Fa pocs dies rellegint un volum
titulat: “Estudis de literatura Catalana”
publicat el 1912 per Manuel de Montoliu, em sobtaren unes paraules que dedicava
a Bertrana, amb les que no puc estar més d’acord. Montoliu deia: “ Hi ha una
peculiar bellesa en el moment escollit per ells (els escriptors) per la
revelació de llur paraula; aquell moment de maduresa i plenitud que tant pocs
joves tenen la virtut de saber esperar; (...) En Bertrana s’ha trobat, finida
ja la joventut primera” i tot just s’inicià el miracle migrat del reconeixement
de la seva obra, ja al 1912 quan la gran part dels seus escrits encara havien
de veure la llum. Gaudí de cert prestigi, però els anys foscos de vida a la
gran ciutat encara l’hi havien d’arribar. Temps de penalitats econòmiques, vida
atrafegada i de poc reconeixement de la seva feina, en una Barcelona
Noucentista que poc hi encaixava una ànima feréstega, rural i eminentment
modernista, que es sentia trasplantada com la glosada alzina del passeig de
gràcia.
Bertrana era una personalitat d’un
caràcter acusadament rural, amb un amor a la terra i el que la pobla molt
pronunciat, tant que aquest fet es el que agradava de la seva literatura, ja
que evocava temps antics en un estat primigeni, quan l’home lluitava amb el
medi natural, però el que agradava de la seva literatura desagradava en la seva
personalitat.
Un exemple, pel qual avui hi he
pensat, ha estat la caça. Bertrana era un gran caçador, gran en lletres
minúscules, ja que només és gran qui la sent encara que no caci res; i un petit
caçador es el que mata molt, malament i es perd per la boca. En paraules de
Bertrana un bon caçador es el que sap el que es fa, ho fa amb sentiment,
respecte, cura i devoció. Es una experiència quasi mística, ¡¡¡Que és sinó un
sacrifici!!! Un acte totalment religiós. La naturalesa, el bosc i la muntanya
formen la religió de Prudenci Bertrana. Fill de Carlins rurals, ell republicà
convensut, no encaixà ni en el medi rural ni en la ciutat.
Josefat, la primera edició de 1906
impresa a Palafrugell, censurada pel bisbat de Girona, i il·lustrada per Rafel
Masó i Valentí,un dels motius per la qual es tant buscada. I segona edició de
les Ales esteses.
Jo de jove m’hi vaig sentir molt
identificat, de fet escric aquestes ratlles en un tros de paper arrugat
recolzat en la culata en un fondaral gèlid un dia de batuda del senglar. Quan
dic que no s’encaixa es perquè un es mira el medi urbà com un fenomen
antinatural, insostenible, però aprecio les possibilitats que ofereix, igual
que es viu el medi rural i la naturalesa amb ulls d’espectador embadocat per la
bellesa. Manera més freqüent als “urbanites” que al verdader habitant del medi
rural, que per norma general funciona per instints i inèrcies naturals
totalment incomprensibles per la gent de la ciutat. Podria semblar que exagero
però no és així, en l’època de Bertrana aquestes diferències eren més acusades
que en l’actualitat, a les ciutats però encara hi havia vaqueries i tramvies de
sang, una certa proximitat que ara s’ha perdut. En el dia d’avui el camp s’ha
urbanitzat però les diferències perduren. Comparem per exemple un fet tan
trivial i transcendent a l’hora com la mort. L’acte d’un sacrifici en el mon
rural pot ser una festa com la matança del porc. Veure un animal degollat
sagnant pel coll i narius, fumejant pel contrast de temperatura en l’evaporació
de la sang i un color vermellós que ho embruta tot, es una experiència del tot
quotidiana. Jo la he viscuda, en canvi ara en les festes populars de matança
del porc en prou feines es veu funcionar la màquina d’embotigar botifarres. La
carn es du especejada sortint de l’escorxador, on s’han mort dues mil vesties
en una nit. Hi ha qui parla de benestar animal, però ningú parla de dignitat
animal!!! Si no es veu el sacrifici “l’urbanita” dorm tranquil i troba la carn
més bona sense preguntar-se de on ha sortit. Be, no continuaré per aquests
derroters, però això es el que denuncia Bertrana, la hipocresia del mon urbà,
que veu el rural com un lloc on gaudir els caps de setmana.
Bertrana estima el medi natural com
ningú, i explica com per gaudir-lo s’ha de patir amb crueltat, això es la
naturalesa. Els seus contes i relats com el recull dels Herois de 1920 o El meu amic
Pillin i altre contes de 1923, són verdaderes obres d’art que ajuden a
estimar la terra. En el fons es un clam nacionalista que ajuda a trobar les
arrels del nostre poble, sempre en un medi rural, que és on s’ha format
Catalunya. Si en algun moment el nostre país ha estat un xic ric, es gràcies
als recursos agraris i forestals, el succeït al S. XIX amb l’ industrialització
ha estat una anomalia de la qual encara en paguem les conseqüències. Mai hem
sigut un país ric en diners, en canvi som milionaris en bellesa, paisatge,
laboriositat i enginy. Bertrana fou conscient de la decadència de la seva època
i de la destrucció d’una manera de fer i viure mil·lenària que ell encara
experimentà, la visqué en profunditat i l’immortalitzà en les seves obres. Tota
la seva literatura es amarada de nostàlgia i decrepitud, mostrant com es sentia
ell de trasplantat en els temps que l’hi tocà viure. Molt recomanable es la
trilogia. “Entra la terra i els núvols”
formada per les obres: L’Hereu de
1931, el Vagabund de 1933 i l’Impenitent de 1948, trilogia de
caràcter autobiogràfic on recorre la vida d’un jove hereu que ha de vendre el
mas per deutes i com es trasplantat en una ciutat, els títols de Vagabund i
Impenitent diuen prou sobre el contingut i les reflexions que conté l’obra,
sentiment que Bertrana compartí i en declaracions manifestar que contenia les
seves pròpies reflexions formant una biografia ideològica i emocional.
Trilogia entre la Terra i els Núvols
de Bertrana, i l’Hereu en las seva primera i segona edició. Novel·la de trets
autobiogràfics.
Jo vaig descobrir Bertrana quan era molt
jove, de seguida em captivà, vaig trobar les primeres edicions, ja que en la
majoria de les seves obres són la primera i la única, cosa incomprensible i diu
molt del tarannà del nostre país. En el seu dia a la premsa donà bones
crítiques a Josefat de 1906 i a Naufrags de 1907 rebent premis
institucionals. En el dia d’avui com a acte instintiu i repetitiu els crítics
actuals continuen dient que aquestes dues obres son les cabdals de l’obra de
Bertrana, modernistes, ¡Això si!, però en prou feines fan esment d’altres obres
posteriors, al meu entendre molt millors, amb un rerefons filosòfic molt més
profund que ni tan sols s’han reeditat. Potser per aquest motiu no han arribat
al gran públic i els estudiosos tampoc se’n han preocupat, però crec que algun conte
seu, com a mínim, hauria de ser lectura obligatòria als instituts catalans. Són
d’una prosa immillorable i d’un nacionalisme verdader, no d’estelada i a veure
qui crida més, sinó d’un racionalisme introspectiu, d’amor a la terra, a la
cultura i el no fer fressa. El verdader històric tarannà català.
Altres novel·les més desconegudes de Bertrana
que en el seu dia gaudiren de gran reconeixement.
Llibres de relats i contes de
Bertrana, per mi on mes es retrata l’amor i les passions de l’autor.
Evidentment fou un autor silenciat
per la dictadura, però en el temps que corren se’l recupera amb un musical,
popularitzant i vulgaritzant encara més la seva obra més vulgar i menys
original: Josefat. Quanta justícia l’hi fa un senzill monòlit amb el seu nom i
un petit però exquisit bust realitzat per Blay en un recó de la Plaça de
Catalunya de Girona. Aquest homenatge es un atribut a Bertrana, també ho seria
reeditar amb alguna edició humil els seus Herois
o Proses Barbares, seria recuperar un
bocinet de verdader esperit de la nostra terra i la seva gent. Mastegar,
digerir i convertir aquesta literatura en “papilles” perquè arribi a tot el
poble possiblement no l’hi faci cap bé, ja que si arriba ho fa desvirtuada i en
la majoria de casos ni l’hi arriba. Amés es degradar la literatura que forma
part del nostre patrimoni. Millor seria traduir aquestes obres en llengües
estrangeres, que segurament gaudirien
millor acollida que aquí. No es derrotisme el que em fa escriure això,
sinó amor a la meva cultura, però els catalans sovint som especialistes en
destruir el que es genuïnament nostre i ens identifica, en canvi sobrevalorem
tot el que ve de fora. Caldria pensar-hi...
El mon rural perdura i encara hi ha qui el viu de manera salvatge i natural...
Menys llibres del Toni Soler i més reeditar a Bertrana. Per cert, totalment d'acord amb el que comentes sobre la hipocresía del món urbà; per bé i per mal allò urbà es basa en l'artifici. M'ha agradat l'entrada.
ResponderEliminar