Vignola, la fortuna d’un tractat

Jacopo Barozzi da Vignola (1507-1573) neix prop de Modena, es forma a Bolonya com a pintor i artista, va a París i Fontainebleau a treballar per Francesc I de França. Després de la relativament breu estada en aquest país, torna a Itàlia on desenvolupà la seva vida com a arquitecte. Les seves obres més rellevants són: la Villa Giulia, l’església de St. Andrea de la via Flaminia pel Papa Juli III, els palaus de Caprarola i Piacenza per la família Farnesi, amés del Gesú a Roma. Un cop mort Miquel Angel, Vignola es nomenat arquitecte de St. Pere del Vaticà en el 1564 fins a la seva mort.

El seu tractat, “Regola delli cinque ordine d’architettura de M. Iacomo Barozzi da Vignola” (Roma 1562), Te la particularitat en front dels anteriors tractats, que elegeix els ordres arquitectònics en funció de l’edifici que han d’ornar i l’ús d’aquest. Amés, resumeix les normes que ha de seguir cada ordre en unes proporcions clares en funció del mòdul, i el seu tractat en lloc de ser edificis concrets acotats, són parts de l’ordre arquitectònic en concret fàcilment aplicables a l’edifici, totalment modulats per poder ser reproduïts en qualsevol lloc i a totes dimensions, des de l’orfebreria, passant per la pintura, el mobiliari, l’escenografia fins arribar a l’arquitectura. Degut a aquesta claredat i fàcil intel·ligència molt aviat quest tractat gaudí d’una difusió mundial. Fou traduït ràpidament a vuit llengües. La seva proliferació també es deu al fet que hi ha molt poc text, són un seguit de làmines gravades amb el dibuix dels cinc ordres, en una comparats i en les altres de detall amb pedestal i sense. Al final cada versió hi afegeix altres complements que ja no són de la mà de Vignola, tals com alguns exemples d’edículs, edificacions clàssiques de referència, xemeneies alguna de les quals si que es disseny de Vignola i en les edicions franceses es popularitzen les encavallades de mansarda i exemples de reixes, aquests afegits de lamines a les originals de Vignola fan que no hi hagi mai dues edicions iguals. Les edicions posteriors fins i tot afegeixen tractats d’ombres, altres ordres inventats pels compiladors, o motius ornamentals de collita pròpia amés d’edificacions i solucions constructives del lloc on es fa l’edició.
 

Làmines dels llibres no originals de Vignola que cada autor afegeix al fina, edificis històrics, ordres no canònics, models d’edificacions, detalls estructurals i tractats d’ombres. Cada una d’una edició diferent de les exposades.

 

 

Per aquests motius un llibre de Vignola sempre aporta sorpreses, pels amants de l’arquitectura i els llibres, poder veure i apreciar aquestes petites diferències es el que fa gaudir i a la vegada mostren com el llenguatge clàssic en l’arquitectura s’estengué per tot el món, generant la primera globalització arquitectònica mol abans que l’estil internacional del S. XX amb el moviment “modern”.

Trobem capitells i columnes dòriques, jòniques i corínties des de Grècia i Roma, passant per tota l’Àsia menor i nord d’Àfrica, al igual que a tot Europa. Aquestes zones tenen aquest llegat gràcies a l’antiguitat clàssica. Però després del Renaixement i el Barroc, amb la divulgació de tractats com el de Vignola, Palladio i altres que tractarem, el llenguatge clàssic s’estén per Rússia, la Xina i el llunyà orient, amés de travessar oceans amb la colonització dels nous continents recentment descoberts i propagar-se per tot América, per ma dels espanyols i portuguesos a la sud i central, i d’anglesos i francesos a la del nord. Fins hi tot arribà a Austràlia, on de la ma de Vignola i sobretot Palladio, dona fruit a la típica arquitectura neoclàssica colonial.

El més greu es que fins i tot en el dia d’avui, encara a llocs com Dubai s’estan fent aberracions constructives seguint alguna essència mal interpretada d’aquests tractats, així com a estats units encara hi ha un fort moviment de recuperació del seu llenguatge clàssic, basat en els tractats que mencionem. Potser aquesta es la causa que la importància dels ordres i l’arquitectura clàssica actualment estigui menystinguda, per no dir ignorada en les facultats d’arquitectura. Aquest fet genera formacions mutilades, ja que, agradi o no, son formes i recursos que han acompanyat la humanitat els últims dos mil·lennis i depreciar-los es negar la pròpia cultura.  No  crec que necessitem un renaixement, però si un millor coneixement del passat per poder enfocar el futur, i els joves en el sistema actual desconeixen totalment aquest llenguatge, font de tots els coneixements i síntesi arquitectònica de varis mil·lennis.

A lo millor estudiar les solucions del passat tenen alguna aplicació en el futur incert que s’aveïna, no en les formes, ja que aquestes sempre pertanyeran al passat sinó en concepte i idees, que es el que la majoria de gent no veu en l’arquitectura que ens han llegat.

Exposo alguns tractats de Vignola per il·lustrar aquestes línees, crec que cal dir que en el moment de la màxima difusió d’aquest tractat el regne d’Espanya ja anava de cap a caiguda, d’aquí que tenim les primeres edicions pràcticament post incunables i després hi ha un buit durant el S. XVII, que arriba fins a mitjans del S. XVIII amb l’adveniment de la il·lustració on aquest tractar torna a gaudir d’una forta divulgació. Els primers són quasi impossibles de trobar, en canvi dels editats durant el S. XVIII n’he aconseguit uns quans. Poso les dues edicions madrilenyes més conegudes, genuïnament espanyoles, la primera la que feu Diego de Villanueva per la recent fundada Real Acadèmia de San Fernando, institució cabdal pel ressorgiment cultural del S. XVIII, acompanyat d’una edició anterior però molt més vulgar.  Les que realment triomfaren a casa nostre foren les franceses o directament traduïdes del francès, algunes vegades amb les mateixes planxes, un exemple que feu fortuna a Catalunya molt més que el de Villanueva era el de Delagardette, utilitzat a Llotja. Barcelona i tot Catalunya sempre ha mirat més cap al nord que cap al sud, fins i tot en tractats d’arquitectura.

Portada del Vignola de Diego de Villanueva, de la real acadèmia de Sant Fernando de 1764 i una edició anterior madrilenya de 1722 traduïda del italià.

Primera i segona edició del Vignola de Delagardette, de 1792 i 1843, els que s’usaren a Llotja, l’influencia francesa es deixà sentir més a Catalunya.  

Poso les làmines comparades de tres dels ordres més importants, dòric, jònic i corinti, ja que quan no es tenen de costat totes semblen iguals i en realitat hi ha sempre un mar de diferències on rau la importància de les interpretacions dels Vignola en cada una de les seves edicions.

Ordres dòric, jònic i corinti comparat segons les làmines del  tractats aquí exposats. D’esquerra a dreta, de Villanueva, de Delagardette, Un francès atribuït a Le Muet, i Moisy.

Les últimes son franceses, fetes a Paris, on algunes per vendre al mercat exterior ja s’imprimien en espanyol. Mostra de la globalitat que tenien les cases editorials de temes tan difosos com el tractat d’arquitectura de Vignola. El primer llibre d’arquitectura de difusió mundial amb il·lustracions originals, ja que el Vitruvi s’ha de tractar a part...
 

 

Exemples d’edicions franceses i la última feta a París pel marcat espanyol.