra. No passa any que com a mínim una vegada per aquestes dates no faci una visita a la Casa Trincheria, gaudint de l’ambient noble de les seves estances i delectant-me amb el seu pessebre monumental, allà en aquelles parets prou ben conservades per l’administració local s’ha parat el temps, en aquell pessebre amb alguna figura de Ramón Amadeu hi veig l’esperit del Nadal del nostre poble culturalment decadent. Olot és una ciutat d’arts i lletres, de pairalisme i catalanitat. Quatre atributs que està perdent a passos agegantats, com tot el nostre país. ¿Ens omplim la boca de llibertats i independències però que queda de genuïnament català?

A Olot es feren els primers passos en molts camps, evidentment l’artístic conegut per tothom, però a finals del S. XIX els prohoms de la terra a més de pintar es dedicaren a escriure. Alguna alenada de renaixença bufà en sentit contrari i pujà des de Barcelona cap a la muntanya un sentiment que re definí la cultura catalana, i com no!, a Olot el recolliren i el milloraren. Entre d’altres, una família com els Vayreda, que ja havia recollit les corrents pictòriques del nord, també recollí l’esperit literari del sud, però a Olot i en general a tota la Garrotxa, tot germina i en sorgiren uns drames rurals que volguem o no, tenen flaire de pessebre. Grans obres que en el seu moment feren més furor a la ciutat que al camp, ja que retrataven uns moments, uns personatges amb unes costums i uns paisatges que anaven desapareixent. Últim espetec del romanticisme nascut a la ruralia amb clara nostàlgia del passat. En aquell moment una manera de fer país i diferenciar-se, donar a conèixer costums i tradicions, amés de la geografia muntanyenca que a partir de llavors captà l’atenció de centres excursionistes i en general tota la gent de la ciutat.


Primera edició Olotina de Sanch Nova per l’impremta Planadevall de 1900
 
Els germans Vayreda vivien amb un peu a Barcelona i l’altre a Olot, Joaquim, cada any feia una exposició de quadres a la sala Parés i ho venia tot, ¡Quants paisatges de camps de fajol i prats amb vaques hi ha penjats a les parets de Barcelona!. Marià pintà menys amb el pinzell, però molt més amb la ploma. De les seves tres obres publicades, en vida només veié les dues primeres, els Records de la Darrera Carlinada,  de 1898 molt difícil de trobar en primera edició, Sanch Nova de 1900 i pòstumament la seva obra més famosa: La Punyalada, de 1904. Per tant un gran llegat amb només tres obres. De totes posteriorment se n’ha fet varies reedicions, però jo em pregunto si els amants de la cultura catalana i els literats realment consideren que es troba al lloc que li pertoca.  Les institucions de casa nostra gasten infinitat de diners amb productes culturals de consum efímers, en eslògans publicitaris per fer país i nous catalanets. En canvi el que realment fa estimar la terra ho miren amb menyspreu com una relíquia del passat inert. Anys enrere, La Punyalada es dugué al cinema amb molts pocs recursos i tenint en compte l’època, segueix sent una obra admirable amb un català preciós, que mai més he vist reproduïda en cap pantalla. Som especialistes en enterrar les bones obres. Cal reflexionar que hauria passat si quatre prohoms de la nostra terra al finals del S. XIX no haguessin impulsat la Renaixença. Ara segur que no seriem on som, de fet el català molt possiblement ni tan sols existiria. Mirant el futur no podem deixar de mirar el passat, aquest es qui ens ha format,  ens ha fet com som i hauríem de mirar de continuar-ho sent...

L’esperit del Nadal, aquell que fa tornar la gent a casa, seria bo que lluny de fer ciutadans del món, a Catalunya fes catalans amb un lloc al món. Un poble sense arrels mor com a poble, ¡Un mal més de la globalització que paguem les minories!. Els joves de casa nostra si sentissin el que jo sento passejant pels carrers d’Olot un vespre en aquestes dates, mirant paradetes de figures de pessebre artesanals, sentint nadales en viu al carrer i gaudint del fred a la cara i a les mans, sentirien el que de ben segur varen viure els Vayreda, i s’adonarien que el mercat de Santa Llúcia es per turistes, i els joves que només tenen feina a mirar aparadors de botigues de noves tecnologies per veure que demanaran, es perden el millor de les festes de Nadal. Trobar-se un mateix amb el qui, i el que més estima.  


La Punyalada de l’editorial Catalana la més popular a Barcelona de 1921 impresa a Escudillers 10Bis
 

No hay comentarios:

Publicar un comentario