Abans d’entrar en matèria vull deixar
clar que no em penso formar cap mena d’opinió sobra l’obra de Pompeu Gener, ni
del seu pensament, fins que com a mínim hagi pogut llegir totes les obres aquí
esmentades. Però amb el que he vist fins avui, les que hi ha en les
fotografies, crec que és una personalitat prou controvertida i prou poc
coneguda com per dedicar-l’hi aquestes línees.
En aquest món tot comença igual, un
dia va caure a les meves mans un llibret molt simpàtic titulat: “Los Cent Conçeyls del Conçeyl de Cent”
amb una cloenda datada de 1281, amb aspecte de facsímil en paper de fil amb
caràcters i xilografies d’un incunable, publicat a cavall entre finals del S.
XIX i principis del XX. Tot plegat una broma editorial amb cert humor catalanista
fent referència al Consell de Cent de la ciutat de Barcelona. Però en realitat
ben poc te de seriós!, un de seguida s’adona que és una farsa històrica feta
amb força cura i bones intencions per divertir la burgesia barcelonina
d’aquella època, i a la vegada entre els aforismes que conté exalçar la cultura
Catalana d’una imaginaria medievalitat redescoberta. Qui era l’autor d’aquest
llibret?, ¿Quin nom hi ha darrera d’un pseudònim tan rocambolesc com. Fra.
Feliu Piu de Sant Gviu ?. - Vaig tardar a descobrir-ho...
Los Cent Conçeyls del Conçeyl de Cent (1891) Pompeu Gener, i exemple de l'interior. |
Un parell d’anys després vaig llegir
un altre llibre que em cridà l’atenció, imprès a Barcelona el 1901, titulat: “Inducciones, Ensayos de Filosofia y crítica,
con fragmentos de: El Evangelio de la Vida por Pompeyo Gener”. Coneixia més
aquest autor pel retrat que l’hi feu Ramón Casas àmpliament divulgat que no pas
per les seves obres. Però vaig trobar-me atrapat per aquest llibre, cada pàgina
que llegia m’atreia més i he de confessar ( Potser per debilitat ) que el
capítol més extens, el dedicat a la vida, l’obra i la psicologia de Nietzsche
el vaig degustar fins al punt de poder afirmar que és una síntesi més que
completa sobre l’eminent filòsof que molts estudis moderns. Aquesta lectura em
picà la curiositat malsana de buscar més informació sobre aquest Català prodigiós,
el qual no podia entendre com havia passat a formar part de l’historia sense
pena ni glòria en el més absolut anonimat.
Buscant en les fonts virtuals més recurrents,
vaig quedar molt decebut, i en l’enciclopèdia de paper molt sorprès. Pompeu
Gener (Barcelona 1848-1920) cito textualment: “Sembla que es doctorà en ciències naturals el 1875, cosmopolita
viatger, es passejà per tot Europa nombroses vegades, entre elles una el 1874
amb Apeles Mestres. Progressista i vinculat amb el republicanisme federal,
participà al Primer Congrés Catalanista de Valentí Almirall el 1880. I residí a
París llargues temporades on es posà en contacte amb els corrents ideològics
moderns. Pompeu Gener feu nombroses publicacions bàsicament difonent una
ideologia avui encasellada en un evolucionisme d’arrel positivista, radical i
optimista, errors que pel que sembla avui dia encara no se l’hi ha perdonat. Publicà
nombrosos escrits en revistes catalanes tant famoses com L’Avenç, Revista Contemporània,
L’Esquella de la Torratxa i Joventut amés d’uns 35 volums de molt divers gènere
i qualitat. Destaquem: “Herejías” (1887), “Literturas Malsanas” (1894), “Amigos
y Maestros” (1898), “Inducciones” (1901), i “Cosas de España” (1903) com a
assajos doctrinals i divulgació del pensament. Però també publicà obres
burlesques com: “Los Cent Conseyls del Conseyl de Cent” (1891)”.
“Inducciones” (1901) de Pompeu Gener
|
Aquesta descoberta em feu replantejar
qui era aquest autor, ja que és inconcebible que algú que tradueix Nietzsche per
primera vegada a l’espanyol per dur les seves doctrines a la península Ibérica,
que el retrata brillantment amb una sòlida crítica a la seva obra i esmenes més
que fonamentades, sigui una espècie de sàtir literari. Si fem cas de les seves pròpies paraules,
afirmà haver conegut personalment i haver establert certa amistat amb l’eminent
filòsof, ¡Fet gens irrellevant! La qüestió és que per algun motiu, Pompeu Gener
en la segona meitat de la seva vida feu un tomb en la manera de pensar i
possiblement les seves dots intel·lectuals es convertiren en satíriques i sarcàstiques,
ja que no podia estar d’acord amb el que l’envoltava. Mostra d’això és que
lluny d’intentar apropar els coneixements que s’estaven fermentant entre les elits
europees del moment, tal com havia fet abans, es convertí en: “Una figura simpàtica i innòcua de la bohèmia
Barcelonina que tothom reconegué amb l’hipocorístic de Peius” Tal com diu
la nostra enciclopèdia. Una degeneració cultural que el reduí a poc més que un
bufó de la burgesia. La mateixa font el descriu com a: “Hàbil periodista -amb més voluntat d’audiència que responsabilitat
cultural- els aspectes més controvertits
de la seva ideologia i de la seva personalitat, que volgué ornar d’èxits i
relacions culturals molt il·lustres, però sovint gratuïtes, l’hi feren perdre credibilitat,
respectada inicialment pel seu caràcter renovador que l’hi havia proporcionat
una gran popularitat que amb el temps s’anà reduint” Paraules molt dures, no dignes en el meu
entendre d’un volum enciclopèdic, on s’ha d’anomenar l’essencial i ometre la crítica.
Jo personalment puc parlar dels
llibre que he llegit i surten representats en aquestes pàgines, i almenys el
seu assaig, he de confessar que m’ha deixat molt bon gust de boca i el trobo de
molta qualitat. A favor seu diré que just abans d’acabar de llegir “Inducciones”
havia acabat un dens i reconegut volum de filosofia alemanya del XIX i la
veritat es que costava diferenciar-los, fins a aquest punt va arribar un “catalanet”.
Però se’n va cansar aviat i acabà escrivint els “Cent Conceyls” i altres coses
per l’estil. Aquesta dualitat en les dues grans etapes de la seva vida, encara
el converteixen en un artista més genial. Veig totalment desmesurades les crítiques
a la seva obra, ja que tots són llibres fantàstics dels quals no hi ha
reedicions. Possiblement sigui degut a que la major part de la seva obra d’assaig
sigui en espanyol i no en català. Fet contradictori amb les seves creences, però
suposo que volia arribar a un públic més nombrós, en canvi les obres satíriques
son amb la nostra llengua. Ser un catalanista que vol vendre a les Espanyes te
el seus perills!. El misteri que possiblement mai esbrinarem sobra la vida de
Pompeu Gener, és perquè va abandonar la vida plena d’intel·lectual per la de bohemi
a Barcelona. Darrera de cada persona sempre hi ha un daltabaix, el seu ens priva
a nosaltres de bones estones gaudint i aprenent amb la seva obra. A ell l’hi
donà una vida plena amb popularitat de lo més vulgar.
Tres obres, una de novel·la i dues d’assaig:
“Leyendas de Amor” (1902), “Servet” (1911) i “El intelecto Helénico” Famós retrat de Pompeu Gener realitzat per Cases. |
En Peius preferí convertir-se en un bon vivant i ser el rei de les tertúlies a l'erudició que ningú valorava. Una tertúlia amb ell i la seva preparació intel·lectual havia de ser tot un plaer en aquella època. Malgrat això, i com dius, preferí el sarcasme i la ironia que el feren famós i conegut arreu de Catalunya. És un personatge que sempre surt quan hom llegeix coses de finals del s. XIX i principis del XX.
ResponderEliminar