El llibre presentat avui, l’
Instrucció per l’Ensenyança de Minyons del Mn. Baldiri Reixac, per mi te múltiples
vessants d’interès. Per la majoria de gent és el primer tractat pedagògic escrit
en llengua catalana i dels primers publicats a la península. Per mi és molt més:
Aquest exemplar fou un regal que vaig fer a la meva mare. En la meva família hi
ha una llarga tradició de pedagogs, varies generacions s’han dedicat a l’ensenyament
i en el seu dia vaig creure oportú fer obsequi d’aquesta obra en la seva
primera edició impresa en català a Girona el 1749 com a homenatge a una vida
entregada a la docència.
Portada de la primera edició realitzada a Girona per Narcis Oliva el 1749.
Pròleg i presentació de Reixach pel llibre.
A la vegada fou el primer llibre que
vaig comprar amb el peu d’impremta de la meva ciutat, editat al S. XVIII. Pel
que es pot dir que inicià aquesta línea de la col·lecció d’impresos gironins dins
la biblioteca. El primer comprat, d’altres els havia heretat i algun, trobats
però això mereixerà atenció més endavant. El llibre en qüestió, l’ Instrucció
de Minyons, per qualsevol català te el doble interès pel fet d’estar escrit en
la seva llengua i a la vegada per contenir unes fortes arrels que actualment es
considerarien nacionalistes. Tot i que posant-nos en la ment d’un clergue rural
d’origen benestant i força il·lustrat, no era rés més que l’aplicació dels
acords del Concili de Trento, on es conveni utilitzar les llengües vernaculars
per la catequesi i l’aprenentatge; Però això no treu importància a la defensa
que fa l’autor del Català i el seu us com a llengua pròpia en una època on des de
les institucions civils i eclesiàstiques es primava l’ús del Castellà com a llengua culta i
substituta del Català. En aquest punt recordarem que des de el “Consejo de Castilla”, òrgan rector del
regne, s’ordenava: “Poner el mayor
cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias más
templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el
cuidado”. Llei d’una vigència aclaparadora fins i tot dos cents anys després,
però com a mínim més sincera de la que es desprèn de la Wert en els temps
actuals. La nostra llengua i cultura fa segles que pateix aquest assetjament, i
gràcies a gent com Baldiri Reixach, el Català encara es ben viu.
Exemple de dues làmines de cal·ligrafia intercalades al llibre entre d’altres.
A aquests efectes el llibre de l’
Instrucció per l’Ensenyança de Minyons fou una verdadera revelació pel seu
temps, gaudí d’una notable difusió, i la prova en són les successives edicions
que se’n feren durant el primer segle de la seva existència, amés de les
reedicions aparegudes a Mallorca i a València. Possiblement prolongant la vida
del català a les escoles en aquestes comunitats, ja que el llibre estigué en relativa
vigència fins a mitjans del S. XIX, però la segona meitat d’aquest segle fou
del tot obviat i substituït per manuals en castellà. Pervisqué fins a dates tan pròximes ja que
Baldiri Reixach el pensà com a llibre de text pels mestres en les escoles, però
també com a llibre de preceptors particulars en famílies que s’ho poguessin permetre,
i aquest fet feu que en certes classes acomodades es pogués seguir un pla d’estudis
en català encara que les institucions no ho permetessin.
Una virtut més d’aquest manual que el
fa únic, es l’emancipació en el temps, tant pel que fa al contingut com als
conceptes, quan se’n fa un anàlisi, s’aprecia la concepció de la unitat
d’Europa que tenia Reixach, amés d’introduir coneixements de llengua Anglesa,
amés del Francès, l’italià i el Llatí. Cal recordar que a mitjans del S. XVIII Anglaterra
encara estava lluny de ser un imperi i l’anglès d’imposar-se com a llengua internacional.
Amés de coneixements teòrics del que correspondrien al Trivium i el Quadrivium
clàssics, dona pautes i coneixements pràctics, amb tot de consells per anar per
la vida!!!
Portada de la segona part manuscrita
conservada al Arxiu Diocesà de Girona
En un llibre com aquest hi ha una
quantitat de coneixement que ens fa preguntar com un capellà d’un poblet entre l’Empordà
i la Garrotxa, lluny de les ciutats i dels focus culturals podia estar tant ben
informat. L’explicació la trobem en la seva família i la constant correspondència
i llibres que rebia. Reixach amés d’aquest llibre, escriví el segon volum amb
les parts que ell creia que hi faltaven com la Història, però no s’arribà a
publicar mai, així com la traducció de les obres de Feijoo al català, de qui
dedicarem un capítol a les seves cartes erudites i el teatre crític universal, però
aquestes obres traduïdes tampoc arribaren a la impremta.
Fotografia del mas Reixach a Bell
Lloc d’Aro, casa natal de Baldiri, i església d’Ollers on passà la vida
exercint de rector.
L’obra de Reixach fou recuperada el
primer quart del S. XX durant la República quan es recuperà l’ensenyament en
català, i a falta d’obres de text recents, s’empararen en l’única que hi havia,
tot i que Pompeu Fabra no l’hi feu gaire cas.
Reixach fou un mossèn entregat a la
seva parròquia com tants d’altres, però tot i estar aïllat a Ollers, el seu
esperit il·lustrat i la seva labor intel·lectual ha sobreviscut fins els
nostres dies, una mostra més del verdader talent humà, encara que sigui amb un
modest manual pedagògic, però que conté tot l’esperit d’una època, una època
amb reivindicacions que encara són vigents....
Primera reedició del S. XX al 1923
del llibre realitzada per l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.
No hay comentarios:
Publicar un comentario