Els lladres idealitzats pel romanticisme: El cas Serrallonga:

¡Quant de mal ha causat aquesta tendència estètica al llarg dels segles! El romanticisme, l’entenem com un moviment sociocultural de mitjans del S. XIX, però en totes les èpoques hi ha hagut actituds i conceptes romàntics. Experiències i maneres de fer que s’identifiquen plenament amb aquesta irracionalitat dels sentiments que per norma general duen al desastre i al desenllaç fatal. Però una gran part de la població encara entén per romàntic, l’ idil·li amorós materialitzat amb final feliç. Sigui quina sigui la versió que se’n tingui, el romanticisme històricament sempre s’ha vist com un moviment decadent, en un punt d’inflexió de la civilització occidental, que per norma general eleva el que en altres circumstàncies hauria de ser penat; Genera mites de conductes miserables i troba sublim morir per la causa més injustificada.

En essència el romanticisme reviu de les cendres del passat, reedificant-se en mentides boniques de molt bon creure. No entraré en un terreny incandescent en els nostres dies, però vull deixar constància que en essència els nacionalismes en general neixen d’aquest sentiment romàntic fruit d’una visió idealitzada del passat. Visió que ben analitzada: científica i objectivament, és història; però que agafada per sobre des del costat que sigui, no és rés mes que demagògia i mentida, que és amb el que es sol quedar la majoria de gent...

Portada de “Don Juan de Serrallonga” per Victor Balaguer, Barcelona 1877

Avui m’agradaria parlar d’un cas concret, d’un home el qual el romanticisme l’ha ascendit a un mite, a llegenda nacional i a defensor d’una causa social, quan en el fons només era un lladre. Suposo que si en els pròxims cent anys reneix un esperit romàntic, és composaran cantars de gesta sobre les apassionants vides de polítics corruptes i banquers sense escrúpols que han robat fins a la sacietat i han marcat la història dels darrers anys del nostre país. Amés suposo que es convertiran en llegendes defensores d’alguna causa, encara que només sigui el diner...

Bromes a part, crec que és molt complex entendre i tenir les premisses per destriar que hi ha de verdader i que hi ha de falç en les històries que la literatura ha fet arribar als nostres dies, però crec que la clau també es troba en aquest esperit romàntic. Ningú vol sentir contes de vides anònimes i vulgars, en canvi les aventures, els triomfs socials, econòmics i amorosos sempre agraden a la plebs, encara que sigui per oblidar la quotidianitat de cada dia. La majoria de gent prefereix la novel·la en front de l’assaig, s’han de posar flors de colors en una vida gris com la del moment actual, encara que siguin de plàstic. En canvi sempre hi ha qui en l’escala de grisos sap gaudir del clar obscur, apreciant la realitat, però per norma general la mentida és de color i més bella.

Gravat de la decapitació de Serrallonga

El llibre presentat avui és un exemple d’aquestes mentides, una gran farsa que ara forma part de l’imaginari col·lectiu. S’hi descriu la vida novel·lada del famós bandoler Joan Sala, alies Serrallonga. Figura la qual aprecio a pesar de la duresa d’aquestes paraules. Soc fill de les Guillaries i com a tal estimo i conec bé aquest territori, però el muntatge que hi ha agut al voltant d’aquest personatge no em fa fred ni calor. El llibre: “Don Juan de Serrallonga” de Victor Balaguer, publicat a Barcelona en dos grossos volums el 1858, i seguit encara d’una segona part després de la mort del famós bandoler per dos volums més, Titulats: “La Bandera de la Muerte” 1859 fou un gran Best seller de l’època amb nombroses edicions. Aquest sense cap mena de dubte fou el forjador de la llegenda. Una obra de caràcter reivindicatiu de Victor Balaguer (Barcelona 1824 – Madrid 1901). Com a escriptor fou molt prolífic, però molt més com a assagista i historiador que no pas com a literat de novel·la, sense cap mena de dubte aquesta fou la que l’hi reportà més popularitat. Però considero mes apreciades les seves obres d’investigació sobre el passat de Catalunya i els seus textos autobiogràfics, que impulsaren la renaixença, que no pas aquest exercici de fantasia patriòtica. Com a home de talent polític i intel·lectual que era feu molt i molt de bé per Catalunya, fins i tot llegà la seva col·lecció i el seu patrimoni a Vilanova i la Geltrú. El que jo no sabia d’ell és que fou l’artífex qui posà els noms dels carrers a l’eixample de Barcelona, amb aquesta coherència del territori de la corona d’Aragó. Balaguer fou un personatge de la seva època importantissim que actualment tenim força oblidat, i feu molt per Catalunya.

La seva obra: Història de Catalunya l’hi haurem de dedicar un altre capítol a part, és de gran rigor científic tenint en compte l’època i les inclinacions romàntiques del seu autor. Per això sobta que aquesta mateixa personalitat sigui l’autor d’aquesta biografia novel·lada, ja que equí aquest rigor hi és del tot inexistent. En canvi el fervor patriòtic i l’exalçament de la justícia per part de qui està fora de la llei, per més paradoxal que sembli, és un dels fonaments del romanticisme. Aquesta obra actualment de gust dubtós, fou molt popular i pilar de la Renaixença, ja que s’hi reivindiquen drets i llibertats que efectivament el poble català havia tingut i actualment tornem a tenir, però el discurs general de la novel·la és increïble i inacabable tot i que idealitzà el famós bandoler popularitzant-lo pins el punt que el poble el va fer seu com a heroi lliure defensor d’una causa justa al marge de la llei.

Gravats que il·lustren el text totalment idealitzats amb criteris romàntics

Ens hauríem de preguntar si tal vegada, en moments crítics, no sigui veritat que per administrar justícia s’hauria de saltar la llei. En tot cas, però, segur que no s’ha de ser lladre!, i en el moment actual on es pot pensar que la majoria de representants del poble tenen més de lladres que d’homes d’estat, cal estar alerta i analitzar si intentar canviar les coses s’ha de fer des de baix o primer caldria canviar els de dalt. Serrallonga segons el mite era de baix i lluitava pels menuts, i la mateixa història el feu acabar esquarterat. Si hagués finit vivint còmodament seria un personatge històric i sortiria als llibres avorrits d’història, però no seria un personatge de novel·la.

En el pla polític actual, es percep que tots volen fer història i passar als llibres avorrits, vivint còmodament acumulant fortuna i fama, però cap vol passar a la història com un mite entregant la vida per una causa. Es parla de manca de lideratge, jo crec que hi és, però podrit de soca arrel !!!. Històricament les revolucions poden començar en un pla polític i en unes urnes electorals, però si es diuen revolucions és perquè mai han acabat així. La humanitat encara no ha evolucionat prou com per materialitzar civilitzadament el que es proposa, sempre els interessos d’uns pocs poderosos poden més que un sentiment de la població. (Si és verdader i no generat per altres poderosos!)

Puc semblar catastrofista, en el fons senzillament soc un apassionat de la història, i miro enrere per no repetir errors que ja s’han comes en el passat, i per desgràcia nostre, estem ensopegant amb la mateixa pedra!!!. Aquesta visió també és essencialment romàntica, només que s’hi ha de profunditzar per no semblar derrotista o fins i tot catastrofista. Però no oblidem que el verdader romàntic acaba malament, o senzillament acaba, s’extingeix, desapareix...  Les cultures, les llengües i els pobles tenen un profund esperit romàntic...  Això es la vida, i pot ser una gran mentida!!!

Portada i gravat de la “Bandera de la Muerte”