El Palladio de Pierre le Muet, l’influencia clàssica a França, via cap a casa nostra

El llibre presentat avui poc te a veure amb bibliofília catalana, es una traducció al francès  d’un tractat d’arquitectura italià. Un Palladio molt d’estar per casa... Però és una de les primeres traduccions que es feren d’aquests Quatre Llibres de la Arquitectura, que a la vegada tractà l’arquitectura clàssica a partir dels textos de Vitruvi. M’interessà aquest tractat de Pierre Le Muet de 1647, tot i que fou escrit el 1626, perquè es el resum dels quatre llibres de Palladio, amb un annex d’arquitectura francesa, amés es dona molta importància al que creu interessant i omet del tot els exemples construïts d’arquitectura clàssica que proposa Palladio, i fins i tot suprimeix capítols sencers de l’obra.  Però no per això deixà de conciderar-se una traducció. Eren els criteris de l’època que en el dia d’avui encara respectem.

 

Portada de l’obra, Palladio de Le Muet, Paris 1647

Aquest fet, i les notables diferències amb les edicions italianes, i les espanyoles de l’època em feren donar compte que resseguir les influències arquitectòniques en funció de la tractadistica editada en aquell moment, i les influències de les corrents comercials dels llibres influïren fortament en l’arquitectura clàssica o diguem-ne culta dels S. XVII i XVIII de tot Europa.

Com a exemple diré que Palladio fou traduït primer i molt més correctament en espanyol que en francès, cosa que ara ens podria estranyar, però en aquell moment Espanya encara no havia deixat de ser un focus cultural i econòmic de primer ordre, en canvi en català s’ha d’esperar a trobar alguna edició dels llibres de Palladio fins al S. XX.

 

ròleg de l’obra signat per Le Muet

Ara be, Catalunya es trobava en una encreuada cultural, i sempre ha tingut posats els ulls més cap al nord que cap al sud. Es pot demostrar que abans de la il·lustració, arribaren més tractats d’arquitectura a Catalunya des de França que no pas des de Castella. Un exemple d’això en seria l’origen tipològic de la masia anomenada canònica, sense cap mena de dubte un element persistent en tota la geografia catalana central i nord – oriental, que antigament des de Puig i Cadafalch s’habia vingut dient que la distribució en planta, amb sala central, era una tipologia heretada de la domus romana; però ara podem afirmar que es mentida. Afirmació demostrada perquè cap masia d’origen medieval conserva aquesta tipologia, en canvi a partir de mitjans del S. XVII i sobretot durant tot el XVIII es una invariable. Dons be, resulta que devem aqueta tipologia a la tradició romana, re-interpretada al renaixement i mal traduïda o interpretada a la seva manera pels francesos,  que com no, exportaren els seus llibres més enllà de les seves fronteres, i a Catalunya se’ls varen creure .

Per tant un simple llibre com aquest tractat de Palladio de Le Muet pot influir en l’arquitectura construïda durant dos cents anys després de la seva publicació en un país en el qual només hi fou comercialitzat. Això també era una globalització cultural, ja que la majoria de tractats francesos que seguiren al presentat, conservaren certes modificacions i invencions introduïdes per Le Muet.

Exemples de làmines dels ordres Jònic i Compost

Exemples de propostes creades per Le Muet i no per Palladio

 

           Pierre Le Muet  nasqué a Dijon el 1591, i morí a París el 1669. El 1616 fou nombrat arquitecte del Rei per la reina regent, i feu algunes construccions notables a París, però les seves obres de més prestigi i que l’hi han assegurat un lloc en la posterioritat han estat la traducció del Palladio que presentem i una altra traducció de Vignole de 1632. La veritat es que a França és considerat com un arquitecte a estudiar del S. XVII però només com a tractadista, això ha fet que no transcendís de les seves fronteres. En canvi, crec que és més important per altres països on a falta de tractats compraven els francesos pel motiu que fos, i les interpretacions i aportacions que feu el traductor han marcat escola.

Poso algunes imatges, ja que més de dues-centes pàgines que te el volum, cada una conté un gravat, però el interès del llibre està en el poc text que conté l’obra. Adjunto el pròleg sencer i la portada per qui l’interessi tenir més dades sobre el volum en qüestió. Es una edició molt acurada i d’un gaudir visual constant, amés, la lletra emprada encara no era l’alvina o qualsevol altre estàndard, amb caixa a cada pàgina i un sense fi d’informació especifica pels arquitectes i mestres d’obres que utilitzaven l’obra com a guia dels edificis a realitzar.

 

Elements arquitectònics típicament francesos com la mansarda son introduïts al llibre de Palladio

 

 

 

Instrucció per l’Ensenyança de Minyons, de Baldiri Reixach, un manual pedagògic d’ambició enciclopèdica

El llibre presentat avui, l’ Instrucció per l’Ensenyança de Minyons del Mn. Baldiri Reixac, per mi te múltiples vessants d’interès. Per la majoria de gent és el primer tractat pedagògic escrit en llengua catalana i dels primers publicats a la península. Per mi és molt més: Aquest exemplar fou un regal que vaig fer a la meva mare. En la meva família hi ha una llarga tradició de pedagogs, varies generacions s’han dedicat a l’ensenyament i en el seu dia vaig creure oportú fer obsequi d’aquesta obra en la seva primera edició impresa en català a Girona el 1749 com a homenatge a una vida entregada a la docència.

Portada de la primera edició realitzada a Girona per Narcis Oliva el 1749.

 

Pròleg i presentació de Reixach pel llibre.

 

A la vegada fou el primer llibre que vaig comprar amb el peu d’impremta de la meva ciutat, editat al S. XVIII. Pel que es pot dir que inicià aquesta línea de la col·lecció d’impresos gironins dins la biblioteca. El primer comprat, d’altres els havia heretat i algun, trobats però això mereixerà atenció més endavant. El llibre en qüestió, l’ Instrucció de Minyons, per qualsevol català te el doble interès pel fet d’estar escrit en la seva llengua i a la vegada per contenir unes fortes arrels que actualment es considerarien nacionalistes. Tot i que posant-nos en la ment d’un clergue rural d’origen benestant i força il·lustrat, no era rés més que l’aplicació dels acords del Concili de Trento, on es conveni utilitzar les llengües vernaculars per la catequesi i l’aprenentatge; Però això no treu importància a la defensa que fa l’autor del Català i el seu us com a llengua pròpia en una època on des de les institucions civils i eclesiàstiques es primava  l’ús del Castellà com a llengua culta i substituta del Català. En aquest punt recordarem que des de el “Consejo de Castilla”, òrgan rector del regne, s’ordenava: “Poner el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Llei d’una vigència aclaparadora fins i tot dos cents anys després, però com a mínim més sincera de la que es desprèn de la Wert en els temps actuals. La nostra llengua i cultura fa segles que pateix aquest assetjament, i gràcies a gent com Baldiri Reixach, el Català encara es ben viu.

 

Exemple de dues làmines de cal·ligrafia intercalades al llibre entre d’altres.

A aquests efectes el llibre de l’ Instrucció per l’Ensenyança de Minyons fou una verdadera revelació pel seu temps, gaudí d’una notable difusió, i la prova en són les successives edicions que se’n feren durant el primer segle de la seva existència, amés de les reedicions aparegudes a Mallorca i a València. Possiblement prolongant la vida del català a les escoles en aquestes comunitats, ja que el llibre estigué en relativa vigència fins a mitjans del S. XIX, però la segona meitat d’aquest segle fou del tot obviat i substituït per manuals en castellà.  Pervisqué fins a dates tan pròximes ja que Baldiri Reixach el pensà com a llibre de text pels mestres en les escoles, però també com a llibre de preceptors particulars en famílies que s’ho poguessin permetre, i aquest fet feu que en certes classes acomodades es pogués seguir un pla d’estudis en català encara que les institucions no ho permetessin.

Una virtut més d’aquest manual que el fa únic, es l’emancipació en el temps, tant pel que fa al contingut com als conceptes, quan se’n fa un anàlisi, s’aprecia la concepció de la unitat d’Europa que tenia Reixach, amés d’introduir coneixements de llengua Anglesa, amés del Francès, l’italià i el Llatí. Cal recordar que a mitjans del S. XVIII Anglaterra encara estava lluny de ser un imperi i l’anglès d’imposar-se com a llengua internacional. Amés de coneixements teòrics del que correspondrien al Trivium i el Quadrivium clàssics, dona pautes i coneixements pràctics, amb tot de consells per anar per la vida!!!

Portada de la segona part manuscrita conservada al Arxiu Diocesà de Girona

En un llibre com aquest hi ha una quantitat de coneixement que ens fa preguntar com un capellà d’un poblet entre l’Empordà i la Garrotxa, lluny de les ciutats i dels focus culturals podia estar tant ben informat. L’explicació la trobem en la seva família i la constant correspondència i llibres que rebia. Reixach amés d’aquest llibre, escriví el segon volum amb les parts que ell creia que hi faltaven com la Història, però no s’arribà a publicar mai, així com la traducció de les obres de Feijoo al català, de qui dedicarem un capítol a les seves cartes erudites i el teatre crític universal, però aquestes obres traduïdes tampoc arribaren a la impremta.

Fotografia del mas Reixach a Bell Lloc d’Aro, casa natal de Baldiri, i església d’Ollers on passà la vida exercint de rector.

 

L’obra de Reixach fou recuperada el primer quart del S. XX durant la República quan es recuperà l’ensenyament en català, i a falta d’obres de text recents, s’empararen en l’única que hi havia, tot i que Pompeu Fabra no l’hi feu gaire cas.

Reixach fou un mossèn entregat a la seva parròquia com tants d’altres, però tot i estar aïllat a Ollers, el seu esperit il·lustrat i la seva labor intel·lectual ha sobreviscut fins els nostres dies, una mostra més del verdader talent humà, encara que sigui amb un modest manual pedagògic, però que conté tot l’esperit d’una època, una època amb reivindicacions que encara són vigents....     

Primera reedició del S. XX al 1923 del llibre realitzada per l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.  

Prudenci Bertrana, i la incomprensió catalana cap al mon rural

Fa pocs dies rellegint un volum titulat: “Estudis de literatura Catalana” publicat el 1912 per Manuel de Montoliu, em sobtaren unes paraules que dedicava a Bertrana, amb les que no puc estar més d’acord. Montoliu deia: “ Hi ha una peculiar bellesa en el moment escollit per ells (els escriptors) per la revelació de llur paraula; aquell moment de maduresa i plenitud que tant pocs joves tenen la virtut de saber esperar; (...) En Bertrana s’ha trobat, finida ja la joventut primera” i tot just s’inicià el miracle migrat del reconeixement de la seva obra, ja al 1912 quan la gran part dels seus escrits encara havien de veure la llum. Gaudí de cert prestigi, però els anys foscos de vida a la gran ciutat encara l’hi havien d’arribar. Temps de penalitats econòmiques, vida atrafegada i de poc reconeixement de la seva feina, en una Barcelona Noucentista que poc hi encaixava una ànima feréstega, rural i eminentment modernista, que es sentia trasplantada com la glosada alzina del passeig de gràcia.

Bertrana era una personalitat d’un caràcter acusadament rural, amb un amor a la terra i el que la pobla molt pronunciat, tant que aquest fet es el que agradava de la seva literatura, ja que evocava temps antics en un estat primigeni, quan l’home lluitava amb el medi natural, però el que agradava de la seva literatura desagradava en la seva personalitat.

Un exemple, pel qual avui hi he pensat, ha estat la caça. Bertrana era un gran caçador, gran en lletres minúscules, ja que només és gran qui la sent encara que no caci res; i un petit caçador es el que mata molt, malament i es perd per la boca. En paraules de Bertrana un bon caçador es el que sap el que es fa, ho fa amb sentiment, respecte, cura i devoció. Es una experiència quasi mística, ¡¡¡Que és sinó un sacrifici!!! Un acte totalment religiós. La naturalesa, el bosc i la muntanya formen la religió de Prudenci Bertrana. Fill de Carlins rurals, ell republicà convensut, no encaixà ni en el medi rural ni en la ciutat.

Josefat, la primera edició de 1906 impresa a Palafrugell, censurada pel bisbat de Girona, i il·lustrada per Rafel Masó i Valentí,un dels motius per la qual es tant buscada. I segona edició de les Ales esteses.

Jo de jove m’hi vaig sentir molt identificat, de fet escric aquestes ratlles en un tros de paper arrugat recolzat en la culata en un fondaral gèlid un dia de batuda del senglar. Quan dic que no s’encaixa es perquè un es mira el medi urbà com un fenomen antinatural, insostenible, però aprecio les possibilitats que ofereix, igual que es viu el medi rural i la naturalesa amb ulls d’espectador embadocat per la bellesa. Manera més freqüent als “urbanites” que al verdader habitant del medi rural, que per norma general funciona per instints i inèrcies naturals totalment incomprensibles per la gent de la ciutat. Podria semblar que exagero però no és així, en l’època de Bertrana aquestes diferències eren més acusades que en l’actualitat, a les ciutats però encara hi havia vaqueries i tramvies de sang, una certa proximitat que ara s’ha perdut. En el dia d’avui el camp s’ha urbanitzat però les diferències perduren. Comparem per exemple un fet tan trivial i transcendent a l’hora com la mort. L’acte d’un sacrifici en el mon rural pot ser una festa com la matança del porc. Veure un animal degollat sagnant pel coll i narius, fumejant pel contrast de temperatura en l’evaporació de la sang i un color vermellós que ho embruta tot, es una experiència del tot quotidiana. Jo la he viscuda, en canvi ara en les festes populars de matança del porc en prou feines es veu funcionar la màquina d’embotigar botifarres. La carn es du especejada sortint de l’escorxador, on s’han mort dues mil vesties en una nit. Hi ha qui parla de benestar animal, però ningú parla de dignitat animal!!! Si no es veu el sacrifici “l’urbanita” dorm tranquil i troba la carn més bona sense preguntar-se de on ha sortit. Be, no continuaré per aquests derroters, però això es el que denuncia Bertrana, la hipocresia del mon urbà, que veu el rural com un lloc on gaudir els caps de setmana.

Bertrana estima el medi natural com ningú, i explica com per gaudir-lo s’ha de patir amb crueltat, això es la naturalesa. Els seus contes i relats com el recull dels Herois de 1920 o El meu amic Pillin i altre contes de 1923, són verdaderes obres d’art que ajuden a estimar la terra. En el fons es un clam nacionalista que ajuda a trobar les arrels del nostre poble, sempre en un medi rural, que és on s’ha format Catalunya. Si en algun moment el nostre país ha estat un xic ric, es gràcies als recursos agraris i forestals, el succeït al S. XIX amb l’ industrialització ha estat una anomalia de la qual encara en paguem les conseqüències. Mai hem sigut un país ric en diners, en canvi som milionaris en bellesa, paisatge, laboriositat i enginy. Bertrana fou conscient de la decadència de la seva època i de la destrucció d’una manera de fer i viure mil·lenària que ell encara experimentà, la visqué en profunditat i l’immortalitzà en les seves obres. Tota la seva literatura es amarada de nostàlgia i decrepitud, mostrant com es sentia ell de trasplantat en els temps que l’hi tocà viure. Molt recomanable es la trilogia. “Entra la terra i els núvols” formada per les obres: L’Hereu de 1931, el Vagabund de 1933 i l’Impenitent de 1948, trilogia de caràcter autobiogràfic on recorre la vida d’un jove hereu que ha de vendre el mas per deutes i com es trasplantat en una ciutat, els títols de Vagabund i Impenitent diuen prou sobre el contingut i les reflexions que conté l’obra, sentiment que Bertrana compartí i en declaracions manifestar que contenia les seves pròpies reflexions formant una biografia ideològica i emocional.

Trilogia entre la Terra i els Núvols de Bertrana, i l’Hereu en las seva primera i segona edició. Novel·la de trets autobiogràfics.

 

Jo vaig descobrir Bertrana quan era molt jove, de seguida em captivà, vaig trobar les primeres edicions, ja que en la majoria de les seves obres són la primera i la única, cosa incomprensible i diu molt del tarannà del nostre país. En el seu dia a la premsa donà bones crítiques a Josefat de 1906 i a Naufrags de 1907 rebent premis institucionals. En el dia d’avui com a acte instintiu i repetitiu els crítics actuals continuen dient que aquestes dues obres son les cabdals de l’obra de Bertrana, modernistes, ¡Això si!, però en prou feines fan esment d’altres obres posteriors, al meu entendre molt millors, amb un rerefons filosòfic molt més profund que ni tan sols s’han reeditat. Potser per aquest motiu no han arribat al gran públic i els estudiosos tampoc se’n han preocupat, però crec que algun conte seu, com a mínim, hauria de ser lectura obligatòria als instituts catalans. Són d’una prosa immillorable i d’un nacionalisme verdader, no d’estelada i a veure qui crida més, sinó d’un racionalisme introspectiu, d’amor a la terra, a la cultura i el no fer fressa. El verdader històric tarannà català.

Altres novel·les més desconegudes de Bertrana que en el seu dia gaudiren de gran reconeixement.  

 

Llibres de relats i contes de Bertrana, per mi on mes es retrata l’amor i les passions de l’autor.

 

Evidentment fou un autor silenciat per la dictadura, però en el temps que corren se’l recupera amb un musical, popularitzant i vulgaritzant encara més la seva obra més vulgar i menys original: Josefat. Quanta justícia l’hi fa un senzill monòlit amb el seu nom i un petit però exquisit bust realitzat per Blay en un recó de la Plaça de Catalunya de Girona. Aquest homenatge es un atribut a Bertrana, també ho seria reeditar amb alguna edició humil els seus Herois o Proses Barbares, seria recuperar un bocinet de verdader esperit de la nostra terra i la seva gent. Mastegar, digerir i convertir aquesta literatura en “papilles” perquè arribi a tot el poble possiblement no l’hi faci cap bé, ja que si arriba ho fa desvirtuada i en la majoria de casos ni l’hi arriba. Amés es degradar la literatura que forma part del nostre patrimoni. Millor seria traduir aquestes obres en llengües estrangeres, que segurament gaudirien  millor acollida que aquí. No es derrotisme el que em fa escriure això, sinó amor a la meva cultura, però els catalans sovint som especialistes en destruir el que es genuïnament nostre i ens identifica, en canvi sobrevalorem tot el que ve de fora. Caldria pensar-hi...

El mon rural perdura i encara hi ha qui el viu de manera salvatge i natural...

 

Edmund Burke, un personatge eclipsat per la seva pròpia ombra...

Vaig descobrir Burke a la facultat, no em causa cap mena de vergonya acceptar-ho. Jo com la majoria d’estudiants de composició i estètica, no havíem sentit parlar mai sobre ell. La majoria dels que m’acompanyaven, crec que tampoc els interessà gaire, però quan un es sent atret per la ciència estètica, la seva història i evolució fins al present, el primer que sorprèn es el fet que el concepte de bellesa no hagi existit des dels inicis dels temps. Se’m fà inconcebible pensar amb la humanitat sense paraules concretes que defineixin i donin sentit al que actualment denominem bellesa. Adjectius com bonic, sublim o estètic tingueren el seu naixement al S. XVIII de manera teoritzada i concreta. Baumgarten primer, de qui miraré de parlar més endavant, i després Burke i Kant, assentaren les bases per les quals actualment en els nostres dies encara ens regim. Per moderns que vulguem ser, pensem en termes estètics del S. XVIII.

Ens podríem preguntar que hi fa un escrit sobre Burke en un blog de bibliofília catalana, dons és molt senzill, poso un granet de sorra per rehivindicar el que no tenim. La seva obra cabdal: “A Philosophical enquiry into the origin of our ideas of the sublime and beautiful” fou reeditada en anglès varies vegades, la primera edició es de 1757, i amb pocs anys es propagà per tot Europa, la primera edició espanyola es feu a Alcalá de Henares el 1807. La meva reivindicació es que en el dia d’avui encara no ha estat traduïda al català una obra cabdal com aquesta. 

Curiosa diferència de les dues portades, l’anglesa de Londres del 1798 amb el gravat del retrat de Burke mirant cap a l’esquerra i la francesa de París del 1803, any 11 de la revolució el mateix gravat mirant cap a l’esquerre, per no pagar drets d’imatge!!!

 

En el seu dia vaig llegir una edició de butxaca en espanyol, però quan vaig poder vaig buscar un bon exemplar en anglès, que es l’edició que aquí presentada de 1798, amb un bonic gravat mostrant un retrat de Burke.  Però la més apreciada al nostre país és l’espanyola de 1807, ja que fou molt limitada i ara és una raresa. Amés, mostra la velocitat en que arribaren els coneixements de la il·lustració a la península. Fou en aquest període el moment que Europa es globalitzà realment de manera cultural, no política ni popularment.

 

Primera edició espanyola de 1807

 

El paradoxal de la vida de Burke, es el seu posicionament polític, no dic ideològic, ja que sempre fou el mateix. Es una mostra de com els canvis socials i polítics modifiquen el posicionament d’un home sense que aquest canviï d’ideologia. M’explico: si canvia el medi, qui està immers en ell, si no s’adapta es considera que ha canviat encara que no ho hagi fet, ja que no encaixa. El cas de Burke, és complex i a qui l’hi interessi la seva vida política millor que la busqui en un altre lloc, però ell des de els inicis fou liberal, i morí liberal, però en el moment de la seva mort hagué de sol·licitar que la seva tomba fos anònima i enterrat en un lloc sagrat en secret per temor a que exhumessin el seu cos en represàlia per la seva oposició a les esferes revolucionaries. Burke era liberal, defensor de la igualtat entre els homes, recolzava l’emancipació de les colònies i la independència dels Estats Units d’Amèrica, humanista i lliurepensador, però òbviament s’oposà a la Revolució Francesa. Se l’ha definit com el més conservador dels lliberals o com el més lliberal dels conservadors.  Però l’espècie humana no està feta per viure en equilibri, l’efecte pèndol és massa atraient, fins i tot sublim...

Hauria de sembrar dubtes als modernoletres dels nostres dies el fet que un conservador pogués innovar tant en termes estètics. Durant l’últim segle, des de les esferes intel·lectuals sempre s’ha cregut que la religió era un fre per la ciència i la cultura. En el moment actual així ho crec, però en el S. XVIII hi hagué un punt d’inflexió que despertà la caiguda de la religió com a catalitzadora de cultura. Aquesta corba descendent s’inicià amb la caiguda del mont clàssic portant un període de decadència també sustentat per la pròpia religió que al voltant de l’any mil, recuperà gràcies a les mateixes creences que l’havien ajudat a decaure. Aquest cicle de vida sinusoïdal on tot ressorgeix de les cendres es torna a iniciar a finals del S. XVIII. Almenys en termes estètics. 

Una altra edició anglesa, de 1770

Burke és molt recordat per les seves polítiques socials i reflexions sobre la Revolució Francesa, no tant per la seva teoria estètica que posà el fonament, o si més no la planta baixa, d’un edifici que en prou feines a començat la teulada. En el meu entendre, encara en el dia d’avui hi ha pocs filòsofs que es preocupen per quests temes en comparació amb d’altres que estan més que superats. En un mon que pertany a la imatge com l’actual, que el consumidor no tingui un mínim de coneixement i criteri estètic ho trobo molt greu. Un mon on impera l’argumentació del: “Perquè ami m’agrada, o el perquè està de moda...” i així es justifica tot, no podent fer preguntes del perquè, ens demostra la verdadera pobresa del moment present. La tecnologia i els conforts han eclipsat les verdaderes manifestacions humanes. Entre elles la facultat de poder crear bellesa amb consciència del que s’està fent, una altre cosa seria dir que s’ha substituït aquesta frase per la de crear Art. En el meu entendre totes dues serien mentida però mereixerien una discussió a part molt més propera en el temps, ja que la Bellesa vers l’Art s’inicien a debatre a finals del S. XIX i durant el XX tot i teoritzar molt no s’ha arribat a cap conclusió, per tant esperem al XXI a veure si la civilització es prou global per arribar a un consens en termes estètics o senzillament es una altre ciència que ha de morir...

Juan de Arfe, l’orfebre que imprimint els seus coneixements s’assegurà un lloc en la història

          Quan es recula en el temps, passen coses curioses com les que aquí explicarem: Un orfebre pot passar a la història en majúscules per haver escrit un llibre que es considera un dels millors tractats d’arquitectura del seu temps, senes haver projectat mai cap edificació. L’edifici més gran que projectà segurament fou la custodia de la Catedral de Sevilla, que fa poc més de tres metres d’altura. Paradoxalment, aquesta, es una llissó magistral en els dominis dels ordres arquitectònics del plateresc espanyol.

Per situar-nos Juan de Arfe i Villalfañe, nasqué a Leon el 1535 i morí el 1603 havent peregrinat per tot Espanya sembrant la geografia peninsular d’autèntiques obres d’art d’orfebreria sacra. D’ofici era argenter i orfebre, però amb l’orgull que el caracteritzà tota la seva vida, no es volgué adscriure al gremi de la plata de Burgos, institució que gaudia de gran prestigi, sinó que es conciderava a si mateix, amb les seves pròpies paraules: “Escultor de oro e plata e architecto” dient que ell era un “hidalgo e persona principal... e de los más eminentes hombres de España en su arte”. Afirmacions que deixà escrites i diuen molt de la seva personalitat!. Potser aquest mateix impuls egocèntric fou el que l’induí a publicar algunes obres sobre el seu art i les ganes d’immortalitzar-se també en l’impremta recentment introduïda en la seva ciutat.

Cal dir que com escriptor te molt a desitjar, considerant la literatura del seu temps, però en canvi mostra uns continguts innovadors i demostra posseir una gran cultura. Les seves obres més conegudes són tres, no es sap del cert si en publicà cap més o en quedà alguna manuscrita inèdita, però s’ha d’admetre que es un home del renaixement en tots els sentits, tot i que aquest a la península hi arribà tard.

 

Les meves dues edicions comparades, per dates i estat de conservació.

 

Arfe publica el 1572 un tractat sobre joieria i orfebreria titulat: “Quilatador de la plata, oro y piedras” un llibre molt erudit que conté cinc parts on es defineixen pesos i mesures de Castella, aleacions de la plata i l’or, formules i taules per elaborar-les, com s’examinen els metalls i com es valoren les pedres precioses. Pel seu gènere és una obra cabdal en l’historia del nostre país, però raríssima de trobar.

La seva segona obra també és insòlita, fou publicada el 1585 i titulada: “Tratado de gnómica o arte de construir toda especie de reloxes (...) de sol” El títol llarguíssim descriu prou bé el contingut de l’obra, aquest llibre es molt curiós tant per la manera com tracta els coneixements, com per la manera d’expressar-los, amb àbacs i taules per construir rellotges de Sol de manera simplificada, amb les plantilles que contenia qualsevol mestre d’obres era capaç de traçar i construir un rellotge de sol en l’orientació permesa amb una acceptable precisió de resultats. Aquests es popularitzaren a tota la península, quan fins aleshores eren poquíssims els que hi havia. Devem a la seva obra la majoria d’aquests artil·lugis que hi ha en la nostra contrada en cases i masies fins ben entrat el S. XVIII, quan s’elaboraren obres més complertes sobre el tema.

Per últim Arfe publicà el mateix any 1585 el famós llibre: “ de varia commensuración para la escultura y architectura” a Sevilla, on es trobava treballant amb la custodia de la Catedral abans esmentada. Aquest tractat que es el que aquí ens interessa al tractar d’arquitectura, fou la seva obra més divulgada, com que en un capítol resumia tots els coneixements sobre construcció de rellotges de sol, del seu llibre ja esmentat, i amés en un altre capítol donava les mesures per pintors i escultors del cos humà i d’animals, així com en un altre un resum dels ordres arquitectònics i l’art d’orfebreria per acabar amb exemples, fou un llibre molt apreciat i divulgat però difícil de catalogar. Actualment se’l calcifica com un tractat d’arquitectura i de fet ja en l’època el compraren més mestres de cases que escultors, pintors o orfebres. Fou especialment apreciat ja que fins i tot a finals del S. XVIII encara es reimprimia.

 

Efígie de Juan de Arfe, vestit de noble i amb ulleres.

Arfe en aquest volum bolcà tot el seu coneixement, cità als llibres de Palladio i Vitruvi per l’arquitectura, Durer pel que fa a mesures del cos humà i dels animals, i la seva pròpia obra pels rellotges i l’orfebreria. Cal dir que Arfe, tenia forts vincles familiars amb Alemanya, ja que la seva família era original d’allà, en realitat el seu nom surt escrit com a Arfe, Arphe o Arce. El seu avi havia emigrat a la península per exercir d’orfebre on obtingué un gran reconeixement, el seu pare seguí l’ofici sense pena ni glòria, però ell excel·lí dins el gènere aconseguint el sobrenom del Cellini Espanyol. L’hi atorgaren un petit títol d’hidalguia en reconeixement als seus mèrits. El cognom de Arfe prové de la ciutat d’origen de la família a Alemanya:  Harff. Sense proposar-s’ho, fou un ambaixador de la cultura del renaixement centre europeu a la península, tot i que les seves obres d’orfebreria son considerades d’estil plateresc, ell en els seus tractats defensa la puresa de línees i l’harmonia i simplicitat de composició.

Portades dels llibres que conté la obra.

Exemples de mesures del cos humà

 

Exemples de les mesures dels animals, alguns dels quals segur que mai havía vist.

 

 

Com a orfebre hagués passat a l’historia com el millor del seu temps, però al publicar aquest llibre es garantí un lloc en l’historia de l’art, posicionant-se com a teòric d’una època. Tot i que era plenament conscient de les seves capacitats, la seva desmesurada ambició l’hi portà algun disgust. Un exemple d’aquesta n’és el medalló amb la seva efígie que feu estampar en totes les edicions dels seu llibre: “Commesuración”.  

D’aquest tractat n’he aconseguit una de les últimes edicions de finals del S. XVIII, en concret de 1795 en perfecte estat, imprès amb les mateixes planxes que edicions anteriors, ja que no es desmuntaren els caràcters pensant en successives edicions. Però el que realment aprecio es l’edició de 1675 que és tota una raresa, molt més limitada pel que fa a tiratge i en un paper de fil dolent donada la situació econòmica del país en aquelles dates, amés se n’han conservat pocs exemplars. Aquest volum es un prodigi de la restauració de llibres, quan el vaig adquirir, vaig dubtar, ja que per la suma que demanaven estava excessivament restaurat però pensant en el que costava una restauració semblant, vaig creure que valia més que el propi llibre. Tot ell re entelat, relligat i re enquadernat en pergamí, un prodigi de la restauració.

En el capítol de l’arquitectura s’hi detecten nombrosos errors que perdonarem a l’autor, ja que amb un caràcter tant interdisciplinari és impossible controlar-ho tot, però es un llibre àmpliament citat pels estudiosos contemporanis d’arquitectura clàssica, i en lloc he trobat esment a aquests errors, fet que constata que poques vegades s’analitza amb deteniment i es contrasta la informació dels tractats antics.

Exemples d’arquitectura, amb l’últim barbat de la custodia de la Catedral de Sevilla, obra de l’autor.

 

 

Arfe, en el fons era el mes gran orfebre i un arquitecte de custodies, alguna cosa semblant a maquetes arquitectòniques de plata !!! que elaborà un tractat que superava els seus coneixements. Es molt fàcil criticar des de la perspectiva actual, no vull ni puc treure-l’hi mèrit, senzillament m’agrada fer una reflexió sobre si una desmesurada ambició pot perjudicar l’obra d’un artista. Crec que és millor la modèstia sincera al nivell de cada un, que no pas embarcar-se en auto proclamar-se el millor.

Tot i que en alguns casos com Arfe, ho aconsegueixen, no sol ser el freqüent...