En
aquests dies de confinament forçat, una mena d’arrest domiciliari, sembla que
una de les grans distraccions de la població és passar les hores a la cuina.
Preparar plats amb la mainada o deixar transcórrer les hores fent sofregits que
en circumstàncies laborals normals serien inviables. El fet de cuinar sembla
que s’ha convertit amb el plaer o la distracció de molta gent.
Jo
no puc parlar amb cap autoritat culinària -amb prou feines ho puc fer de
llibres- però el paladar el tinc fi, i aquests dies he gaudit com mai d’aquesta
febre culinària generalitzada. Això em va fer reflexionar en com el temps
intervé d’una manera molt directa en l’elaboració i el gust resultant dels
plats que mengem. Aquests dies ha estat com un període de resurrecció de les àvies,
i les llars s’han tornat a omplir de bones olors; mai hi ha mal que per bé no
vingui!
Sense
entrar a la cuina se’m va acudir buscar quins llibres tenia sobre el tema, (mai
m’ha atret especialment) però vaig trobar dues sorpreses; el primer, del qual
espero poder-ne parlar més endavant, és el: “NuevoArte de Cocinasacado de la escuela de la experiència”, per
Juan Altimiras, possible pseudònim de Fra. Raimundo Gómez. El meu exemplar és
imprès a Girona per Joseph Bró el 1770, però hi ha edicions de Barcelona de
1758, 1767 i 1856 i una realitzada a Madrid el 1822. Aquest bé de Déu
d’edicions d’una mateixa obra, sobretot a Catalunya, (podria haver-n’hi més que
desconec) denoten la creixent popularitat de la literatura culinària.
Ara
bé, la segona troballa, que és la que avui m’agradaria presentar, és el llibre:
La Cuynera Catalana ó sia Reglas útils,
Facils Segures y Economiques per cuynar bé, escullidas dels autors que millor han
escrit sobre aquesta materia. Llibre imprès a Barcelona, anònim i sense
data, però els estudis han documentat que fou imprès el 1835. El que m’ha
captivat d’aquesta obra en primer lloc ha estat el fet que sigui escrita en
català. Hi ha molt poques obres de la primera meitat del segle XIX en la nostra
llengua; per aquest motiu aquest període s’ha adscrit a la decadència literària
de Catalunya. Una obra com aquesta, sense cap ambició literària, hauria passat
desapercebuda si no hagués estat publicada en català.
La Cuinera Catalana, Barcelona 1835 |
A
pesar de les controvèrsies sorgides sobre l’origen i l’aparició cronològica del
que s’ha anomenat la Renaixença Catalana, vegis l’article : Perspectiva de la Renaixença d’Albert
Rossich. Agafarem com a origen del ressorgiment literari català la data que
històricament ha fet fortuna, encara que poc encertada de 1833, amb referents
com La Pàtria d’Aribau, i de seguida
ens adonem que la pobra CuyneraCatlana
de 1835 és la que va darrera a la pubilla. Per tant, un llibre revelador pel
que fa a la seva catalanitat, tant per l’idioma com per la seva gasiveria,
mirant per l’economia per sobre de tot. Bromes a part: sobta que fos escrit en
català, però vist l’èxit del “Nuevoarte
de Cocina” d’Altimiras i la popularitat que va gaudir al principat en
comparació amb la resta de les espanyes, no és d’estranyar que sorgís un
receptari més nostre i en llengua vernacular. En principi sembla que per
arribar a més cuines, però resulta que l’analfabetisme entre el gènere femení
en aquella època era molt més comú que entre els homes, i tot i que actualment
podem veure el llibre com un receptari molt popular, les mesures i les
proporcions donades en el text, havien de ser incomprensibles i
incommensurables en una cuina convencional per una mestressa de casa. Per tant
al públic a qui anava destinada aquesta obra era una elit il·lustrada que ja
començava a llegir en català. Un exemple n’és la dedicatòria de fe de compra
que ostenta el meu exemplar, va pertànyer a un mossèn del meu poble, St. Julià
del Llor i afirma haver-ne pagat vuit rals el 1861. Un llibre car per
tractar-se de cuina econòmica. És evident que el Sr. Rector no es posava a la
cuina a preparar “platillos”, més aviat crec que els degustava. La cuina en la
literatura, com podria passar ara, crec que era més un passatemps de distracció
cultural que no pas un verdader receptari pràctic. De fet he intentat elaborar
alguna de les receptes senzilles i són molt poc concretes. Tot i convertir les
unitats de mesura, els temps de cocció i les barreges són molt ambigües. Per
tant crec que la Cuynera Catalana és
més un inventari de plats que ja aleshores es trobaven en desús, no pas una
verdadera eina de treball en les llars. Aquest concepte de fixar una part de la
cultura del passat, tot i no ser una obra ni històrica ni literària, crec que
la fa propera a l’ideal de la proto Renaixença catalana. Un altre argument més
n’és la pròpia declaració que es fa al pròleg, on testimonia que el destinatari
del llibre és el cap de casa, i es posa el llibre a les seves mans per millorar
el gust i la varietat dels aliment, reduir despeses i millorar la salut;
principis del tot racionals i tangents a les idees de la Il·lustració. Amés, al
final demana que tot es mantingui dins els límits de la christiana sobrietat, tant per les paraules com per les formes i
sobretot per les receptes donades, sembla escrit per un clergue de edat
avançada molt impregnat, quasi plagiant, el “NuevoArte de Cocinad’Altimiras però amb una clara tendència
nacional.
Xilografia que il·lustra la Cuinera Catalana de 1835 |
Per
acabar, acompanya el text una xilografia molt popular de l’interior d’una
cuina, que en contra del que sembla, no correspon a una masia catalana, sinó a
una casa burgesa de vila o ciutat, on l’estança dona directament a un pati
interior i els fogons no estan encabits en la llar de foc, si no que té campana
autònoma amb dos fogons i cendrera. Sorprèn apreciar-hi terrissa i estris de
forja com una pala, amolls i graelles, per contra no hi ha representades
rajoles ceràmiques decorades a les parets, tant freqüents i característiques de
l’època. La imatge correspon al prototipus de cuina d’una casa benestant de
Barcelona de tombants de segle XVIII a principis del XIX. Fet que també
corrobora la indumentària dels personatges. La xilografia com a cosa característica
està signada amb el nom de RAFEL i acompanyada d’una poesia satírica també
escrita en català, que tot i tenir una mètrica i rima bastant maldestre, dona
una clara visió del contingut del llibre: donar receptes econòmiques per menjar
bé.
Aquest
llibret, simpàtic i de gran personalitat, no s’ha guanyat el privilegi de ser
facsimilat recentment com el d’Altimiras, fet que no m’explico, tenint en
compte que la cuina catalana, gràcies al sistema de cuiners de fama mundial,
s’ha posat de moda arreu.
Pròleg de la Cuinera Catalana de 1835 |
No hay comentarios:
Publicar un comentario