Quan s'estudia el floreixement de l'impremta a casa nostra, un dels períodes històrics que més ha aportat, sense cap mena de dubte, és la Il·lustració. Curiosament, els tallers dels impressors de tot el segle XVIII foren purament artesanals, treballaven amb premses de fusta i caràcters mòbils fosos per ells mateixos; a més, utilitzaven la tinta de pròpia fabricació, raó per la qual, des de l'invanció de l'impremta en temps de Gutenberg fins la primera meitat del segle XIX, la tecnologia de l'impressió no va variar. És en aquest període, el segle XVIII, que l'art del llibre ha deixat les edicions més belles, més acurades i més valorades de tots els temps. La poca tecnologia de la que disposaven, a més del propi art de l'artesà, ha donat pàgines que són autèntiques obres d'art.
Tot amant dels llibres de la Península ibèrica, coneix o posseeix algun llibre del segle XVIII amb peu d'impremta dels Ibarra, els Sancha, Marín o de la Impremta Real. Aquestes cases, o seus, d'impremta, actualment assimilables amb les editorials, són les quatre impremtes instal·lades a Madrid quan aquesta ja era la capital del regne, en plena època Borbònica. Aquestes cases editorials posaren el nivell de les edicions espanyoles al de la resta de nacions europees naixents gràcies al seu bon savoir faire, qualitat i selecció de les obres a publicar.
Precisament parlarem del paral·lelisme i de les diferències que hi ha entre la impremta més gran espanyola instal·lada a Madrid: la Ibarra, i una de les dues famílies d'impressors gironins, els Oliva. Són històries paral·leles en el temps, amb un decalatge de mig segle, ja que s'iniciaren, primer, els tallers de Girona, i no és fins cinquanta anys més tard que Joanquin Ibarra funda la seva pròpia impremta a Madrid, tot i que les característiques de les seves obres impreses, salvant les distàncies entre Girona i Madrid, són d'una exquisidesa considerable.
La família Oliva procedia de Sant Hilari Sacalm (Guilleries) i s'instal·là a Girona comprant el taller de Jeroni Palol a la seva vídua, una impremta del segle XVII quan havia donat molt bones edicions a la ciutat però que no tingué continuïtat. Aquesta compra comportà el confrontament dels Oliva amb els Bró, una altra família d'editors procedents de Barcelona que pretenien instal·lar-se a Girona, comprant la casa de Palol; però les diferències entre aquestes dues famílies d'impressors gironins del segle XVIII mirarem de tractar-les més endavant. Un cop Francesc Oliva hagué comprat l'impremta s'inicià publicant obres que Palol havia deixat inacabades, i val a dir que Oliva aprengué l'ofici ràpid, ja que ell era llibreter, comercialitzava llibres, però no imprimia. Hi ha constància que Francesc Oliva, l'any 1686, ja vivia a Girona fent de llibreter, i no fou fins el 23 d'agost de 1703 que comprà l'impremta de Jeroni Palol amb tot l'instrumental i les edicions a mig fer. Però el primer Oliva no va gaudir gaire de la nova impremta, ja que per causes de salut no sortiren gaires llibres de les seves premses, almenys durant els 10 anys que regentà el taller. Però el seu fill i el seu nét, els dos de nom Narcís (patró de la ciutat), foren els impressors més prolífics del segle a Girona. Apareixen llibres impresos amb el peu d'impremta de Narcís Oliva, fill i nét, durant tot el segle, però de la família Oliva n'hi ha des de 1703 fins a principis de segle XIX. Les dues botigues que posseïen al carrer de les Ballesteries foren on veieren la llum multitud d'edicions molt preuades, algunes d'excepcional raresa per la seva època ja que foren impreses en català.
Els Ibarra, possiblement la casa editorial més famosa o sobre la que s'ha escrit més, s'inicià amb Joanquin Ibarra Marín, nascut l'any 1725, vint-i-dos anys després que Francesc Oliva comencès a publicar pel seu compte. Joaquin Ibarra era fill de Saragossa, però als 10 anys d'edat es traslladà amb el seu germà gran, Manuel, que aleshores tenia 26 anys, a Cervera. Manuel Ibarra havia aconseguit feina a l'impremta de la universitat de nova fundació erigida per Felip V, l'any 1717, suprimint la resta de les que funcionaven al Principat de Catalunya, centralitzant la majoria dels estudis superiors en aquesta ciutat de Lleida, com a gràcia i recompensa pel suport que aquesta li havia donat durant la guerra de Successió (1701-1713).
Manuel Ibarra havia après l'ofici a l'impremta del seu oncle, Antonio Marín, a Madrid, impremta que funcionava des de 1726. A la vegada, Joaquin l'aprengué de la mà de Manuel, el seu germà gran, a l'impremta de la universitat de Cervera, on, a més, estudià i adquirí amplis coneixements. Dins les publicacions d'aquesta impremta cal remarcar que, tot i el Decret de Nova Planta, segueixent apareguent alguns llibres en català, fet que sempre s'ha negat des de les esferes bibliòfiles espanyoles, i que les publicacions sobre la història de la impremta espanyola sempre han silenciat. Però el fet és que tenim lllibres editats en català, sorgits de l'impremta de la universitat de Cervera amb el peu d'impremta de Manuel Ibarra (germà gran de Joaquin), impresos i fets en l'època que aquest aprenia l'ofici a la mateixa casa; pel que clarament es deduiex que el més gran impressor espanyol, llorejat com a màxim exponent de l'impremta genuïnament espanyola, centralista i borbònica, no només aprengué l'ofici a Catalunya, sinó que hi cursà estudis, parlava i escrivia correctament el català.
Manuel Ibarra havia après l'ofici a l'impremta del seu oncle, Antonio Marín, a Madrid, impremta que funcionava des de 1726. A la vegada, Joaquin l'aprengué de la mà de Manuel, el seu germà gran, a l'impremta de la universitat de Cervera, on, a més, estudià i adquirí amplis coneixements. Dins les publicacions d'aquesta impremta cal remarcar que, tot i el Decret de Nova Planta, segueixent apareguent alguns llibres en català, fet que sempre s'ha negat des de les esferes bibliòfiles espanyoles, i que les publicacions sobre la història de la impremta espanyola sempre han silenciat. Però el fet és que tenim lllibres editats en català, sorgits de l'impremta de la universitat de Cervera amb el peu d'impremta de Manuel Ibarra (germà gran de Joaquin), impresos i fets en l'època que aquest aprenia l'ofici a la mateixa casa; pel que clarament es deduiex que el més gran impressor espanyol, llorejat com a màxim exponent de l'impremta genuïnament espanyola, centralista i borbònica, no només aprengué l'ofici a Catalunya, sinó que hi cursà estudis, parlava i escrivia correctament el català.
Portada d'un llibre publicat en català per Manuel Ibarra a Cervera.
Segons I. Ruiz, Joaquin Ibarra, l'any 1742 deixa Cervera i es traslladà a Madrid, però fins el 1753 no fundà la seva pròpia impremta. Qui ha estudiat la seva vida dedueix que aquells anys abans de seguir el seu camí, passà uns anys treballant en l'impremta del seu oncle que, en aquell moment, encara gaudia de gran prosperitat. L'impremta d'Antonio Marín, tipògraf d'origen aragonès, és, actualment, considerada entre les quatre millors del regne; tingué la màxima producció entre 1726 i 1770, però no aconseguí els refinaments editorials ni la fama que aconseguiria Joanquin Ibarra.
L'any 1749, el germà gran de Joanquin, Manuel, va haver d'abandonar Cervera per motius que no han estat aclarits; possiblement sigui aquesta una de les causes que un cop instal·lada tota la família a Madrid, manifestessin certs recels cap a Catalunya, o si més no, intentaren amagar les publicacions en català que havien realitzat.
Un cop instal·lat Joaquin ibarra a Madrid, canvià nombroses vegades de taller, però els encàrrecs eren molt fecunds i aconseguí posar en funcionament el taller més important del regne. Regentà una impremta amb més de 100 operaris. (Caldria aclarir que les més grans en tenien entre 16 i 20, i el més freqüent era que fossin tallers familiars amb un o dos aprenents, i algun treballador extern).
Portada del primer llibre impres per Manuel Ibarra a Cervera
No ens extendrem a relatar les obres més importants sortides d'aquest taller, ja que són nombrosíssimes i reconegudes per tots els bibliòfils del món. Però a grans trets, sorgiren notables publicacions històriques, científiques i teològiques, que encara avui són citades en treballs moderns. Voldria posar èmfasi en què el màxim exponent de l'impremta castellana es formà a Catalunya, i contraposant-ho en els tallers familiars que existien a Girona, Barcelona o en d'altres ciutats del Principat, i en concret a la família Oliva de Girona, s'arriba a la conclusió que Ibarra posseí una formació de l'ofici similar, però amb l'afegit d'assistir a la universitat de Cervera. Però el que realment el diferencia dels impressors catalans, és el volum de publicacions i l'allau d'encàrrecs que tenia pel fet de trobar-se a la cort. Les seves tirades de cada obra eren molt nombroses, fet que el dugué a acaparar títols i exclusives. No és tant la qualitat de les seves publicacions el què el distingeix de la resta d'impressors, ja que comparant el que des de Madrid es consideren edicions exemplars d'Ibarra amb impressions com les dels Oliva de Girona, els mitjans tècnics i la qualitat són exactament la mateixa; només divergeixen els gravats, cosa que depenia dels artistes gravadors i no del tipògraf, i Ibarra tenia els de la Real Academia de San Fernando a la seva disposició. Pel que fa la resta, tal com la qualitat del paper, els caràcters, l'encaixat i les premses, tots tenien els mateixos mitjans. L'hegemonia en llibres de qualitat a totes les zones de Catalunya era comparable amb les de la capital del regne. S'ha de dir, però, que en el virregnat i a les Índies, així com a certes províncies de la resta de la península i illes, la categoria era lleugerament inferior.
El que realment no s'ha tingut en compte a l'hora de donar la categoria als impressors del segle XVIII ha estat la diversitat d'articles que oferien, i aquest fet ha causat el desprestigi dels tallers de províncies; quan la casa Ibarra només produïa llibres, els tallers de províncies guanyaven més diners publicant opuscles de devocionaris i novenes, o estampant goigs a baix preu, que no pas fent edicions de luxe d'obres que només podien comprar l'aristocràcia i l'alta burgesia, fet que ha posat de relleu la disminució del nombre de llibres de luxe sorgits d'impremtes de províncies, comparat amb el gran nombre dels que sorgiren del taller de la capital. Però si comparem obres de la mateixa categoria no hi ha cap diferència pel que fa a la qualitat.
En canvi sí que es pot morir d'èxit; a la capital, les modes sempre han canviat ràpidament, i les cases editorials, al disputar-se els favors i privilegis, queien ràpid en desgràcia. En canvi, a províncies, en el nostre cas a Girona, una empresa podia substituir amb el mateix cognom de propietaris durant 200 anys, un valor que no tothom el valora però que és un fet de lloança inqüestionable, ja que ha donat uns fruits que el mercat actual de bibliòfils haurà d'acceptar i aprendre a valorar, ja que aquestes històries locals s'hauran d'anar escrivint quan les de la capital ja fa temps que ho estan.
Bibliografia:
- MIRAMBELL I BELLOC, Enric. Història de la Impremta a la ciutat de Girona. Institut d'Estudis Gironins, Girona 1988
- MORAL SANDOVAL, Enrique. Algunas noticias sobre el impresor aragonés Joaquín Ibarra y Marín. Ed. no venal de la Asociación de libreros de viejo. Madrid 1995
- VILA, Federico. Reseña Historica cientifica y literaria de la universidad de cervera. Ed. Catedra de cultura catalana, Cervera 1981
No hay comentarios:
Publicar un comentario