Encara que sembli no venir al cas, fa
uns dies llegint un article a un diari sobre l’espoli del patrimoni per part de
les autoritats republicanes al final del conflicte Civil el 1939 per tal de
poder sustentar els exiliats un cop finalitzada la Guerra, em causà certa
repulsió. M’obrí un dilema que feia temps que em rondava. El columnista acabà
l’article lamentant-se que les obres d’art antigues, en la seva majoria obres
d’orfebreria i joies, d’or i plata, foren foses per vendre lingots a pes als
països centreamericans que acolliren els
exiliats, fet lloable si no fos que la gran majoria no varen veure ni un cèntim,
mentre que qui administrava aquest tresor públic usurpat a la península, dilapidaren
els diners fent vida a cos de rei. Fins aquí es un cas més de robatori a nivell
nacional i la història n’està plena. El que realment m’impressionà fou la frase
políticament correcte i arquetípica dels nostres temps que utilitzava el
periodista dient que: Es pot justificar
la destrucció de tot el patrimoni del mon encara que només sigui per salvar una
vida humana.
Aquí discerneixo totalment. Em sembla
una afirmació del tot incorrecte i mostra la poca capacitat analítica i de
coneixements històrics del qui l’escriu. Efectivament, la nostra societat es la
que més ha sobrevalorat la vida des de que hi ha vida humana al planeta. Crec
que cal fer una reflexió: El que queda de l’existència d’un individu es la seva
obra, a grans trets: tenim coneixement de cultures i civilitzacions que s’han
extingit gràcies a la pervivència d’obres puntuals creades per aquests
subjectes, i podem afirmar que la nostra cultura i civilització de la qual
estem tant orgullosos, es el resultat acumulatiu de les experiències
d’infinitat d’individus que han existit en anterioritat als nostres temps. Dir
que la vida d’un home viu en l’actualitat val més que el fruit de la infinitat
de vides d’essers que ja no hi son, em sembla una bajanada, ja que hi ha vides
i vides...! Es podria parlar d’aportacions individuals que fa un individu a la
societat i a la seva cultura, però seria caure en una escala jeràrquica
políticament incorrecte, en canvi ho mesurem socialment amb treball i
repercussions econòmiques i ningú no es queixa? Però ningú em sancionarà si
poso un exemple: Dir que és molt més important per la humanitat que hagi
existit Einstein, Pasteur o Fleming que no pas qui escriu aquestes Líneas. Jo
no ho dubtaria ni un moment en dir quina vida val més pel conjunt de la
humanitat, a pesar de que un encara estigui viu, i la destrucció de l’obra dels
anteriors portaria una infinitat de mors en el futur, per tant no es pot parlar
tant a la lleugera. Qui per ser políticament correcte afirma que per salvar una
vida anònima es pot sacrificar l’obra dels que ja no viuen, realment no valora
la humanitat, i en lloc de parlar com un
humanista, ho fa com un vulgar subjecte immers en el capitalisme tot i que en
el seu escrit es el que critica.
Portada de la “Consolation de la Philosophie” de Boeci, Paris
1638
Crec que la vida humana en el moment
present es sobrevalorada, efectivament al llarg de l’historia mai ho havia
estat tant, es un mètode de control social molt eficaç. El correcte des del
punt de vista del humanisme tal com fou entès en els seus inicis, és que cada
individu sobrevalori la seva pròpia existència, però no pensa com ara que la
societat ja te la valorarà per tu, es un llisó d’humilitat que crec
incomprensible en una societat del benestar, però la humanitat ha viscut i sobreviscut
amb uns altres paràmetres molt diferents.
El llibre que presento avui, la
Consolació de la Filosofia de Boeci, es una reflexió magistral sobre la vida,
l’existència i el que l’home pot i no pot durant el temps que viu. Mostra les
finalitats individuals a la vida i les col·laboracions socials que un individu
pot fer, però per sobre de tot hi ha el perfeccionament personal, no la
busqueda com s’ha posat de moda últimament, sinó la consciència i el control
d’un mateix.
Recordem que Boeci era un filòsof,
noble, polític romà nascut el 480, cap a la fi de l’imperi, que ascendí en
càrrecs polítics fins a Cònsol de Roma i Magister Officiorum, espècie de primer
ministre, però caigué en desgràcia, fou empresonat i executat a Pavia entre el
524 i el 525 d.c. La causa de la seva execució injusta fou la defensa del Senat
de Roma, i uns valors que avui en diríem democràtics, en front d’una espècie de
dictadura. Ara bé, el seu llibre més famós i que l’ha dut a la immortalitat! Es
la seva obra La Consolació de la Filosofia, escrit des de la presó esperant la
seva execució. A ell devem també la traducció d’autors grecs que gràcies a ell
han perviscut, i de fet per tota la seva obra es considerat el primer filòsof
de la època medieval i l’últim de l’antiguitat.
Una de les traduccions catalanes, de la Consolació de la
Filosofia del 1989
Quan un sap que te la fi a prop, es
preocupa del verdaderament important, i en realitat no es que pensaran els
altres sinó un acte d’anàlisi introspectiu cap a un mateix. Boeci és el mestre entre mestres i una llisó
que seria obligatòria, si de mi depengués, que assolissin tots els polítics
d’aquest món.
L’edició presentada, m’excuso de no
haver-la llegida, ja que està en francès antic i personalment no domino l’idioma.
Es un llibre que no tinc cap intenció de llegir! Em sap greu confessar-ho, la
vaig comprar en un estirabot de bibliòfil, ja que una Consolació de la
Filosofia impresa el 1638 a Paris, a un bon preu, no es troba cada dia, i a la
península en el S. XVII no tinc constància que en “Romanec” se n’imprimís cap.
Però l’edició moderna que mostro traduïda al català l’hi he fet lectures en
totes direccions, i no hi ha vegada que no s’hi descobreixi alguna cosa de
profit.
El coneixement conforta l’anima i
l’arma per qualsevol adversitat, fins hi tot la fi de l’existència.
No hay comentarios:
Publicar un comentario