Quan l’estat defensava als ciutadans. Tractats de fortificació de places

Prop d’unes eleccions municipals escric aquestes línies pensant en uns llibres que en el dia d’avui han esdevingut obsolets, difícils de catalogar, es troben entre l’arquitectura i l’enginyeria però en realitat històricament són molt més. Valorats per un públic molt reduït no sobresurten per les seves qualitats artístiques i menys encara literàries, però hi ha una vessant poc estudiada d’aquests tractats que m’interessa molt: vistos des de un punt de vista historico sociològic, els resultats d’aquests tractats són les muralles de les ciutats i les fortificacions. Totes dues però sobretot les primeres, foren uns elements que donaren una verdadera cohesió social. Encara no he vist cap estudi seriós, no urbanístic sinó sociològic, on es valori el paper que desenvoluparen les muralles des dels primers assentaments fins al S. XVIII, però sense cap mena de dubte tant al món romà com a època moderna passant per l’edat mitjana, tingueren funcions semblants però amb grans diferències de repercussió psicològica a les ments dels ciutadans, igual que les relacions que hi havia entre els habitants d’una ciutat, a cada època eren substancialment diferent, però en totes elles les fortificacions passives que protegien la població foren elements “del poble i per el poble” que aquest s’estimava i respectava. La sensació de sentir-se protegit i salvaguardat per un estat que aixecava murs i obria i tancava portes cada dia és del més reconfortant i tranquil·litzador en èpoques de gran inestabilitat.

Tractat de la defensa de Places, per Le Blond, de Joaquim Ibarra 1777

En l’actualitat des de que l’estat en lloc de protegir extorsiona als ciutadans, s’ha convertit en quelcom igual d’obsolet que l’aristocràcia, allunyat de la seva funció original paternal i protectora. Però no anem tan enrere; un exemple clau és l’àmbit d’habitabilitat d’un individu, posem per cas un habitatge, la llar d’una família, qui en posseeix la clau de la porta són els propis membres de la família i en tot cas amistats pròximes i persones de confiança, pel que hi ha una certa relació entre els que comparteixen i usen aquest espai, aquesta relació cohesiona els individus que en formen part i es senten membres d’un grup amb identitat pròpia. Quelcom semblant passava abans amb ciutats i viles. Quan la mobilitat i els canvis de residència no eren tant freqüents, els ciutadans que habitaven dins unes muralles compartien molt més que la ciutat en sí, davant d’un agressor extern, es comportaven com autèntics membres d’una sola família, la vida podia dependre de com actuava el veí. L’espai amb individus units dins la mateixa ciutat perdurava en el temps, ja que aquests dos paràmetres vivien el ritme d’aquella època.

Els canvis en l’art de la guerra, no l’expansió urbanística ni la demogràfica, feren que durant la segona meitat del segle XIX i primeres dècades del XX es demolissin la major part de muralles i fortificacions que posseïen les ciutats de casa nostra. Aquest canvi venia amb retard, ja que des de la Revolució Francesa l’art de la guerra havia canviat d’estratègia, no avançant per conquesta de places, per tant els fronts es convertiren en mòbils i els setges de les ciutats ja no tenien el pes que havien tingut en segles anteriors. De fet, setges com els de Girona durant la Guerra de la Independència, ja no són setges d’avançada sinó que les tropes invasores campen per tot el territori posant setge a les ciutats que es resisteixen, però el gros de l’exèrcit segueix endavant, fet inconcebible un segle abans. Doncs be: quan la guerra es regia per l’honor, la fortificació tenia un motiu, salvar la plaça i els seus habitants, des de finals del segle XVIII fins a finals del XIX ja no tenien cap sentit i feu falta un segle perquè els militars deixessin demolir les muralles als polítics en senyal de modernitat. Tan de bo haguessin esperat un segle més! Així ara estaríem orgullosos d’haver conservat aquests tresors arquitectònics que protegiren els nostres avantpassats, però ja se sap: si una cosa pot fer-se malament, al nostre país es fa pitjor !!!.

Làmines del tractat anterior, la geometria impera en tots els camps!

Ara bé, com que tot va tard a casa nostra, els tractats: Llibres que recopilen tot el saber sobre la matèria que tracten, també arribaren amb retard. A Catalunya trobem fortificacions pensades per poder fer front a l’artilleria des de temps molt reculats, en canvi pràcticament no hi ha llibres sobre la matèria fets a casa nostra. Els que trobem publicats en espanyol són majoritàriament del segle XVIII i per norma general traduccions d’obres franceses. Els il·lustrats de l’època prou recolliren en taules i plànols com havien de ser les fortificacions, però quan els llibres sortiren de la impremta la guerra ja havia canviat d’estratègia.

“Compendio matemático” de l’il·lustrat valencià Thomas Vincente Tosca, tractat d’arquitectura militar 1757

Les fortaleses i muralles abaluartades de les ciutats catalanes, rarament són de manual, sempre hi ha una topografia accidentada que trenca les belles formes geomètriques que en planta haurien de presentar aquestes edificacions. Possiblement la mes bella en el meu entendre sigui Sant Ferran de Figueres, la plaça forta abaluartada més gran d’Europa, que com no: ¡Roman inacabada! I pràcticament mai entrà en combat (les vegades que ho ha fet fou rendida a traïció!). A pesar de la seva desgraciada història tinc una gran estima a aquesta fortalesa, el meu projecte de final de carrera estava situat al cavaller de la ciutadella. St. Ferran a pesar de les voladures de la última guerra civil que l’hi mutilaren elements tant importants com la porta monumental, continua sent un lloc poc visitat on crec que tot amant de l’arquitectura de la il·lustració hauria de visitar com a mínim un cop a la vida.

Gravat romàntic de la fortalesa de Sant Ferran de Figueres a mitjans S. XIX amb la porta monumental encara d’en peus.

Pels amants dels llibres aquests tractats de fortificació són el nexe d’unió entre la realitat construïda en una altre època i la idea immaterialitzable que les va concebre, una idea bella i utòpica com totes les bones però que la realitat humana ha estroncat tant des del punt de vista històric com social. Qui en el moment present vulgui veure en una muralla o en qualsevol fortificació del passat un signe de barbàrie, no fa més que divulgar la seva ignorància. La vida és mes cruel ara que aleshores, el propi camí de la humanitat al llarg dels segles creix en crueltat a pesar de que el món anomenat “civilitzat” essent l’instigador l’allunya de les seves fronteres cada cop més difuses. En les èpoques passades sabies en tot moment qui era l’enemic, a pesar de convertir-se en aliat i al cap de dos dies tornar-se a enfrontar al camp de batalla. En l’actualitat no hi ha adversaris oberts, no hi ha els de dins i els de fora!. Tornant al símil de la llar, tots trobem totalment normal poder passar la clau al pany i que la intimitat del nostre habitatge quedi preservada, en canvi en el lloc més íntim hi tenim l’ordenador amb una càmera que obre a tot el món l’espai més particular. Dubtar del bon o mal ús que es fa d’aquestes tecnologies és igual que criticar el mal ús que es pot fer d’una paret que circumda un lloc protegint-lo i relacionant els que hi viuen. Desgraciadament encara hi ha exemples contemporanis de models de mur medievals que existeixen avui dia, un en podrien ser els “Condominios” centreamericans. En l’actualitat les comunicacions i relacions virtuals segur que no són tant estretes i reals com les que es generen vivint i convivint.  Però sense cap mena de dubte els models que perviuen avui dia són molt negatius. En tot cas no podem jutjar el moment present perquè ens falta distància històrica, el que si afirmo de manera fonamentada, és la defensa patrimonial que mereixen les restes de fortificacions i muralles que en el moment present la ignorància  les fa veure com una resta de barbàrie. No són les despulles de gestes vèliques, són monuments a la societat d’una altre època que per viure les necessitaven, i gracies a tots ells som aquí. Un poble posa les pedres i aquestes no només l’identifiquen, sinó que al llarg dels segles el fan com és.

Exemples de làmines del anterior tractat de Tosca 1757