Kempis, la tradició medieval oblidada:

No entrarem en la filosofia de l’edat mitjana, ja que en els nostres temps es una gran desconeguda, i en general es confon la mística i l’escolàstica amb la fe cega d’èpoques d’ignorància. Lluny d’això, gosaria afirmar que en la filosofia d’aquell temps, que no en la fe ni en la religió, trobaríem moltes solucions a problemes contemporanis.

Hi ha un volum que d’un temps cap aquí s’ha convertit en el meu llibre de capçalera: “La Filosofia en la Edad Media” de Etienne Gilson, un clàssic que m’ha obert la ment en busca de la claredat en èpoques històriques de foscor. Fins aleshores havia buscat estudis monogràfics passant de puntetes per autors medievals com: Boeci, Llull o Aberroes, acabant a Erasme i iniciant el renaixement que per mi era molt més atractiu. Però al un anar-se formant, descobreix que tot neix en la seva època precedent, i el intel·lectualisme medieval juntament amb el misticisme com a opció, posen la primera pedra del humanisme.

Com en molts altres casos vaig descobrir Kempis perquè m’arribà a les mans, quan encara era adolescent, un llibre de la “Imitació de Crist” imprès a Girona el 1759 per Josep Brò. Era escrit en català, el vaig guardar com un tresor pel idioma en que era imprès donada la raresa en aquelles dates, i sobretot pel nombre de xilografies al boix que contenia, d’una factura bastant naïf però molt expressives. En aquell moment jo ignorava totalment l’alt contingut filosòfic que contenia aquell petit volum.

Una altra paradoxa da l’historia del llibre, es la fortuna que gaudí aquesta obra. Hi ha autors de casa nostra que estudiant la vida al Mas i la cultura catalana dels segles XVIII i XIX afirmen que no hi havia cap casa on es sabés llegir i es disposés d’uns mínims recursos on no tinguessin un Kempis en les seves reduïdes biblioteques. Miraré d’explicar aquest miracle del beat, ja que feu fortuna a tot Europa, però sense que les causes siguin encara estudiades, a Catalunya triomfà molt més que en altres regions, tal vegada tingui a veure amb el caràcter o les inquietuds dels catalans d’aquella època.

Les dues edicions madrilenyes de Ibarra i Escribano.

 

El beat Tomàs de Kempis, ( Kempen 1380 – Zwolle 1471 ) va ser un frare, fill d’artesans, l’hi costejaren els estudis d’humanitats, i en mig d’aquests decidí seguir el seu germà gran fent-se monjo, però els religiosos l’obligaren a acabar els estudis i després podria entrar en l’ordre dels Agustins. Fou ordenat sacerdot el 1413 i sub-prior el 1429 però el seu convent fou dissolt més endavant per disputes entre Roma i el bisbe d’Utrecht, però continuà la vida monàstica fins a la seva mort.

Ell era copista, s’ha demostrat que ell sol copià la Bíblia en l’escriptòrium del seu monestir fins a quatre vegades, recordem que encara no s’havia instaurat l’impremta. Com a religiós, s’ha d’encasellar en la corrent de l’escola mística, va ser seguidor de Geert Groote i Radewijs, fundadors dels “Germans de la Vida Comú” germandat per la que anys més tard se sentiria atret Erasme.

Kempis impartia classes als joves novicis, i en part es creu que algunes de les seves obres eren apunts per instruir-los, no obres per ser publicades. Però el misteri es el triomf de la “Imitació de Crist”, llibre que s’ha acabat coneixent a casa nostra com a “Kempis” a seques. Es el llibre catòlic més editat del món després de la Bíblia. Fou escrit com a meditacions al llarg de tota la vida del autor, el llibre fou desconegut en els seus inicis de manuscrit, a pesar de que fou copiat diverses vegades. L’autor no el signà, així com tampoc fou signada la primera edició impresa el 1418, fet que comportà que ja des de l’època fora controvertida l’autoria del llibre. Kempis mai la reclamà, es clar que no es cobraven drets d’autor, amés, d’humilitat i l’opció de vida de l’autor estaven molt acord amb l’anonimat.

El llibre en qüestió, sobre un rerefons religiós, és una exhortació a la mística d’esperit intel·lectual, utilitzant la raó, d’aquí el seu gran interès. Aquest fomenta la vida espiritual plena, la plenitud del ser mitjançant el pensament i el coneixement. Una de les seves màximes que més agrada als bibliòfils diu: 

“In omnibus requiem quaesivi, et nusquam inveni nisi in angulo cum libro”

(A on sigui que vaig buscar la pau, només la vaig trobar en un recó amb un llibre.)

            Per tant estem en un incipient humanisme que no triomfà a casa nostra fins entrat el S. XVIII. Un decalatge important, però quan ho feu, sobta que tant altes paraules es popularitzessin tant. Fins el punt d’avui preguntar-se si realment eren enteses pel seu verdader significat o quedaren emmascarades per la fe popular.

           

 

Portades de les tres edicions catalanes, d’esquerra a dreta: Barcelona 1740, Girona 1759 i la de Girona en llatí de 1762

Aquí presento cinc edicions diferents del mateix llibre impreses en la península, dues de madrilenyes, impreses en castellà, una d’Ibarra que sent la més pulcra no es ornada ni tan profusament il·lustrada com les altres, a la vegada que es la més tardana de gust neoclàssic, i l’altra impresa a Madrid per Miguel Escribano el 1786 amb gravats a tota pàgina al començament de cada un dels quatre llibres que conformen l’obra. Però a mi les que més m’interessa comparar són les altres tres edicions fetes a Catalunya, la primera a Barcelona el 1740 per Juan Piferrer, la segona, la ja esmentada de Girona per Josep Brò de 1759 i la tercera també de Girona per Narcís Oliva de 1762. La primera i la segona en Català, traduïdes pel pare Bonaura, i la tercera en llatí, tal com fou escrit l’original.

El més atractiu, a part del idioma, ja que el català sense ser antic utilitza unes formes actualment desaparegudes, es la voluntat d’apropar al poble textos d’aquesta categoria. Amés de l’atractiu que també tenen al meu entendre les xilografies o gravats al boix que il·lustren les obres.

Les xilografies que contenen les tres edicions són les mateixes, pel que es dedueix que les edicions gironines són copia de les fetes a Barcelona donada la seva gran popularitat i mercat, però essent les mateixes, totes són diferents, gravades de nou per cada edició, d’aquí les petites diferències que hi ha en cada gravat.

Portades amb la imatge de Kempis en l’ordre anterior

 

Crist de la presentació en l’ordre anterior

Primera il·lustració del primer capítol del primer llibre en l’ordre anterior.

 

En l’edició de Barcelona hi ha algun boix re aprofitat, com el crist de la presentació, degut al seu mal estat en comparació a les altres xilografies del llibre, però en totes les edicions segueixen exactament les mateixes composicions fent petites variacions. Per exemple el retrat de Kempis de la portada amb la il·luminació de Crist i com el primer il·lumina el mon. Poso aquests exemples juntament amb el crist de la presentació i el gravat del capítol primer del primer llibre, la resta que es molt nombrosa, són tots idèntics amb petites variacions com els mostrats. Això demostra que en cada edició es refeien els boixos tornant-los a gravar, donant a entendre que les tirades eren nombroses i es feien malbé o que cada impressor era zelós de la seva edició, ja que els llibres amb il·lustracions eren relativament cars i costosos d’elaborar. En ocasions es venien els boixos entre impressors quan no contaven fer cap reimpressió de l’obra, el fet de que cada un tingués els seus es un altra mostra de la immensa popularitat que gaudí aquest llibre tan desconegut en el dia d’avui.