Quan l’estat defensava als ciutadans. Tractats de fortificació de places

Prop d’unes eleccions municipals escric aquestes línies pensant en uns llibres que en el dia d’avui han esdevingut obsolets, difícils de catalogar, es troben entre l’arquitectura i l’enginyeria però en realitat històricament són molt més. Valorats per un públic molt reduït no sobresurten per les seves qualitats artístiques i menys encara literàries, però hi ha una vessant poc estudiada d’aquests tractats que m’interessa molt: vistos des de un punt de vista historico sociològic, els resultats d’aquests tractats són les muralles de les ciutats i les fortificacions. Totes dues però sobretot les primeres, foren uns elements que donaren una verdadera cohesió social. Encara no he vist cap estudi seriós, no urbanístic sinó sociològic, on es valori el paper que desenvoluparen les muralles des dels primers assentaments fins al S. XVIII, però sense cap mena de dubte tant al món romà com a època moderna passant per l’edat mitjana, tingueren funcions semblants però amb grans diferències de repercussió psicològica a les ments dels ciutadans, igual que les relacions que hi havia entre els habitants d’una ciutat, a cada època eren substancialment diferent, però en totes elles les fortificacions passives que protegien la població foren elements “del poble i per el poble” que aquest s’estimava i respectava. La sensació de sentir-se protegit i salvaguardat per un estat que aixecava murs i obria i tancava portes cada dia és del més reconfortant i tranquil·litzador en èpoques de gran inestabilitat.

Tractat de la defensa de Places, per Le Blond, de Joaquim Ibarra 1777

En l’actualitat des de que l’estat en lloc de protegir extorsiona als ciutadans, s’ha convertit en quelcom igual d’obsolet que l’aristocràcia, allunyat de la seva funció original paternal i protectora. Però no anem tan enrere; un exemple clau és l’àmbit d’habitabilitat d’un individu, posem per cas un habitatge, la llar d’una família, qui en posseeix la clau de la porta són els propis membres de la família i en tot cas amistats pròximes i persones de confiança, pel que hi ha una certa relació entre els que comparteixen i usen aquest espai, aquesta relació cohesiona els individus que en formen part i es senten membres d’un grup amb identitat pròpia. Quelcom semblant passava abans amb ciutats i viles. Quan la mobilitat i els canvis de residència no eren tant freqüents, els ciutadans que habitaven dins unes muralles compartien molt més que la ciutat en sí, davant d’un agressor extern, es comportaven com autèntics membres d’una sola família, la vida podia dependre de com actuava el veí. L’espai amb individus units dins la mateixa ciutat perdurava en el temps, ja que aquests dos paràmetres vivien el ritme d’aquella època.

Els canvis en l’art de la guerra, no l’expansió urbanística ni la demogràfica, feren que durant la segona meitat del segle XIX i primeres dècades del XX es demolissin la major part de muralles i fortificacions que posseïen les ciutats de casa nostra. Aquest canvi venia amb retard, ja que des de la Revolució Francesa l’art de la guerra havia canviat d’estratègia, no avançant per conquesta de places, per tant els fronts es convertiren en mòbils i els setges de les ciutats ja no tenien el pes que havien tingut en segles anteriors. De fet, setges com els de Girona durant la Guerra de la Independència, ja no són setges d’avançada sinó que les tropes invasores campen per tot el territori posant setge a les ciutats que es resisteixen, però el gros de l’exèrcit segueix endavant, fet inconcebible un segle abans. Doncs be: quan la guerra es regia per l’honor, la fortificació tenia un motiu, salvar la plaça i els seus habitants, des de finals del segle XVIII fins a finals del XIX ja no tenien cap sentit i feu falta un segle perquè els militars deixessin demolir les muralles als polítics en senyal de modernitat. Tan de bo haguessin esperat un segle més! Així ara estaríem orgullosos d’haver conservat aquests tresors arquitectònics que protegiren els nostres avantpassats, però ja se sap: si una cosa pot fer-se malament, al nostre país es fa pitjor !!!.

Làmines del tractat anterior, la geometria impera en tots els camps!

Ara bé, com que tot va tard a casa nostra, els tractats: Llibres que recopilen tot el saber sobre la matèria que tracten, també arribaren amb retard. A Catalunya trobem fortificacions pensades per poder fer front a l’artilleria des de temps molt reculats, en canvi pràcticament no hi ha llibres sobre la matèria fets a casa nostra. Els que trobem publicats en espanyol són majoritàriament del segle XVIII i per norma general traduccions d’obres franceses. Els il·lustrats de l’època prou recolliren en taules i plànols com havien de ser les fortificacions, però quan els llibres sortiren de la impremta la guerra ja havia canviat d’estratègia.

“Compendio matemático” de l’il·lustrat valencià Thomas Vincente Tosca, tractat d’arquitectura militar 1757

Les fortaleses i muralles abaluartades de les ciutats catalanes, rarament són de manual, sempre hi ha una topografia accidentada que trenca les belles formes geomètriques que en planta haurien de presentar aquestes edificacions. Possiblement la mes bella en el meu entendre sigui Sant Ferran de Figueres, la plaça forta abaluartada més gran d’Europa, que com no: ¡Roman inacabada! I pràcticament mai entrà en combat (les vegades que ho ha fet fou rendida a traïció!). A pesar de la seva desgraciada història tinc una gran estima a aquesta fortalesa, el meu projecte de final de carrera estava situat al cavaller de la ciutadella. St. Ferran a pesar de les voladures de la última guerra civil que l’hi mutilaren elements tant importants com la porta monumental, continua sent un lloc poc visitat on crec que tot amant de l’arquitectura de la il·lustració hauria de visitar com a mínim un cop a la vida.

Gravat romàntic de la fortalesa de Sant Ferran de Figueres a mitjans S. XIX amb la porta monumental encara d’en peus.

Pels amants dels llibres aquests tractats de fortificació són el nexe d’unió entre la realitat construïda en una altre època i la idea immaterialitzable que les va concebre, una idea bella i utòpica com totes les bones però que la realitat humana ha estroncat tant des del punt de vista històric com social. Qui en el moment present vulgui veure en una muralla o en qualsevol fortificació del passat un signe de barbàrie, no fa més que divulgar la seva ignorància. La vida és mes cruel ara que aleshores, el propi camí de la humanitat al llarg dels segles creix en crueltat a pesar de que el món anomenat “civilitzat” essent l’instigador l’allunya de les seves fronteres cada cop més difuses. En les èpoques passades sabies en tot moment qui era l’enemic, a pesar de convertir-se en aliat i al cap de dos dies tornar-se a enfrontar al camp de batalla. En l’actualitat no hi ha adversaris oberts, no hi ha els de dins i els de fora!. Tornant al símil de la llar, tots trobem totalment normal poder passar la clau al pany i que la intimitat del nostre habitatge quedi preservada, en canvi en el lloc més íntim hi tenim l’ordenador amb una càmera que obre a tot el món l’espai més particular. Dubtar del bon o mal ús que es fa d’aquestes tecnologies és igual que criticar el mal ús que es pot fer d’una paret que circumda un lloc protegint-lo i relacionant els que hi viuen. Desgraciadament encara hi ha exemples contemporanis de models de mur medievals que existeixen avui dia, un en podrien ser els “Condominios” centreamericans. En l’actualitat les comunicacions i relacions virtuals segur que no són tant estretes i reals com les que es generen vivint i convivint.  Però sense cap mena de dubte els models que perviuen avui dia són molt negatius. En tot cas no podem jutjar el moment present perquè ens falta distància històrica, el que si afirmo de manera fonamentada, és la defensa patrimonial que mereixen les restes de fortificacions i muralles que en el moment present la ignorància  les fa veure com una resta de barbàrie. No són les despulles de gestes vèliques, són monuments a la societat d’una altre època que per viure les necessitaven, i gracies a tots ells som aquí. Un poble posa les pedres i aquestes no només l’identifiquen, sinó que al llarg dels segles el fan com és.

Exemples de làmines del anterior tractat de Tosca 1757

Salomón Gessner, l’artista total descol·locat d’época:

Possiblement avui parlem de Gessner per aquesta mancança que l’hi ha representat ser una virtut. Romàntic entre clàssics, ingenu fins a la sacietat i nostàlgic d’un estat primigeni de la humanitat, de totes les seves facetes, com a poeta, pintor, gravador, periodista i empresari, sempre va procurar divulgar la cultura en majúscules, però en la que ell creia: La Natural. Ordenada i pura, cruel però justa, la que des dels inicis de la humanitat regia les societats sostenibles que no sobre explotaven els medis que habitaven i no malmetien el que els donava de menjar. Un ordre humà que molt aviat va desaparèixer. Però hauríem de començar pel principi:

Salomón Gessner neix a Zurich l’1 d’abril de 1730, fill de família benestant relacionada amb el món editorial. De jove es traslladà a Berlín on va treballar com a dependent de llibreria, el 1750 als vint anys tornà a Zurich amb la seva família on amb l’ajuda del seu pare va obrir una casa editorial. En aquell moment ja era un verdader aficionat a les excursions per la muntanya i feia pocs anys que havia començat a fer dibuixos, aquarel·les i aiguaforts dels paisatges alpins que tant estimava. Simultaniejà aquesta activitat amb la de periodista en diaris de la seva ciutat, en els quals escrigué assíduament.  

Salomón Gessner 1730-1788 en un gravat de l'època

Al voltants de 1753 ja se’l coneixia com a paisatgista i gravador gràcies a la publicació d’obres d’altres autors amb il·lustracions seves. En aquesta data inicià la seva activitat com a poeta. Es d’admirar la capacitat d’abraçar nous camps d’algunes persones, que a la vegada despunten amb molt de mèrit en tot el que fan. Gessner en aquesta època va concebre escriure una novel·la pastoril inspirada en el clàssic grec de Longo: “Dafnis i Cloe”. Obra que l’hi fou publicada el 1754 i poc després una sèrie de poesies bucòliques i proses poètiques que anaven acompanyades per paisatges reproduïts pel propi autor veieren la llum el 1756 sota el títol de “Idyllen” (Idil·lis) que aconseguiren gran fama a tot Europa. A aquestes obres en seguiren d’altres amb la mateixa temàtica formant un corpus unitari que ja en aquella època es veien descol·locats cronològicament, però que l’hi donaren gran fama i se’n feren nombroses edicions a varies llengües europees. Gessner amb els seus escrits re interpretats directament del poeta grec Teócrit, va seguir la tradició Virgiliana reformant el gust Arcadi dominant. Tot i un xic enfalagós, per la modernitat d’aquells dies, el fort sentimentalisme i el gust romàntic de les seves obres, massa honestes i ingènues, trencà amb el gust del moment, i propicià un pas cap al romanticisme en ple neoclassicisme.

Gravats de l'edició espanyola del Primer Navegant, madrid Sancha 1796

Aquest fet mereix una profunda reflexió: A vegades per fer un pas endavant cal mirar enrere. Molts moments històrics han avançat emmirallant-se en el passat, sobretot quan el que depara el futur no és que sigui gaire prometedor. En el Cas de Gessner n’és un clar exemple. Sinó ara no parlaríem de ell, ni mereixeria ser recordat. En canvi la seva obra fou font d’inspiració i elogiada per autors com Lessing, Herder i Goethe, formant part i sent motor dels canvis culturals que succeïren en la seva època.  

Gessner l’última part de la seva vida va acaparar molts títols, reconeixements i mèrits; exercint com a poeta - escriptor, com a artista i professor d’arts, amés de com a polític i empresari. La seva biografia és prou divulgada en els mitjans com per no fer-ne més esment aquí, en canvi, com varen arribar les seves obres a la Península Ibérica si que m’interessa.

A Catalunya en aquella època d’absolutisme borbònic les poesies i les obres de Gesner varen arribar com una corrent historicista de recerca del propi passat. A Espanya propicià un moviment romàntic en general seguint les corrents europees, però al llevant de la península es buscaren les arrels gregues i mediterrànies com una cosa pròpia, no filtrada per les cultures centreeuropees, fent-ne una lectura molt particular que comportà anys després a qüestionar la unitat d’Espanya i a investigar la història de Catalunya amb més rigor ja des de inicis del S. XIX. Per tant la recerca romàntica d’un passat pot portar a una consciència material de futur.

A Espanya Gesner va tenir nombrosos seguidors com els poetes María Rosa Gálvez de Cabrera i José Iglesias de la Casa, i escriptors com Cándido María Trigueros, qui va fer un estudi crític de l’obra que avui presentem. En el camp literari els seguidors esmentats no obtingueren gran ressò, el més important es la llavor sembrada que va florir en el camp polític i cultural.

La obra “El primer Navegante: Poema en dos cantos, de Gésner” publicada a la impremta de Sancha a Madrid el 1796, juntament amb els “IDILIOS” en un mateix volum son un exemple de l’esmenta’t anteriorment i mostren com a la península en aquell moment no era tant l’estancament cultural, sinó que les mirades cap a Europa eren freqüents. De fet mai han deixat d’estar-ho, la qüestió es quin us se les hi dona...



Portades del llibre, Obras de Gessner, Madrid, Sancha 1796

Gravat i dedicatòria del "IDILIOS" de Gessner 1796



Pompeu Gener i Babot ¿Controvertit farsant o erudit incomprès? :

Abans d’entrar en matèria vull deixar clar que no em penso formar cap mena d’opinió sobra l’obra de Pompeu Gener, ni del seu pensament, fins que com a mínim hagi pogut llegir totes les obres aquí esmentades. Però amb el que he vist fins avui, les que hi ha en les fotografies, crec que és una personalitat prou controvertida i prou poc coneguda com per dedicar-l’hi aquestes línees.

En aquest món tot comença igual, un dia va caure a les meves mans un llibret molt simpàtic titulat: “Los Cent Conçeyls del Conçeyl de Cent” amb una cloenda datada de 1281, amb aspecte de facsímil en paper de fil amb caràcters i xilografies d’un incunable, publicat a cavall entre finals del S. XIX i principis del XX. Tot plegat una broma editorial amb cert humor catalanista fent referència al Consell de Cent de la ciutat de Barcelona. Però en realitat ben poc te de seriós!, un de seguida s’adona que és una farsa històrica feta amb força cura i bones intencions per divertir la burgesia barcelonina d’aquella època, i a la vegada entre els aforismes que conté exalçar la cultura Catalana d’una imaginaria medievalitat redescoberta. Qui era l’autor d’aquest llibret?, ¿Quin nom hi ha darrera d’un pseudònim tan rocambolesc com. Fra. Feliu Piu de Sant Gviu ?. - Vaig tardar a descobrir-ho...

Los Cent Conçeyls del Conçeyl de Cent (1891) Pompeu Gener, i exemple de l'interior.

 

Un parell d’anys després vaig llegir un altre llibre que em cridà l’atenció, imprès a Barcelona el 1901, titulat: “Inducciones, Ensayos de Filosofia y crítica, con fragmentos de: El Evangelio de la Vida por Pompeyo Gener”. Coneixia més aquest autor pel retrat que l’hi feu Ramón Casas àmpliament divulgat que no pas per les seves obres. Però vaig trobar-me atrapat per aquest llibre, cada pàgina que llegia m’atreia més i he de confessar ( Potser per debilitat ) que el capítol més extens, el dedicat a la vida, l’obra i la psicologia de Nietzsche el vaig degustar fins al punt de poder afirmar que és una síntesi més que completa sobre l’eminent filòsof que molts estudis moderns. Aquesta lectura em picà la curiositat malsana de buscar més informació sobre aquest Català prodigiós, el qual no podia entendre com havia passat a formar part de l’historia sense pena ni glòria en el més absolut anonimat.

Buscant en les fonts virtuals més recurrents, vaig quedar molt decebut, i en l’enciclopèdia de paper molt sorprès. Pompeu Gener (Barcelona 1848-1920) cito textualment: “Sembla que es doctorà en ciències naturals el 1875, cosmopolita viatger, es passejà per tot Europa nombroses vegades, entre elles una el 1874 amb Apeles Mestres. Progressista i vinculat amb el republicanisme federal, participà al Primer Congrés Catalanista de Valentí Almirall el 1880. I residí a París llargues temporades on es posà en contacte amb els corrents ideològics moderns. Pompeu Gener feu nombroses publicacions bàsicament difonent una ideologia avui encasellada en un evolucionisme d’arrel positivista, radical i optimista, errors que pel que sembla avui dia encara no se l’hi ha perdonat. Publicà nombrosos escrits en revistes catalanes tant famoses com L’Avenç, Revista Contemporània, L’Esquella de la Torratxa i Joventut amés d’uns 35 volums de molt divers gènere i qualitat. Destaquem: “Herejías” (1887), “Literturas Malsanas” (1894), “Amigos y Maestros” (1898), “Inducciones” (1901), i “Cosas de España” (1903) com a assajos doctrinals i divulgació del pensament. Però també publicà obres burlesques com: “Los Cent Conseyls del Conseyl de Cent” (1891)”.

“Inducciones” (1901) de Pompeu Gener

Aquesta descoberta em feu replantejar qui era aquest autor, ja que és inconcebible que algú que tradueix Nietzsche per primera vegada a l’espanyol per dur les seves doctrines a la península Ibérica, que el retrata brillantment amb una sòlida crítica a la seva obra i esmenes més que fonamentades, sigui una espècie de sàtir literari.  Si fem cas de les seves pròpies paraules, afirmà haver conegut personalment i haver establert certa amistat amb l’eminent filòsof, ¡Fet gens irrellevant! La qüestió és que per algun motiu, Pompeu Gener en la segona meitat de la seva vida feu un tomb en la manera de pensar i possiblement les seves dots intel·lectuals es convertiren en satíriques i sarcàstiques, ja que no podia estar d’acord amb el que l’envoltava. Mostra d’això és que lluny d’intentar apropar els coneixements que s’estaven fermentant entre les elits europees del moment, tal com havia fet abans, es convertí en: “Una figura simpàtica i innòcua de la bohèmia Barcelonina que tothom reconegué amb l’hipocorístic de Peius” Tal com diu la nostra enciclopèdia. Una degeneració cultural que el reduí a poc més que un bufó de la burgesia. La mateixa font el descriu com a: “Hàbil periodista -amb més voluntat d’audiència que responsabilitat cultural-  els aspectes més controvertits de la seva ideologia i de la seva personalitat, que volgué ornar d’èxits i relacions culturals molt il·lustres, però sovint gratuïtes, l’hi feren perdre credibilitat, respectada inicialment pel seu caràcter renovador que l’hi havia proporcionat una gran popularitat que amb el temps s’anà reduint”  Paraules molt dures, no dignes en el meu entendre d’un volum enciclopèdic, on s’ha d’anomenar l’essencial i ometre la crítica.

Jo personalment puc parlar dels llibre que he llegit i surten representats en aquestes pàgines, i almenys el seu assaig, he de confessar que m’ha deixat molt bon gust de boca i el trobo de molta qualitat. A favor seu diré que just abans d’acabar de llegir “Inducciones” havia acabat un dens i reconegut volum de filosofia alemanya del XIX i la veritat es que costava diferenciar-los, fins a aquest punt va arribar un “catalanet”. Però se’n va cansar aviat i acabà escrivint els “Cent Conceyls” i altres coses per l’estil. Aquesta dualitat en les dues grans etapes de la seva vida, encara el converteixen en un artista més genial. Veig totalment desmesurades les crítiques a la seva obra, ja que tots són llibres fantàstics dels quals no hi ha reedicions. Possiblement sigui degut a que la major part de la seva obra d’assaig sigui en espanyol i no en català. Fet contradictori amb les seves creences, però suposo que volia arribar a un públic més nombrós, en canvi les obres satíriques son amb la nostra llengua. Ser un catalanista que vol vendre a les Espanyes te el seus perills!. El misteri que possiblement mai esbrinarem sobra la vida de Pompeu Gener, és perquè va abandonar la vida plena d’intel·lectual per la de bohemi a Barcelona. Darrera de cada persona sempre hi ha un daltabaix, el seu ens priva a nosaltres de bones estones gaudint i aprenent amb la seva obra. A ell l’hi donà una vida plena amb popularitat de lo més vulgar.  

Tres obres, una de novel·la i dues d’assaig: “Leyendas de Amor” (1902), “Servet” (1911) i “El intelecto Helénico”  

Famós retrat de Pompeu Gener realitzat per Cases.
 

“L’Esforçat Cavaller Partinobles” Un “Best Seller” oblidat

El Llibre que presentem avui, amb un títol tan llarg com: “Assi comença la general historia del esforçat cavaller partinobles, compte de Bles y apres fonch emperador de Constantinobla”, fou el que actualment anomenem un “Best Seller” històric que gaudí de gran fama i popularitat. Comparativament molt més famós que els d’avui en dia, ja que en aquell moment els llibres no eren un bé de consum sinó un luxe d’unes minories degut al seu alabat preu. Dons bé: d’aquesta obra a casa nostra se’n coneixen 22 edicions des de la primera catalana impresa a Tarragona el 1588 fins a la de 1866. Aquest llibre anònim d’origen francès, “Partinopeus de Blois”  original del S. XII es pot considerar com una espècie de pervivència de la novel·la cavalleresca, de fet ho és totalment pel que fa al seu contingut, però amb tocs de picaresca. Hem de tenir en compte que en algun moment de la història rivalitzà en ventes amb el Quixot, pel que estem davant d’una obra notable a qui la crítica i els anys no han fet justícia. Per exemple en l’Enciclopèdia Catalana diu d’aquest relat: “Malgrat el seu escàs mèrit literari, fou molt editada i coneguda”  del que en podem afirmar que qui no l’hi veu el mèrit deu ser perquè no l’ha llegida, jo he de dir que conté passatges molt interessants i sobretot divertits.



Portada de "L'Esforçat Cavaller Partinobles" Girona per Josep Bro (1750-1795) impremta 

Evidentment és una novel·la que pretén ser històrica i és totalment fictícia, però alimentà l’ideal que es tenia de l’època medieval durant varies generacions, i a sobre propugna un relleu generacional de classes socials, ja que explica com un simple cavaller arriba a casar-se amb la filla de l’emperador de Constantinobla, i així esdevé emperador després de tota una sèrie d’aventures i contratemps. En el fons una novel·la amorosa però per les dates en que fou escrita, és relativament moderna, crec que la posició actual que te dins la història de la literatura no és la que mereix.

Fixem-nos per exemple: Una ciutat petita com Girona, en el S. XVIII d’aquesta obra que presentem impresa per Josep Bro (1750-1794) se’n coneixen una altre edició del mateix impressor, dues realitzades per Jaume Bro i dues més del impressor Antoni Oliva.  Curiosament totes sense data al peu d’impremta però totes del S. XVIII, cosa que fa mal pensar. Però demostra la seva popularitat, cosa estranya tenint en compte que és una novel·la ambientada en l’època medieval amb tornejos, viatges a terres exòtiques i detallades escenes d’alcova. ¡Direm que guanyar un imperi al llit pot ser una gran aventura!. Crec quels motius pels quals en el dia d’avui no rep el seu reconeixement merescut són la seva ingenuïtat històrica i a la vegada perversitat. Tinc constància que se’n ha fet una reedició moderna que m’agradaria poder llegir per veure com és descrita i definida la novel·la en el pròleg.

Però tot i això l’obra ha perviscut gràcies a les successives edicions d’un moment històric al llarg dels segles on sembla que agradà. Cal esmentar el català amb que està escrita o traduïda, de fet ja és un català arcaic pel S. XVIII del qual es dedueix que la present impressió utilitzava una traducció antiga, possiblement la original catalana de 1588. Jo no tinc constància de cap manuscrit en català de l’obra. És un llibre amb moltes incògnites el qual cap estudiós ha dedicat la merescuda atenció.

Un volum com aquest marca la línea entre una obra que ha passat i sobreviscut els segles sense pena ni glòria i una obra mestra de la literatura, però: ¿Com podríem valorar aquestes últimes si no podéssim comparar-les amb les seves contemporànies? Més interessant encara és poder fer el paral·lel al nostre temps i afirmar amb la certesa testimoniada per la història que obres realitzades en el dia d’avui que creiem que perduraran per sempre, amb un parell de segles quedaran totalment oblidades, i estaran només a l’abast de rates de biblioteca que de tant en tant en faran una lectura per decidir si mereixen el lloc que ocupen a la prestatgeria o poden servir per pasta de paper.

 

 

 

 

 

 

 

Què cal llegir, segons Carles Soldevila. L’art d’enriquir un esperit

Què cal llegir? Aquesta pregunta dóna per entès que cal llegir i no tothom ho té tan clar. Avui parlarem d’aquest llibret quasi opuscle que he retrobat després d’anys de no veure’l. Pot semblar molt ingenu, i de fet ho és! Però obres com aquesta feren molt de bé a la cultura catalana de principis del segle XX i consolidaren la nostra literatura. Miraré d’explicar un concepte que no tots tenim clar, i m’ha vingut al cap rellegint aquest llibre, però hauré de fer passos  enrere:

Amb un grup de música antiga de Barcelona del qual en sóc membre, aquests dies estem assajant el madrigal XIII de Joan Brudieu, eminent compositor català del segle XVI, amb lletra d’Ausiàs March, a qui no cal presentar. Doncs bé, a la primera part el poeta diu: “E mon jorn clar als hòmens és nit fosca” i en la tercera hi ha variacions sobre el tema de: “Llir entre Cards”, ¡¡¡Grans eufemismes!!!. Aquesta voluntat d’hiperdiferenciació social i cultural ja ve de lluny. Possiblement es generalitza en el Renaixement, moment històric en que el llibre féu grans avenços cap a la seva incipient popularització amb la invenció de la impremta. Dic això perquè el llibre presentat avui, després de diverses dissertacions sobre la necessitat de la lectura i la voluntat de divulgar tant com es puguin els coneixements per tal de fer una societat catalana cohesionada i forta, (recordo que és un llibre publicat el 1928) acaba amb un complet apèndix on hi ha tot un reguitzell d’autors i d’obres escrites fins a les hores, separades per temàtiques i nacionalitats. Una espècie d’índex de biblioteca la qual segons l’autor és imprescindible haver llegit. Efectivament l’he repassada i trobo que és una molt bona tria, tot i que s’hi haurien d’afegir molts títols publicats del 1928 cap aquí. 

    Portada del llibre Què cal llegir? 1928 de Carles Soldevila

Però tot plegat té un regust de programa televisiu barat, on formulen la famosa pregunta de:  quin llibre t’enduries en una illa deserta?. La resposta correcta és "no aniria en aquesta illa", o bé "m’enduria tota la biblioteca". La segona opció es la que proposa Carles Soldevila amb un aire amé i conciliador, no erudit distant dels mortals que s’inicien. Posaré un exemple: Soldevila proposa lectures per tenir un criteri propi, sense faltar a ningú. Tothom és lliure de restar feliç en la seva ignorància, en canvi hi ha autors que sembla que vulguin fer sentir malament al personal que no entren en les seves expectatives. Curiosament i per mostrar aquest menyspreu, a la llista de Soldevila hi ha dos llibres que curiosament m’han arribat aquesta setmana. Ja els tenia de fa anys, però el vici de trobar-los en primeres edicions i relligats en pell ha pogut més que jo, el primer és de Taine, amb la seva “Filosofía del Arte”, i el segon la “Eudemonologia o aforismos sobre la sabiduria de la vida” de Schopenhauer, dos clars exemples de vanitat intel·lectual agressiva, no tant com Nietzsche però déu n’hi do, aquí va un exemple:

-    “En general, los sabios de todas las épocas han dicho siempre lo mismo, y los necios, esto es, la inmensa mayoría de todos los tiempos, han dicho y hecho también lo mismo, y siempre seguirà siendo así. Por eso escribió Voltaire con mucha razón: “Nous laisserons ce monde ci aussi sot et aussi mechant que nous l’avons trouvé en y arrivant””

Schopenhauer

Davant d’aquestes afirmacions poc es pot dir! De totes maneres tots coneixem aquest pensador i en prenem les coses bones que són moltes, però també s’ha de destriar. Jo volia fer notar aquest esperit bel·ligerant que tenen les grans figures a l'esperonar i fer venir ganes de fer el tomb i submergir-se en aquest món sociocultural superior que proposen, en canvi els autors de casa nostra, salvant les distàncies, sempre tenen la modèstia que sembra el dubte a qui els llegeix de si val la pena portar a la pràctica el que proposen. Un tarannà genuïnament de casa nostra: “tot allò que arriba de fora sempre és més bo i millor!” manera de fer i de pensar que ens afebleix com a poble, cultura i no ajuda a superar-nos. 

Pierre Bourdieu i altres sociòlegs més moderns tindrien molt a dir amb aquesta manera de fer de casa nostra, llàstima que no s’interessessin pels catalans, però actualment amb la poca formació que existeix, dubto que els joves es preguntin això. De fet seria un estudi molt interessant saber quants llibres de la llista de Soldevila s’ha llegit un jove abans dels 30 anys?. En canvi aquesta mateixa gent s’ofenen sentint les paraules de Schopenhauer i els propis arguments que jo he esgrimit. Per tant no tinc clar de on prové el criteri social per diferenciar el dalt i a baix cultural. Només és cert que quest existeix, i és molt clar, però en el dia d’avui és políticament incorrecte tractar d’ignorant a algú.  No tot s’acaba en la lectura, això es veritat, he conegut gent molt sàvia que era analfabeta, i els mitjans actuals permeten moltes fonts d’informació, però la inquietud de buscar és l’essència del coneixement i aquesta essència si que podem afirmar que queda tapada per la pudor de la vida actual.

Suposo que aquí m’ha sortit la vena crítica a qui neda a consciència en la felicitat de la seva ignorància. Els crítics també som una plaga per la societat. En el capítol dedicat a la crítica del llibre comentat avui, Soldevila amb gran diplomàcia i suma intel·ligència diu: 

 

Portada del llibre de Schopenhauer amb l’autògraf de l’eminent tenor Emili Vendrell i les edicions esmentades de Taine de la Filosofia del art, obres tangencials al llibre de Soldevila però esmentades en ell.