Saber esperar també és un art, fer
del temps un aliat en lloc d’un adversari és un recurs poc emprat en la nostra
societat. Però en altres èpoques la vella Europa no tenia tanta pressa i
possiblement era més feliç. Avui veurem un d’aquests exemples on el pas del
temps juga a favor de qui el contempla i no de qui espera amb impaciència. El
llibre: “Arte y Uso de Architectura” és considerat per molts el millor tractat
del segle XVII, es publicà en primera edició el 1633 però només la primera part,
ja que per certes polèmiques sobre el seu contingut el feren tristament famós. Pedro
de la Peña, un arquitecte del nord d’Espanya, que presentà trenta vuit
objeccions al text davant el Consell Reial de Castilla per tal d’evitar l’edició
de l’obra de Fray Lorenzo, que per altre banda, llibre i autor foren defensats
fermament per altres autoritats en la matèria com el matemàtic Luis Carducci i l’arquitecte
Martín de Cortayre. Al final el Consell va fallar a favor de Fray Lorenzo i
autoritzà la publicació, amb la condició expressa que quan l’autor escrivís la
segona part del tractat respongués totes i cada una de les acusacions fetes per
Pedro de la Peña. Així s’inicià la primera crítica teòrica de l’arquitectura
que tenim noticia a la península Ibérica. Ara bé, la resposta de Fray Lorenzo
es feu esperar. Actuà com s’espera d’un verdader monjo agustí del segle XVII,
escriví la segona part de l’obra contestant tots els punts esmentats, i un cop
finalitzada la feina la guardà dins d’un calaix sense dur el text a la impremta
ni deixar-lo publicar. Deixà passar trenta dos anys, esperant la mort natural
del seu detractor, i el posterior judici diví d’aquest, ja que ell no era qui
per jutjar-lo.
Així dons la segona part del “Arte y
Uso de Architectura” no veié la llum fins el 1665, tot i que les autoritzacions
són del 1664 i a la portada del llibre hi consta la data de 1663. Però de totes
maneres l’espera fou justificada i molt esperada pels contemporanis, ja que la
primera part havia tingut una gran acollida entre nobles, intel·lectuals i
mestres d’obres de l’època. La mostra n’és la infinitat d’esglésies i
edificacions que poblen tota la península on s’hi aprecien les influències
d’aquest tractat.
 |
|
Gravats d’ordres comparats de l’edició
de 1665 de “Arte y Uso de Architectura”
|
De les edicions històriques d’aquest
tractat a part de la primera de la primera part ja esmentada del 1633 i aquesta
primera de la segona part presentada avui de 1665, es feren diverses reedicions,
el 1667 de la primera part per poder completar qui només havia comprat la
segona dos anys abans, però el 1736 i el 1796 es feren dues edicions més de les
dues parts juntes com a obra completa en dos volums. En aquest mateix bloc el
novembre del 2013 hi ha una entrada on es compara la primera edició del 1633 de
la primera part amb la mateixa de 1796, però em faltava la segona part en
primera edició, que és la que avui es mostra.
“Arte y Uso de Architectura” de
Fray Lorenzo presentat avui ha estat adquirit a Lisboa, amb d’ex-libris d’època
d’un noble portuguès, fet que demostra la gran difusió que tingué l’obra a tota
la península. A la vegada aquest volum m’ha recordat l’ importància que té
l’art de la espera. La primera part en primera edició ha estat a la
prestatgeria esperant la seva corresponent segona part durant divuit anys. Per
la vida d’un col·leccionista o un bibliòfil esperar tants anys per completar
una obra pot ser un turment, però he de confessar que en el fons l’angoixa de
saber que ja no s’haurà de buscar pot ser pitjor que la pròpia espera. En el
moment de la troballa s’experimenta la immersió en una pau i satisfacció
momentànies que aviat donen pas a una profunda decepció al adonar-te que la
recerca s’ha completat obtenint l’objectiu, i cal buscar-ne un altre. És
irònic, però no cal ni llegir-lo, ja que al tenir el mateix contingut en altres
edicions només mirem i acariciem les pàgines llegides i rellegides en paper més
nou i menys honorable.
 |
|
Portada de la segona part de 1665 de “Arte
y Uso de Architectura” de Fray Lorenzo
|
Aquest fet posa en evidència l’absurd de la
situació i lo malaltís de la recerca, però aquesta inquietud és la que fa tirar
endavant demostrant que l’espera és el camí. El temps que s’empra desitjant i
es buscant és el temps del somni.
Hi ha moments en la nostra societat tant
dinàmica, ràpida i atabalada, que
caldria fer classes a determinades persones perquè aprenguessin a perdre el
temps, i a d’altres ensenyar-los a aprofitar-lo, però les paraules d’avui no van
destinades als ociosos sinó als que corrent sempre mai atrapen rés. Tant els
budistes com els místics espanyols d’altres temps ens podrien donar classes
molt útils de com rentabilitzar el temps perdent-lo des de l’òptica actual. No
fer rés pot ser madurar, reflexionar i créixer pensant. L’activitat frenètica
dels nostres dies és una manera més de tenir la ment ocupada i evitar que cada
individu elabori judicis propis. És molt trist, però l’espera és més important
que el fi, ja que són els moments en que el cap més treballa, un cop complert l’objectiu
es frena l’activitat i cal recercar-ne un altre, iniciant un nou període d’espera,
gaudir aquest temps sense cap mena de dubte ens fa més savis. Tot i que com
sempre hi ha qui perd el temps sense esperar rés, ni pensar rés, aquest tipus d’individus
ni creixen ni maduren, vegeten en el mont que els ha tocat viure. Fray Lorenzo
va esperar trenta dos anys a finalitzar una discussió, esperà a tenir la
veritat absoluta, la certesa que l’ interlocutor no l’hi tornaria a rebatre cap
argument. Això és verdadera saviesa, tenir l’última paraula de veritat, acabar
una discussió amb la seguretat que no caldrà parar l’altre galta...
 |
|
Gravats de detalls de capitell jònic
i cornises de Fray Lorenzo 1665
|
 |
|
Gravats amb detalls constructius i geomètrics
de Fray Lorenzo 1665
|
No hay comentarios:
Publicar un comentario