Tractat del origen i art d’escriure bé de Lluís d’Olot

Com tots els que fem mala lletra i de petits ens férem un tip d’omplir quaderns de cal·ligrafia, sento una especial aberració per aquests quaderns i a la vegada una estranya atracció pels manuals o tractats d’escriptura. Entre els que tinc a la llibreria cal remarcar-ne un que pel fet de ser imprès a Girona crec que és singular, ja que com molts altres casos pretenia rivalitzar amb les edicions de temàtiques semblants produïdes a les capitals.

Es tracta del: “Tratado del origen y el arte de escrivir bien” del pare caputxí Lluís d’Olot, imprès a Girona a costa de Francisco Bassols i Bastons, el germà del autor, ja que Lluís d’Olot al fer els bots monacals canvià de nom. D’aquest fet deduïm que el germà gran d’una família adinerada, sufragà l’edició de l’obra del germà que havia professat en els caputxins. Caldria esbrinar de quina casa procedien en els arxius d’Olot, però sabem del cert que Lluís d’Olot era un monjo de basta cultura i que amés d’aquesta obra publicà altres opuscles menors.

El tractat s’imprimí el 1766 a l’impremta de Narcís Oliva, família que s’ha esmentat i continuarà amb nosaltres en nombroses ocasions en aquestes pàgines, donada la seva importància dins l’historia de l’impremta a Girona. L’obra explica des de com s’ha de triar i tallar una ploma de gallina, fins a preparar la tinta, passant pels tipus de lletra, exercicis cal·ligràfics i nombrosos exemples gravats d’aquest, amb orles i diversos tipus d’ornamentacions d’un text, algun un xic naïf i abarrocats, molt fruit del gust de la seva època. Ara fins hi tot considerables de mal gust, però mostren el virtuosisme de l’art de fer anar la ploma en un moment que l’impremta, tal com ja s’ha dit, gaudia de la major puixança. El neoclassicisme depurava les formes, però encara hi havia qui aferrat al rococó, ornava i orlava els textos manuscrits.

Pàgines de la portada del tractat de Lluís d’Olot de 1776 imprès per Narcís Oliva a Girona, en la portada de les làmines hi ha el retrat de l’autor, que en la meva edició està mal aquarel·lat d’època.

Exemples de làmines proposades per  aquest tractat.

Exemples de tractats d’escriptura en l’enciclopedisme espanyol hi ha els de: “Terreros y Pando, F. J. De Santiago Palomares, A. Merino de Jesucristo, Diego María de Servidori, Esteba Paluzie y Cantalozella, J. Tor, Antonio Alvera, J. Muñoz y Rivero, Rufino Blasco” i algun altre que potser ens hem deixat, però el que més fortuna feu en la cort i de més difusió gaudí fou el: “Arte de Escrivir” de Torcuato Tarío de la Riva y Herrero, ( 1759 – 1820 ). Aquest tractat és molt més complert que l’anterior, tant més que fins hi tot s’extralimita, ja que amés dels temes mencionats en el de Lluís d’Olot, s’acompanya de nocions d’aritmètica, gramàtica, ortografia, urbanitat etc...  Altres coses que poc tenen a veure amb el títol del tractat.

Ara bé, Torio, feu una crítica aferrissada, juntament amb Palomares, del tractat de Lluís d’Olot. El trobaren provincià i de mal gust, antiquat en formes, lletres i ornamentació. Consideraven que ells representaven la nova manera de fer de l’Acadèmia i l’art del bon gust de finals del S. XVIII.

Portada del tractat de Torio, de 1802 imprès per Ibarra a Madrid, de gust neoclàssic amb un transfons de la Real Acadèmia de San Fernando.

 

Exemples de làmines d’aquest tractat.

En realitat des de l’òptica dels nostres dies tots són meritíssims, només que un es dels Oliva de Girona i l’altre imprès pels Ibarra de Madrid anys més tard. La rivalitats queden novament confirmades com ja s’indicà en entrades anteriors.

Val la pena comparar els estils no només de tipus cal·ligràfics i ornamentals emprats, sinó amés la qualitat dels gravats que proposa cadascú, amés de comparar la qualitat tipogràfica.

Adjunto imatges de l’edició gironina del pare Lluís d’Olot de 1766 comparada amb la segona edició d’Ibarra de 1802 de Torio, ja que són les que tinc i faig esment que mai he tingut constància ni s’ha localitzat la primera edició d’aquest segon, cosa que fa pensar en un altre recurs propagandístic per una obra impresa, amés de les detraccions a altres obres similars publicades en anterioritat, el fet es que també era freqüent alterar el nombre de l’edició fent veure que se’n havien realitzat varies quan en realitat era la primera. Així es pot veure que la competència deslleial no es fruit dels nostres dies, es una cosa que ve de llarg inherent a la condició humana.