Fray Lorenzo de San Nicolás, el millor tractat del segle XVII

Tots tenim una primera vegada i, generalment, la recordem gravada a foc a la nostra memòria. Doncs per mi, el primer tractat d'arquitectura que vaig comprar sempre ha sigut un record inoblidable i avui li vull retre homenatge. Es celebraven les Fires de Girona, encara feia fred i a les paradetes de la plaça de Sant Agustí encara s'hi venia gastronomia bibliofílica i no pas alimentària. Jo estava cursant els últims anys de l'institut i vaig fixar-me en un llibre molt malmès que tenia cobertes de pergamí; el vaig fullejar i vaig veure que era un tractat de construcció que no tenia portada, però a la part superior de les pàgines hi resava: "Arte y uso de arquitectura". Vaig demanar-ne el preu però no el vaig poder comprar, tot i que em vaig guardar una targeta amb la direcció del llibreter de vell, el qual tenia la botiga just darrera de l'ajuntament de Barcelona, al carrer Templers. Un any després vaig començar els estudis d'arquitectura i, a l'estar instal·lat a Sant Felip Neri de Barcelona, tenia la llibreria a prop, vaig ajuntar els diners dels diversos estalvis que guardava i, efectivament, encara tenien el llibre. Era un tractat sense portada -tal i com ja he dit anteriorment- on no se n'apreciava ni el nom de l'autor, ni el lloc ni l'any de l'edició.

Doncs bé, aquest llibre era el tractat d'arquitectura de Fray Lorenzo de San Nicolás (1595-1679), un religiós de l'orde dels Agustins, considerat el millor tractadista d'arquitectura de tot el segle XVII espanyol, i cal recordar que els dominis d'aquest país s'estenien per tot el món en aquella època. Això equivaldria a dir que es tractava d'un dels tractats més importants del món. Fray Lorenzo era fill d'un mestre d'obres que, després d'haver viscut a les Índies i quedar vidu, es féu monjo al madrileny convent dels agustins, el mateix que, uns anys més tard, el seu fill també professaria.

Portada del primer volum, de l'edició de 1796

Fray Lorenzo, en els seus anys d'infantesa, aprendgué l'art de construir gràcies al seu pare, al mateix convent. L'any 1612, quan tenia 17 anys, fou ordenat; i el 1631, quan en tenia 36, cantà missa. Com a arquitecte, activitat que realitzaven molts monjos en aquella època, i per estrany que pugui semblar, realitzaven dita activitat amb perfecta harmonia juntament amb les seves tasques religioses; Fray Lorenzo projectà i dirigí les obres de diverses esglésies de Madrid i a les dues Castillas, a més d'intervenir com a pèrit d'obres que no havia realitzat ell.

Però el que l'ha fet passa a la història ha estat el seu tractat d'arquitectura "Arte y uso de Architectura" publicat per primera vegada l'any 1633; despertant certa polèmica ja que l'arquitecte civil Pedro de la Peña presentà a el "Consejo Real" 38 esmenes al text de Fray Lorenzo, amb el pretext d'impedir la difusió del tractat per motius de rivalitat, encara no aclarits. Malgrat tot, el consell autoritzà la venda del tractat amb la condició que Fray Lorenzo havia de respondre en la següent obra, o reimpressió, si es donava el cas, al seu detractor. Cosa que ja va fer, però 32 anys més tard, quan es publicà la segona part del tractat.
 

Portada del segon volum de l'edició de 1796

Aquesta obra gaudí d'una gran estima i d'una ingent divulgació durant tot el segle XVII i XVIII. Sobretot fou valorat pels mestres d'obres, ja que recollia tot el saber necessari, convertint-se en una obra d'obligada consulta per a qualsevol que volgués desenvolupar tasques de construcció. D'aquí les seves corresponents reimpressions, malgrat el retard esmentat.

Segons George Kubler, és el millor tractat escrit mai sobre arquitectura, ja que conté des d'unes primeres nocions de matemàtiques fins a la construcció d'una catedral; ho conté quasi tot: els ordres, la projecció de plantes, restauracions d'edificis, refonamentacions, construccions hidràuliques, cúpules sense xindris, etc.

Fray Lorenzo es queixà ja de que la qualitat del paper en la primera edició no era prou bona, a més de que les làmines, al ser realitzades a Espanya, eren de xilografies de boix i no tenien la categoria de les que es feien en planxes de coure, però almenys complien els fins didàctics, objectiu amb els que havien estat concebudes.

Així doncs apareix el tractat l'any 1633, i la segona part el 1665, la reedició de la primera part l'any 1667, i les dues parts juntes es publiquen per primera vegada l'any 1736, i per segona vegada el 1796.
 

 

 

Exemples comparatius de les mateixes làmines de l’edició de 1633 amb la de 1796. Es substitueixen les ombres i es varien petits detalls al tornar a gravar les il·lustracions.  

 

Jo comparo la primera edició de 1633, que és la que vaig comprar a Barcelona, amb una edició dels dos volums junts, impresa l'any 1796, que també vaig comprar, a Londres. El més curiós és que aquesta última, lluny d'estar més ben impresa, sí que el paper és de més qualitat, però les xilografies són les mateixes, netejades d'ombres i gravades de nou per un gravador encara més matusser. Totes foren realitzades a Madrid i és curiós com viatgen els llibres, però la mala factura d'aquest tractat sobta amb la bona acollida de que gaudí, del que només es pot deduir la seva claredat i fàcil consulta, cosa que el feren ser un dels més estimats durant dos segles. Poques obres d'avui dia gaudeixen d'aquest ús tan prolongat en el temps, i el més curiós és que passejant per la geografia peninsular, de sobte, en un poblet, trobes una església que és absolutament de manual, i sense cap mena de dubte, darrera hi havia un mestre d'obres que hauria dut el Fray Lorenzo sota el braç. En canvi, actualment, a les aules de les nostres facultats, rares vegades se'l cita; suposo que se li fa justícia, ja que la humilitat de "Agustino Recoleto" així ho pretenia.

 

Tres exemples de façanes proposats per Fray Lorenzo en l’edició de 1633