Els inicis de la història crítica, el Padre Florez i la història d’Espanya

En ple absolutisme Borbònic de la segona meitat del S. XVIII sorgí una escola d’estudis històrics que reescriví la història d’Espanya, no és una crítica, senzillament el gran aparell polític havia complert la seva missió. El que mai han aconseguit els polítics és convèncer als estudiosos i intel·lectuals que escrivissin la seva voluntat en contra de la veritat. Només s’ha aconseguit sota opressió de totes menes, però mai de manera lliure.

Al S. XVIII els intel·lectuals de la península per més que en la seva majoria fossin religiosos, es trobaren influïts per noves corrents de pensament i certs moviments lliurepensadors. Avui m’agradarà exposar que penso al respecte: Crec que hi hauria més vincles de comunicació i bona entesa amb un religiós plenament convençut però amb certs coneixements del S. XVIII, que no pas amb certs personatges que deambulen pels nostres carrers en el dia d’avui, polititzats i fanatitzats fins al que podríem anomenar integrisme polític.

Portada del Clave Historial, edició de 1776

L’estudi de la història amb un esperit crític s’inicià en el segle esmentat, encara que en alguns casos fos arbitrari, tendenciós i imparcial; Però aquest segle donà noms d’historiadors com el jesuïta Joan Francesc Masdeu (1744-1817) que li donà la fama la seva Història Crítica de Espanya i la Cultura Espanyola, en vint volums; L’agustí Enrrique Florez (1702-1773) de qui parlarem avui, autor de la cèlebre “España Sagrada” de la qual ell publica 29 volums, després l’ajudà el pare Francisco Méndez (1725-1801); Continuant l’obra Antolin Merino (1745-1830); José de la Canal (1768-1845); i Pedro Sánchez de Baranda qui acabà els volums 47, 48 i 49; Finalitzant la monumental obra encara la Real Acadèmia. Aquesta magna labor de més de cinquanta volums recollint la història de l’església i la política de tot Espanya, ha estat l’eix vertebrador dels estudis històrics de la península durant quasi dos segles.

Historiadors com Masdeu i Florez al costat d’altres com Gregori de Mayans i Siscar (1699-1781) o el pare Martin Sarmiento (1695-1772) formen una escola crítica de notable fidelitat fins el dia d’avui malgrat les distàncies. En canvi val a dir que en el mateix segle XVIII hi hagué una notable proliferació d’historiadors o pseudo historiadors que adulteraven les seves publicacions induïts per suggerències polítiques, com per exemple Faustino Borbón, o Don. Francisco de la Huerta que tot i actualment trobar-se desproveïts de tota credibilitat, últimament encara són massa citats per certes minories.

Arbre genealògic dels cèsars de Roma de l’obra de Florez.

El Pare Florez en el seu pròleg del primer llibre de la Espanya Sagrada, el: “Clave Historial” manifesta que dedica la obra a la joventut per lliurar-la de la ignorància i donar-li bon judici, ja que no hi ha més remei per combatre la ignorància que divulgar el coneixement, i del passat s’aprèn a no cometre els mateixos errors en un futur. Florez com a bon historiador sabia la veritat sobre els pobles que actualment formen Espanya, això sense sortir d’un monestir, per tant amb els mitjans actuals qui es queda anclat en idees presentades és que no te cap ganes de mirar la realitat.

El Pare Florez en l’estudi de l’historia de l’Església Espanyola aconsella estudiar bé l’evolució de la política Eclesiàstica, ell mateix manifesta la inconveniència de creences dogmàtiques en tot el que no sigui qüestió de fe. Tots els afers humans han de ser valorats i ben analitzats, les creences polítiques diu, són tan mutables com la pròpia societat. Un xic més de relativisme i aprofundiment històrica per part de cada individu que forma la societat actual al nostre país, donaria una imatge de consciència personal, i no pseudo consciència col·lectiva d’animal gregari al servei d’un dogma polític quasi de fe.

Enrrique Florez de Setién y Huidobro, nascut a Valladolid, Burgos el 21 de juliol del 1702, als disset anys professà en el convent d’agustins de Salamanca on romangué tota la seva vida.