Possiblement avui parlem de Gessner
per aquesta mancança que l’hi ha representat ser una virtut. Romàntic entre clàssics,
ingenu fins a la sacietat i nostàlgic d’un estat primigeni de la humanitat, de
totes les seves facetes, com a poeta, pintor, gravador, periodista i empresari,
sempre va procurar divulgar la cultura en majúscules, però en la que ell creia:
La Natural. Ordenada i pura, cruel
però justa, la que des dels inicis de la humanitat regia les societats
sostenibles que no sobre explotaven els medis que habitaven i no malmetien el
que els donava de menjar. Un ordre humà que molt aviat va desaparèixer. Però hauríem
de començar pel principi:
Salomón Gessner neix a Zurich l’1 d’abril
de 1730, fill de família benestant relacionada amb el món editorial. De jove es
traslladà a Berlín on va treballar com a dependent de llibreria, el 1750 als
vint anys tornà a Zurich amb la seva família on amb l’ajuda del seu pare va
obrir una casa editorial. En aquell moment ja era un verdader aficionat a les excursions
per la muntanya i feia pocs anys que havia començat a fer dibuixos, aquarel·les
i aiguaforts dels paisatges alpins que tant estimava. Simultaniejà aquesta
activitat amb la de periodista en diaris de la seva ciutat, en els quals escrigué
assíduament.
Salomón Gessner 1730-1788 en un gravat de l'època |
Al voltants de 1753 ja se’l coneixia
com a paisatgista i gravador gràcies a la publicació d’obres d’altres autors amb
il·lustracions seves. En aquesta data inicià la seva activitat com a poeta. Es d’admirar
la capacitat d’abraçar nous camps d’algunes persones, que a la vegada despunten
amb molt de mèrit en tot el que fan. Gessner en aquesta època va concebre
escriure una novel·la pastoril inspirada en el clàssic grec de Longo: “Dafnis i Cloe”. Obra que l’hi fou
publicada el 1754 i poc després una sèrie de poesies bucòliques i proses poètiques
que anaven acompanyades per paisatges reproduïts pel propi autor veieren la
llum el 1756 sota el títol de “Idyllen”
(Idil·lis) que aconseguiren gran fama a tot Europa. A aquestes obres en seguiren
d’altres amb la mateixa temàtica formant un corpus unitari que ja en aquella època
es veien descol·locats cronològicament, però que l’hi donaren gran fama i se’n
feren nombroses edicions a varies llengües europees. Gessner amb els seus
escrits re interpretats directament del poeta grec Teócrit, va seguir la
tradició Virgiliana reformant el gust Arcadi dominant. Tot i un xic enfalagós, per
la modernitat d’aquells dies, el fort sentimentalisme i el gust romàntic de les
seves obres, massa honestes i ingènues, trencà amb el gust del moment, i propicià
un pas cap al romanticisme en ple neoclassicisme.
Gravats de l'edició espanyola del Primer Navegant, madrid Sancha 1796 |
Aquest fet mereix una profunda
reflexió: A vegades per fer un pas endavant cal mirar enrere. Molts moments
històrics han avançat emmirallant-se en el passat, sobretot quan el que depara
el futur no és que sigui gaire prometedor. En el Cas de Gessner n’és un clar
exemple. Sinó ara no parlaríem de ell, ni mereixeria ser recordat. En canvi la
seva obra fou font d’inspiració i elogiada per autors com Lessing, Herder i
Goethe, formant part i sent motor dels canvis culturals que succeïren en la
seva època.
Gessner l’última part de la seva vida
va acaparar molts títols, reconeixements i mèrits; exercint com a poeta -
escriptor, com a artista i professor d’arts, amés de com a polític i empresari.
La seva biografia és prou divulgada en els mitjans com per no fer-ne més esment
aquí, en canvi, com varen arribar les seves obres a la Península Ibérica si que
m’interessa.
A Catalunya en aquella època d’absolutisme
borbònic les poesies i les obres de Gesner varen arribar com una corrent
historicista de recerca del propi passat. A Espanya propicià un moviment romàntic
en general seguint les corrents europees, però al llevant de la península es
buscaren les arrels gregues i mediterrànies com una cosa pròpia, no filtrada
per les cultures centreeuropees, fent-ne una lectura molt particular que
comportà anys després a qüestionar la unitat d’Espanya i a investigar la història
de Catalunya amb més rigor ja des de inicis del S. XIX. Per tant la recerca romàntica
d’un passat pot portar a una consciència material de futur.
A Espanya Gesner va tenir nombrosos
seguidors com els poetes María Rosa Gálvez de Cabrera i José Iglesias de la
Casa, i escriptors com Cándido María Trigueros, qui va fer un estudi crític de
l’obra que avui presentem. En el camp literari els seguidors esmentats no
obtingueren gran ressò, el més important es la llavor sembrada que va florir en
el camp polític i cultural.
La obra “El primer Navegante: Poema en dos cantos, de Gésner” publicada a la
impremta de Sancha a Madrid el 1796, juntament amb els “IDILIOS” en un mateix volum son un exemple de l’esmenta’t
anteriorment i mostren com a la península en aquell moment no era tant l’estancament
cultural, sinó que les mirades cap a Europa eren freqüents. De fet mai han
deixat d’estar-ho, la qüestió es quin us se les hi dona...
Portades del llibre, Obras de Gessner, Madrid, Sancha 1796 |
Gravat i dedicatòria del "IDILIOS" de Gessner 1796 |
No hay comentarios:
Publicar un comentario