Les Faules d’Isop, essència moral per un món que la perd

No sabem ni tan sols si Isop va existir, però en cas que ho feu, sembla que era un esclau que amb el seu enginy va aconseguir la llibertat. Es suposa que visqué el segle VII a.C. en algun lloc de Grècia, com a hipòtesis es suggereixen: Frigia, Samos i Tràcia, però cap dada es pot prendre per autèntica ja que la major part de dades de la seva biografia les trobem a l’obra titulada “La vida d’Isop”  escrita per Planudo al segle XIV, un monjo benedictí donat a fantasiar sobre l’antiguitat clàssica des d’un sescriptòrium medieval.

El que si sabem del cert és que aquest recull de faules, petites narracions fantàstiques amb moralina final, són una petita joia de la cultura occidental. Educatives, moralitzadores i altament formatives a pesar de la seva aparent ingenuïtat, generacions i generacions de ciutadans de tot Europa es formaren amb aquests principis ara tant oblidats. És un llibre que ha mutat al llarg dels anys segons la zona geogràfica i el moment històric en que l’hi han afegit o suprimit parts, però el seu llegat és inqüestionable. Ha inspirat obres homònimes com les de La Fontaine i a la península les de Samaniego, entre d’altres no tant conegudes, però les d’Isop són la pedra fundacional del gènere. Qui no ha sentit mai a parlar de la cigala i la formiga, o de  Pere i el llop? En el dia d’avui els infants coneixen les versions modernes d’aquests relats tractades per autors de l’actualitat, però el mèrit el mereix aquest individu quasi anònim que es perd en la foscor del temps del qual en prou feines en recordem el nom: Isop. 

Retrat i portada de les Faules d’Isop impresa a Barcelona el 1803

Catalunya es veu que històricament ha estat un país donat a les faules, a mi no em fan fred ni calor, segurament perquè de petit ja no me’n varen llegir, però en el dia d’avui no puc negar la seva importància i més a casa nostra on es feren molt populars i en unes èpoques se’n composaren moltes. Avui els trobem uns textos en excés ingenus, però segles enrere eren alta literatura, autèntiques paràboles no religioses on amb rigorosa moral s’exemplificava el bon camí a seguir en conducta social. La prova de l’èxit que sempre han tingut a Catalunya son les reculades publicacions que ja trobem de les Faules d’Isop. Una primera traducció al català data de 1550 amb el títol: “Llibre del Savi he Clarissim Fabulador Ysop” imprès a Barcelona. Posteriorment en l’època barroca no es coneixen gaires edicions, la literatura mística de devocionari pietós suprimí les restes moralitzadores paganes del renaixement, però a les acaballes del segle XIX amb la Renaixença Catalana, la recuperació de textos antics catalans, Antoni Bulbena Tosell el 1893 i posteriorment Ramón Miquel i Planas de qui ja em parlat, reimprimiren les Faules d’Isop en català en dues edicions molt acurades i apreciades pels bibliòfils. Ara bé, la present edició que avui es presenta, és una raresa editorial. Fou publicada a Barcelona en l’estampa de Sierra a la plaça de Sant Jaume el 1803, una època en que poc interessava aquest tipus de literatura si no entenem el fet com un ressorgiment cultural fruit del neoclassicisme a Catalunya, en que es tradueix a la nostra llengua una obra cabdal que durant segles havia estat oblidada.   

Aquest llibre conté un resum de la suposada vida d’Isop, amb una xilografia al boix que representa l’autor de cos sencer fruit de la fantasia, presentat com un personatge grotesc, geperut de peus grossos, i possible inspirador de qualsevol relat fantàstic. Però amés d’aquesta xilografia conté un seguit de vinyetes que il·lustren cada una de les faules que conté el llibre, fet que el converteix en un dels llibres més il·lustrats de l’època. Aquestes vinyetes però foren realitzades per artistes de segona categoria, amb un regust popular, però amb un traç, una concepció de l’espai i un contrast entre el blanc i el negre que els hi donen una aparença molt moderna que s’avancen cent anys en la història. La majoria d’aquestes xilografies podrien passar per noucentistes. En aquestes nombroses il·lustracions i el català prenormatiu i arcaic que està traduït el llibre rau la singularitat de la edició, però el verdader interès de l’obra és en entendre com en un moment com aquell, en que la Revolució Francesa havia convulsionant tot Europa, a casa nostra hi ha interès per traduir i reimprimir Faules de l’antiga Grècia. Evidentment es un gest impulsat pel moviment de la il·lustració juntament amb les noves idees neoclàssiques vingudes de França, la simple portada amb les corones de llorer ja ho diuen tot. Llibrets com aquest amb simples cobertes de pergamí sense cap títol foren la modernitat en uns pocs anys de principi del segle XIX, fins a la restauració de l’absolutisme borbònic després de la guerra de la independència. En aquestes anades i vingudes de la història que sempre es repeteixen, cal aprofitar les poques coses sinceres i bones que queden per les generacions posteriors, ja que la ignorància i la barbàrie tot ho poden i pe desgràcia sempre perviuen. 

Xilografies de factura simple però molt moderna, quasi noucentista.

Exemples de les xilografies de les Faules d’Isop en català, Barcelona 1803 

 

Exemple d’una faula d’Isop traduïda i re interpretada en català el 1803

Baltasar Gracián, el Maquiavel aragonès desconegut i últim tractadista polític :

Baltasar Gracián, (1601-1685) és prou conegut dins la història de la literatura espanyola com un dels màxims exponents del barroc, però sobretot feu el salt a la fama mundial quan al S. XIX Schopenhauer el va reclamar com a progenitor ideològic en molts aspectes de la seva filosofia, i traduí alguna de les seves obres a l’alemany, despertant així la curiositat europea cap aquest aragonès desconegut. Poc després Nietzsche, afirmava “Que Europa no havia produït mai res més fi ni més delicat en subtilesa moral que l’obra de Gracián”. Així doncs ens trobem davant d’una magna obra produïda per un jesuïta aragonès valorada a tot el món culte i poc menys que ignorada a casa nostra. A dia d’avui molts escrits de Gracián són tinguts més per assajos filosòfics que no pas per textos literaris, tal i com van ser concebuts. Entre tots ells l’obra més coneguda és el “Criticón”, però no parlarem d’aquest tot i que ocupa bona part del llibre de la seva obra completa que avui es presenta; editat per Pablo de Val a Madrid l’any 1664, és una edició poc corrent i de les primeres obres completes que se l’hi publicaren. El que m’interessa són les seves obres considerades menors, assajos entre polítics i filosòfics amb una forta vocació literària.  Els més importants són  “Heroe” (1637), “El Político” (1640), “Arte de ingenio tratado de la agudeza” (1642), “El Discreto” (1646), “Oraculo manual y arte de prudencia” (1647), “Agudeza y arte de ingenio” (1648), entre d’altres, a part de les seves obres purament literàries. 

Baltasar Gracián ( 1601- 1658 )

Aquestes obres en part són escrites amb uns objectius formatius en forma de manual pels governants, recollint la tradició dels textos clàssics amb màximes de bon govern, però la obra de Gracián deu molt a Maquiavel i posteriorment a Baltasar de Castiglione, amb les seves obres El Príncep i El Cortesà. “El Político” de 1640, està clarament inspirat i dedicat al rei Ferran el Catòlic, qui Gracián defensa com el més gran governant que ha tingut la península Ibérica, per les seves virtuts, dots polítiques i honradesa.  Aquí, sense pretendre jutjar el llarg i convuls regnat amb intermitències que gaudí Ferran II, ponderem els elogis que l’hi fa Gracián, posant-lo com exemple pels futurs governants.

Sentint parlar els polítics d’avui, omnipresents als mitjans de comunicació, sovint em pregunto quanta literatura clàssica sobre història i filosofia hauran llegit. Jo clarament dedueixo que molt poca, la immensa majoria. Però estic convençut que la edat filtraria aquestes meves sospites. No crec que polítics d’una certa edat no hagin llegit El Princep, la qüestió és com han aplicat els coneixements adquirits, estafant i corrompent-se. Però sí que dubto molt que els polítics de texans i samarreta hagin llegit L’Heroi o El Polític de Gracián, en canvi estic convençut que coneixen a la perfecció totes les idees de Marx. De totes maneres els joves que es dediquen a la política actualment són molt mes formats acadèmicament que els de certa edat, però jo els aconsello que si realment volen accedir a regir un govern el mínim que haurien de fer és conèixer amb profunditat la biografia dels seus predecessors i com els ha jutjat la historia. Què millor que els consells, les critiques i els amonestaments dels qui els segles han posat dalt d’un pedestal com a ments clarividents que han guiat la humanitat. Gracián des de la humilitat de la seva vocació jesuítica s’ha guanyat un lloc només escrivint els seus pensaments, i encara amb repressions i censures. Actualment tot polític més o menys retirat escriu les seves memòries, amagant tot el que serviria per no repetir-ho i el delataria com a corrupte, en canvi escriuen exalçant les seves tasques vulgars i òbvies, donada la seva posició. En contrapartida els filòsofs i caps pensants del moment també prefereixen sortir a tertúlies televisades molt ben remunerades i escriure columnes d’actualitat a la premsa en lloc d’anònimament delatar l’esperit d’indignació de l’època per posar-hi remei, no per denunciar res, ja que tot el que es pot denunciar ja s’ha fet o és previsible. El que cal és tornar a construir confiança en una classe política desacreditada amb motius, i els polítics ja han demostrat que no tenen la capacitat de fer-ho, sigui per manca de capacitat, de cultura o per pròpia vanitat. Antigament les elits intel·lectuals a l’ombra dels “Prínceps” eren qui aconsellaven i tenien el poder fàctic, en canvi des de fa una colla de dècades, els polítics assessorats pels anomenats càrrecs de confiança, han arraconat de l’escena governamental els pensadors i intel·lectuals abans esmentats. El poder l’ha d’ostentar qui te la capacitat i no te les ambicions humanes, reprimides pel sedàs cultural abandonant tota “villania”...       

1er volum de les obres completes de Baltasar Gracián, Madrid per Pablo de Val 1664

Dedicatòria de Gracián de la seva obra completa. 1664

Els lladres idealitzats pel romanticisme: El cas Serrallonga:

¡Quant de mal ha causat aquesta tendència estètica al llarg dels segles! El romanticisme, l’entenem com un moviment sociocultural de mitjans del S. XIX, però en totes les èpoques hi ha hagut actituds i conceptes romàntics. Experiències i maneres de fer que s’identifiquen plenament amb aquesta irracionalitat dels sentiments que per norma general duen al desastre i al desenllaç fatal. Però una gran part de la població encara entén per romàntic, l’ idil·li amorós materialitzat amb final feliç. Sigui quina sigui la versió que se’n tingui, el romanticisme històricament sempre s’ha vist com un moviment decadent, en un punt d’inflexió de la civilització occidental, que per norma general eleva el que en altres circumstàncies hauria de ser penat; Genera mites de conductes miserables i troba sublim morir per la causa més injustificada.

En essència el romanticisme reviu de les cendres del passat, reedificant-se en mentides boniques de molt bon creure. No entraré en un terreny incandescent en els nostres dies, però vull deixar constància que en essència els nacionalismes en general neixen d’aquest sentiment romàntic fruit d’una visió idealitzada del passat. Visió que ben analitzada: científica i objectivament, és història; però que agafada per sobre des del costat que sigui, no és rés mes que demagògia i mentida, que és amb el que es sol quedar la majoria de gent...

Portada de “Don Juan de Serrallonga” per Victor Balaguer, Barcelona 1877

Avui m’agradaria parlar d’un cas concret, d’un home el qual el romanticisme l’ha ascendit a un mite, a llegenda nacional i a defensor d’una causa social, quan en el fons només era un lladre. Suposo que si en els pròxims cent anys reneix un esperit romàntic, és composaran cantars de gesta sobre les apassionants vides de polítics corruptes i banquers sense escrúpols que han robat fins a la sacietat i han marcat la història dels darrers anys del nostre país. Amés suposo que es convertiran en llegendes defensores d’alguna causa, encara que només sigui el diner...

Bromes a part, crec que és molt complex entendre i tenir les premisses per destriar que hi ha de verdader i que hi ha de falç en les històries que la literatura ha fet arribar als nostres dies, però crec que la clau també es troba en aquest esperit romàntic. Ningú vol sentir contes de vides anònimes i vulgars, en canvi les aventures, els triomfs socials, econòmics i amorosos sempre agraden a la plebs, encara que sigui per oblidar la quotidianitat de cada dia. La majoria de gent prefereix la novel·la en front de l’assaig, s’han de posar flors de colors en una vida gris com la del moment actual, encara que siguin de plàstic. En canvi sempre hi ha qui en l’escala de grisos sap gaudir del clar obscur, apreciant la realitat, però per norma general la mentida és de color i més bella.

Gravat de la decapitació de Serrallonga

El llibre presentat avui és un exemple d’aquestes mentides, una gran farsa que ara forma part de l’imaginari col·lectiu. S’hi descriu la vida novel·lada del famós bandoler Joan Sala, alies Serrallonga. Figura la qual aprecio a pesar de la duresa d’aquestes paraules. Soc fill de les Guillaries i com a tal estimo i conec bé aquest territori, però el muntatge que hi ha agut al voltant d’aquest personatge no em fa fred ni calor. El llibre: “Don Juan de Serrallonga” de Victor Balaguer, publicat a Barcelona en dos grossos volums el 1858, i seguit encara d’una segona part després de la mort del famós bandoler per dos volums més, Titulats: “La Bandera de la Muerte” 1859 fou un gran Best seller de l’època amb nombroses edicions. Aquest sense cap mena de dubte fou el forjador de la llegenda. Una obra de caràcter reivindicatiu de Victor Balaguer (Barcelona 1824 – Madrid 1901). Com a escriptor fou molt prolífic, però molt més com a assagista i historiador que no pas com a literat de novel·la, sense cap mena de dubte aquesta fou la que l’hi reportà més popularitat. Però considero mes apreciades les seves obres d’investigació sobre el passat de Catalunya i els seus textos autobiogràfics, que impulsaren la renaixença, que no pas aquest exercici de fantasia patriòtica. Com a home de talent polític i intel·lectual que era feu molt i molt de bé per Catalunya, fins i tot llegà la seva col·lecció i el seu patrimoni a Vilanova i la Geltrú. El que jo no sabia d’ell és que fou l’artífex qui posà els noms dels carrers a l’eixample de Barcelona, amb aquesta coherència del territori de la corona d’Aragó. Balaguer fou un personatge de la seva època importantissim que actualment tenim força oblidat, i feu molt per Catalunya.

La seva obra: Història de Catalunya l’hi haurem de dedicar un altre capítol a part, és de gran rigor científic tenint en compte l’època i les inclinacions romàntiques del seu autor. Per això sobta que aquesta mateixa personalitat sigui l’autor d’aquesta biografia novel·lada, ja que equí aquest rigor hi és del tot inexistent. En canvi el fervor patriòtic i l’exalçament de la justícia per part de qui està fora de la llei, per més paradoxal que sembli, és un dels fonaments del romanticisme. Aquesta obra actualment de gust dubtós, fou molt popular i pilar de la Renaixença, ja que s’hi reivindiquen drets i llibertats que efectivament el poble català havia tingut i actualment tornem a tenir, però el discurs general de la novel·la és increïble i inacabable tot i que idealitzà el famós bandoler popularitzant-lo pins el punt que el poble el va fer seu com a heroi lliure defensor d’una causa justa al marge de la llei.

Gravats que il·lustren el text totalment idealitzats amb criteris romàntics

Ens hauríem de preguntar si tal vegada, en moments crítics, no sigui veritat que per administrar justícia s’hauria de saltar la llei. En tot cas, però, segur que no s’ha de ser lladre!, i en el moment actual on es pot pensar que la majoria de representants del poble tenen més de lladres que d’homes d’estat, cal estar alerta i analitzar si intentar canviar les coses s’ha de fer des de baix o primer caldria canviar els de dalt. Serrallonga segons el mite era de baix i lluitava pels menuts, i la mateixa història el feu acabar esquarterat. Si hagués finit vivint còmodament seria un personatge històric i sortiria als llibres avorrits d’història, però no seria un personatge de novel·la.

En el pla polític actual, es percep que tots volen fer història i passar als llibres avorrits, vivint còmodament acumulant fortuna i fama, però cap vol passar a la història com un mite entregant la vida per una causa. Es parla de manca de lideratge, jo crec que hi és, però podrit de soca arrel !!!. Històricament les revolucions poden començar en un pla polític i en unes urnes electorals, però si es diuen revolucions és perquè mai han acabat així. La humanitat encara no ha evolucionat prou com per materialitzar civilitzadament el que es proposa, sempre els interessos d’uns pocs poderosos poden més que un sentiment de la població. (Si és verdader i no generat per altres poderosos!)

Puc semblar catastrofista, en el fons senzillament soc un apassionat de la història, i miro enrere per no repetir errors que ja s’han comes en el passat, i per desgràcia nostre, estem ensopegant amb la mateixa pedra!!!. Aquesta visió també és essencialment romàntica, només que s’hi ha de profunditzar per no semblar derrotista o fins i tot catastrofista. Però no oblidem que el verdader romàntic acaba malament, o senzillament acaba, s’extingeix, desapareix...  Les cultures, les llengües i els pobles tenen un profund esperit romàntic...  Això es la vida, i pot ser una gran mentida!!!

Portada i gravat de la “Bandera de la Muerte”

Tothom te qui l’inicia en el món dels llibres, els pares bibliòfils o bibliòmans: el Princep Paul Mourousy

Creiem que l’estat natural de les coses es tendir a la diversitat i a la perfecció, en aquest principi rau la riquesa de l’univers; tot i que actualment podríem creure que el procés de globalització va a l’inversa: cap a l’estandardització i la uniformitat mestissa. En el camp dels col·leccionistes, i sobretot els col·leccionistes de llibres, volent ascendir en la escala, els anomenats bibliòfils o bibliòmans segons les intencions, no en són cap excepció. Tots aquests col·lectius tendeixen a buscar la peça rara, la diferent, la exclusiva per poder estar per damunt del company, per tenir la sèrie més completa, el conjunt més nombrós o peces més preuades. El bibliòfil o bibliòman, a més d'atresorar llibres pretén aplegar el coneixement que contenen. És un altre mètode de col·leccionisme, qui acumula experiències vitals se’l anomena vividor! I qui sent amor per la cultura en general i en particular pels llibres que l’hi obren portes directament venint del passat, viu la realitat del present d’una altra manera. La importància d’aquest objectes que aplega per ell és infinita, el contingut obre nous móns, però tampoc cal oblidar la categoria i l’estat del continent. La bibliofília com a ciència existeix, però per qui la sent és com una religió, i els llibres: són bocinets de la ment degudament ordenats en la prestatgeria esperant ser necessitats.

Portades de algunes de les obres de Paul Mourousy més importants, en francès i traduccions espanyoles.

Tothom aprèn dels altres, i crec que s’ha de ser més bon alumne que professor per tenir alguna cosa a dir. Avui en el dia del meu aniversari pretenc retre un petit homenatge a qui fou un dels meus pares i iniciadors en l’apassionant mont del Llibre. La vida ens obre portes i ens posa persones al camí que sense saber com, ens deixen una profunda empremta; grans records i experiències inoblidables, però que com tot lo bo duren massa poc. En el cas que exposo avui, hi havia una diferència d’edat de dues generacions, podia haver estat el meu avi, i de fet, fou com un verdader avi per mi, però l’edat no perdona i un bon dia se’n va anar per no tornar. Fou un mestre per mi, després d’inoblidables vetllades, la frase que més vegades l’hi vaig sentir pronunciar deia: “hay que amar mucho a los libros, son los mejores amigos que se pueden tener, ellos nunca traicionan y no comen!!!”. Una frase molt reveladora, en un espanyol afrancesat amb bastant mala pronunciació que indirectament deixava veure el patiment, sobretot econòmic, que havia viscut; i un reguitzell de decepcions per part de les persones.

Estic parlant del príncep i escriptor: Paul Mourousy. La amistat que tenia aquest personatge amb la meva família venia de molt lluny, un matí de juny calorós a principis de la dècada dels cinquanta, el meu pare, sol, havia anat a refrescar-se a una cala de la Costa Brava que aleshores s’anomenava Cala Cristos, al sortir de l’aigua es va sentir observat per un estranger que escrivia molt ben vestit assegut a la sorra. Entaularen conversa i així sorgí una amistat que perdurà fins a la mort. Seguiren compres d’obres d’art i antiguitats, mig per plaer mig per negoci, viatges i fins i tot el meu pare l’hi acabà construint una casa al Comptat Sant Jordi, ja que era contractista. Aquesta amistat aportà al meu pare moltes noves coneixences i nous contactes entre els turistes europeus que freqüentaven la costa gironina en l’època anomenada del “desarrollisme”. Tot tenia un preu: el meu pobre pare hagué d’aguantar vetllades inacabables amb marqueses tant arruïnades com obeses, amb banquers sense escrúpols que veien la Costa Brava com un nou paradís d’inversió, actrius americanes passades de moda i coronels tsaristes exiliats quasi embalsamats. Tot voltat d’una bohemia mes o menys sana en que al final s’hi trobà a gust.

Biografia de l’autor a la contraportada i dedicatòria d’en Paul Mourousy

Ara curiosament s’escriuen llibres sobre el castell Cap Roig i el Coronel Voevodsky, l’actriu del Treumal, la Madeleine Carroll i de tants altres personatges per l’estil entre ells un dels pocs de la terra: en Josep Pla. En mig de tot allò, en Paul Mourousy era un pelacanyes, però aristòcrata!!! i començava a ser conegut com a escriptor de novel·la històrica a França i ja se’l començà a traduir.  Per sobre de tot era el que anomenem un vividor, però molt culte i es guanyà a pols la seva posició entre aquest aglomerat de personatges que poblaren la nostre costa en un moment determinat.

En Paul era un autèntic aristòcrata rus, exiliada la seva família a París per la revolució russa de 1917, segons ell deia sortiren amb allò que duien posat i una bossa de joies, no gran cosa, però amb això es compraren un Hotel a París i un palauet a la Rochelle, vivint desfogadament i adquirint cert prestigi a la capital. Però quan jo el vaig conèixer, convivia miserablement amb un còmic jubilat que l’hi feia la feina, voltat de molts llibres en un pis decadent i decrèpit; Vivien del passat amb series dificultats per arribar a finals de més. Però les excursions, viatges i estades que feren a casa meva ens plaïen molt a tots. Fins i tot en un moment de manca d’idees en que no podia acabar un llibre, la meva mare el deixà instal·lar alguns mesos a la Molina on trobà la inspiració que l’hi mancava, finalment va acabar el llibre i ens el dedicà amb lletres de motlle, !però la temàtica era preocupant per dos nens adolescents!

Ell fou qui em feu començar a valorar els llibres antics, en una estada que féu a casa meva l’hi vaig ensenyar uns volums empolsats de cobertes de pergamí ratades que jo havia trobat a la barraca de l’hort, un dels llocs on de petit feia notables i fructíferes exploracions!. Ell valorà molt aquells volums, de fet eren en francès i jo no entenia ni un borrall, però aquell “Le Espectacle de la Nature” amb fins gravats del segle XVIII fou el primer llibre que vaig encerar, vaig pujar a casa i posar en un prestatge digne. Ara sé verdaderament quin valor té i no les ponderacions que en el seu dia el Paul em feu, però a vegades cal que algú de fora aprecií les coses per fer-nos obrir els ulls. En Paul era positiu per naturalesa, fantasiós i gran conversador, tot i que distingir entre realitat i ficció l’hi costava. Suposo que és un requisit bàsic de tot novel·lista, però per ell vaig saber moltes coses del meu pare. També fou el meu primer mecenes ja que em feu el primer encàrrec com escultor, el seu bust fou el primer retrat que vaig fer, ¡pobre de mi! Quina vergonya que em fa ara, però en aquell moment fou tota una efemèride, -quant que ha plogut!-.

Jo de jove ja veia que els seus relats no corresponien a la realitat que vivia, però era un home del seu temps, amb un romanticisme descol·locat. Fages de Climent en el seu llibre “Climent” diu: “L’home de la seva època no és pas, precisament, com podria interpretar-se, l’home que viu d’acord amb les idees de la seva època, perquè cada època viu de les idees d’una altra d’anterior, afaiçonada per uns pocs. L’home de la seva època és el que viu en desacord palès amb la seva època, perquè es nodreix d’idees pròpies, compartides per alguns i combatudes pels més.” Malgrat les redundàncies, crec que hi estic del tot d’acord, que en Paul s’identificaria i jo també, tots tenim: sigui de manera innata o adoptiva aquest toc d’empordanès. Però les èpoques passen i quan som joves no ho veiem! Ara en Paul reposa en un nínxol entrant a la dreta al cementiri de Castell – Platja d’Aro, la seva última localitat adoptiva i on passà els seus últims anys.

Obres publicades de Paul Mourousy els anys 1950-60 amb dibuixos de Jean Cocteau, dedicades als meus pares el 1955 i 1971

Primer bust de fang en fase de modelatge que vaig realitzar per en Paul Mourousy fa una colla d’anys.

Segon retrat en fase de modelat amb en Paul Mourousy, el seu company Juan Esparrach i jo.

En Poul Mourousy també cultivà la poesia però en cercles més reduïts.