Avui parlarem del mestre Lluís Millet
i l’Orfeó Català. Com que tot funciona a l’atzar i les afinitats són
catalitzadors dels actes que un fa, em justifico dient que una de les meves
aficions és la música, i aquesta setmana encara estic sota les impressions que
em causà anar a cantar fent de reforç al Palau de la Música Catalana amb
l’Orfeó el diumenge passat. Com és lògic durant la meva etapa d’estudiant a
Barcelona havia dibuixat aquella venerable casa des de la sala d’assajos fins
al galliner, i la resta de vegades que hi havia anat a cantar eren concerts
multitudinaris on quasi no cabíem a l’escenari, però mai havia tingut prou
temps per assaborir l’edifici i sobretot l’organització que el regenta. Com a
arquitecte, amant que sóc de la història i de l’art, amb postgraus i màsters en
teoria i història, elaborant el doctorat, (ho dic perquè s’entengui que no és
una crítica banal), em qüestiono els criteris pels quals es regiren en declarar
Patrimoni de la Humanitat un edifici i una institució com aquella. No és una
crítica i m’explicaré, sóc el primer en valorar l’obra de Domènech i Montaner,
el primer en apreciar el Modernisme Català i el primer en valorar l’obra de
Tusquets, com a arquitecte i com a pensador, però possiblement tot plegat junt
fan una barreja que l’un desmereix a l’altre. Una casa com el Palau i una
institució com L’Orfeó poden morir d’èxit.
Quelcom semblant passa amb el llibre
de Lluís Millet que avui presento, un recull d’escrits de tota la primera part
de la seva vida, que en el seu moment gaudí d’una calorosa i brillant rebuda
entre el públic, i en canvi en el dia d’avui ha caigut en l’oblit. Aquest volum titulat: “Pel Nostre Ideal, Recull d’escrits de Lluís Millet” de 1917, per mi
té molt d’interès per diverses raons. El primer exemplar que en vaig tenir el
vaig recollir de terra els Encants en la Plaça de les Glòries fa una pila
d’anys, va resultar que estava autografiat i dedicat pel propi mestre.
Posteriorment me’n feren present d’un altre, i el tercer aquí presentat fou
fruit d’un intercanvi per una enquadernació. El cas, és un llibre que l’he
llegit i rellegit diverses vegades i en el seu dia em feu estimar la música de
casa nostra, ajudant la meva ment d’adolescent a estructurar conceptes.
Portada del Llibre: Pel Nostre Ideal recull
d’escrits de Lluís Millet, 1917
Fins i tot vaig creure que podia
ajudar a formar joves i a fer estimar encara més la música, pel que en vaig fer
obsequi a algú que creia que se’l mereixia, però vaig poder constatar que es
quedà a la prestatgeria, potser va fer bé, ara analitzant el contingut i
mirant-lo a distància, em sembla un volum que per l’època era ciència
musicològica, fervor patriòtic i reflex d’un moment de recuperació nacional i
incipients criteris musicals, que en el dia d’avui només és una bella mostra
d’historiografia música. No obstant això reflexa totalment el caràcter de Lluís
Millet, home entregat, abnegat i fins i tot obsedit en la seva causa, que en feu
la de l’Orfeó Català. Tot és una exaltació de fervor patriòtic i religiós, però
hi ha dos capítols on queda retratat intel·lectualment. Sempre intento
contrarestar la mitomania, i en el seu cas és evident, Millet fou un mite
aglutinador de masses, que intentà fer les seves incursions en el món
intel·lectual i aquí és on fracassà.
Hi ha un capítol titulat: Polèmica amb el Glosador Xenius ( Eugeni
d’Ors ) i un altre titulat: Polèmica amb
Manuel de Montoliu, enfrontament del mestre amb dues personalitats que
sense aprofundir gaire podem afirmar, ja que és acceptat per tothom, que
posseeixen una talla intel·lectual molt superior a la figura de Millet, i
aquest esgrimint: acusacions, respostes i refutacions en el seu propi llibre,
es retrata com a músic i només music, amb grans carences emocionals i encara
més intel·lectuals. Era una persona de fe i de pàtria, dues coses diametralment
oposades a la raó.
Exemple de fotografia autografiada
amb que obsequiava Lluís Millet.
El cas és que a Millet se li
perdonen les relliscades perquè donà molt més que no pas errà, la qüestió és si
la institució que ell fundà segueix encara aquesta dinàmica. Ens dirigí el
mestre Josep Vila i Casanyes, francament, com a director és dels millors que he
tingut, però el que es pot albirar del seu caràcter, transfons cultural i
passional respecte els càrrecs que exerceix, se’l veu bastant buit. Es un malt
generalitzat en el dia d’avui a la gent que es dedica a les arts i es pot
extrapolar a tots els especialistes. Dediquen més esforços a vendre’s i a
retroalimentar la seva vanitat que no pas a produir i enriquir-se culturalment.
Això si! Aglutinen mèrits, premis i títols com qui devora galetes, però la
música que en surt és el fum de cada època.
Poso un exemple: Desprès de Millet
amb el Cant de la Senyera i Amadeu Vives amb l’Emigrant, tots dos fundadors de
l’entitat, quin successor mestre i director ha donat una sola obra que assolís
aquesta popularitat. Els moments actualment també són propicis políticament i
no transcendeix d’un àmbit cultural reduït aquesta música que en el seu dia era
popular. ¿ Els mestres actuals no donen més de si ? o ¿ és que el moment
històric ha canviat per complet ? potser una mica de tot, per tant no veig
justificat el relleu i pes institucional que es dona a l’Orfeó, alimentat per
subvencions en l’època de bonança econòmica ha tornat a emergir, però no tinc
gens clar que es trobi en el lloc que li correspon almenys musicalment
parlant. Les parets li donen el toc de distinció però l’essència haurien de
ser les persones i la hi varen donar més les d’ahir que les d’avui. Tot en el
Palau té un toc de nostàlgia i és realment justificada.
Vista general del Palau des del
Galliner
