Baltasar Gracián, el Maquiavel aragonès desconegut i últim tractadista polític :

Baltasar Gracián, (1601-1685) és prou conegut dins la història de la literatura espanyola com un dels màxims exponents del barroc, però sobretot feu el salt a la fama mundial quan al S. XIX Schopenhauer el va reclamar com a progenitor ideològic en molts aspectes de la seva filosofia, i traduí alguna de les seves obres a l’alemany, despertant així la curiositat europea cap aquest aragonès desconegut. Poc després Nietzsche, afirmava “Que Europa no havia produït mai res més fi ni més delicat en subtilesa moral que l’obra de Gracián”. Així doncs ens trobem davant d’una magna obra produïda per un jesuïta aragonès valorada a tot el món culte i poc menys que ignorada a casa nostra. A dia d’avui molts escrits de Gracián són tinguts més per assajos filosòfics que no pas per textos literaris, tal i com van ser concebuts. Entre tots ells l’obra més coneguda és el “Criticón”, però no parlarem d’aquest tot i que ocupa bona part del llibre de la seva obra completa que avui es presenta; editat per Pablo de Val a Madrid l’any 1664, és una edició poc corrent i de les primeres obres completes que se l’hi publicaren. El que m’interessa són les seves obres considerades menors, assajos entre polítics i filosòfics amb una forta vocació literària.  Els més importants són  “Heroe” (1637), “El Político” (1640), “Arte de ingenio tratado de la agudeza” (1642), “El Discreto” (1646), “Oraculo manual y arte de prudencia” (1647), “Agudeza y arte de ingenio” (1648), entre d’altres, a part de les seves obres purament literàries. 

Baltasar Gracián ( 1601- 1658 )

Aquestes obres en part són escrites amb uns objectius formatius en forma de manual pels governants, recollint la tradició dels textos clàssics amb màximes de bon govern, però la obra de Gracián deu molt a Maquiavel i posteriorment a Baltasar de Castiglione, amb les seves obres El Príncep i El Cortesà. “El Político” de 1640, està clarament inspirat i dedicat al rei Ferran el Catòlic, qui Gracián defensa com el més gran governant que ha tingut la península Ibérica, per les seves virtuts, dots polítiques i honradesa.  Aquí, sense pretendre jutjar el llarg i convuls regnat amb intermitències que gaudí Ferran II, ponderem els elogis que l’hi fa Gracián, posant-lo com exemple pels futurs governants.

Sentint parlar els polítics d’avui, omnipresents als mitjans de comunicació, sovint em pregunto quanta literatura clàssica sobre història i filosofia hauran llegit. Jo clarament dedueixo que molt poca, la immensa majoria. Però estic convençut que la edat filtraria aquestes meves sospites. No crec que polítics d’una certa edat no hagin llegit El Princep, la qüestió és com han aplicat els coneixements adquirits, estafant i corrompent-se. Però sí que dubto molt que els polítics de texans i samarreta hagin llegit L’Heroi o El Polític de Gracián, en canvi estic convençut que coneixen a la perfecció totes les idees de Marx. De totes maneres els joves que es dediquen a la política actualment són molt mes formats acadèmicament que els de certa edat, però jo els aconsello que si realment volen accedir a regir un govern el mínim que haurien de fer és conèixer amb profunditat la biografia dels seus predecessors i com els ha jutjat la historia. Què millor que els consells, les critiques i els amonestaments dels qui els segles han posat dalt d’un pedestal com a ments clarividents que han guiat la humanitat. Gracián des de la humilitat de la seva vocació jesuítica s’ha guanyat un lloc només escrivint els seus pensaments, i encara amb repressions i censures. Actualment tot polític més o menys retirat escriu les seves memòries, amagant tot el que serviria per no repetir-ho i el delataria com a corrupte, en canvi escriuen exalçant les seves tasques vulgars i òbvies, donada la seva posició. En contrapartida els filòsofs i caps pensants del moment també prefereixen sortir a tertúlies televisades molt ben remunerades i escriure columnes d’actualitat a la premsa en lloc d’anònimament delatar l’esperit d’indignació de l’època per posar-hi remei, no per denunciar res, ja que tot el que es pot denunciar ja s’ha fet o és previsible. El que cal és tornar a construir confiança en una classe política desacreditada amb motius, i els polítics ja han demostrat que no tenen la capacitat de fer-ho, sigui per manca de capacitat, de cultura o per pròpia vanitat. Antigament les elits intel·lectuals a l’ombra dels “Prínceps” eren qui aconsellaven i tenien el poder fàctic, en canvi des de fa una colla de dècades, els polítics assessorats pels anomenats càrrecs de confiança, han arraconat de l’escena governamental els pensadors i intel·lectuals abans esmentats. El poder l’ha d’ostentar qui te la capacitat i no te les ambicions humanes, reprimides pel sedàs cultural abandonant tota “villania”...       

1er volum de les obres completes de Baltasar Gracián, Madrid per Pablo de Val 1664

Dedicatòria de Gracián de la seva obra completa. 1664

Els lladres idealitzats pel romanticisme: El cas Serrallonga:

¡Quant de mal ha causat aquesta tendència estètica al llarg dels segles! El romanticisme, l’entenem com un moviment sociocultural de mitjans del S. XIX, però en totes les èpoques hi ha hagut actituds i conceptes romàntics. Experiències i maneres de fer que s’identifiquen plenament amb aquesta irracionalitat dels sentiments que per norma general duen al desastre i al desenllaç fatal. Però una gran part de la població encara entén per romàntic, l’ idil·li amorós materialitzat amb final feliç. Sigui quina sigui la versió que se’n tingui, el romanticisme històricament sempre s’ha vist com un moviment decadent, en un punt d’inflexió de la civilització occidental, que per norma general eleva el que en altres circumstàncies hauria de ser penat; Genera mites de conductes miserables i troba sublim morir per la causa més injustificada.

En essència el romanticisme reviu de les cendres del passat, reedificant-se en mentides boniques de molt bon creure. No entraré en un terreny incandescent en els nostres dies, però vull deixar constància que en essència els nacionalismes en general neixen d’aquest sentiment romàntic fruit d’una visió idealitzada del passat. Visió que ben analitzada: científica i objectivament, és història; però que agafada per sobre des del costat que sigui, no és rés mes que demagògia i mentida, que és amb el que es sol quedar la majoria de gent...

Portada de “Don Juan de Serrallonga” per Victor Balaguer, Barcelona 1877

Avui m’agradaria parlar d’un cas concret, d’un home el qual el romanticisme l’ha ascendit a un mite, a llegenda nacional i a defensor d’una causa social, quan en el fons només era un lladre. Suposo que si en els pròxims cent anys reneix un esperit romàntic, és composaran cantars de gesta sobre les apassionants vides de polítics corruptes i banquers sense escrúpols que han robat fins a la sacietat i han marcat la història dels darrers anys del nostre país. Amés suposo que es convertiran en llegendes defensores d’alguna causa, encara que només sigui el diner...

Bromes a part, crec que és molt complex entendre i tenir les premisses per destriar que hi ha de verdader i que hi ha de falç en les històries que la literatura ha fet arribar als nostres dies, però crec que la clau també es troba en aquest esperit romàntic. Ningú vol sentir contes de vides anònimes i vulgars, en canvi les aventures, els triomfs socials, econòmics i amorosos sempre agraden a la plebs, encara que sigui per oblidar la quotidianitat de cada dia. La majoria de gent prefereix la novel·la en front de l’assaig, s’han de posar flors de colors en una vida gris com la del moment actual, encara que siguin de plàstic. En canvi sempre hi ha qui en l’escala de grisos sap gaudir del clar obscur, apreciant la realitat, però per norma general la mentida és de color i més bella.

Gravat de la decapitació de Serrallonga

El llibre presentat avui és un exemple d’aquestes mentides, una gran farsa que ara forma part de l’imaginari col·lectiu. S’hi descriu la vida novel·lada del famós bandoler Joan Sala, alies Serrallonga. Figura la qual aprecio a pesar de la duresa d’aquestes paraules. Soc fill de les Guillaries i com a tal estimo i conec bé aquest territori, però el muntatge que hi ha agut al voltant d’aquest personatge no em fa fred ni calor. El llibre: “Don Juan de Serrallonga” de Victor Balaguer, publicat a Barcelona en dos grossos volums el 1858, i seguit encara d’una segona part després de la mort del famós bandoler per dos volums més, Titulats: “La Bandera de la Muerte” 1859 fou un gran Best seller de l’època amb nombroses edicions. Aquest sense cap mena de dubte fou el forjador de la llegenda. Una obra de caràcter reivindicatiu de Victor Balaguer (Barcelona 1824 – Madrid 1901). Com a escriptor fou molt prolífic, però molt més com a assagista i historiador que no pas com a literat de novel·la, sense cap mena de dubte aquesta fou la que l’hi reportà més popularitat. Però considero mes apreciades les seves obres d’investigació sobre el passat de Catalunya i els seus textos autobiogràfics, que impulsaren la renaixença, que no pas aquest exercici de fantasia patriòtica. Com a home de talent polític i intel·lectual que era feu molt i molt de bé per Catalunya, fins i tot llegà la seva col·lecció i el seu patrimoni a Vilanova i la Geltrú. El que jo no sabia d’ell és que fou l’artífex qui posà els noms dels carrers a l’eixample de Barcelona, amb aquesta coherència del territori de la corona d’Aragó. Balaguer fou un personatge de la seva època importantissim que actualment tenim força oblidat, i feu molt per Catalunya.

La seva obra: Història de Catalunya l’hi haurem de dedicar un altre capítol a part, és de gran rigor científic tenint en compte l’època i les inclinacions romàntiques del seu autor. Per això sobta que aquesta mateixa personalitat sigui l’autor d’aquesta biografia novel·lada, ja que equí aquest rigor hi és del tot inexistent. En canvi el fervor patriòtic i l’exalçament de la justícia per part de qui està fora de la llei, per més paradoxal que sembli, és un dels fonaments del romanticisme. Aquesta obra actualment de gust dubtós, fou molt popular i pilar de la Renaixença, ja que s’hi reivindiquen drets i llibertats que efectivament el poble català havia tingut i actualment tornem a tenir, però el discurs general de la novel·la és increïble i inacabable tot i que idealitzà el famós bandoler popularitzant-lo pins el punt que el poble el va fer seu com a heroi lliure defensor d’una causa justa al marge de la llei.

Gravats que il·lustren el text totalment idealitzats amb criteris romàntics

Ens hauríem de preguntar si tal vegada, en moments crítics, no sigui veritat que per administrar justícia s’hauria de saltar la llei. En tot cas, però, segur que no s’ha de ser lladre!, i en el moment actual on es pot pensar que la majoria de representants del poble tenen més de lladres que d’homes d’estat, cal estar alerta i analitzar si intentar canviar les coses s’ha de fer des de baix o primer caldria canviar els de dalt. Serrallonga segons el mite era de baix i lluitava pels menuts, i la mateixa història el feu acabar esquarterat. Si hagués finit vivint còmodament seria un personatge històric i sortiria als llibres avorrits d’història, però no seria un personatge de novel·la.

En el pla polític actual, es percep que tots volen fer història i passar als llibres avorrits, vivint còmodament acumulant fortuna i fama, però cap vol passar a la història com un mite entregant la vida per una causa. Es parla de manca de lideratge, jo crec que hi és, però podrit de soca arrel !!!. Històricament les revolucions poden començar en un pla polític i en unes urnes electorals, però si es diuen revolucions és perquè mai han acabat així. La humanitat encara no ha evolucionat prou com per materialitzar civilitzadament el que es proposa, sempre els interessos d’uns pocs poderosos poden més que un sentiment de la població. (Si és verdader i no generat per altres poderosos!)

Puc semblar catastrofista, en el fons senzillament soc un apassionat de la història, i miro enrere per no repetir errors que ja s’han comes en el passat, i per desgràcia nostre, estem ensopegant amb la mateixa pedra!!!. Aquesta visió també és essencialment romàntica, només que s’hi ha de profunditzar per no semblar derrotista o fins i tot catastrofista. Però no oblidem que el verdader romàntic acaba malament, o senzillament acaba, s’extingeix, desapareix...  Les cultures, les llengües i els pobles tenen un profund esperit romàntic...  Això es la vida, i pot ser una gran mentida!!!

Portada i gravat de la “Bandera de la Muerte”

Tothom te qui l’inicia en el món dels llibres, els pares bibliòfils o bibliòmans: el Princep Paul Mourousy

Creiem que l’estat natural de les coses es tendir a la diversitat i a la perfecció, en aquest principi rau la riquesa de l’univers; tot i que actualment podríem creure que el procés de globalització va a l’inversa: cap a l’estandardització i la uniformitat mestissa. En el camp dels col·leccionistes, i sobretot els col·leccionistes de llibres, volent ascendir en la escala, els anomenats bibliòfils o bibliòmans segons les intencions, no en són cap excepció. Tots aquests col·lectius tendeixen a buscar la peça rara, la diferent, la exclusiva per poder estar per damunt del company, per tenir la sèrie més completa, el conjunt més nombrós o peces més preuades. El bibliòfil o bibliòman, a més d'atresorar llibres pretén aplegar el coneixement que contenen. És un altre mètode de col·leccionisme, qui acumula experiències vitals se’l anomena vividor! I qui sent amor per la cultura en general i en particular pels llibres que l’hi obren portes directament venint del passat, viu la realitat del present d’una altra manera. La importància d’aquest objectes que aplega per ell és infinita, el contingut obre nous móns, però tampoc cal oblidar la categoria i l’estat del continent. La bibliofília com a ciència existeix, però per qui la sent és com una religió, i els llibres: són bocinets de la ment degudament ordenats en la prestatgeria esperant ser necessitats.

Portades de algunes de les obres de Paul Mourousy més importants, en francès i traduccions espanyoles.

Tothom aprèn dels altres, i crec que s’ha de ser més bon alumne que professor per tenir alguna cosa a dir. Avui en el dia del meu aniversari pretenc retre un petit homenatge a qui fou un dels meus pares i iniciadors en l’apassionant mont del Llibre. La vida ens obre portes i ens posa persones al camí que sense saber com, ens deixen una profunda empremta; grans records i experiències inoblidables, però que com tot lo bo duren massa poc. En el cas que exposo avui, hi havia una diferència d’edat de dues generacions, podia haver estat el meu avi, i de fet, fou com un verdader avi per mi, però l’edat no perdona i un bon dia se’n va anar per no tornar. Fou un mestre per mi, després d’inoblidables vetllades, la frase que més vegades l’hi vaig sentir pronunciar deia: “hay que amar mucho a los libros, son los mejores amigos que se pueden tener, ellos nunca traicionan y no comen!!!”. Una frase molt reveladora, en un espanyol afrancesat amb bastant mala pronunciació que indirectament deixava veure el patiment, sobretot econòmic, que havia viscut; i un reguitzell de decepcions per part de les persones.

Estic parlant del príncep i escriptor: Paul Mourousy. La amistat que tenia aquest personatge amb la meva família venia de molt lluny, un matí de juny calorós a principis de la dècada dels cinquanta, el meu pare, sol, havia anat a refrescar-se a una cala de la Costa Brava que aleshores s’anomenava Cala Cristos, al sortir de l’aigua es va sentir observat per un estranger que escrivia molt ben vestit assegut a la sorra. Entaularen conversa i així sorgí una amistat que perdurà fins a la mort. Seguiren compres d’obres d’art i antiguitats, mig per plaer mig per negoci, viatges i fins i tot el meu pare l’hi acabà construint una casa al Comptat Sant Jordi, ja que era contractista. Aquesta amistat aportà al meu pare moltes noves coneixences i nous contactes entre els turistes europeus que freqüentaven la costa gironina en l’època anomenada del “desarrollisme”. Tot tenia un preu: el meu pobre pare hagué d’aguantar vetllades inacabables amb marqueses tant arruïnades com obeses, amb banquers sense escrúpols que veien la Costa Brava com un nou paradís d’inversió, actrius americanes passades de moda i coronels tsaristes exiliats quasi embalsamats. Tot voltat d’una bohemia mes o menys sana en que al final s’hi trobà a gust.

Biografia de l’autor a la contraportada i dedicatòria d’en Paul Mourousy

Ara curiosament s’escriuen llibres sobre el castell Cap Roig i el Coronel Voevodsky, l’actriu del Treumal, la Madeleine Carroll i de tants altres personatges per l’estil entre ells un dels pocs de la terra: en Josep Pla. En mig de tot allò, en Paul Mourousy era un pelacanyes, però aristòcrata!!! i començava a ser conegut com a escriptor de novel·la històrica a França i ja se’l començà a traduir.  Per sobre de tot era el que anomenem un vividor, però molt culte i es guanyà a pols la seva posició entre aquest aglomerat de personatges que poblaren la nostre costa en un moment determinat.

En Paul era un autèntic aristòcrata rus, exiliada la seva família a París per la revolució russa de 1917, segons ell deia sortiren amb allò que duien posat i una bossa de joies, no gran cosa, però amb això es compraren un Hotel a París i un palauet a la Rochelle, vivint desfogadament i adquirint cert prestigi a la capital. Però quan jo el vaig conèixer, convivia miserablement amb un còmic jubilat que l’hi feia la feina, voltat de molts llibres en un pis decadent i decrèpit; Vivien del passat amb series dificultats per arribar a finals de més. Però les excursions, viatges i estades que feren a casa meva ens plaïen molt a tots. Fins i tot en un moment de manca d’idees en que no podia acabar un llibre, la meva mare el deixà instal·lar alguns mesos a la Molina on trobà la inspiració que l’hi mancava, finalment va acabar el llibre i ens el dedicà amb lletres de motlle, !però la temàtica era preocupant per dos nens adolescents!

Ell fou qui em feu començar a valorar els llibres antics, en una estada que féu a casa meva l’hi vaig ensenyar uns volums empolsats de cobertes de pergamí ratades que jo havia trobat a la barraca de l’hort, un dels llocs on de petit feia notables i fructíferes exploracions!. Ell valorà molt aquells volums, de fet eren en francès i jo no entenia ni un borrall, però aquell “Le Espectacle de la Nature” amb fins gravats del segle XVIII fou el primer llibre que vaig encerar, vaig pujar a casa i posar en un prestatge digne. Ara sé verdaderament quin valor té i no les ponderacions que en el seu dia el Paul em feu, però a vegades cal que algú de fora aprecií les coses per fer-nos obrir els ulls. En Paul era positiu per naturalesa, fantasiós i gran conversador, tot i que distingir entre realitat i ficció l’hi costava. Suposo que és un requisit bàsic de tot novel·lista, però per ell vaig saber moltes coses del meu pare. També fou el meu primer mecenes ja que em feu el primer encàrrec com escultor, el seu bust fou el primer retrat que vaig fer, ¡pobre de mi! Quina vergonya que em fa ara, però en aquell moment fou tota una efemèride, -quant que ha plogut!-.

Jo de jove ja veia que els seus relats no corresponien a la realitat que vivia, però era un home del seu temps, amb un romanticisme descol·locat. Fages de Climent en el seu llibre “Climent” diu: “L’home de la seva època no és pas, precisament, com podria interpretar-se, l’home que viu d’acord amb les idees de la seva època, perquè cada època viu de les idees d’una altra d’anterior, afaiçonada per uns pocs. L’home de la seva època és el que viu en desacord palès amb la seva època, perquè es nodreix d’idees pròpies, compartides per alguns i combatudes pels més.” Malgrat les redundàncies, crec que hi estic del tot d’acord, que en Paul s’identificaria i jo també, tots tenim: sigui de manera innata o adoptiva aquest toc d’empordanès. Però les èpoques passen i quan som joves no ho veiem! Ara en Paul reposa en un nínxol entrant a la dreta al cementiri de Castell – Platja d’Aro, la seva última localitat adoptiva i on passà els seus últims anys.

Obres publicades de Paul Mourousy els anys 1950-60 amb dibuixos de Jean Cocteau, dedicades als meus pares el 1955 i 1971

Primer bust de fang en fase de modelatge que vaig realitzar per en Paul Mourousy fa una colla d’anys.

Segon retrat en fase de modelat amb en Paul Mourousy, el seu company Juan Esparrach i jo.

En Poul Mourousy també cultivà la poesia però en cercles més reduïts.

 

Quan l’estat defensava als ciutadans. Tractats de fortificació de places

Prop d’unes eleccions municipals escric aquestes línies pensant en uns llibres que en el dia d’avui han esdevingut obsolets, difícils de catalogar, es troben entre l’arquitectura i l’enginyeria però en realitat històricament són molt més. Valorats per un públic molt reduït no sobresurten per les seves qualitats artístiques i menys encara literàries, però hi ha una vessant poc estudiada d’aquests tractats que m’interessa molt: vistos des de un punt de vista historico sociològic, els resultats d’aquests tractats són les muralles de les ciutats i les fortificacions. Totes dues però sobretot les primeres, foren uns elements que donaren una verdadera cohesió social. Encara no he vist cap estudi seriós, no urbanístic sinó sociològic, on es valori el paper que desenvoluparen les muralles des dels primers assentaments fins al S. XVIII, però sense cap mena de dubte tant al món romà com a època moderna passant per l’edat mitjana, tingueren funcions semblants però amb grans diferències de repercussió psicològica a les ments dels ciutadans, igual que les relacions que hi havia entre els habitants d’una ciutat, a cada època eren substancialment diferent, però en totes elles les fortificacions passives que protegien la població foren elements “del poble i per el poble” que aquest s’estimava i respectava. La sensació de sentir-se protegit i salvaguardat per un estat que aixecava murs i obria i tancava portes cada dia és del més reconfortant i tranquil·litzador en èpoques de gran inestabilitat.

Tractat de la defensa de Places, per Le Blond, de Joaquim Ibarra 1777

En l’actualitat des de que l’estat en lloc de protegir extorsiona als ciutadans, s’ha convertit en quelcom igual d’obsolet que l’aristocràcia, allunyat de la seva funció original paternal i protectora. Però no anem tan enrere; un exemple clau és l’àmbit d’habitabilitat d’un individu, posem per cas un habitatge, la llar d’una família, qui en posseeix la clau de la porta són els propis membres de la família i en tot cas amistats pròximes i persones de confiança, pel que hi ha una certa relació entre els que comparteixen i usen aquest espai, aquesta relació cohesiona els individus que en formen part i es senten membres d’un grup amb identitat pròpia. Quelcom semblant passava abans amb ciutats i viles. Quan la mobilitat i els canvis de residència no eren tant freqüents, els ciutadans que habitaven dins unes muralles compartien molt més que la ciutat en sí, davant d’un agressor extern, es comportaven com autèntics membres d’una sola família, la vida podia dependre de com actuava el veí. L’espai amb individus units dins la mateixa ciutat perdurava en el temps, ja que aquests dos paràmetres vivien el ritme d’aquella època.

Els canvis en l’art de la guerra, no l’expansió urbanística ni la demogràfica, feren que durant la segona meitat del segle XIX i primeres dècades del XX es demolissin la major part de muralles i fortificacions que posseïen les ciutats de casa nostra. Aquest canvi venia amb retard, ja que des de la Revolució Francesa l’art de la guerra havia canviat d’estratègia, no avançant per conquesta de places, per tant els fronts es convertiren en mòbils i els setges de les ciutats ja no tenien el pes que havien tingut en segles anteriors. De fet, setges com els de Girona durant la Guerra de la Independència, ja no són setges d’avançada sinó que les tropes invasores campen per tot el territori posant setge a les ciutats que es resisteixen, però el gros de l’exèrcit segueix endavant, fet inconcebible un segle abans. Doncs be: quan la guerra es regia per l’honor, la fortificació tenia un motiu, salvar la plaça i els seus habitants, des de finals del segle XVIII fins a finals del XIX ja no tenien cap sentit i feu falta un segle perquè els militars deixessin demolir les muralles als polítics en senyal de modernitat. Tan de bo haguessin esperat un segle més! Així ara estaríem orgullosos d’haver conservat aquests tresors arquitectònics que protegiren els nostres avantpassats, però ja se sap: si una cosa pot fer-se malament, al nostre país es fa pitjor !!!.

Làmines del tractat anterior, la geometria impera en tots els camps!

Ara bé, com que tot va tard a casa nostra, els tractats: Llibres que recopilen tot el saber sobre la matèria que tracten, també arribaren amb retard. A Catalunya trobem fortificacions pensades per poder fer front a l’artilleria des de temps molt reculats, en canvi pràcticament no hi ha llibres sobre la matèria fets a casa nostra. Els que trobem publicats en espanyol són majoritàriament del segle XVIII i per norma general traduccions d’obres franceses. Els il·lustrats de l’època prou recolliren en taules i plànols com havien de ser les fortificacions, però quan els llibres sortiren de la impremta la guerra ja havia canviat d’estratègia.

“Compendio matemático” de l’il·lustrat valencià Thomas Vincente Tosca, tractat d’arquitectura militar 1757

Les fortaleses i muralles abaluartades de les ciutats catalanes, rarament són de manual, sempre hi ha una topografia accidentada que trenca les belles formes geomètriques que en planta haurien de presentar aquestes edificacions. Possiblement la mes bella en el meu entendre sigui Sant Ferran de Figueres, la plaça forta abaluartada més gran d’Europa, que com no: ¡Roman inacabada! I pràcticament mai entrà en combat (les vegades que ho ha fet fou rendida a traïció!). A pesar de la seva desgraciada història tinc una gran estima a aquesta fortalesa, el meu projecte de final de carrera estava situat al cavaller de la ciutadella. St. Ferran a pesar de les voladures de la última guerra civil que l’hi mutilaren elements tant importants com la porta monumental, continua sent un lloc poc visitat on crec que tot amant de l’arquitectura de la il·lustració hauria de visitar com a mínim un cop a la vida.

Gravat romàntic de la fortalesa de Sant Ferran de Figueres a mitjans S. XIX amb la porta monumental encara d’en peus.

Pels amants dels llibres aquests tractats de fortificació són el nexe d’unió entre la realitat construïda en una altre època i la idea immaterialitzable que les va concebre, una idea bella i utòpica com totes les bones però que la realitat humana ha estroncat tant des del punt de vista històric com social. Qui en el moment present vulgui veure en una muralla o en qualsevol fortificació del passat un signe de barbàrie, no fa més que divulgar la seva ignorància. La vida és mes cruel ara que aleshores, el propi camí de la humanitat al llarg dels segles creix en crueltat a pesar de que el món anomenat “civilitzat” essent l’instigador l’allunya de les seves fronteres cada cop més difuses. En les èpoques passades sabies en tot moment qui era l’enemic, a pesar de convertir-se en aliat i al cap de dos dies tornar-se a enfrontar al camp de batalla. En l’actualitat no hi ha adversaris oberts, no hi ha els de dins i els de fora!. Tornant al símil de la llar, tots trobem totalment normal poder passar la clau al pany i que la intimitat del nostre habitatge quedi preservada, en canvi en el lloc més íntim hi tenim l’ordenador amb una càmera que obre a tot el món l’espai més particular. Dubtar del bon o mal ús que es fa d’aquestes tecnologies és igual que criticar el mal ús que es pot fer d’una paret que circumda un lloc protegint-lo i relacionant els que hi viuen. Desgraciadament encara hi ha exemples contemporanis de models de mur medievals que existeixen avui dia, un en podrien ser els “Condominios” centreamericans. En l’actualitat les comunicacions i relacions virtuals segur que no són tant estretes i reals com les que es generen vivint i convivint.  Però sense cap mena de dubte els models que perviuen avui dia són molt negatius. En tot cas no podem jutjar el moment present perquè ens falta distància històrica, el que si afirmo de manera fonamentada, és la defensa patrimonial que mereixen les restes de fortificacions i muralles que en el moment present la ignorància  les fa veure com una resta de barbàrie. No són les despulles de gestes vèliques, són monuments a la societat d’una altre època que per viure les necessitaven, i gracies a tots ells som aquí. Un poble posa les pedres i aquestes no només l’identifiquen, sinó que al llarg dels segles el fan com és.

Exemples de làmines del anterior tractat de Tosca 1757

Salomón Gessner, l’artista total descol·locat d’época:

Possiblement avui parlem de Gessner per aquesta mancança que l’hi ha representat ser una virtut. Romàntic entre clàssics, ingenu fins a la sacietat i nostàlgic d’un estat primigeni de la humanitat, de totes les seves facetes, com a poeta, pintor, gravador, periodista i empresari, sempre va procurar divulgar la cultura en majúscules, però en la que ell creia: La Natural. Ordenada i pura, cruel però justa, la que des dels inicis de la humanitat regia les societats sostenibles que no sobre explotaven els medis que habitaven i no malmetien el que els donava de menjar. Un ordre humà que molt aviat va desaparèixer. Però hauríem de començar pel principi:

Salomón Gessner neix a Zurich l’1 d’abril de 1730, fill de família benestant relacionada amb el món editorial. De jove es traslladà a Berlín on va treballar com a dependent de llibreria, el 1750 als vint anys tornà a Zurich amb la seva família on amb l’ajuda del seu pare va obrir una casa editorial. En aquell moment ja era un verdader aficionat a les excursions per la muntanya i feia pocs anys que havia començat a fer dibuixos, aquarel·les i aiguaforts dels paisatges alpins que tant estimava. Simultaniejà aquesta activitat amb la de periodista en diaris de la seva ciutat, en els quals escrigué assíduament.  

Salomón Gessner 1730-1788 en un gravat de l'època

Al voltants de 1753 ja se’l coneixia com a paisatgista i gravador gràcies a la publicació d’obres d’altres autors amb il·lustracions seves. En aquesta data inicià la seva activitat com a poeta. Es d’admirar la capacitat d’abraçar nous camps d’algunes persones, que a la vegada despunten amb molt de mèrit en tot el que fan. Gessner en aquesta època va concebre escriure una novel·la pastoril inspirada en el clàssic grec de Longo: “Dafnis i Cloe”. Obra que l’hi fou publicada el 1754 i poc després una sèrie de poesies bucòliques i proses poètiques que anaven acompanyades per paisatges reproduïts pel propi autor veieren la llum el 1756 sota el títol de “Idyllen” (Idil·lis) que aconseguiren gran fama a tot Europa. A aquestes obres en seguiren d’altres amb la mateixa temàtica formant un corpus unitari que ja en aquella època es veien descol·locats cronològicament, però que l’hi donaren gran fama i se’n feren nombroses edicions a varies llengües europees. Gessner amb els seus escrits re interpretats directament del poeta grec Teócrit, va seguir la tradició Virgiliana reformant el gust Arcadi dominant. Tot i un xic enfalagós, per la modernitat d’aquells dies, el fort sentimentalisme i el gust romàntic de les seves obres, massa honestes i ingènues, trencà amb el gust del moment, i propicià un pas cap al romanticisme en ple neoclassicisme.

Gravats de l'edició espanyola del Primer Navegant, madrid Sancha 1796

Aquest fet mereix una profunda reflexió: A vegades per fer un pas endavant cal mirar enrere. Molts moments històrics han avançat emmirallant-se en el passat, sobretot quan el que depara el futur no és que sigui gaire prometedor. En el Cas de Gessner n’és un clar exemple. Sinó ara no parlaríem de ell, ni mereixeria ser recordat. En canvi la seva obra fou font d’inspiració i elogiada per autors com Lessing, Herder i Goethe, formant part i sent motor dels canvis culturals que succeïren en la seva època.  

Gessner l’última part de la seva vida va acaparar molts títols, reconeixements i mèrits; exercint com a poeta - escriptor, com a artista i professor d’arts, amés de com a polític i empresari. La seva biografia és prou divulgada en els mitjans com per no fer-ne més esment aquí, en canvi, com varen arribar les seves obres a la Península Ibérica si que m’interessa.

A Catalunya en aquella època d’absolutisme borbònic les poesies i les obres de Gesner varen arribar com una corrent historicista de recerca del propi passat. A Espanya propicià un moviment romàntic en general seguint les corrents europees, però al llevant de la península es buscaren les arrels gregues i mediterrànies com una cosa pròpia, no filtrada per les cultures centreeuropees, fent-ne una lectura molt particular que comportà anys després a qüestionar la unitat d’Espanya i a investigar la història de Catalunya amb més rigor ja des de inicis del S. XIX. Per tant la recerca romàntica d’un passat pot portar a una consciència material de futur.

A Espanya Gesner va tenir nombrosos seguidors com els poetes María Rosa Gálvez de Cabrera i José Iglesias de la Casa, i escriptors com Cándido María Trigueros, qui va fer un estudi crític de l’obra que avui presentem. En el camp literari els seguidors esmentats no obtingueren gran ressò, el més important es la llavor sembrada que va florir en el camp polític i cultural.

La obra “El primer Navegante: Poema en dos cantos, de Gésner” publicada a la impremta de Sancha a Madrid el 1796, juntament amb els “IDILIOS” en un mateix volum son un exemple de l’esmenta’t anteriorment i mostren com a la península en aquell moment no era tant l’estancament cultural, sinó que les mirades cap a Europa eren freqüents. De fet mai han deixat d’estar-ho, la qüestió es quin us se les hi dona...



Portades del llibre, Obras de Gessner, Madrid, Sancha 1796

Gravat i dedicatòria del "IDILIOS" de Gessner 1796



Pompeu Gener i Babot ¿Controvertit farsant o erudit incomprès? :

Abans d’entrar en matèria vull deixar clar que no em penso formar cap mena d’opinió sobra l’obra de Pompeu Gener, ni del seu pensament, fins que com a mínim hagi pogut llegir totes les obres aquí esmentades. Però amb el que he vist fins avui, les que hi ha en les fotografies, crec que és una personalitat prou controvertida i prou poc coneguda com per dedicar-l’hi aquestes línees.

En aquest món tot comença igual, un dia va caure a les meves mans un llibret molt simpàtic titulat: “Los Cent Conçeyls del Conçeyl de Cent” amb una cloenda datada de 1281, amb aspecte de facsímil en paper de fil amb caràcters i xilografies d’un incunable, publicat a cavall entre finals del S. XIX i principis del XX. Tot plegat una broma editorial amb cert humor catalanista fent referència al Consell de Cent de la ciutat de Barcelona. Però en realitat ben poc te de seriós!, un de seguida s’adona que és una farsa històrica feta amb força cura i bones intencions per divertir la burgesia barcelonina d’aquella època, i a la vegada entre els aforismes que conté exalçar la cultura Catalana d’una imaginaria medievalitat redescoberta. Qui era l’autor d’aquest llibret?, ¿Quin nom hi ha darrera d’un pseudònim tan rocambolesc com. Fra. Feliu Piu de Sant Gviu ?. - Vaig tardar a descobrir-ho...

Los Cent Conçeyls del Conçeyl de Cent (1891) Pompeu Gener, i exemple de l'interior.

 

Un parell d’anys després vaig llegir un altre llibre que em cridà l’atenció, imprès a Barcelona el 1901, titulat: “Inducciones, Ensayos de Filosofia y crítica, con fragmentos de: El Evangelio de la Vida por Pompeyo Gener”. Coneixia més aquest autor pel retrat que l’hi feu Ramón Casas àmpliament divulgat que no pas per les seves obres. Però vaig trobar-me atrapat per aquest llibre, cada pàgina que llegia m’atreia més i he de confessar ( Potser per debilitat ) que el capítol més extens, el dedicat a la vida, l’obra i la psicologia de Nietzsche el vaig degustar fins al punt de poder afirmar que és una síntesi més que completa sobre l’eminent filòsof que molts estudis moderns. Aquesta lectura em picà la curiositat malsana de buscar més informació sobre aquest Català prodigiós, el qual no podia entendre com havia passat a formar part de l’historia sense pena ni glòria en el més absolut anonimat.

Buscant en les fonts virtuals més recurrents, vaig quedar molt decebut, i en l’enciclopèdia de paper molt sorprès. Pompeu Gener (Barcelona 1848-1920) cito textualment: “Sembla que es doctorà en ciències naturals el 1875, cosmopolita viatger, es passejà per tot Europa nombroses vegades, entre elles una el 1874 amb Apeles Mestres. Progressista i vinculat amb el republicanisme federal, participà al Primer Congrés Catalanista de Valentí Almirall el 1880. I residí a París llargues temporades on es posà en contacte amb els corrents ideològics moderns. Pompeu Gener feu nombroses publicacions bàsicament difonent una ideologia avui encasellada en un evolucionisme d’arrel positivista, radical i optimista, errors que pel que sembla avui dia encara no se l’hi ha perdonat. Publicà nombrosos escrits en revistes catalanes tant famoses com L’Avenç, Revista Contemporània, L’Esquella de la Torratxa i Joventut amés d’uns 35 volums de molt divers gènere i qualitat. Destaquem: “Herejías” (1887), “Literturas Malsanas” (1894), “Amigos y Maestros” (1898), “Inducciones” (1901), i “Cosas de España” (1903) com a assajos doctrinals i divulgació del pensament. Però també publicà obres burlesques com: “Los Cent Conseyls del Conseyl de Cent” (1891)”.

“Inducciones” (1901) de Pompeu Gener

Aquesta descoberta em feu replantejar qui era aquest autor, ja que és inconcebible que algú que tradueix Nietzsche per primera vegada a l’espanyol per dur les seves doctrines a la península Ibérica, que el retrata brillantment amb una sòlida crítica a la seva obra i esmenes més que fonamentades, sigui una espècie de sàtir literari.  Si fem cas de les seves pròpies paraules, afirmà haver conegut personalment i haver establert certa amistat amb l’eminent filòsof, ¡Fet gens irrellevant! La qüestió és que per algun motiu, Pompeu Gener en la segona meitat de la seva vida feu un tomb en la manera de pensar i possiblement les seves dots intel·lectuals es convertiren en satíriques i sarcàstiques, ja que no podia estar d’acord amb el que l’envoltava. Mostra d’això és que lluny d’intentar apropar els coneixements que s’estaven fermentant entre les elits europees del moment, tal com havia fet abans, es convertí en: “Una figura simpàtica i innòcua de la bohèmia Barcelonina que tothom reconegué amb l’hipocorístic de Peius” Tal com diu la nostra enciclopèdia. Una degeneració cultural que el reduí a poc més que un bufó de la burgesia. La mateixa font el descriu com a: “Hàbil periodista -amb més voluntat d’audiència que responsabilitat cultural-  els aspectes més controvertits de la seva ideologia i de la seva personalitat, que volgué ornar d’èxits i relacions culturals molt il·lustres, però sovint gratuïtes, l’hi feren perdre credibilitat, respectada inicialment pel seu caràcter renovador que l’hi havia proporcionat una gran popularitat que amb el temps s’anà reduint”  Paraules molt dures, no dignes en el meu entendre d’un volum enciclopèdic, on s’ha d’anomenar l’essencial i ometre la crítica.

Jo personalment puc parlar dels llibre que he llegit i surten representats en aquestes pàgines, i almenys el seu assaig, he de confessar que m’ha deixat molt bon gust de boca i el trobo de molta qualitat. A favor seu diré que just abans d’acabar de llegir “Inducciones” havia acabat un dens i reconegut volum de filosofia alemanya del XIX i la veritat es que costava diferenciar-los, fins a aquest punt va arribar un “catalanet”. Però se’n va cansar aviat i acabà escrivint els “Cent Conceyls” i altres coses per l’estil. Aquesta dualitat en les dues grans etapes de la seva vida, encara el converteixen en un artista més genial. Veig totalment desmesurades les crítiques a la seva obra, ja que tots són llibres fantàstics dels quals no hi ha reedicions. Possiblement sigui degut a que la major part de la seva obra d’assaig sigui en espanyol i no en català. Fet contradictori amb les seves creences, però suposo que volia arribar a un públic més nombrós, en canvi les obres satíriques son amb la nostra llengua. Ser un catalanista que vol vendre a les Espanyes te el seus perills!. El misteri que possiblement mai esbrinarem sobra la vida de Pompeu Gener, és perquè va abandonar la vida plena d’intel·lectual per la de bohemi a Barcelona. Darrera de cada persona sempre hi ha un daltabaix, el seu ens priva a nosaltres de bones estones gaudint i aprenent amb la seva obra. A ell l’hi donà una vida plena amb popularitat de lo més vulgar.  

Tres obres, una de novel·la i dues d’assaig: “Leyendas de Amor” (1902), “Servet” (1911) i “El intelecto Helénico”  

Famós retrat de Pompeu Gener realitzat per Cases.
 

“L’Esforçat Cavaller Partinobles” Un “Best Seller” oblidat

El Llibre que presentem avui, amb un títol tan llarg com: “Assi comença la general historia del esforçat cavaller partinobles, compte de Bles y apres fonch emperador de Constantinobla”, fou el que actualment anomenem un “Best Seller” històric que gaudí de gran fama i popularitat. Comparativament molt més famós que els d’avui en dia, ja que en aquell moment els llibres no eren un bé de consum sinó un luxe d’unes minories degut al seu alabat preu. Dons bé: d’aquesta obra a casa nostra se’n coneixen 22 edicions des de la primera catalana impresa a Tarragona el 1588 fins a la de 1866. Aquest llibre anònim d’origen francès, “Partinopeus de Blois”  original del S. XII es pot considerar com una espècie de pervivència de la novel·la cavalleresca, de fet ho és totalment pel que fa al seu contingut, però amb tocs de picaresca. Hem de tenir en compte que en algun moment de la història rivalitzà en ventes amb el Quixot, pel que estem davant d’una obra notable a qui la crítica i els anys no han fet justícia. Per exemple en l’Enciclopèdia Catalana diu d’aquest relat: “Malgrat el seu escàs mèrit literari, fou molt editada i coneguda”  del que en podem afirmar que qui no l’hi veu el mèrit deu ser perquè no l’ha llegida, jo he de dir que conté passatges molt interessants i sobretot divertits.



Portada de "L'Esforçat Cavaller Partinobles" Girona per Josep Bro (1750-1795) impremta 

Evidentment és una novel·la que pretén ser històrica i és totalment fictícia, però alimentà l’ideal que es tenia de l’època medieval durant varies generacions, i a sobre propugna un relleu generacional de classes socials, ja que explica com un simple cavaller arriba a casar-se amb la filla de l’emperador de Constantinobla, i així esdevé emperador després de tota una sèrie d’aventures i contratemps. En el fons una novel·la amorosa però per les dates en que fou escrita, és relativament moderna, crec que la posició actual que te dins la història de la literatura no és la que mereix.

Fixem-nos per exemple: Una ciutat petita com Girona, en el S. XVIII d’aquesta obra que presentem impresa per Josep Bro (1750-1794) se’n coneixen una altre edició del mateix impressor, dues realitzades per Jaume Bro i dues més del impressor Antoni Oliva.  Curiosament totes sense data al peu d’impremta però totes del S. XVIII, cosa que fa mal pensar. Però demostra la seva popularitat, cosa estranya tenint en compte que és una novel·la ambientada en l’època medieval amb tornejos, viatges a terres exòtiques i detallades escenes d’alcova. ¡Direm que guanyar un imperi al llit pot ser una gran aventura!. Crec quels motius pels quals en el dia d’avui no rep el seu reconeixement merescut són la seva ingenuïtat històrica i a la vegada perversitat. Tinc constància que se’n ha fet una reedició moderna que m’agradaria poder llegir per veure com és descrita i definida la novel·la en el pròleg.

Però tot i això l’obra ha perviscut gràcies a les successives edicions d’un moment històric al llarg dels segles on sembla que agradà. Cal esmentar el català amb que està escrita o traduïda, de fet ja és un català arcaic pel S. XVIII del qual es dedueix que la present impressió utilitzava una traducció antiga, possiblement la original catalana de 1588. Jo no tinc constància de cap manuscrit en català de l’obra. És un llibre amb moltes incògnites el qual cap estudiós ha dedicat la merescuda atenció.

Un volum com aquest marca la línea entre una obra que ha passat i sobreviscut els segles sense pena ni glòria i una obra mestra de la literatura, però: ¿Com podríem valorar aquestes últimes si no podéssim comparar-les amb les seves contemporànies? Més interessant encara és poder fer el paral·lel al nostre temps i afirmar amb la certesa testimoniada per la història que obres realitzades en el dia d’avui que creiem que perduraran per sempre, amb un parell de segles quedaran totalment oblidades, i estaran només a l’abast de rates de biblioteca que de tant en tant en faran una lectura per decidir si mereixen el lloc que ocupen a la prestatgeria o poden servir per pasta de paper.