Pompeu Gener i Babot ¿Controvertit farsant o erudit incomprès? :

Abans d’entrar en matèria vull deixar clar que no em penso formar cap mena d’opinió sobra l’obra de Pompeu Gener, ni del seu pensament, fins que com a mínim hagi pogut llegir totes les obres aquí esmentades. Però amb el que he vist fins avui, les que hi ha en les fotografies, crec que és una personalitat prou controvertida i prou poc coneguda com per dedicar-l’hi aquestes línees.

En aquest món tot comença igual, un dia va caure a les meves mans un llibret molt simpàtic titulat: “Los Cent Conçeyls del Conçeyl de Cent” amb una cloenda datada de 1281, amb aspecte de facsímil en paper de fil amb caràcters i xilografies d’un incunable, publicat a cavall entre finals del S. XIX i principis del XX. Tot plegat una broma editorial amb cert humor catalanista fent referència al Consell de Cent de la ciutat de Barcelona. Però en realitat ben poc te de seriós!, un de seguida s’adona que és una farsa històrica feta amb força cura i bones intencions per divertir la burgesia barcelonina d’aquella època, i a la vegada entre els aforismes que conté exalçar la cultura Catalana d’una imaginaria medievalitat redescoberta. Qui era l’autor d’aquest llibret?, ¿Quin nom hi ha darrera d’un pseudònim tan rocambolesc com. Fra. Feliu Piu de Sant Gviu ?. - Vaig tardar a descobrir-ho...

Los Cent Conçeyls del Conçeyl de Cent (1891) Pompeu Gener, i exemple de l'interior.

 

Un parell d’anys després vaig llegir un altre llibre que em cridà l’atenció, imprès a Barcelona el 1901, titulat: “Inducciones, Ensayos de Filosofia y crítica, con fragmentos de: El Evangelio de la Vida por Pompeyo Gener”. Coneixia més aquest autor pel retrat que l’hi feu Ramón Casas àmpliament divulgat que no pas per les seves obres. Però vaig trobar-me atrapat per aquest llibre, cada pàgina que llegia m’atreia més i he de confessar ( Potser per debilitat ) que el capítol més extens, el dedicat a la vida, l’obra i la psicologia de Nietzsche el vaig degustar fins al punt de poder afirmar que és una síntesi més que completa sobre l’eminent filòsof que molts estudis moderns. Aquesta lectura em picà la curiositat malsana de buscar més informació sobre aquest Català prodigiós, el qual no podia entendre com havia passat a formar part de l’historia sense pena ni glòria en el més absolut anonimat.

Buscant en les fonts virtuals més recurrents, vaig quedar molt decebut, i en l’enciclopèdia de paper molt sorprès. Pompeu Gener (Barcelona 1848-1920) cito textualment: “Sembla que es doctorà en ciències naturals el 1875, cosmopolita viatger, es passejà per tot Europa nombroses vegades, entre elles una el 1874 amb Apeles Mestres. Progressista i vinculat amb el republicanisme federal, participà al Primer Congrés Catalanista de Valentí Almirall el 1880. I residí a París llargues temporades on es posà en contacte amb els corrents ideològics moderns. Pompeu Gener feu nombroses publicacions bàsicament difonent una ideologia avui encasellada en un evolucionisme d’arrel positivista, radical i optimista, errors que pel que sembla avui dia encara no se l’hi ha perdonat. Publicà nombrosos escrits en revistes catalanes tant famoses com L’Avenç, Revista Contemporània, L’Esquella de la Torratxa i Joventut amés d’uns 35 volums de molt divers gènere i qualitat. Destaquem: “Herejías” (1887), “Literturas Malsanas” (1894), “Amigos y Maestros” (1898), “Inducciones” (1901), i “Cosas de España” (1903) com a assajos doctrinals i divulgació del pensament. Però també publicà obres burlesques com: “Los Cent Conseyls del Conseyl de Cent” (1891)”.

“Inducciones” (1901) de Pompeu Gener

Aquesta descoberta em feu replantejar qui era aquest autor, ja que és inconcebible que algú que tradueix Nietzsche per primera vegada a l’espanyol per dur les seves doctrines a la península Ibérica, que el retrata brillantment amb una sòlida crítica a la seva obra i esmenes més que fonamentades, sigui una espècie de sàtir literari.  Si fem cas de les seves pròpies paraules, afirmà haver conegut personalment i haver establert certa amistat amb l’eminent filòsof, ¡Fet gens irrellevant! La qüestió és que per algun motiu, Pompeu Gener en la segona meitat de la seva vida feu un tomb en la manera de pensar i possiblement les seves dots intel·lectuals es convertiren en satíriques i sarcàstiques, ja que no podia estar d’acord amb el que l’envoltava. Mostra d’això és que lluny d’intentar apropar els coneixements que s’estaven fermentant entre les elits europees del moment, tal com havia fet abans, es convertí en: “Una figura simpàtica i innòcua de la bohèmia Barcelonina que tothom reconegué amb l’hipocorístic de Peius” Tal com diu la nostra enciclopèdia. Una degeneració cultural que el reduí a poc més que un bufó de la burgesia. La mateixa font el descriu com a: “Hàbil periodista -amb més voluntat d’audiència que responsabilitat cultural-  els aspectes més controvertits de la seva ideologia i de la seva personalitat, que volgué ornar d’èxits i relacions culturals molt il·lustres, però sovint gratuïtes, l’hi feren perdre credibilitat, respectada inicialment pel seu caràcter renovador que l’hi havia proporcionat una gran popularitat que amb el temps s’anà reduint”  Paraules molt dures, no dignes en el meu entendre d’un volum enciclopèdic, on s’ha d’anomenar l’essencial i ometre la crítica.

Jo personalment puc parlar dels llibre que he llegit i surten representats en aquestes pàgines, i almenys el seu assaig, he de confessar que m’ha deixat molt bon gust de boca i el trobo de molta qualitat. A favor seu diré que just abans d’acabar de llegir “Inducciones” havia acabat un dens i reconegut volum de filosofia alemanya del XIX i la veritat es que costava diferenciar-los, fins a aquest punt va arribar un “catalanet”. Però se’n va cansar aviat i acabà escrivint els “Cent Conceyls” i altres coses per l’estil. Aquesta dualitat en les dues grans etapes de la seva vida, encara el converteixen en un artista més genial. Veig totalment desmesurades les crítiques a la seva obra, ja que tots són llibres fantàstics dels quals no hi ha reedicions. Possiblement sigui degut a que la major part de la seva obra d’assaig sigui en espanyol i no en català. Fet contradictori amb les seves creences, però suposo que volia arribar a un públic més nombrós, en canvi les obres satíriques son amb la nostra llengua. Ser un catalanista que vol vendre a les Espanyes te el seus perills!. El misteri que possiblement mai esbrinarem sobra la vida de Pompeu Gener, és perquè va abandonar la vida plena d’intel·lectual per la de bohemi a Barcelona. Darrera de cada persona sempre hi ha un daltabaix, el seu ens priva a nosaltres de bones estones gaudint i aprenent amb la seva obra. A ell l’hi donà una vida plena amb popularitat de lo més vulgar.  

Tres obres, una de novel·la i dues d’assaig: “Leyendas de Amor” (1902), “Servet” (1911) i “El intelecto Helénico”  

Famós retrat de Pompeu Gener realitzat per Cases.