Tothom te qui l’inicia en el món dels llibres, els pares bibliòfils o bibliòmans: el Princep Paul Mourousy

Creiem que l’estat natural de les coses es tendir a la diversitat i a la perfecció, en aquest principi rau la riquesa de l’univers; tot i que actualment podríem creure que el procés de globalització va a l’inversa: cap a l’estandardització i la uniformitat mestissa. En el camp dels col·leccionistes, i sobretot els col·leccionistes de llibres, volent ascendir en la escala, els anomenats bibliòfils o bibliòmans segons les intencions, no en són cap excepció. Tots aquests col·lectius tendeixen a buscar la peça rara, la diferent, la exclusiva per poder estar per damunt del company, per tenir la sèrie més completa, el conjunt més nombrós o peces més preuades. El bibliòfil o bibliòman, a més d'atresorar llibres pretén aplegar el coneixement que contenen. És un altre mètode de col·leccionisme, qui acumula experiències vitals se’l anomena vividor! I qui sent amor per la cultura en general i en particular pels llibres que l’hi obren portes directament venint del passat, viu la realitat del present d’una altra manera. La importància d’aquest objectes que aplega per ell és infinita, el contingut obre nous móns, però tampoc cal oblidar la categoria i l’estat del continent. La bibliofília com a ciència existeix, però per qui la sent és com una religió, i els llibres: són bocinets de la ment degudament ordenats en la prestatgeria esperant ser necessitats.

Portades de algunes de les obres de Paul Mourousy més importants, en francès i traduccions espanyoles.

Tothom aprèn dels altres, i crec que s’ha de ser més bon alumne que professor per tenir alguna cosa a dir. Avui en el dia del meu aniversari pretenc retre un petit homenatge a qui fou un dels meus pares i iniciadors en l’apassionant mont del Llibre. La vida ens obre portes i ens posa persones al camí que sense saber com, ens deixen una profunda empremta; grans records i experiències inoblidables, però que com tot lo bo duren massa poc. En el cas que exposo avui, hi havia una diferència d’edat de dues generacions, podia haver estat el meu avi, i de fet, fou com un verdader avi per mi, però l’edat no perdona i un bon dia se’n va anar per no tornar. Fou un mestre per mi, després d’inoblidables vetllades, la frase que més vegades l’hi vaig sentir pronunciar deia: “hay que amar mucho a los libros, son los mejores amigos que se pueden tener, ellos nunca traicionan y no comen!!!”. Una frase molt reveladora, en un espanyol afrancesat amb bastant mala pronunciació que indirectament deixava veure el patiment, sobretot econòmic, que havia viscut; i un reguitzell de decepcions per part de les persones.

Estic parlant del príncep i escriptor: Paul Mourousy. La amistat que tenia aquest personatge amb la meva família venia de molt lluny, un matí de juny calorós a principis de la dècada dels cinquanta, el meu pare, sol, havia anat a refrescar-se a una cala de la Costa Brava que aleshores s’anomenava Cala Cristos, al sortir de l’aigua es va sentir observat per un estranger que escrivia molt ben vestit assegut a la sorra. Entaularen conversa i així sorgí una amistat que perdurà fins a la mort. Seguiren compres d’obres d’art i antiguitats, mig per plaer mig per negoci, viatges i fins i tot el meu pare l’hi acabà construint una casa al Comptat Sant Jordi, ja que era contractista. Aquesta amistat aportà al meu pare moltes noves coneixences i nous contactes entre els turistes europeus que freqüentaven la costa gironina en l’època anomenada del “desarrollisme”. Tot tenia un preu: el meu pobre pare hagué d’aguantar vetllades inacabables amb marqueses tant arruïnades com obeses, amb banquers sense escrúpols que veien la Costa Brava com un nou paradís d’inversió, actrius americanes passades de moda i coronels tsaristes exiliats quasi embalsamats. Tot voltat d’una bohemia mes o menys sana en que al final s’hi trobà a gust.

Biografia de l’autor a la contraportada i dedicatòria d’en Paul Mourousy

Ara curiosament s’escriuen llibres sobre el castell Cap Roig i el Coronel Voevodsky, l’actriu del Treumal, la Madeleine Carroll i de tants altres personatges per l’estil entre ells un dels pocs de la terra: en Josep Pla. En mig de tot allò, en Paul Mourousy era un pelacanyes, però aristòcrata!!! i començava a ser conegut com a escriptor de novel·la històrica a França i ja se’l començà a traduir.  Per sobre de tot era el que anomenem un vividor, però molt culte i es guanyà a pols la seva posició entre aquest aglomerat de personatges que poblaren la nostre costa en un moment determinat.

En Paul era un autèntic aristòcrata rus, exiliada la seva família a París per la revolució russa de 1917, segons ell deia sortiren amb allò que duien posat i una bossa de joies, no gran cosa, però amb això es compraren un Hotel a París i un palauet a la Rochelle, vivint desfogadament i adquirint cert prestigi a la capital. Però quan jo el vaig conèixer, convivia miserablement amb un còmic jubilat que l’hi feia la feina, voltat de molts llibres en un pis decadent i decrèpit; Vivien del passat amb series dificultats per arribar a finals de més. Però les excursions, viatges i estades que feren a casa meva ens plaïen molt a tots. Fins i tot en un moment de manca d’idees en que no podia acabar un llibre, la meva mare el deixà instal·lar alguns mesos a la Molina on trobà la inspiració que l’hi mancava, finalment va acabar el llibre i ens el dedicà amb lletres de motlle, !però la temàtica era preocupant per dos nens adolescents!

Ell fou qui em feu començar a valorar els llibres antics, en una estada que féu a casa meva l’hi vaig ensenyar uns volums empolsats de cobertes de pergamí ratades que jo havia trobat a la barraca de l’hort, un dels llocs on de petit feia notables i fructíferes exploracions!. Ell valorà molt aquells volums, de fet eren en francès i jo no entenia ni un borrall, però aquell “Le Espectacle de la Nature” amb fins gravats del segle XVIII fou el primer llibre que vaig encerar, vaig pujar a casa i posar en un prestatge digne. Ara sé verdaderament quin valor té i no les ponderacions que en el seu dia el Paul em feu, però a vegades cal que algú de fora aprecií les coses per fer-nos obrir els ulls. En Paul era positiu per naturalesa, fantasiós i gran conversador, tot i que distingir entre realitat i ficció l’hi costava. Suposo que és un requisit bàsic de tot novel·lista, però per ell vaig saber moltes coses del meu pare. També fou el meu primer mecenes ja que em feu el primer encàrrec com escultor, el seu bust fou el primer retrat que vaig fer, ¡pobre de mi! Quina vergonya que em fa ara, però en aquell moment fou tota una efemèride, -quant que ha plogut!-.

Jo de jove ja veia que els seus relats no corresponien a la realitat que vivia, però era un home del seu temps, amb un romanticisme descol·locat. Fages de Climent en el seu llibre “Climent” diu: “L’home de la seva època no és pas, precisament, com podria interpretar-se, l’home que viu d’acord amb les idees de la seva època, perquè cada època viu de les idees d’una altra d’anterior, afaiçonada per uns pocs. L’home de la seva època és el que viu en desacord palès amb la seva època, perquè es nodreix d’idees pròpies, compartides per alguns i combatudes pels més.” Malgrat les redundàncies, crec que hi estic del tot d’acord, que en Paul s’identificaria i jo també, tots tenim: sigui de manera innata o adoptiva aquest toc d’empordanès. Però les èpoques passen i quan som joves no ho veiem! Ara en Paul reposa en un nínxol entrant a la dreta al cementiri de Castell – Platja d’Aro, la seva última localitat adoptiva i on passà els seus últims anys.

Obres publicades de Paul Mourousy els anys 1950-60 amb dibuixos de Jean Cocteau, dedicades als meus pares el 1955 i 1971

Primer bust de fang en fase de modelatge que vaig realitzar per en Paul Mourousy fa una colla d’anys.

Segon retrat en fase de modelat amb en Paul Mourousy, el seu company Juan Esparrach i jo.

En Poul Mourousy també cultivà la poesia però en cercles més reduïts.