Els inicis de la història crítica, el Padre Florez i la història d’Espanya

En ple absolutisme Borbònic de la segona meitat del S. XVIII sorgí una escola d’estudis històrics que reescriví la història d’Espanya, no és una crítica, senzillament el gran aparell polític havia complert la seva missió. El que mai han aconseguit els polítics és convèncer als estudiosos i intel·lectuals que escrivissin la seva voluntat en contra de la veritat. Només s’ha aconseguit sota opressió de totes menes, però mai de manera lliure.

Al S. XVIII els intel·lectuals de la península per més que en la seva majoria fossin religiosos, es trobaren influïts per noves corrents de pensament i certs moviments lliurepensadors. Avui m’agradarà exposar que penso al respecte: Crec que hi hauria més vincles de comunicació i bona entesa amb un religiós plenament convençut però amb certs coneixements del S. XVIII, que no pas amb certs personatges que deambulen pels nostres carrers en el dia d’avui, polititzats i fanatitzats fins al que podríem anomenar integrisme polític.

Portada del Clave Historial, edició de 1776

L’estudi de la història amb un esperit crític s’inicià en el segle esmentat, encara que en alguns casos fos arbitrari, tendenciós i imparcial; Però aquest segle donà noms d’historiadors com el jesuïta Joan Francesc Masdeu (1744-1817) que li donà la fama la seva Història Crítica de Espanya i la Cultura Espanyola, en vint volums; L’agustí Enrrique Florez (1702-1773) de qui parlarem avui, autor de la cèlebre “España Sagrada” de la qual ell publica 29 volums, després l’ajudà el pare Francisco Méndez (1725-1801); Continuant l’obra Antolin Merino (1745-1830); José de la Canal (1768-1845); i Pedro Sánchez de Baranda qui acabà els volums 47, 48 i 49; Finalitzant la monumental obra encara la Real Acadèmia. Aquesta magna labor de més de cinquanta volums recollint la història de l’església i la política de tot Espanya, ha estat l’eix vertebrador dels estudis històrics de la península durant quasi dos segles.

Historiadors com Masdeu i Florez al costat d’altres com Gregori de Mayans i Siscar (1699-1781) o el pare Martin Sarmiento (1695-1772) formen una escola crítica de notable fidelitat fins el dia d’avui malgrat les distàncies. En canvi val a dir que en el mateix segle XVIII hi hagué una notable proliferació d’historiadors o pseudo historiadors que adulteraven les seves publicacions induïts per suggerències polítiques, com per exemple Faustino Borbón, o Don. Francisco de la Huerta que tot i actualment trobar-se desproveïts de tota credibilitat, últimament encara són massa citats per certes minories.

Arbre genealògic dels cèsars de Roma de l’obra de Florez.

El Pare Florez en el seu pròleg del primer llibre de la Espanya Sagrada, el: “Clave Historial” manifesta que dedica la obra a la joventut per lliurar-la de la ignorància i donar-li bon judici, ja que no hi ha més remei per combatre la ignorància que divulgar el coneixement, i del passat s’aprèn a no cometre els mateixos errors en un futur. Florez com a bon historiador sabia la veritat sobre els pobles que actualment formen Espanya, això sense sortir d’un monestir, per tant amb els mitjans actuals qui es queda anclat en idees presentades és que no te cap ganes de mirar la realitat.

El Pare Florez en l’estudi de l’historia de l’Església Espanyola aconsella estudiar bé l’evolució de la política Eclesiàstica, ell mateix manifesta la inconveniència de creences dogmàtiques en tot el que no sigui qüestió de fe. Tots els afers humans han de ser valorats i ben analitzats, les creences polítiques diu, són tan mutables com la pròpia societat. Un xic més de relativisme i aprofundiment històrica per part de cada individu que forma la societat actual al nostre país, donaria una imatge de consciència personal, i no pseudo consciència col·lectiva d’animal gregari al servei d’un dogma polític quasi de fe.

Enrrique Florez de Setién y Huidobro, nascut a Valladolid, Burgos el 21 de juliol del 1702, als disset anys professà en el convent d’agustins de Salamanca on romangué tota la seva vida.

Antoni Rovira i Virgili, Periodista?... Historiador?... Polític?...

Així comença el capítol dedicat a Rovira i Virgili en el llibre titulat Figures de Catalunya de Domènech de Bellmunt publicat a Barcelona el 1935, de fet es tracta d’una obra en dos volums, i en el segon és on hi té lloc aquest prohom entre d’altres. Aquesta segona part té el suggerent títol d’Homes de la Terra, encara més adient. De totes maneres els que no som de Barcelona hi veiem un centralisme desmesurat ja des de dates reculades, ja que les Figures de Catalunya són personalitats bàsicament de Barcelona, i les de la resta de la geografia catalana són Homes de la Terra, “no tant figures”. Josep Pla diria que ja no són senyors de Barcelona...

Bromes a part i anant al que interessa, Bellmunt fa un retrat on immortalitza el perfil humà de Rovira i Virgili, explica els seus orígens humils al camp de Tarragona i a la pròpia ciutat. Com la seva figura creix políticament amb l’època convulsa que li tocà viure, com amb el periodisme es feu popular i gràcies a això s’enriquí fent una notable fortuna que posteriorment perdé arruïnant-se. Però per ell la història no fou més que una altra eina política. Cito textualment: “Jo no he tingut mai una forta vocació d’historiador, ha estat més aviat secundaria. Jo sento molt més la vocació política i veig justament la història com una part de la política. Altrament, no m’interessaria.” Aquesta afirmació ens ha de fer reflexionar molt, una persona que actualment se la té com a gran historiador del nostre país, només cal recordar la Història Nacional de Catalunya publicada el 1922 en set volums, encara ara, citada constantment, ja que és de les primeres que es publicà fent justícia a la veritat sobre Catalunya. En el meu entendre, políticament fou molt rellevant en el seu moment, però s’ha de tenir en compte que donada la realitat que li tocà viure, hagué de canviar masses vegades de camisa per subsistir, en canvi les seves obres denoten un corpus teòric i ideològic ric i inamovible amb un clar posicionament sobre la “qüestió” catalana, sobretot la seva obra: L’Història dels Moviments Nacionalistes, un estudi on analitzà els sentiments anomenats nacionalistes de diverses zones del mon, citaré: Finlàndia, Bohèmia, Eslovàquia, Trieste i el Trentino, Croàcia, Hongria, Transilvània, Albània, Epiro, Creta, Macedònia, Sèrbia, Armènia, Irlanda, Vasconia i Catalunya. Els menciono ja que en el moment en que es publicà el llibre esmentat, cap d’aquests noms corresponia a un estat sobirà, en canvi en el dia d’avui molts ja figuren als mapes com a països independents des de fa una colla d’anys. Algun altre també ja ni se’n parla, per fortuna són una minoria. En canvi els dos de la península Iberica, es troben igual o pitjor que quan Rovira i Virgili escrigué aquest assaig, en el meu entendre massa oblidat, ja que en el dia d’avui n’haurien d’haver sorgit múltiples reedicions.

Portada de l’Historia dels Moviments Nacionalistes de Rovira i Virgili.

De totes maneres, em permeto el luxe de ser pessimista i considerar que la culpa la tenim tots, ja que si un polític creia que la història i el seu coneixement era necessària per exercir el seu càrrec tal com feia Rovira i Virgili, recordat actualment més com a historiador que no pas com a polític o periodista, cal revisar quines virtuts tenen els polítics actuals, ja que tenen més d’usurers i de lladres que no pas formació històrica o de cap altra mena. I els que són honrats, si n’hi ha, segur que no tenen la talla del qui parlem.

Però potser tot té una explicació física, segons Domènech de Bellmunt, Rovira i Virgili era molt sord, ell mateix es lamentava que s’assabentava del que es deia en les Sessions del Parlament quan l’endemà llegia la transcripció al diari de les sessions, llavors li venien al cap les refutacions pertinents, però a part d’aquest lament, la seva sordesa li permetia treballar hores i més hores escrivint en una Barcelona cada cop més sorollosa sense cap distracció.  

Llibre Figures de Catalunya de Domènech de Bellmunt. 1933 – 1935

Personalment prefereixo en els polítics la sordesa física, no pas la circumstancial dels actuals, que no escolten ni tant sols a qui els vota, incapaços de reaccionar davant una crítica fonamentada o la veu de la justícia quan són imputats en una causa judicial. La sordesa política actual és el mal més generalitzat, i val a dir que cap polític actual, sord o no, ens deixarà una obra remotament comparable a la de Rovira i Virgili, per sort el temps es un filtre inexorable i dels qui ara tant sentim a parlar,  la immensa majoria es perdran en l’oblit del temps...

Història Nacional de Catalunya de Rovira i Virgili, primera edició de 1922

Portada i pròleg del president de la mancomunitat de aleshores, Puig i Cadafalch

El llibre de Domènech de Bellmunt al costat del de Rovira i Virgili

La Història del Silenci, La Cartoixa a Catalunya:

A qui li agrada la història i l’art, de lluny o de prop ha d’entrar en raons i valorar el paper que ha desenvolupat l’Església en l’evolució de la nostra cultura. Aquesta n’ha estat forjadora i actualment víctima, “Un tracte molt humà que es dóna als pares!!!”. Però dins les múltiples branques que històricament han creat aquest entrellaçat teixit que anomenem l’Església, dins el braç regular i en una regla concreta, es troba la Cartoixa. No explicarem en que es basa la regla de Sant Bru, ni en com no ha evolucionat fins als nostres dies, fet que la fa encara més atractiva per  la nostra perspectiva. “La Cartoixa no ha estat mai reformada perquè mai ha estat pervertida” Aquest lema de l’ordre pot semblar presumptuós però és verdader. Els cartoixans han estat els monjos del silenci, l’anonimat i la vida modesta i insignificant amb la negació del Jo. Actitud incomprensible per la nostra societat però cada vegada més necessària de recuperar.

Portada de pergamí sense títol al llom.

El llibre que presento avui  és un volum sobre l’història cronològica de les fundacions de la Cartoixa a la península Ibèrica, i com no, totes les de la Corona d’Aragó, que és on es fundà la primera casa. És escrit pel Dr. Joseph Valles, canonge de la catedral de Tarragon i capellà d’honor de sa majestat, imprès a Barcelona per Mateu Barceló a la plaça de Junqueras el 1792. Dono aquestes dates, ja que és la primera història de la cartoixa publicada a la península, tot i que aquest exemplar és una segona edició. Però no veu la llum i es popularitza fins a les acaballes del S. XVIII, els motius són obvis: La institució durant aquell segle de la raó va entrar en decadència, decadència que l’ha fet perviure fins avui. Encara a pocs quilòmetres de Barcelona hi ha Montalegre amb una comunitat de cartoixans vivint com l’any 1266 en que es fundà la casa.

El volum en qüestió explica la fundació, l’evolució i les personalitats notables que sorgiren de cada cartoixa de la península, fet molt contrari a la pròpia idea de l’anonimat i l’entrega de la filosofia que els caracteritza però l’autor no és cartoixà. El llibre òbviament és escrit en castellà amb nombrosos catalanismes i expressions pròpies d’aquesta llengua, però s’entén que la seva difusió traspassà l’àmbit del català en aquell moment.

Portada del Primer Instituto de la Cartuja de 1792

 El que més m’interessa, com és obvi per les meves inquietuds,  és la descripció arquitectònica i les successives fases de creixement de cada casa, i sobretot la casa mare de Scala Dei, a la qual a pesar de ser una ruïna en el dia d’avui, li professo gran devoció arquitectònica. De la Corona d’Aragó aquesta amb les intervencions barroques i la de Montalegre amb els claustres gòtics són les dues més significatives. Són la cara i la creu de la mateixa moneda, la mare cresqués, s’amplià demolint les construccions gòtiques per fer amples claustres renaixentistes i barrocs, la majoria dels quals després de la desamortització anaren esmicolats per fer grava per enquitranar carreteres, en canvi Montalegre, sempre decadent ha conservat totes les seves construccions gòtiques amb alguna intervenció desafortunada de finals del S. XIX però conserva tota la seva integritat conceptual de l’ordre i les seves estructures físiques.  

L’immobilisme intel·lectual i filosòfic si és coherent és una virtut, ja que per saber quin temps ens ha tocat viure, que millor que gaudir de les reminiscències d’altres temps en el dia d’avui, sempre i quant no posi en perill la supervivència cultural de cap minoria ni trepitgin a ningú. Hauríem d’estar agraïts que en ple S. XXI hi hagi qui lliurement elegeixi viure sota preceptes i creences de l’edat mitjana.  Molt possiblement això els dugui més a la plenitud que molts anti- principis que regeixen la societat civil del nostre país en el dia d’avui.

Gravat del cenobi d’Escala Dei, amb la llegenda de l’escala.

Cronologia de Cartoxes:

1080   Fundació de la gran cartoixa.

1163   Cartoixa d’Escala Dei

1266   Cartoixa de Montalegre

1273   Cartoixa de Porta Caeli

1344   Cartoixa de Vall Paradis

1399   Cartoixa de Mallorca

1513   Cartoixa de Las Fuentes

1576   Cartoixa d’Aula Dei

1585   Cartoixa d’Ara Cristi

1590   Cartoixa d’Ara Caeli

1634   Cartoixa de La Concepción

1640   Cartoixa de Via Caeli

Biblioteca de Montalegre a mitjans S. XX

Portades de llibres de temàtica Cartoixana

Terra Baixa d’Angel Guimerà, un drama plenament actual...

Terra Baixa és una de les obres que, tot i no ser un gran amant del teatre, he vist en diverses representacions; val a dir que no pas últimament, ja que la darrera vegada fa poc més de deu anys. És una obra cabdal de la literatura catalana, de denúncia social, política i econòmica que permet nombroses lectures.

Cobertes de pell marroquinada amb la figura d’en Manelic.

De tothom coneguda però refrescaré el fil argumental amb quatre mots: En Sebastià, un hereu de casa bona amb moltes propietats i molts deutes té una amant, la Marta, de la qual ha abusat des de que ella era petita, quan la recollí a casa seva. Però s’ha de casar amb una pubilla acaudalada per salvar el patrimoni i ha de fer callar les males llengües sobre la Marta, per tant també l’ha de casar i busca un jove pastor ingenu, en Manelic. Aquest, entusiasmat, es casa amb la Marta tot i que aquesta el rebutja, però amb el temps i les penalitats l’amor sorgeix i volen escapar de la malícia de la plana cap a la muntanya on tot és més simple, senzill i pur. L’Hereu no ho permet i en Manelic amb una topada amb en Sebastià accidentalment el mata després d’aguantar tot tipus d’humiliacions. És la famosa frase de: “He mort el llop... He mort el llop... (...) Lluny de la terra baixa...” Amb aquest argument tan simple on es barregen amors padrastres, adulteris, casaments de conveniència, enganys i assassinats, passant per la violència de gènere, s’hi desdibuixa un nacionalisme i un amor a la terra, més ben dit: a la muntanya, molt genuí de la seva època. Es considera una obra naturalista, fruit de la renaixença literària, en plena sintonia política amb la Lliga Regionalista i moviments nacionalistes catalans obrers, on es veia una vella Catalunya pairal decadent i un nou proletariat cultural emergent. Ara bé, hi ha dues dades bastant desconegudes per la majoria que posarem de manifest: La primera és que aquesta obra que ha esdevingut senyera dins l’historia del teatre català, fou estrenada primer a Madrid, el 1896, amb la traducció de José de Echegaray, per la companyia Guerrero-Mendoza al Teatro Español, i fou un gran èxit. Detall que no ha de sorprendre, perquè en aquella època a la capital estava més interessada i més oberta amb el que passava a Catalunya i la seva història. La primera representació en Català es feu a Tortosa el 1897, un any després, amb la companyia de Teodor Bonaplata. També aconseguí un gran èxit, que no feu més que anar creixent en les successives representacions arreu del territori.

Aquest fet ara ens sobta, però en la renaixença per fer-se sentir calia comunicar-se amb la llengua de l’imperi, ara potser no ho fem, però tampoc volen escoltar i en el moment actual hi ha motius de sobres! Tal vegada els mitjans de comunicació al servei dels polítics en tenen la culpa, ja que no hi ha imparcialitat, i el poble com ha de ser i sempre ha estat, és fàcilment manipulable. El que a mi m’agrada d’aquelles obres es la subtilesa, sota actes quotidians i converses domèstiques s’intueixen idees polítiques i patriòtiques, en canvi ara al no fer servir eufemismes tothom se les fot. Possiblement un xic més de refinament retòric amb contundència de missatge acompanyat de bones maneres, donaria més bon resultat.

Portada de l’obra de Guimara, impresa als tallers Aimà per l’editorial Orbis de Barcelona el 1935-36

L’altre observació que volia fer, és aclarir que una obra, sigui de dramatúrgia o artística no sempre triomfa segons ha estat concebuda, l’atzar i el moment històric hi juguen un paper més important que el propi geni de l’artista. Fa pocs dies en un sopar, uns amics que es dediquen a les arts plàstiques manifestaren la por a estudiar obres de la història de l’art per por de ser contagiats en les seves idees originals, com si les contaminacions artístiques no fossin positives. Jo vaig dir-los que m’agradava més parlar de composició, igual que en la música, ja que crear no creem rés, la gràcia es: saber destriar, provar, experimentar, errar i corregir que és de savis. Aquí vaig: S’ha descobert que Angel Guimerà el 1895 escriu en una carta destinada a l’actriu María Guerrero, on descriu l’argument de l’obra en que està treballant, Terra Baixa, i cito textualment:

“Manelic, que és un noi innocent, tot candor i inexperiència, deixa el seu ramat a les cimes del Pirineu d’on mai no ha sortit, i ve a casar-se a la plana, a la Terra Baixa, on només troba falsedat, malicia... La dona resulta que ha estat durant molts anys i segueix sent l’estimada de l’amo. En Manelic, al final del drama ofega la seva dona, dispara un tret al Sebastià l’estimat, i fuig a les seves muntanyes amb Déu i la Llibertat.”

Per tant només ens resta pensar quin futur hauria tingut l’obra si s’hagués acabat desenvolupant d’aquesta manera, seria un cas de violència de gènere amb la mort de la muller, que de ben segur en el moment de l’estrena hauria causat gran impacte però no hauria tingut la transcendència de la qual ha gaudit, tal vegada no fora una obra cabdal de la nostra literatura.

El moment i el mètode en que es materialitza una obra és més fonamental que la pròpia obra pel que fa a la seva acceptació social, de fet cada obra reflexa la seva època i la societat que l’ha engendrat. Per tant equivocar-se en el moment escollit per transmetre un producte artístic equival a no produir-lo. Són els famosos desfassats d’època. Frases com aquestes surten poc als manuals d’art i crec que seria convenient començar a analitzar el moment social de cada producció, ho fa Hauser i d’altres però encara no veig aquesta manera de fer generalitzada.

L’exemplar que avui presento possiblement sigui l’edició més espectacular de Terra Baixa, aquest llibre el regalà als meus pares un operari de l’empresa familiar, manifestant que l’havia trobat a les escombraries, quan les deixalles del meu poble encara eren recollides amb tractor i abocades en un pedregal a les ribes del Ter, on periòdicament s’hi encenia foc.  El reciclatge era a la carta, veïns desvagats del municipi els dissabtes al matí hi feien una volta a veure que hi trobaven, i en aquest cas s’hi trobà aquest magnífic exemplar, salvat fruit de l’atzar i la providència.

Justificació de tiratge.

Conservat perfectament, te l’enquadernació original amb pell repujada amb una representació d’en Manelic, la tipografia és excel·lent, així com el paper de fil, amb xil·lografies i estampes de Maurici de Vassal, amb orles a cada pàgina emmarcant el text i una justificació de tiratge molt limitada. A tots els efectes és un llibre pensat pels bibliòfils. Aquest fet me’l fa estimar però a la vegada el veig com un llibre estirat i amb pretensions quan al cap i a la fi és una obra de teatre. ¡ Però quina obra de teatre! El millor teatre català on s’enfronta la puresa, força i ingenuïtat de la muntanya a la perversió, covardia i mesquinesa de la plana “ciutats”. Juntament amb els dualismes: (Nord – Sud, a dalt i a baix) eterna dicotomia sempre enfrontada.

Primer diàleg del primer acte.

Il·lustracions del llibre per Maurici de Vassal.

Diàleg que conclou l’obra, He mort el llop...

L’ART DEL LLIBRE EN LLIBRES D’ART, EL CAS FORTUNY, UN PIONER

El cas dels llibres que parlarem avui és un xic peculiar, ja que encara en el dia d’avui són exemplars difícils de classificar. Ens referim a llibres amb pretensions artístiques que els fan dignes de conciderar-se exemplars per a bibliòfils, però on el contingut són assajos artístics, o primeres aproximacions al que més endavant serien les grans monografies i biografies d’artistes que tant de moda s’han posat al S. XX. Són llibres que tant interessen per la seva forma com pel seu contingut encara que a públics molt diferents, uns com a col·leccionistes i apreciadors de l’art del llibre i d’altres com a historiadors de l’art pel seu contingut historiogràfic, tot i ser de bon tros superat, tenen el seu atractiu en ser els primers del gènere.

Podria semblar-nos que llibres dedicats integrament a un personatge, que continguin la seva biografia i la seva obra, n’hi ha agut tota la vida, però seria una percepció errònia, fins a la segona meitat del S. XIX no apareixen. Anteriorment hi ha molts llibres, sobretot del S. XVII i XVIII que contenen una introducció o una clausura a tall d’epíleg amb apunts de la vida de l’autor o del personatge del qual tracta el llibre, però no monografies en sentit estricte. Aquesta modalitat d’assaig es presenta a casa nostra a partir de la segona meitat del segle dinou. I com no!!!. De mà d’un artista.

Evidentment s’ha d’esmentar que en aquesta època, tot i ser llibres escrits per catalans i editats i publicats a Catalunya, sortiren de les impremtes en castellà, no podia ser d’altre manera donades les circumstàncies, però no per això deixen de ser genials obres tipogràfiques de les quals el nostre país ha d’estar molt orgullós. I encara més pensant que a la resta de la península es tardà molt en assolir el mateix nivell en exemplars semblants.  

El fet de ser exemplars de luxe finament decorats i estudiats en la seva composició i disseny com a obres d’art, no ens ha d’estranyar, ja que lliga amb el contingut de l’obra, que és la biografia d’un artista. En el fons es pretén dur l’ideal d’obra d’art total en l’objecte, concepte avançat en el seu temps però de plena actualitat en altres manifestacions artístiques de l’època, que assolirien el zenit trenta anys després abraçant totes les arts decoratives de tombants de segle.

Portada del llibre: Fortuny de Josep Yxart Barcelona 1881

¿Perquè Fortuny? Crec que es pot respondre la pregunta sense parlar de l’artista ni de la seva obra, ja que son coneguts per tothom. Fortuny fou un mite en el seu temps, pintor genial que amb una tècnica encara no superada, marcà el punt d’inflexió de la pintura a casa nostra. Ell assolí el cim en tècnica, exquisidesa i realisme expressiu, a partir d’ell les arts plàstiques a Catalunya decauen en puresa de forma i concepte, guanyant en estil, però Fortuny és la mirada més nítida, diguem que és l’últim pintor abans de d’invenció de la fotografia. La seva llegenda sorgí a causa de la seva prematura mort i pel canvi de tendències que apuntava la seva obra. Ell sol causà una sotragada a la societat burgesa catalana de mitjans del S. XIX i la seva desaparició en el punt més àlgid de la seva carrera motivà que a tall d’homenatge se l’hi fes una biografia. Aquesta publicació, donats els mitjans de l’època, on encara no es podien reproduir fotografies en llibres, conté la reproducció de les seves obres en gravats, que són una verdadera meravella. L’autor del llibre es l’escriptor, crític i artista Josep Yxart, que el 1881 publicà la primera edició del llibre titulat Fortuny, noticia biogràfica critica. I posteriorment en sorgiren d’altres de les que cal remarcar la de Joaquim Ciervo uns anys més tard.

Portada del llibre: Fortuny de Josep Yxart Barcelona 1881

Son dos exemplars de biografia del mateix artista amb portades de luxe, amb daurats i medallons, amb imatges a l’interior d’obres de l’artista biografiat juntament amb fins encapçalaments i culdelamp. Aquests detalls juntament amb els continguts artístics fan que es pugui gaudir d’exemplars així de manera doble. Continent i contingut al servei de l’art, posteriorment aquest tipus d’ornamentació dels llibres es generalitzà fins a la sacietat en el modernisme per tornar-se a destil·lar fins el dia d’avui. Al cap de vall tot torna!,  però algun dia algú fa cal com de nou...

El Arte y el vivir de Fortuny de Joquim Ciervo.

Dos exemples de gravats de quadres de Fortuny del llibre de Yxart.

L’ERUDICIÓ CATALANA DESDE EL SILÈNCI FORÇOS DE JOSEP FINESTRES.

Poca gent coneix la figura de Joseph Finestres de Monsalvo, només diré que és un personatge a qui Catalunya deu més del que creu, on la seva sola coneixença, marca la llinda entre els que creuen estimar una cultura i un país, amb els que verdaderament coneixen i per tant formen part d’aquesta cultura i d’aquest país. Són paraules molt radicals però actualment tothom te a la boca certes novel·letes històriques amb un marcat accent oportunista que rememoren el 1714, i la majoria de gent que es considera catalana no s’ha molestat mai a buscar la veritat del que representà aquella derrota per la cultura del nostre país, s’han limitat a creure el que els mitjans divulguen, però la veritat històrica ha estat àmpliament publicada tot i que comporta un esperit crític i afany de recerca que no tothom te. No interessa que la veritat arribi a tothom. Avui tinc ganes de posar un petit i insignificant granet de sorra en aquest mar confús, amb la figura d’una sola persona pràcticament oblidada, però que amb la seva vida i la seva obra mostra com un poble amb talent i ganes de tirar endavant, fins i tot de les repressions en treu profit.

És de tothom conegut que la Universitat de Cervera, un bast edifici barroc dels més interessants de Catalunya per les seves característiques, fou construïda en aquesta ciutat com a recompensa a la fidelitat de la població d’aquesta localitat a Felip V en el transcurs de la guerra contra l’arxiduc Carles, la qüestió es que la quasi total clausura de la resta d’universitats del principat, i dic quasi, ja que algunes subsistiren en el seu lloc d’origen, com la de Nàutica o Medicina, però aquestes restriccions universitàries, comportaren una regressió cultural molt important al nostre país. Al centralitzar els estudis superiors a Cervera es reduïren els mitjans i sobretot la distància geogràfica es convertí amb un filtre econòmic molt important per els futurs estudiants. Dons be, avui parlarem d’un personatge que fou l’ànima i la vida d’aquesta universitat en un “Exili forçós”  i veurem com una ànima desterrada es pot engrandir fins a la immortalitat intel·lectual.

Josep Finestres nasqué el 1688 i morí a Cervera el 1777, es pot considerar que visqué en primera persona el conflicte Barceloní de 1714. No s’ha d’oblidar que com estudiant i estudiós que era apartà la mirada del conflicte sense prendre-hi part, però un cop acabada la guerra, mostrant la seva neutralitat política pròpia de la seva condició social i la manca de recursos, fou proposat com a professor de la nova Universitat.  Finestres arribà a Cervera el 1717 i hi restà durant setanta anys fins a la seva mort. Setanta anys dedicats a la vida acadèmica d’aquesta universitat, veié i participà en els inicis, a ell es deuen els anys de gloria passatgera, i conjuntament rector i universitat s’anaren apagant poc a poc al tombar la segona meitat del S. XVIII. La història d’un es fusionà tal ment amb l’historia de l’altre com si fossin una mateixa cosa.

Finestres deixà nombrosos escrits, alguns més íntims però precisament per això més aclaridors, on diu: “ Felipe V determinó llevar los Estudios Generales  a Cervera contra la opinión  de la pròpia Junta Real, que queria una universidad unica pero en Barcelona, dando razones evidentes que lo mismo es quitar de raíz las ciéncias de Catalunya, que sacar de Barcelona sus enseñanzas”. Finestres mentre estava a Barcelona es manifestà contrari a la universitat unica de Cervera, fins i tot afirmà que el monarca obsessionat amb la grandesa només es preocupava per fer un gran edifici, sense pensar amb el que era l’ànima d’una universitat, com són els llibres i les biblioteques, museus, professorat, ateneus i tota una infraestructura cultural. 

 

                              Portada de les PRAELECTIONES CERVARIENSES de 1752 de Finestres

Però el 1717 Finestres arribà a Cervera, trobant el que anomenà una vida de professor a l’exili, desterrat i mig mort de fam, amb habitatge i aules sense mobles, biblioteca sense prestatgeries ni llibres, i el pitjor, alumnes perdularis sense ganes d’aprendre rés que passaven més hores al bordell que a les aules al·legant qüestions de salut pública, ja que més d’un morí de pulmonia assistint a unes aules que ni tan sols tenien vidres a les finestres en els gèlids hiverns de Cervera. L’edifici no s’havia acabat i es trobava en franca precarietat, ¡¡¡una típica manera de fer peninsular que actualment encara està de moda!!! On el governant de torn no te ni idea de que es una universitat ni de la vida cultural que ha d’estar rodejada perquè doni fruits.

Ara bé, setanta anys després, Josep finestres ja en feia un grapat que n’era el rector, ell es continuà queixant de la manca de recursos, però la veritat era que la universitat funcionava a ple rendiment. Posseïa una biblioteca notable, no tant com la particular de Finestres però tan ben proveïda com la d’altres universitats d’Europa. Fins hi tot tenia impremta pròpia, on anteriorment ja em explicat que es formaren els famosos impressors Ibarra. L’ànima de l’impremta de Cervera també fou Finestres, no reparà en costos, i si no podia comprar un llibre, es copiava manuscrit i posteriorment s’imprimia en el propi taller, propiciant bons guanys.

Finestres fou un gran bibliòfil i un home de grans coneixements, que dedicà tota la seva vida vivint miserablement al saber i a la seva universitat. Per les seves aules durant quasi tot el S. XVIII passaren alumnes catalans que un cop formats aixecaren el país, propiciant el ressorgiment econòmic de l’època de Carles III i la prerevolució industrial que quedà consumada al S. XIX.  Finestres conjuntament amb els seus claustres de professors canviaren Catalunya introduint idees que la pròpia cort hauria censurat, formant estudiants en un exili al vell mig del propi país. ¿Com pogueren dur a terme aquesta tasca? Amb paciència i tenacitat. Finestres tenia amistats i contactes com Mayans i Siscar, i molts d’altres il·lustrats de l’època, amistats de correspondència, així tenia notícia de les últimes publicacions i els descobriments de la ciència; Estalviant fort al cap d’uns mesos es podia comprar la novetat publicada sempre per duplicat, un per la facultat i un altre exemplar per casa seva així podien reparar els llibres extraviats o furtats de la biblioteca. La majoria de volums comprats provenien de França i Itàlia sense el consentiment de les autoritats. Aquest fet, el d’utilitzar bàsicament bibliografia estrangera, propicià que finestres publiques la majoria d’obres seves amb llatí, en un moment que encara era la llengua culta i verdaderament globalitzadora d’Europa. Finestres era un verdader creient de la globalització cultural  del vell mon.

Finestres publicà nombroses obres, avui presento les PRAELECTIONES CERVARIENSES de 1752 publicades en la mateixa impremta de la Universitat de Cervera, com a exemple de llibre històric de lleis recopilades per Finestres. Al que tinc en més estima es la famosa Història del monestir de Poblet del mateix autor, però deixaré per més endavant el comentari d’aquests volums, ja que les disputes que aquest llibre ha portat entre els bibliòfils al llarg de l’historia es mereix un capítol a part. 

 

Llibre del P. Ignasi Casanoves publicat el 1932 sobre l'obra de Finestres. 

 

La vida de Finestres fou apassionant intel·lectualment, però de lo més monòton físicament, no abandonà mai Cervera, fou un presoner cultural, però la seva contribució al nostre país mai serà del tot valorada. El 1932 es publicà un gros volum amb tota l’obra de Finestres recollida pel Prev. Ignasi Casanovas, però és un llibre difícil de trobar i que ha obtingut poca divulgació. Una vegada més a casa nostra es fa política de carrer, ¡que és el més democràtic!, i la verdadera cultura que conforma el país la deixem morir de vella abandonada...

ROMA la ciutat eterna eternament canviant

Després d’unes vacances forcades d’escriure per imperatius de feina, avui puc reprendre la meva aficionada labor. Presento un llibre molt especial, rar i car, que te molt a veure amb les meves afinitats laborals i artístiques, però si em pregunten que te de català, hauré de respondre que absolutament rés. Precisament aquesta característica sigui una altre mancança del nostre petit país i explicaré el perquè.

L’exemplar que avui proposo ha estat una de les recents incorporacions a la biblioteca i un regal d’aniversari excepcional d’una persona a qui massa dec.

En l’actualitat tots em viatjat molt, coneixem els llocs més remots que surten a les guies turístiques, però hi ha poques històries del turisme, i encara menys de les seves guies. Un cop finalitzades les grans exploracions i conquestes de la història de la humanitat, quan encara quedaven espais per cartografiar del globus, sorgí una nova moda entre l’aristocràcia i l’alta burgesia Europea: fer el Grand Tour. Viatge iniciàtic pel mon intel·lectual de l’època, representava palpar i trepitjar les arrels de la pròpia cultura. Evidentment Itàlia fou el principal destí, i Roma l’objectiu final en la majoria dels casos. Aquesta Roma immortal reconstruïda sobre si mateixa infinitat de vegades i que tantes llisons ens dona es de la que tracta el present volum. Podríem dir que es com una guia turística, tal vegada la primera guia turística de Roma impresa en espanyol. Sembla que la cultura hispànica necessità fer el saqueig de Roma i destrossar-la per reconèixer els mèrits de les seves edificacions i acceptar el renaixement com a moviment artístic. Diego de Sagredo es dels primers tractadistes espanyols que estudien les ruïnes de l’antiguitat, però el present volum de Dirolamo Bardi “Geroni o Hyeronimus Bardi”Florència ( 1544-1593 ), qui no cal confondre amb el cardenal, era un clergue humanista del renaixement, que entra temes teològics tractà l’arqueologia de la Roma en que visqué. La seva obra buscadíssima en llatí i italià, fou traduïda a l’espanyol en una tirada encara més reduïda el 1600 just.  

Portada del Llibre de Bardi, guia para los forasteros de Roma...

Aquí vull emfatitzar i aclarir el perquè no hi ha res de català en aquest article: En el moment de la impressió d’aquest llibre faltaven més de cent anys per que es dugés a terme la implantació del Decret de Nova Planta, per tant no podem fer culpables als Borbons del fet que a Catalunya no hi hagués gaire ambició cultural cap a redescobrir les arrels clàssiques. Al nostre país no s’emprenien viatges si no eren amb fins comercials. Lluny d’això l’aristocràcia i burgesia catalanes si volia tenia llibres com aquest a l’abast, havia de aconseguir aquestes edicions en castellà.

El present llibre es una extensa guia de les esglésies i monuments antics existents a Roma la segona meitat del S. XVI. Fet que ens mostra l’interès que hi havia a la península per les ruïnes del llegat clàssic i la història amés de les obres renaixentistes i barroques de recent construcció.

Per mi el gran atractiu amés de les dades que aporta, es que a partir de les seves nombroses xilografies al boix ens mostra una Roma d’abans de les intervencions barroques. Una roma amb esglésies que encara no tenien façana, una via del Quirinal sense les grans esglésies i sobretot unes basíliques paleocristianes no alterades.

Un punt a part el mereix el gravat de Sant Pere del Vaticà, sense la cúpula de Miquel Angel acabada, sense la nau i la façana de Maderno ni la columnata de Bernini, per tant del tot irreconeixible. La ciutat eterna ho es per permanència, però tot canvia en el nostre mon, Roma com a gran aglomerat històric que és, es dels llocs que mes atrau del planeta. Però cal reflexionar sobre la fragilitat i durabilitat del paper, ja que aquest es suport d’imatges que fa segles que han desaparegut i en contrapartida les pedres a les mans del home són més vulnerables del que creiem. El temps es un filtre inexorable.

Vista de Sant Pere del Vaticà a finals del S. XVI

Convido a qui conegui be Roma que miri detalladament les imatges d’aquest llibre, ja que tot i la seva factura defectuosa de l’època són un document històric de més vàlua que els gravats de Piranesi. 

Vistes de Santa Maria Major, edifici al que tinc devoció al haver-hi realitzat un concert, el tempieto de Sant Pietro de Bramante, una de les joies de Roma, Sant Pancraci sense façana i el Jesus de Vignola, església innovadora per l’època i referent de tot el barroc a casa nostra.

Tres exemples d’esglésies sense la façana concloïa.

Restes Romanes famosíssimes en l’estat que es trobaven.

El panteó, experiència mística per tot arquitecte...

Reconstruccions ideals segons el criteris de l’època, i no anaven tan errats...