Antoni Palau i Dulcet, memòries d’un llibreter català

Portada i retrat de l’autor, Antoni Palau i Dulcet, Memòries d’un llibreter català

El títol d’aquesta obra en el meu entendre hauria de ser: memòries d’un bibliòfil, bibliòman, bibliògraf, bibliosof i apassionat amb tot el que té alguna relació amb el món del llibre, el fet de que amés fos llibreter, és del tot circumstancial, fou el recurs fàcil de guanyar-se la vida amb el que més l’hi agradava. Antoni Palau i Dulcet (Montblanc 1867 – Barcelona 1954) fou un d’aquells homes que sense fer soroll deixà empremta. La seva obra és de referència mundial per la catalogació de tots els llibres de parla hispana des de la invenció de l’impremta fins el segle XX. però avui només parlarem del seu voluminós i rar llibre de memòries.

Montblanc ha donat a la nostra terra dos grans homes del món del llibre, Josep Porter, de qui ja hem parlat i més endavant hi tornarem, i Antoni Palau de qui avui mostrem la seva obra més intima, les memòries d’un Llibreter Català. Aquesta obra de 581 pàgines relata una vida d’investigació i amor cap als llibres, amb milers d’anècdotes i encara més dades relacionades amb el tema. La lectura d’aquestes memòries hi ha moments que es fa més feixuga que les tones de llibres que s’hi citen, però també hi ha altres passatges que amb la vivacitat i l’ humor característics de l’autor, ens obliguen a trinxar-nos de riure dins la soledat lectora. Antoni Palau amb sortides del seu temps vigents encara avui, relata tot el saber d’una vida amb tot el que atresorà de coneixements fins a mitjans del segle XX. Ja en la primera pàgina, en la justificació de tiratge ens trobem una petita broma editorial fent esment a la sinceritat de l’autor, a qui no se’l ha atrapat mai dient cap mentida, cosa que no implica que no en digués, ja que el text n’és ple!. A la pàgina següent, on s’haurien d’inscriure els drets d’autor, ell, fent broma de lo ruïnós que l’hi ha estat l’edició dels 300 exemplars d’aquesta obra, repta a qui vulgui copiar-la o reeditar-la que ho faci. Si més no l’hi em pres la paraula, sense cap mena d’escrúpol reproduïm la dedicatòria i la justificació de tiratge per la seva originalitat, només dignes d’ algú amb el caràcter i la passió d’Antoni Palau i Dulcet. 

Justificació de tiratge de les Memòries d’un Llibreter Català d’Antoni Palau i Dulcet

Ara bé, no tot és humor en aquestes pàgines, també hi ha molta destrucció, malbaratament de patrimoni i mostres de verdadera ignorància, en resum: un autèntic reflex de la societat. Però el més trist i crec que hi cal reflexionar, és exclusiu del meu exemplar, cap dels altres 299 tenen la deshonra d’haver estat dedicats per l’autor als seus nets i no haver sigut llegits fins vuitanta anys més tard. Aquesta sacrílega profanació m’ha tocat a mi, el llibre encara era intons quan va arribar a les meves mans, ningú havia obert els plecs del llibre, fet que evidencia que cap net tingué el menor interès en les memòries de l’avi. Ha calgut algú altre amb les mateixes inclinacions que l’autor per poder llegir i apreciar la seva obra. 

És molt trist, però les herències rares vegades són merescudes, la millor és el coneixement transmès directament de generació en generació, però ja fa temps que ens em carregat l’estructura social que ho feia possible, ara són pocs els contactes intergeneracionals pròxims estadísticament parlant. Un exemple en seria el d’aquest llibre, rares vegades en l’actualitat els nets hereten les passions dels avis, hi ha d’haver molt contacte, i cada vegada n’hi ha menys entre generacions. Les afinitats familiars queden relegades amb la nova manera de concebre la societat, amb els nous mitjans de comunicació i les afinitats estratificades per franges d’edat, tot plegat vulguem o no comporta un empobriment cultural. De fet he de confessar que he aprés molt de companys de la meva edat, però ho he fet mil vegades més dels més grans i sorprenentment també dels més joves, però en el món en que vivim poquíssima gent tindrà ganes d’aprendre de les memòries d’un mort, encara que la seva vida fos més útil que la de mil vius. Les memòries són la manera que tenim de transmetre el que em viscut als que han de venir perquè n’aprofitin alguna cosa, però si no s’ho han de llegir poc servei els farà. De totes maneres la màgia de la paraula escrita precisament rau en això: un món esperant algú que el descobreixi, en un somni adormit esperant que algú el desperti. La fe en l’home de qui posa les paraules sobre el paper esperant despertar alguna cosa a algú en algun moment és el somni de no deixar morir les idees, però malauradament queda demostrat que la vida sempre és espera.

Antoni Palau i Dulcet diu que amb els 300 exemplars de les seves memòries en tindrà per tota la vida, seixanta dos anys després de la seva mort i vuitanta un després de l’edició del llibre de les seves memòries encara espera que els seus nets ho llegeixin, per sort ara és un llibre buscat entre bibliòfils i encara hi ha algú que el llegeix... 

Dedicatòria autògrafa d’Antoni Palau als seus nets.