Terra Baixa d’Angel Guimerà, un drama plenament actual...

Terra Baixa és una de les obres que, tot i no ser un gran amant del teatre, he vist en diverses representacions; val a dir que no pas últimament, ja que la darrera vegada fa poc més de deu anys. És una obra cabdal de la literatura catalana, de denúncia social, política i econòmica que permet nombroses lectures.

Cobertes de pell marroquinada amb la figura d’en Manelic.

De tothom coneguda però refrescaré el fil argumental amb quatre mots: En Sebastià, un hereu de casa bona amb moltes propietats i molts deutes té una amant, la Marta, de la qual ha abusat des de que ella era petita, quan la recollí a casa seva. Però s’ha de casar amb una pubilla acaudalada per salvar el patrimoni i ha de fer callar les males llengües sobre la Marta, per tant també l’ha de casar i busca un jove pastor ingenu, en Manelic. Aquest, entusiasmat, es casa amb la Marta tot i que aquesta el rebutja, però amb el temps i les penalitats l’amor sorgeix i volen escapar de la malícia de la plana cap a la muntanya on tot és més simple, senzill i pur. L’Hereu no ho permet i en Manelic amb una topada amb en Sebastià accidentalment el mata després d’aguantar tot tipus d’humiliacions. És la famosa frase de: “He mort el llop... He mort el llop... (...) Lluny de la terra baixa...” Amb aquest argument tan simple on es barregen amors padrastres, adulteris, casaments de conveniència, enganys i assassinats, passant per la violència de gènere, s’hi desdibuixa un nacionalisme i un amor a la terra, més ben dit: a la muntanya, molt genuí de la seva època. Es considera una obra naturalista, fruit de la renaixença literària, en plena sintonia política amb la Lliga Regionalista i moviments nacionalistes catalans obrers, on es veia una vella Catalunya pairal decadent i un nou proletariat cultural emergent. Ara bé, hi ha dues dades bastant desconegudes per la majoria que posarem de manifest: La primera és que aquesta obra que ha esdevingut senyera dins l’historia del teatre català, fou estrenada primer a Madrid, el 1896, amb la traducció de José de Echegaray, per la companyia Guerrero-Mendoza al Teatro Español, i fou un gran èxit. Detall que no ha de sorprendre, perquè en aquella època a la capital estava més interessada i més oberta amb el que passava a Catalunya i la seva història. La primera representació en Català es feu a Tortosa el 1897, un any després, amb la companyia de Teodor Bonaplata. També aconseguí un gran èxit, que no feu més que anar creixent en les successives representacions arreu del territori.

Aquest fet ara ens sobta, però en la renaixença per fer-se sentir calia comunicar-se amb la llengua de l’imperi, ara potser no ho fem, però tampoc volen escoltar i en el moment actual hi ha motius de sobres! Tal vegada els mitjans de comunicació al servei dels polítics en tenen la culpa, ja que no hi ha imparcialitat, i el poble com ha de ser i sempre ha estat, és fàcilment manipulable. El que a mi m’agrada d’aquelles obres es la subtilesa, sota actes quotidians i converses domèstiques s’intueixen idees polítiques i patriòtiques, en canvi ara al no fer servir eufemismes tothom se les fot. Possiblement un xic més de refinament retòric amb contundència de missatge acompanyat de bones maneres, donaria més bon resultat.

Portada de l’obra de Guimara, impresa als tallers Aimà per l’editorial Orbis de Barcelona el 1935-36

L’altre observació que volia fer, és aclarir que una obra, sigui de dramatúrgia o artística no sempre triomfa segons ha estat concebuda, l’atzar i el moment històric hi juguen un paper més important que el propi geni de l’artista. Fa pocs dies en un sopar, uns amics que es dediquen a les arts plàstiques manifestaren la por a estudiar obres de la història de l’art per por de ser contagiats en les seves idees originals, com si les contaminacions artístiques no fossin positives. Jo vaig dir-los que m’agradava més parlar de composició, igual que en la música, ja que crear no creem rés, la gràcia es: saber destriar, provar, experimentar, errar i corregir que és de savis. Aquí vaig: S’ha descobert que Angel Guimerà el 1895 escriu en una carta destinada a l’actriu María Guerrero, on descriu l’argument de l’obra en que està treballant, Terra Baixa, i cito textualment:

“Manelic, que és un noi innocent, tot candor i inexperiència, deixa el seu ramat a les cimes del Pirineu d’on mai no ha sortit, i ve a casar-se a la plana, a la Terra Baixa, on només troba falsedat, malicia... La dona resulta que ha estat durant molts anys i segueix sent l’estimada de l’amo. En Manelic, al final del drama ofega la seva dona, dispara un tret al Sebastià l’estimat, i fuig a les seves muntanyes amb Déu i la Llibertat.”

Per tant només ens resta pensar quin futur hauria tingut l’obra si s’hagués acabat desenvolupant d’aquesta manera, seria un cas de violència de gènere amb la mort de la muller, que de ben segur en el moment de l’estrena hauria causat gran impacte però no hauria tingut la transcendència de la qual ha gaudit, tal vegada no fora una obra cabdal de la nostra literatura.

El moment i el mètode en que es materialitza una obra és més fonamental que la pròpia obra pel que fa a la seva acceptació social, de fet cada obra reflexa la seva època i la societat que l’ha engendrat. Per tant equivocar-se en el moment escollit per transmetre un producte artístic equival a no produir-lo. Són els famosos desfassats d’època. Frases com aquestes surten poc als manuals d’art i crec que seria convenient començar a analitzar el moment social de cada producció, ho fa Hauser i d’altres però encara no veig aquesta manera de fer generalitzada.

L’exemplar que avui presento possiblement sigui l’edició més espectacular de Terra Baixa, aquest llibre el regalà als meus pares un operari de l’empresa familiar, manifestant que l’havia trobat a les escombraries, quan les deixalles del meu poble encara eren recollides amb tractor i abocades en un pedregal a les ribes del Ter, on periòdicament s’hi encenia foc.  El reciclatge era a la carta, veïns desvagats del municipi els dissabtes al matí hi feien una volta a veure que hi trobaven, i en aquest cas s’hi trobà aquest magnífic exemplar, salvat fruit de l’atzar i la providència.

Justificació de tiratge.

Conservat perfectament, te l’enquadernació original amb pell repujada amb una representació d’en Manelic, la tipografia és excel·lent, així com el paper de fil, amb xil·lografies i estampes de Maurici de Vassal, amb orles a cada pàgina emmarcant el text i una justificació de tiratge molt limitada. A tots els efectes és un llibre pensat pels bibliòfils. Aquest fet me’l fa estimar però a la vegada el veig com un llibre estirat i amb pretensions quan al cap i a la fi és una obra de teatre. ¡ Però quina obra de teatre! El millor teatre català on s’enfronta la puresa, força i ingenuïtat de la muntanya a la perversió, covardia i mesquinesa de la plana “ciutats”. Juntament amb els dualismes: (Nord – Sud, a dalt i a baix) eterna dicotomia sempre enfrontada.

Primer diàleg del primer acte.

Il·lustracions del llibre per Maurici de Vassal.

Diàleg que conclou l’obra, He mort el llop...

L’ART DEL LLIBRE EN LLIBRES D’ART, EL CAS FORTUNY, UN PIONER

El cas dels llibres que parlarem avui és un xic peculiar, ja que encara en el dia d’avui són exemplars difícils de classificar. Ens referim a llibres amb pretensions artístiques que els fan dignes de conciderar-se exemplars per a bibliòfils, però on el contingut són assajos artístics, o primeres aproximacions al que més endavant serien les grans monografies i biografies d’artistes que tant de moda s’han posat al S. XX. Són llibres que tant interessen per la seva forma com pel seu contingut encara que a públics molt diferents, uns com a col·leccionistes i apreciadors de l’art del llibre i d’altres com a historiadors de l’art pel seu contingut historiogràfic, tot i ser de bon tros superat, tenen el seu atractiu en ser els primers del gènere.

Podria semblar-nos que llibres dedicats integrament a un personatge, que continguin la seva biografia i la seva obra, n’hi ha agut tota la vida, però seria una percepció errònia, fins a la segona meitat del S. XIX no apareixen. Anteriorment hi ha molts llibres, sobretot del S. XVII i XVIII que contenen una introducció o una clausura a tall d’epíleg amb apunts de la vida de l’autor o del personatge del qual tracta el llibre, però no monografies en sentit estricte. Aquesta modalitat d’assaig es presenta a casa nostra a partir de la segona meitat del segle dinou. I com no!!!. De mà d’un artista.

Evidentment s’ha d’esmentar que en aquesta època, tot i ser llibres escrits per catalans i editats i publicats a Catalunya, sortiren de les impremtes en castellà, no podia ser d’altre manera donades les circumstàncies, però no per això deixen de ser genials obres tipogràfiques de les quals el nostre país ha d’estar molt orgullós. I encara més pensant que a la resta de la península es tardà molt en assolir el mateix nivell en exemplars semblants.  

El fet de ser exemplars de luxe finament decorats i estudiats en la seva composició i disseny com a obres d’art, no ens ha d’estranyar, ja que lliga amb el contingut de l’obra, que és la biografia d’un artista. En el fons es pretén dur l’ideal d’obra d’art total en l’objecte, concepte avançat en el seu temps però de plena actualitat en altres manifestacions artístiques de l’època, que assolirien el zenit trenta anys després abraçant totes les arts decoratives de tombants de segle.

Portada del llibre: Fortuny de Josep Yxart Barcelona 1881

¿Perquè Fortuny? Crec que es pot respondre la pregunta sense parlar de l’artista ni de la seva obra, ja que son coneguts per tothom. Fortuny fou un mite en el seu temps, pintor genial que amb una tècnica encara no superada, marcà el punt d’inflexió de la pintura a casa nostra. Ell assolí el cim en tècnica, exquisidesa i realisme expressiu, a partir d’ell les arts plàstiques a Catalunya decauen en puresa de forma i concepte, guanyant en estil, però Fortuny és la mirada més nítida, diguem que és l’últim pintor abans de d’invenció de la fotografia. La seva llegenda sorgí a causa de la seva prematura mort i pel canvi de tendències que apuntava la seva obra. Ell sol causà una sotragada a la societat burgesa catalana de mitjans del S. XIX i la seva desaparició en el punt més àlgid de la seva carrera motivà que a tall d’homenatge se l’hi fes una biografia. Aquesta publicació, donats els mitjans de l’època, on encara no es podien reproduir fotografies en llibres, conté la reproducció de les seves obres en gravats, que són una verdadera meravella. L’autor del llibre es l’escriptor, crític i artista Josep Yxart, que el 1881 publicà la primera edició del llibre titulat Fortuny, noticia biogràfica critica. I posteriorment en sorgiren d’altres de les que cal remarcar la de Joaquim Ciervo uns anys més tard.

Portada del llibre: Fortuny de Josep Yxart Barcelona 1881

Son dos exemplars de biografia del mateix artista amb portades de luxe, amb daurats i medallons, amb imatges a l’interior d’obres de l’artista biografiat juntament amb fins encapçalaments i culdelamp. Aquests detalls juntament amb els continguts artístics fan que es pugui gaudir d’exemplars així de manera doble. Continent i contingut al servei de l’art, posteriorment aquest tipus d’ornamentació dels llibres es generalitzà fins a la sacietat en el modernisme per tornar-se a destil·lar fins el dia d’avui. Al cap de vall tot torna!,  però algun dia algú fa cal com de nou...

El Arte y el vivir de Fortuny de Joquim Ciervo.

Dos exemples de gravats de quadres de Fortuny del llibre de Yxart.

L’ERUDICIÓ CATALANA DESDE EL SILÈNCI FORÇOS DE JOSEP FINESTRES.

Poca gent coneix la figura de Joseph Finestres de Monsalvo, només diré que és un personatge a qui Catalunya deu més del que creu, on la seva sola coneixença, marca la llinda entre els que creuen estimar una cultura i un país, amb els que verdaderament coneixen i per tant formen part d’aquesta cultura i d’aquest país. Són paraules molt radicals però actualment tothom te a la boca certes novel·letes històriques amb un marcat accent oportunista que rememoren el 1714, i la majoria de gent que es considera catalana no s’ha molestat mai a buscar la veritat del que representà aquella derrota per la cultura del nostre país, s’han limitat a creure el que els mitjans divulguen, però la veritat històrica ha estat àmpliament publicada tot i que comporta un esperit crític i afany de recerca que no tothom te. No interessa que la veritat arribi a tothom. Avui tinc ganes de posar un petit i insignificant granet de sorra en aquest mar confús, amb la figura d’una sola persona pràcticament oblidada, però que amb la seva vida i la seva obra mostra com un poble amb talent i ganes de tirar endavant, fins i tot de les repressions en treu profit.

És de tothom conegut que la Universitat de Cervera, un bast edifici barroc dels més interessants de Catalunya per les seves característiques, fou construïda en aquesta ciutat com a recompensa a la fidelitat de la població d’aquesta localitat a Felip V en el transcurs de la guerra contra l’arxiduc Carles, la qüestió es que la quasi total clausura de la resta d’universitats del principat, i dic quasi, ja que algunes subsistiren en el seu lloc d’origen, com la de Nàutica o Medicina, però aquestes restriccions universitàries, comportaren una regressió cultural molt important al nostre país. Al centralitzar els estudis superiors a Cervera es reduïren els mitjans i sobretot la distància geogràfica es convertí amb un filtre econòmic molt important per els futurs estudiants. Dons be, avui parlarem d’un personatge que fou l’ànima i la vida d’aquesta universitat en un “Exili forçós”  i veurem com una ànima desterrada es pot engrandir fins a la immortalitat intel·lectual.

Josep Finestres nasqué el 1688 i morí a Cervera el 1777, es pot considerar que visqué en primera persona el conflicte Barceloní de 1714. No s’ha d’oblidar que com estudiant i estudiós que era apartà la mirada del conflicte sense prendre-hi part, però un cop acabada la guerra, mostrant la seva neutralitat política pròpia de la seva condició social i la manca de recursos, fou proposat com a professor de la nova Universitat.  Finestres arribà a Cervera el 1717 i hi restà durant setanta anys fins a la seva mort. Setanta anys dedicats a la vida acadèmica d’aquesta universitat, veié i participà en els inicis, a ell es deuen els anys de gloria passatgera, i conjuntament rector i universitat s’anaren apagant poc a poc al tombar la segona meitat del S. XVIII. La història d’un es fusionà tal ment amb l’historia de l’altre com si fossin una mateixa cosa.

Finestres deixà nombrosos escrits, alguns més íntims però precisament per això més aclaridors, on diu: “ Felipe V determinó llevar los Estudios Generales  a Cervera contra la opinión  de la pròpia Junta Real, que queria una universidad unica pero en Barcelona, dando razones evidentes que lo mismo es quitar de raíz las ciéncias de Catalunya, que sacar de Barcelona sus enseñanzas”. Finestres mentre estava a Barcelona es manifestà contrari a la universitat unica de Cervera, fins i tot afirmà que el monarca obsessionat amb la grandesa només es preocupava per fer un gran edifici, sense pensar amb el que era l’ànima d’una universitat, com són els llibres i les biblioteques, museus, professorat, ateneus i tota una infraestructura cultural. 

 

                              Portada de les PRAELECTIONES CERVARIENSES de 1752 de Finestres

Però el 1717 Finestres arribà a Cervera, trobant el que anomenà una vida de professor a l’exili, desterrat i mig mort de fam, amb habitatge i aules sense mobles, biblioteca sense prestatgeries ni llibres, i el pitjor, alumnes perdularis sense ganes d’aprendre rés que passaven més hores al bordell que a les aules al·legant qüestions de salut pública, ja que més d’un morí de pulmonia assistint a unes aules que ni tan sols tenien vidres a les finestres en els gèlids hiverns de Cervera. L’edifici no s’havia acabat i es trobava en franca precarietat, ¡¡¡una típica manera de fer peninsular que actualment encara està de moda!!! On el governant de torn no te ni idea de que es una universitat ni de la vida cultural que ha d’estar rodejada perquè doni fruits.

Ara bé, setanta anys després, Josep finestres ja en feia un grapat que n’era el rector, ell es continuà queixant de la manca de recursos, però la veritat era que la universitat funcionava a ple rendiment. Posseïa una biblioteca notable, no tant com la particular de Finestres però tan ben proveïda com la d’altres universitats d’Europa. Fins hi tot tenia impremta pròpia, on anteriorment ja em explicat que es formaren els famosos impressors Ibarra. L’ànima de l’impremta de Cervera també fou Finestres, no reparà en costos, i si no podia comprar un llibre, es copiava manuscrit i posteriorment s’imprimia en el propi taller, propiciant bons guanys.

Finestres fou un gran bibliòfil i un home de grans coneixements, que dedicà tota la seva vida vivint miserablement al saber i a la seva universitat. Per les seves aules durant quasi tot el S. XVIII passaren alumnes catalans que un cop formats aixecaren el país, propiciant el ressorgiment econòmic de l’època de Carles III i la prerevolució industrial que quedà consumada al S. XIX.  Finestres conjuntament amb els seus claustres de professors canviaren Catalunya introduint idees que la pròpia cort hauria censurat, formant estudiants en un exili al vell mig del propi país. ¿Com pogueren dur a terme aquesta tasca? Amb paciència i tenacitat. Finestres tenia amistats i contactes com Mayans i Siscar, i molts d’altres il·lustrats de l’època, amistats de correspondència, així tenia notícia de les últimes publicacions i els descobriments de la ciència; Estalviant fort al cap d’uns mesos es podia comprar la novetat publicada sempre per duplicat, un per la facultat i un altre exemplar per casa seva així podien reparar els llibres extraviats o furtats de la biblioteca. La majoria de volums comprats provenien de França i Itàlia sense el consentiment de les autoritats. Aquest fet, el d’utilitzar bàsicament bibliografia estrangera, propicià que finestres publiques la majoria d’obres seves amb llatí, en un moment que encara era la llengua culta i verdaderament globalitzadora d’Europa. Finestres era un verdader creient de la globalització cultural  del vell mon.

Finestres publicà nombroses obres, avui presento les PRAELECTIONES CERVARIENSES de 1752 publicades en la mateixa impremta de la Universitat de Cervera, com a exemple de llibre històric de lleis recopilades per Finestres. Al que tinc en més estima es la famosa Història del monestir de Poblet del mateix autor, però deixaré per més endavant el comentari d’aquests volums, ja que les disputes que aquest llibre ha portat entre els bibliòfils al llarg de l’historia es mereix un capítol a part. 

 

Llibre del P. Ignasi Casanoves publicat el 1932 sobre l'obra de Finestres. 

 

La vida de Finestres fou apassionant intel·lectualment, però de lo més monòton físicament, no abandonà mai Cervera, fou un presoner cultural, però la seva contribució al nostre país mai serà del tot valorada. El 1932 es publicà un gros volum amb tota l’obra de Finestres recollida pel Prev. Ignasi Casanovas, però és un llibre difícil de trobar i que ha obtingut poca divulgació. Una vegada més a casa nostra es fa política de carrer, ¡que és el més democràtic!, i la verdadera cultura que conforma el país la deixem morir de vella abandonada...

ROMA la ciutat eterna eternament canviant

Després d’unes vacances forcades d’escriure per imperatius de feina, avui puc reprendre la meva aficionada labor. Presento un llibre molt especial, rar i car, que te molt a veure amb les meves afinitats laborals i artístiques, però si em pregunten que te de català, hauré de respondre que absolutament rés. Precisament aquesta característica sigui una altre mancança del nostre petit país i explicaré el perquè.

L’exemplar que avui proposo ha estat una de les recents incorporacions a la biblioteca i un regal d’aniversari excepcional d’una persona a qui massa dec.

En l’actualitat tots em viatjat molt, coneixem els llocs més remots que surten a les guies turístiques, però hi ha poques històries del turisme, i encara menys de les seves guies. Un cop finalitzades les grans exploracions i conquestes de la història de la humanitat, quan encara quedaven espais per cartografiar del globus, sorgí una nova moda entre l’aristocràcia i l’alta burgesia Europea: fer el Grand Tour. Viatge iniciàtic pel mon intel·lectual de l’època, representava palpar i trepitjar les arrels de la pròpia cultura. Evidentment Itàlia fou el principal destí, i Roma l’objectiu final en la majoria dels casos. Aquesta Roma immortal reconstruïda sobre si mateixa infinitat de vegades i que tantes llisons ens dona es de la que tracta el present volum. Podríem dir que es com una guia turística, tal vegada la primera guia turística de Roma impresa en espanyol. Sembla que la cultura hispànica necessità fer el saqueig de Roma i destrossar-la per reconèixer els mèrits de les seves edificacions i acceptar el renaixement com a moviment artístic. Diego de Sagredo es dels primers tractadistes espanyols que estudien les ruïnes de l’antiguitat, però el present volum de Dirolamo Bardi “Geroni o Hyeronimus Bardi”Florència ( 1544-1593 ), qui no cal confondre amb el cardenal, era un clergue humanista del renaixement, que entra temes teològics tractà l’arqueologia de la Roma en que visqué. La seva obra buscadíssima en llatí i italià, fou traduïda a l’espanyol en una tirada encara més reduïda el 1600 just.  

Portada del Llibre de Bardi, guia para los forasteros de Roma...

Aquí vull emfatitzar i aclarir el perquè no hi ha res de català en aquest article: En el moment de la impressió d’aquest llibre faltaven més de cent anys per que es dugés a terme la implantació del Decret de Nova Planta, per tant no podem fer culpables als Borbons del fet que a Catalunya no hi hagués gaire ambició cultural cap a redescobrir les arrels clàssiques. Al nostre país no s’emprenien viatges si no eren amb fins comercials. Lluny d’això l’aristocràcia i burgesia catalanes si volia tenia llibres com aquest a l’abast, havia de aconseguir aquestes edicions en castellà.

El present llibre es una extensa guia de les esglésies i monuments antics existents a Roma la segona meitat del S. XVI. Fet que ens mostra l’interès que hi havia a la península per les ruïnes del llegat clàssic i la història amés de les obres renaixentistes i barroques de recent construcció.

Per mi el gran atractiu amés de les dades que aporta, es que a partir de les seves nombroses xilografies al boix ens mostra una Roma d’abans de les intervencions barroques. Una roma amb esglésies que encara no tenien façana, una via del Quirinal sense les grans esglésies i sobretot unes basíliques paleocristianes no alterades.

Un punt a part el mereix el gravat de Sant Pere del Vaticà, sense la cúpula de Miquel Angel acabada, sense la nau i la façana de Maderno ni la columnata de Bernini, per tant del tot irreconeixible. La ciutat eterna ho es per permanència, però tot canvia en el nostre mon, Roma com a gran aglomerat històric que és, es dels llocs que mes atrau del planeta. Però cal reflexionar sobre la fragilitat i durabilitat del paper, ja que aquest es suport d’imatges que fa segles que han desaparegut i en contrapartida les pedres a les mans del home són més vulnerables del que creiem. El temps es un filtre inexorable.

Vista de Sant Pere del Vaticà a finals del S. XVI

Convido a qui conegui be Roma que miri detalladament les imatges d’aquest llibre, ja que tot i la seva factura defectuosa de l’època són un document històric de més vàlua que els gravats de Piranesi. 

Vistes de Santa Maria Major, edifici al que tinc devoció al haver-hi realitzat un concert, el tempieto de Sant Pietro de Bramante, una de les joies de Roma, Sant Pancraci sense façana i el Jesus de Vignola, església innovadora per l’època i referent de tot el barroc a casa nostra.

Tres exemples d’esglésies sense la façana concloïa.

Restes Romanes famosíssimes en l’estat que es trobaven.

El panteó, experiència mística per tot arquitecte...

Reconstruccions ideals segons el criteris de l’època, i no anaven tan errats...

La tenacitat erudita de Pla Cargol, qui forjà el gust pels objectes de la terra

La ciutat de Girona, com a capital provinciana que és, poques vegades havia escrit el seu nom en els llibres d’història oficial, fins que a la primera meitat del S. XX. una colla d’erudits locals feren la seva pròpia història. Entre ells es podrien citar com exemple: Carles Rahola, Pere de Palol o Pla Cargol entre d’altres. Ells investigaren, ampliaren i popularitzaren els estudis que havien realitzat la generació anterior d’historiadors locals, però la tasca fou lenta i fugaç, ja que eren temps difícils de preguera i amés no es disposava dels mitjans actuals. Un exemple en foren els milers de fitxes manuscrits que empraven per ordenar els continguts i conceptes que solidificarien en un sol llibre.

Aquest breu període de temps del primer terç del S. XX. serví per consolidar la història de la ciutat, però a nivell de país es recuperà tot l’art, la literatura, la música i la consciència històrica i cultural de Catalunya. Període breu però intens al qual encara no hem mostrat prou gratitud, ja que sense ell no seriem on som com a catalans.

L’art Popular i de la Llar a Catalunya, primera edició de 1926

 

L’art Popular i de la Llar a Catalunya, Ultima edició abans de la guerra 1935

 

Avui tenia ganes de mostrar un petit tresor de només 15€!!!, un dels llibres que publicà Joaquim Pla i Cargol (1883 – 1978), L’art Popular i de la Llar a Catalunya, del 1926. El seu autor és més conegut pels anomenats llibres del Sr. Pla. Una col·lecció sobre història local publicada per ell mateix en l’editorial de la seva família, que aplega els títols de: “Gerona Històrica”  1939, “Gerona Popular”, “Gerona Arqueologica y Monumental” 1943, “La Provincia de Gerona” 1945, “Tradiciones, Santuarios y Tipismo de las comarcas Gerundenses” 1945, “Biografias de Gerundenses” 1948, “Plazas fuertes y Castillos en tierras Gerundenses” 1950, “La Guerra de la Independéncia en Gerona y sus comarcas” 1953, “Santos mártires de Gerona” 1955, i “Gerona en el primer tercio del S. XX” que tanca la col·lecció. Els anomeno ja que junts formen una veritable història de la ciutat de Girona i la seva província, però m’interessa remarcar que els títols sol, ja són una declaració, pel que fa al idioma emprat i a les seves formes, que mostren una manera de fer pàtria típica de l’actitud submisa sota el règim franquista. No obstant axó els continguts son exemplars i molt notables, fins el punt que mirarem més endavant de dedicar-los-hi unes ratlles. No obstant això, el llibret que avui ens ocupa, precedeix a tota aquesta gran col·lecció al ser publicat durant la república. L’anomenada del llibret de L’Art Popular i de la Llar a Catalunya veié la llum el 1926, escrit amb un català exquisit i planer amb unes formes que traspuen amor a la terra en cada frase. Aquest llibre es mostra amb una frescor i una actualitat que l’han fet digne de ser reeditat en dates recents en una edició facsímil que també mostro, ja que no vaig poder resistir la temptació de comprar-lo amb finalitats comparatives.

Reedició facsímil moderna

 

Adjunto el breu pròleg de Junceda, el famós dibuixant i il·lustrador, ja que amés d’agrair la seva brevetat, en un exercici de síntesi magistral, resumeix tot el que un pròleg per aquest llibre ha de dir. Reflexiona sobra l’ industrialització de les arts decoratives i la pèrdua dels valors artesanals com a degradants dels objectes, amés de fer una crítica càustica al snobisme d’aquella època que encara és plenament vigent als nostres dies quasi cent anys després.

Pròleg de Junceda.

 

Desprès del pròleg, el llibre en els nostres ulls actuals, es perd per ser massa un compendi, ja que tracta de l’art prehistòric fins al actual, amb una disparitat de tècniques passant de la ceràmica a la forja i del moble a l’arquitectura, que pot arribar a marejar, acostumats com estem a estudis monogràfics, i pot semblar un tastet de tot i poc de rés. Però te el mèrit de ser el primer que no només aprecià les arts aplicades a Catalunya en català, sinó que amés gaudí d’una notable divulgació i reedicions. Possiblement aquest llibre feu salvar moltes obres de la destrucció, i consciencià a la gent d’una època que les anomenades Arts Humils tenen tanta importància com les anomenades Majors o Sumptuàries, tal com les anomenaven a l’època.

Tots els col·leccionistes i amants de l’Art i les antiguitats deuen d’una manera conscient o inconscient gratitud a aquest llibre, sinó no seriem on som. Possiblement Pla Cargol no atinà en la transcendència d’aquesta obra, ja que manifestà que en essència també la considerava popular i didàctica com altres obres per a col·legials que havia escrit, però en realitat  aquest llibre juntament amb l’època en que s’edità, ajuda ren a que sorgís un renaixement pel gust cap a lo popular i les coses de la terra, un brot de nacionalisme sentimental que en major o menor mesura encara conservem.

 

Exemplar amb dedicatòria autògrafa de l’autor.

 

 

L’exili de talents al nostre país ve de lluny, el cas de Juan Lluís Vives

Tornant a les coses series i transcendents, crec que fer paral·lels en el temps ajuda a veure que: ¡¡ Per més que avancem no ens movem de lloc !!. Als nostres dies lamentar-se de la situació econòmica i social que viuen els joves és un tema recorrent, i resulta francament decebent veure com joves titulats, amb capacitats i aptituds, han d’emigrar per poder desenvolupar les seves possibilitats. Aquestes Fugues de Cervells, com se les ha anomenades, en el nostre país venen de lluny. Un cas emblemàtic fou el de Lluis Vives, del qual tractarem avui, un prohom de l’ humanisme en ple  renaixement. Realment hauríem de plantejar-nos que passa a la península Ibérica, ja que és una situació que s’ha repetit en masses ocasions de la nostra història.

Quatre exemplars dels Diàlegs de Vives, tres editats a Valencia en espanyol el 1749, 1788 i 1807, seguits d’un llatí de Barcelona

 

Vives neix en un any molt significatiu, el 1492 a Valencia, una de les capitals de la Confederació Catalano-aragonesa. Fill de comerciants Jueus conversos en aparença, ja que deu anys abans del naixement de Vives, l’ inquisició sorprengué la seva mare i altres familiars en plena litúrgia en una sinagoga clandestina instal·lada a casa seva. Aquest fet inicià un procés contra la família herètica que el perseguí tota la vida.

Juan Lluis Vives començà a estudiar a La universitat de Valencia el 1507 però el 1509 el seu pare veient el rumb que prenia el procés de la inquisició contra els seus, envià al jove estudiant a prosseguir els seus estudis a la Sorbona de París per tenir-lo allunyat.

El 1512 acabà el doctorat i es traslladà a Brujas, (Bèlgica actual) on al no poder tornar, s’hi casà i trobà feina impartint classes. El 1526 revé la noticia de la condemna del seu pare a morir cremat a la foguera, juntament amb les restes de la seva mare exhumades ja que havia mort de malaltia anys abans. No calen comentaris sobre la intransigència de la inquisició i menys amb diners pel mig, però aquesta manera de solucionar les coses si que es genuïnament Ibèrica, caracteritzada per ser de tot menys racional, però amb la delicadesa de la redempció, des de Espanya s’envià una sol·licitud a Lluis Vives a Brujas perquè tornes a la península a impartir classes d’humanisme a la Universitat de Alcalà de Henares. Òbviament ell renuncià per por, però degut als canvis polítics a tota la Europa continental, ja no hi estava segur i emigrà a Anglaterra. Treballà pel cardenal Wolsey en el regnat d’Enric VIII i aconseguí instal·lar-se a la cort on establí una ferma amistat amb Tomás Moro.

En aquesta època s’inicià en els corrents més innovadors del humanisme però s’enyorava de Lovaina i la seva gent, sobretot la seva altre gran amistat: Erasme de Rotterdam. Fa goig veure el nom de Vives entre prohoms de tal magnitud, però hagué de renunciar a la seva nacionalitat a pesar de ser un Cristià Catòlic Apostòlic i Romà convençut. Els anys que visqué a Anglaterra aconseguí una posició econòmica i social important, però al oposar-se al divorci del Rei per les seves creences fent costat a Moro, juntament amb les ganes de tornar a Lovaina feren que ho perdés tot. Un cop retornat a Brujas i mig instal·lat, revé la noticia de l’execució de Tomás Moro, fet que l’hi suposà un fort cop, tant per la seva vida particular com pel que representava com a pensador i impulsor de l’ humanisme.  A partir d’aquí Vives es posiciona contra Enric VIII, l’incipient església anglicana i la reforma que es propagava pel continent. Utilitzà la seva influència amb Carles V, però les seves cartes caigueren en mans d’espies, i al veure que la seva vida corria perill es retirà de la vida política activa dedicant-se a escriure i a una vida retirada més intel·lectual. Sàvia decisió en el meu entendre que sense haver d’arribar a aquests extrems s’hauria de repetir més sovint. Visqué fins el 1540 morint a Brujas.

 

Portades de les dues Introduccions a la Saviduria de 1779 i de 1791

 

 

El que més ha transcendit ha estat la seva obra escrita, la seva vida fou apassionant, però les seves obres tenen una profunditat i saviesa que fins i tot en el dia d’avui no són ben digerides. Fou reformador dels plans d’estudi de les universitat s de tot Europa, traductor i comentarista d’ Aristòtil, amés de pare i divulgador de l’ humanisme com a corrent filosòfica a casa nostra, sense que mai hi podes tornar a posar els peus. Una mostra més de la gratitud típica de la nostra terra, privar de tot a qui tot ho mereix!.

Les ensenyances de Vives s’introduïren tard i molt paulatinament a la península, generalment amb els primers llibres impresos en llatí en edicions molt reduïdes destinades a minories, però al S. XVII i sobretot el S. XVIII amb la il·lustració que recuperà els ideals dels humanistes es feren edicions en llangua vernacula de les obres de Vives més importants. Conseguiren fer-se molt populars algunes obres com els famosos Dialegs. Posteriorment fou reivindicat com a gran gloria nacional, ¡¡¡Ironies de la Història!!! Segurament si en vida hagués tornat a Espanya hagués acabat a la foguera i cent cinquanta anys després es reimprimien frenèticament els seus llibres.

De les seves obres tinc en gran estima una petita col·lecció de diverses edicions dels seus Diàlegs, dels quals es reprodueixen les portades, son simples enquadernacions en pergamí d’època, però en canvi els Llibres de La Introducció a la Saviduria que mostro, son enquadernats en pasta espanyola i perfecte pel que fa a la seva conservació, però no es publicaren en espanyol fins el 1779 i el 1791.

Hi ha moltes altres obres interessantissimes de Vives que es troben en edicions modernes, però  La Introducció a la Saviduria encara no es troba en català i es una obra cabdal. Una mostra més de les nostres mancances....

Continuem no tenint-ho tot traduït al Català, literatura alternativa naturista

Al igual que el post anterior, el títol ja ho diu tot. Pot sobtar aquest salt temàtic, i ja informo que tornaré a temes més seriosos a partir d’ara, però hi ha temes divertits que no se sap on classificar en la prestatgeria, i per afinitats sociològiques, tinc de costat els llibres de temàtica i època Nazi amb els de culte al cos i desnudisme del mateix període, potser degut a que l’ordre en una biblioteca indica molt de la manera de pensar del seu propietari, però la realitat es que jo el que no se on posar-ho, busco una lògica afinitiba, seguint els mètodes d’Aby Warburg, biblioteca del qual sempre he admirat.

Dons bé, poso un altre exemple de la literatura de subsòl que en l’actualitat no gaudeix de cap prestigi i en canvi en el seu moment fou tota una revelació. L’alliberació sexual però sobretot moral i masclista de desprès de la primera guerra mundial, comportà que en el període que posteriorment s’anomenà d’entreguerres, les editorials traguessin a la llum obres de temàtiques molt dispars amb públics reduïts, que en el cas del nostre país amb la Guerra Civil i la posterior Dictadura quedaren totalment oblidats per no dir censurats. Aquell moment d’eufòria cultural comportà que la població  busques nous credos on aferrar-se, ja que l’antic règim en sentit moral havia decaigut i es buscaren noves activitats socials on realitzar l’individu. Evidentment fou el moment en que els esports gregaris experimentaren un major nombre d’associats, i on aquestes agregacions assoliren més importància que els sindicats!!!. Òbviament estic ironitzant sobre a quines activitats dediquen l’atenció les grans masses de població. Però diu bastant a favor de Catalunya el fet, entre molts d’altres, que en aquell moment mirés cap al nord buscant noves maneres d’entendre la vida. I entre d’altres coses es dediquessin uns esforços a traduir obres estrangeres, sobretot franceses i alemanyes sobre la temàtica que avui s’exposa.

Les traduccions de totes maneres es feren a Barcelona, però en castellà. I el que avui denuncio es que: Fins i tot les obres escrites per autors catalans, sota pseudònim, ja que encara eren temes malvistos, publicaren el llibre en Castella.  Per tant hi ha obres d’autors catalans com el Dr. Que utilitzà el nom de Laura Brunet com a pseudònim per la seva obra “Desnudismo integral, una nueva visión de la vida”  que tot i pràcticament no vendre’s a la resta d’Espanya, publicaren les seves obres en castellà per un mercat Català. Fet que en el dia d’avui encara trobo inexplicable, si no fos perquè en aquella època un text escrit en espanyol tenia mes credibilitat!!!.

Llibre de Roger Salardenne, “Un mes entre desnudistas”, la edició espanyola i la francesa.

 

Les obres exposades en qüestió son un tast de la literatura d’aquesta temàtica, difícils de trobar en l’actualitat per les seves reduïdes tirades editorials i cap reedició. Pel que fa a la seva credibilitat, en el dia d’avui ens semblen infantils i poc rigoroses científicament parlant, però en el fons no disten de les publicacions semblants d’avui dia, fora del format i presentació. El contingut es el mateix, amb dosis de rebeldia i esperit alliberat, creien afirmar veritats tant antigues com la pròpia existència, i fer apologia d’una manera de viure sense perjudicis que en el dia d’avui la majoria de la població ha assimilat sense tant d’extremisme fanàtic. En canvi s’inicià una etapa d’hedonisme i culte al cos que la nostra societat encara està pagant molt cara.

Personalment crec que foren llibres que en el seu dia es vengueren més a les classes acomodades benestants com a producte pseudo - eròtic on podien regalar-se la vista amb les pèssimes fotografies que contenen, que no pas en una lectura real i exhaustiva del llibre, amb fruits mentals i de concepció de la vida, que es el que es proposaven. Però l’alliberació que ajudaren a realitzar a certs estaments de la població fou la llavor que en la vinguda de la democràcia ens ha dut on som. I personalment crec que en el moment actual fer escarafalls de pudor de segons quines imatges i de la pròpia nuesa es una regressió cultural, per tant no hauria de tenir lloc, ara bé: l’ús gratuït sense argument a on no toca, només per atraure l’atenció encara ho trobo més fora de lloc. En el camp ètic pels temes que estem tractant hauríem de prohibir el prohibir, però ser conscients i responsables, no confondre llibertat amb llibertinatge, i no ho dic des de un punt de vista religiós, soc lliberal,  però crec en el respecte al pròxim si no et trepitja cap dret, pel que si la societat en general aconseguís tenir un mínim de cultura generalitzada i uns valors mes o menys iguals no hi hauria d’haver cap conflicte i es podria parlar i fer de tot. Cosa que no passa en moviments autàrquics com els manifestos del post anterior, o integrismes morals i religiosos.

Llibre de “Desnudismo Integral” escrit i publicat a Barcelona el 1931 sota pseudònim

 

La llibertat en els últims anys ha tornat a ser coartada, Sigui pels mitjans tecnològics o per mantenir les estructures socials insostenibles de l’actualitat. Perdem graus de llibertat absoluta, quan ens fan creure que la relativa augmenta. La intercomunicació amb els mitjans actuals ens cohesiona com a mesa social però resta eficàcia a l’individu. Per controlar a poblacions dispars en un sol territori com passa actualment s’han de retallar llibertats individuals, en els aspectes que tractem avui on encara no hi ha censura, llibres com els exposats aquí foren editats a Barcelona a la dècada dels anys trenta del segle vint, ara no serien publicats, i si ho fossin tindrien la publicitat gratuïta de les crítiques detractores.

Martin de Lucenay, Llibre “los Fueros del naturismo”, de la nombrosa col·lecció: Temas Sexuales  

 

El curiós d’aquest temes es que qui hi està a favor viu en sintonia amb les seves creences, qui està en contra nega l’existència i la possibilitat d’obrir els ulls, la posició que crec més honrada es la d’informar-se i decidir. Personalment fa anys vaig llegir el llibre d’Oscar Tusquets: “Contra la desnudez” i lluny de ser una critica es un anàlisi històric exhaustiu de l’enfrontament de l’espècie humana amb el seu propi cos, i com ha reaccionat en cada època. No entrant en teoria estètica, senzillament com fan els antics llibres de nudisme només es parla de sociologia, i aporta un equilibri a pesar de ser escrit en una època d’alliberació.

Comprensió i respecte es la base que falta a la majoria de ciutadans.   

 

llibre d’Oscar Tusquets: “Contra la desnudez”