Pompeu Gener i Babot ¿Controvertit farsant o erudit incomprès? :

Abans d’entrar en matèria vull deixar clar que no em penso formar cap mena d’opinió sobra l’obra de Pompeu Gener, ni del seu pensament, fins que com a mínim hagi pogut llegir totes les obres aquí esmentades. Però amb el que he vist fins avui, les que hi ha en les fotografies, crec que és una personalitat prou controvertida i prou poc coneguda com per dedicar-l’hi aquestes línees.

En aquest món tot comença igual, un dia va caure a les meves mans un llibret molt simpàtic titulat: “Los Cent Conçeyls del Conçeyl de Cent” amb una cloenda datada de 1281, amb aspecte de facsímil en paper de fil amb caràcters i xilografies d’un incunable, publicat a cavall entre finals del S. XIX i principis del XX. Tot plegat una broma editorial amb cert humor catalanista fent referència al Consell de Cent de la ciutat de Barcelona. Però en realitat ben poc te de seriós!, un de seguida s’adona que és una farsa històrica feta amb força cura i bones intencions per divertir la burgesia barcelonina d’aquella època, i a la vegada entre els aforismes que conté exalçar la cultura Catalana d’una imaginaria medievalitat redescoberta. Qui era l’autor d’aquest llibret?, ¿Quin nom hi ha darrera d’un pseudònim tan rocambolesc com. Fra. Feliu Piu de Sant Gviu ?. - Vaig tardar a descobrir-ho...

Los Cent Conçeyls del Conçeyl de Cent (1891) Pompeu Gener, i exemple de l'interior.

 

Un parell d’anys després vaig llegir un altre llibre que em cridà l’atenció, imprès a Barcelona el 1901, titulat: “Inducciones, Ensayos de Filosofia y crítica, con fragmentos de: El Evangelio de la Vida por Pompeyo Gener”. Coneixia més aquest autor pel retrat que l’hi feu Ramón Casas àmpliament divulgat que no pas per les seves obres. Però vaig trobar-me atrapat per aquest llibre, cada pàgina que llegia m’atreia més i he de confessar ( Potser per debilitat ) que el capítol més extens, el dedicat a la vida, l’obra i la psicologia de Nietzsche el vaig degustar fins al punt de poder afirmar que és una síntesi més que completa sobre l’eminent filòsof que molts estudis moderns. Aquesta lectura em picà la curiositat malsana de buscar més informació sobre aquest Català prodigiós, el qual no podia entendre com havia passat a formar part de l’historia sense pena ni glòria en el més absolut anonimat.

Buscant en les fonts virtuals més recurrents, vaig quedar molt decebut, i en l’enciclopèdia de paper molt sorprès. Pompeu Gener (Barcelona 1848-1920) cito textualment: “Sembla que es doctorà en ciències naturals el 1875, cosmopolita viatger, es passejà per tot Europa nombroses vegades, entre elles una el 1874 amb Apeles Mestres. Progressista i vinculat amb el republicanisme federal, participà al Primer Congrés Catalanista de Valentí Almirall el 1880. I residí a París llargues temporades on es posà en contacte amb els corrents ideològics moderns. Pompeu Gener feu nombroses publicacions bàsicament difonent una ideologia avui encasellada en un evolucionisme d’arrel positivista, radical i optimista, errors que pel que sembla avui dia encara no se l’hi ha perdonat. Publicà nombrosos escrits en revistes catalanes tant famoses com L’Avenç, Revista Contemporània, L’Esquella de la Torratxa i Joventut amés d’uns 35 volums de molt divers gènere i qualitat. Destaquem: “Herejías” (1887), “Literturas Malsanas” (1894), “Amigos y Maestros” (1898), “Inducciones” (1901), i “Cosas de España” (1903) com a assajos doctrinals i divulgació del pensament. Però també publicà obres burlesques com: “Los Cent Conseyls del Conseyl de Cent” (1891)”.

“Inducciones” (1901) de Pompeu Gener

Aquesta descoberta em feu replantejar qui era aquest autor, ja que és inconcebible que algú que tradueix Nietzsche per primera vegada a l’espanyol per dur les seves doctrines a la península Ibérica, que el retrata brillantment amb una sòlida crítica a la seva obra i esmenes més que fonamentades, sigui una espècie de sàtir literari.  Si fem cas de les seves pròpies paraules, afirmà haver conegut personalment i haver establert certa amistat amb l’eminent filòsof, ¡Fet gens irrellevant! La qüestió és que per algun motiu, Pompeu Gener en la segona meitat de la seva vida feu un tomb en la manera de pensar i possiblement les seves dots intel·lectuals es convertiren en satíriques i sarcàstiques, ja que no podia estar d’acord amb el que l’envoltava. Mostra d’això és que lluny d’intentar apropar els coneixements que s’estaven fermentant entre les elits europees del moment, tal com havia fet abans, es convertí en: “Una figura simpàtica i innòcua de la bohèmia Barcelonina que tothom reconegué amb l’hipocorístic de Peius” Tal com diu la nostra enciclopèdia. Una degeneració cultural que el reduí a poc més que un bufó de la burgesia. La mateixa font el descriu com a: “Hàbil periodista -amb més voluntat d’audiència que responsabilitat cultural-  els aspectes més controvertits de la seva ideologia i de la seva personalitat, que volgué ornar d’èxits i relacions culturals molt il·lustres, però sovint gratuïtes, l’hi feren perdre credibilitat, respectada inicialment pel seu caràcter renovador que l’hi havia proporcionat una gran popularitat que amb el temps s’anà reduint”  Paraules molt dures, no dignes en el meu entendre d’un volum enciclopèdic, on s’ha d’anomenar l’essencial i ometre la crítica.

Jo personalment puc parlar dels llibre que he llegit i surten representats en aquestes pàgines, i almenys el seu assaig, he de confessar que m’ha deixat molt bon gust de boca i el trobo de molta qualitat. A favor seu diré que just abans d’acabar de llegir “Inducciones” havia acabat un dens i reconegut volum de filosofia alemanya del XIX i la veritat es que costava diferenciar-los, fins a aquest punt va arribar un “catalanet”. Però se’n va cansar aviat i acabà escrivint els “Cent Conceyls” i altres coses per l’estil. Aquesta dualitat en les dues grans etapes de la seva vida, encara el converteixen en un artista més genial. Veig totalment desmesurades les crítiques a la seva obra, ja que tots són llibres fantàstics dels quals no hi ha reedicions. Possiblement sigui degut a que la major part de la seva obra d’assaig sigui en espanyol i no en català. Fet contradictori amb les seves creences, però suposo que volia arribar a un públic més nombrós, en canvi les obres satíriques son amb la nostra llengua. Ser un catalanista que vol vendre a les Espanyes te el seus perills!. El misteri que possiblement mai esbrinarem sobra la vida de Pompeu Gener, és perquè va abandonar la vida plena d’intel·lectual per la de bohemi a Barcelona. Darrera de cada persona sempre hi ha un daltabaix, el seu ens priva a nosaltres de bones estones gaudint i aprenent amb la seva obra. A ell l’hi donà una vida plena amb popularitat de lo més vulgar.  

Tres obres, una de novel·la i dues d’assaig: “Leyendas de Amor” (1902), “Servet” (1911) i “El intelecto Helénico”  

Famós retrat de Pompeu Gener realitzat per Cases.
 

“L’Esforçat Cavaller Partinobles” Un “Best Seller” oblidat

El Llibre que presentem avui, amb un títol tan llarg com: “Assi comença la general historia del esforçat cavaller partinobles, compte de Bles y apres fonch emperador de Constantinobla”, fou el que actualment anomenem un “Best Seller” històric que gaudí de gran fama i popularitat. Comparativament molt més famós que els d’avui en dia, ja que en aquell moment els llibres no eren un bé de consum sinó un luxe d’unes minories degut al seu alabat preu. Dons bé: d’aquesta obra a casa nostra se’n coneixen 22 edicions des de la primera catalana impresa a Tarragona el 1588 fins a la de 1866. Aquest llibre anònim d’origen francès, “Partinopeus de Blois”  original del S. XII es pot considerar com una espècie de pervivència de la novel·la cavalleresca, de fet ho és totalment pel que fa al seu contingut, però amb tocs de picaresca. Hem de tenir en compte que en algun moment de la història rivalitzà en ventes amb el Quixot, pel que estem davant d’una obra notable a qui la crítica i els anys no han fet justícia. Per exemple en l’Enciclopèdia Catalana diu d’aquest relat: “Malgrat el seu escàs mèrit literari, fou molt editada i coneguda”  del que en podem afirmar que qui no l’hi veu el mèrit deu ser perquè no l’ha llegida, jo he de dir que conté passatges molt interessants i sobretot divertits.



Portada de "L'Esforçat Cavaller Partinobles" Girona per Josep Bro (1750-1795) impremta 

Evidentment és una novel·la que pretén ser històrica i és totalment fictícia, però alimentà l’ideal que es tenia de l’època medieval durant varies generacions, i a sobre propugna un relleu generacional de classes socials, ja que explica com un simple cavaller arriba a casar-se amb la filla de l’emperador de Constantinobla, i així esdevé emperador després de tota una sèrie d’aventures i contratemps. En el fons una novel·la amorosa però per les dates en que fou escrita, és relativament moderna, crec que la posició actual que te dins la història de la literatura no és la que mereix.

Fixem-nos per exemple: Una ciutat petita com Girona, en el S. XVIII d’aquesta obra que presentem impresa per Josep Bro (1750-1794) se’n coneixen una altre edició del mateix impressor, dues realitzades per Jaume Bro i dues més del impressor Antoni Oliva.  Curiosament totes sense data al peu d’impremta però totes del S. XVIII, cosa que fa mal pensar. Però demostra la seva popularitat, cosa estranya tenint en compte que és una novel·la ambientada en l’època medieval amb tornejos, viatges a terres exòtiques i detallades escenes d’alcova. ¡Direm que guanyar un imperi al llit pot ser una gran aventura!. Crec quels motius pels quals en el dia d’avui no rep el seu reconeixement merescut són la seva ingenuïtat històrica i a la vegada perversitat. Tinc constància que se’n ha fet una reedició moderna que m’agradaria poder llegir per veure com és descrita i definida la novel·la en el pròleg.

Però tot i això l’obra ha perviscut gràcies a les successives edicions d’un moment històric al llarg dels segles on sembla que agradà. Cal esmentar el català amb que està escrita o traduïda, de fet ja és un català arcaic pel S. XVIII del qual es dedueix que la present impressió utilitzava una traducció antiga, possiblement la original catalana de 1588. Jo no tinc constància de cap manuscrit en català de l’obra. És un llibre amb moltes incògnites el qual cap estudiós ha dedicat la merescuda atenció.

Un volum com aquest marca la línea entre una obra que ha passat i sobreviscut els segles sense pena ni glòria i una obra mestra de la literatura, però: ¿Com podríem valorar aquestes últimes si no podéssim comparar-les amb les seves contemporànies? Més interessant encara és poder fer el paral·lel al nostre temps i afirmar amb la certesa testimoniada per la història que obres realitzades en el dia d’avui que creiem que perduraran per sempre, amb un parell de segles quedaran totalment oblidades, i estaran només a l’abast de rates de biblioteca que de tant en tant en faran una lectura per decidir si mereixen el lloc que ocupen a la prestatgeria o poden servir per pasta de paper.

 

 

 

 

 

 

 

Què cal llegir, segons Carles Soldevila. L’art d’enriquir un esperit

Què cal llegir? Aquesta pregunta dóna per entès que cal llegir i no tothom ho té tan clar. Avui parlarem d’aquest llibret quasi opuscle que he retrobat després d’anys de no veure’l. Pot semblar molt ingenu, i de fet ho és! Però obres com aquesta feren molt de bé a la cultura catalana de principis del segle XX i consolidaren la nostra literatura. Miraré d’explicar un concepte que no tots tenim clar, i m’ha vingut al cap rellegint aquest llibre, però hauré de fer passos  enrere:

Amb un grup de música antiga de Barcelona del qual en sóc membre, aquests dies estem assajant el madrigal XIII de Joan Brudieu, eminent compositor català del segle XVI, amb lletra d’Ausiàs March, a qui no cal presentar. Doncs bé, a la primera part el poeta diu: “E mon jorn clar als hòmens és nit fosca” i en la tercera hi ha variacions sobre el tema de: “Llir entre Cards”, ¡¡¡Grans eufemismes!!!. Aquesta voluntat d’hiperdiferenciació social i cultural ja ve de lluny. Possiblement es generalitza en el Renaixement, moment històric en que el llibre féu grans avenços cap a la seva incipient popularització amb la invenció de la impremta. Dic això perquè el llibre presentat avui, després de diverses dissertacions sobre la necessitat de la lectura i la voluntat de divulgar tant com es puguin els coneixements per tal de fer una societat catalana cohesionada i forta, (recordo que és un llibre publicat el 1928) acaba amb un complet apèndix on hi ha tot un reguitzell d’autors i d’obres escrites fins a les hores, separades per temàtiques i nacionalitats. Una espècie d’índex de biblioteca la qual segons l’autor és imprescindible haver llegit. Efectivament l’he repassada i trobo que és una molt bona tria, tot i que s’hi haurien d’afegir molts títols publicats del 1928 cap aquí. 

    Portada del llibre Què cal llegir? 1928 de Carles Soldevila

Però tot plegat té un regust de programa televisiu barat, on formulen la famosa pregunta de:  quin llibre t’enduries en una illa deserta?. La resposta correcta és "no aniria en aquesta illa", o bé "m’enduria tota la biblioteca". La segona opció es la que proposa Carles Soldevila amb un aire amé i conciliador, no erudit distant dels mortals que s’inicien. Posaré un exemple: Soldevila proposa lectures per tenir un criteri propi, sense faltar a ningú. Tothom és lliure de restar feliç en la seva ignorància, en canvi hi ha autors que sembla que vulguin fer sentir malament al personal que no entren en les seves expectatives. Curiosament i per mostrar aquest menyspreu, a la llista de Soldevila hi ha dos llibres que curiosament m’han arribat aquesta setmana. Ja els tenia de fa anys, però el vici de trobar-los en primeres edicions i relligats en pell ha pogut més que jo, el primer és de Taine, amb la seva “Filosofía del Arte”, i el segon la “Eudemonologia o aforismos sobre la sabiduria de la vida” de Schopenhauer, dos clars exemples de vanitat intel·lectual agressiva, no tant com Nietzsche però déu n’hi do, aquí va un exemple:

-    “En general, los sabios de todas las épocas han dicho siempre lo mismo, y los necios, esto es, la inmensa mayoría de todos los tiempos, han dicho y hecho también lo mismo, y siempre seguirà siendo así. Por eso escribió Voltaire con mucha razón: “Nous laisserons ce monde ci aussi sot et aussi mechant que nous l’avons trouvé en y arrivant””

Schopenhauer

Davant d’aquestes afirmacions poc es pot dir! De totes maneres tots coneixem aquest pensador i en prenem les coses bones que són moltes, però també s’ha de destriar. Jo volia fer notar aquest esperit bel·ligerant que tenen les grans figures a l'esperonar i fer venir ganes de fer el tomb i submergir-se en aquest món sociocultural superior que proposen, en canvi els autors de casa nostra, salvant les distàncies, sempre tenen la modèstia que sembra el dubte a qui els llegeix de si val la pena portar a la pràctica el que proposen. Un tarannà genuïnament de casa nostra: “tot allò que arriba de fora sempre és més bo i millor!” manera de fer i de pensar que ens afebleix com a poble, cultura i no ajuda a superar-nos. 

Pierre Bourdieu i altres sociòlegs més moderns tindrien molt a dir amb aquesta manera de fer de casa nostra, llàstima que no s’interessessin pels catalans, però actualment amb la poca formació que existeix, dubto que els joves es preguntin això. De fet seria un estudi molt interessant saber quants llibres de la llista de Soldevila s’ha llegit un jove abans dels 30 anys?. En canvi aquesta mateixa gent s’ofenen sentint les paraules de Schopenhauer i els propis arguments que jo he esgrimit. Per tant no tinc clar de on prové el criteri social per diferenciar el dalt i a baix cultural. Només és cert que quest existeix, i és molt clar, però en el dia d’avui és políticament incorrecte tractar d’ignorant a algú.  No tot s’acaba en la lectura, això es veritat, he conegut gent molt sàvia que era analfabeta, i els mitjans actuals permeten moltes fonts d’informació, però la inquietud de buscar és l’essència del coneixement i aquesta essència si que podem afirmar que queda tapada per la pudor de la vida actual.

Suposo que aquí m’ha sortit la vena crítica a qui neda a consciència en la felicitat de la seva ignorància. Els crítics també som una plaga per la societat. En el capítol dedicat a la crítica del llibre comentat avui, Soldevila amb gran diplomàcia i suma intel·ligència diu: 

 

Portada del llibre de Schopenhauer amb l’autògraf de l’eminent tenor Emili Vendrell i les edicions esmentades de Taine de la Filosofia del art, obres tangencials al llibre de Soldevila però esmentades en ell.  

“Experiències d’Amor i de Fortuna, o “des fortuna” de Francisco de las Cuevas 1641:

Reflexionant sobre la història d’un mateix, aquest concepte abstracte que anomenem amor, sempre te més pes a la vida del que un conscientment desitjaria. La literatura i totes les arts en general s’alimenten d’aquestes emocions per arribar a la fibra sensible del consumidor, ara bé: res és com estem acostumats a veure-ho a les pel·lícules, els finals feliços són fruit de l’ invenció humana en els moments que les coses no van bé, a la vegada que els finals tràgics i malaguanyats són reflex d’èpoques romàntiques on tot es puixança. En aquestes anades i vingudes literàries al llarg del temps es forgen els caràcters de les èpoques, de totes les persones, joves i adult que s’enamoren, essent tots ells víctimes del seu temps i les circumstàncies estètiques de la seva època, sense ni tant sols ser-ne conscients.

He llegit força per motius professionals sobre art i estètica, dos camps que involuntàriament ja des del temps de Hegel van estretament lligats als conceptes de Bell – Bo, i un altre més abstracte: l’Amor. Virtuts que es manifesten de tantes maneres com habitants hi ha agut i hi ha al planeta. Aquest últim, és el menys teoritza ble, el més atzarós i casual, per aquest motiu mitològicament sempre se l’ha representat cec. ¡¡¡I tant cec!!! Mai ha vist més enllà de quatre passes fins que ja és tard. Els errors, els desenganys seguits de grans decepcions són el pas següent a l’estat fervent i imnòtic de l’Amor en els seus primers estadis de somni. En aquest punt és on llegir obres d’assaig sobre la psicologia de l’amor l’hi treu poesia, treu la màgia però dona lucidesa i bon enteniment al que per la majoria és pur instint fent passos cap a estavellar-se. 

Portada del llibre: “Experiencias de Amor y de Fortuna”, 1641 de Francisco de las Cuevas, amb restes de pàgines d’incunable gòtic a les cobertes re aprofitades.

El llibre presentat avui, he de confessar que no el vaig poder acabar, a causa del llenguatge abarrocat, amés de lletres i paraules arcaiques; Però a mitjans del S. XVII quant les coses no anaven bé, les novel·les amoroses eren per les joves amb un grau d’erotisme però morals i adoctrinadores amb finals feliços, cal esperar un segle i mig més perquè assoleixin el grau de realisme de la pròpia vida i l’ interès de ser aplicables a l’existència d’unt mateix. En contrapartida, aquest volum mostra que quatre segles enrere es tenien els mateixos problemes amorosos que avui: Amors irrealitzables, capritxosos que racionalment ja sabem que no funcionaran però a pesar d’això per motius de soledat o pitjor encara: socials al comparar amb els altres, es tiren endavant. Grans desastres coneguts amb anterioritat que volem patir a consciència pel plaer de sentir-nos estimats. 

Escric totes aquestes línees pensant en algú, tot i que sé que no l’hi farà ni fred ni calor en cas que les llegeixi, ja que no es veuen les evidències en aquest camp fins que no s’han passat. Possiblement de totes les injustícies d’aquest món, aquest sentiment del que parlem avui és la més gran. Precisament per aquest motiu és el que ha fet corre més rius de tinta, i ha produït més obres d’art al llarg de tota l’existència de la humanitat. 

Pàgina de les llicències i les “tassas” amb escut heràldic.

El llibre presentat, tot i ser escrit en castellà i el seu autor ser un “bachiller de la Villa y Corte”, “Experiencias de Amor y Fortuna” és una gran obra no massa estudiada pels literats, relativament freqüent a les cases benestants de l’època a casa nostra. Un temps obscur per les lletres catalanes a partir de 1640. És de tots sabut que la literatura en català en aquells anys és quasi del tot inexistent. Llibres com aquest són les novel·les que podien llegir la gent adinerada i instruïda. Aquestes obres forjaren el concepte d’Amor en l’època. Ara un accés d’informació fa que quasi cap jove pugui explicar de on ha forjat el seu concepte d’amor, (Amor carnal, no al pròxim ni a Déu) els fenòmens són instintius i culturals, de societat gregària no racional, que equival a dir que no sabem perquè estimem llevat de justificacions com ara: Que és maco, divertit, “intel·ligent” i que m’agrada. Tot plegat no dient rés. L’amor al que ens referim es forja dins de cada persona formant una imatges de l’altre. No puc entendre com conceptes tant clars ja en l’època medieval avui són del tot desconeguts i no posats en pràctica per la nostra cultura de infinits coneixements i tecnologia avançada. La majoria de la gent ha oblidat!!!. Sort que pels que els interessa estimar de debò hi ha pàgines i més pàgines escrites.... 

Llom de pergamí original del llibre 1641.