El llibre de la Mort de Marià Aguiló i Fuster, l’epitafi de la seva vida

Portada i coberta original en rústica del Llibre de la Mort de Marià Aguiló 1898.

Marià Aguiló i Fuster, Palma de Mallorca 1825 – Barcelona 1897, fou un personatge immens per la cultura catalana i, a l’hora, insignificant per la pervivència històrica de la seva obra. La Catalunya contemporània, diguem-ne modernòlatra, és molt curta de mires: de la mateixa manera que tots els polítics actuals haurien de tornar a classe d’història de primària per poder tenir algun argument per callar, en lloc d’esgrimir els fets del passat segons els convé, també la població catalana actual hauria de ser més crítica i sobretot tenir inquietuds personals d’indagar el passat cultural que compartim. Llavors, figures com la de Marià Aguiló recuperarien el seu sentit. Les seves opinions valen més que les de mil tertulians pagats per la televisió, en canvi les seves lletres impreses ningú les llegeix.

Marià Aguiló fou un exiliat que residí a la pàtria, marxà de Palma a causa de l’ambient asfixiant que envoltava als personatges de cert nivell cultural de l’època a l’illa de Mallorca. Ja instal·lat a Barcelona estudià Dret, però mai no exercí la professió, durant la seva etapa d’estudiant començà a patir la malaltia de la bibliomania, que desembocà cap a una passió bibliòfila que l’acompanyà fins a la mort. A ell devem una de les col·leccions fundacionals de la Biblioteca de Catalunya.

A Barcelona, aconseguí una feina de bibliotecari a la Universitat, i d’aquesta manera realitzà el seu somni: viure entre llibres. La feina li permetia portar estudis autodidactes d’iniciativa personal recercant la memòria del passat cultural català, i de manera inconscient arribà a ser un dels pares de la renaixença cultural catalana. Amb paraules seves: No trobava la catalanitat autèntica en la cultura de les ciutats de mitjans del segle XIX, ni tan sols en la vida popular de la ruralia. Encara que aquesta preservava quelcom més de català, ambdues havien estat pervertides per cent cinquanta anys d’aferrim espanyolisme, i es va veure obligat a recorre als llibres, buscant aquesta cultura fossilitzada que es considera morta, però que conté tot l’ADN del saber i manera de fer d’un poble per poder-lo regenerar de nou.

La tasca com a estudiós de la literatura catalana antiga de Marià Aguiló, des de l’època medieval fins al seu temps fou monumental, excel·lí la seva obra: “Catalogo de las obras en lengua catalana impresas des de 1474 hasta 1860” premiada a Madrid a finals del segle XIX però no publicada fins el 1927. Marià Aguiló avui el considerem un etnògraf o un folklorista, recuperador de poesies i cançons d’un poble que les estava oblidant, en aquest aspecte cal remarcar el Romancer popular de la terra Catalana 1893 del que parlarem més endavant, a més de tota una sèrie de textos i llibres antics que ell feu publicar en unes reedicions acurades de tirades molt curtes.

Marià Aguiló com a poeta també excel·lí en la seva època, recollint premis com la Flor Natural el 1864, el de Mestre en Gai Saber el 1866 o la Viola el 1880, però mai ha estat gaire llegit i actualment quasi oblidat. Gran part de la culpa la té el fet que la seva poesia és prenormativa i per tant els caps quadrats d’avui dia no en volen ni sentir a parlar, però el seu mèrit, per tothom qui llegeix alguna  de les seves obres, no passa inadvertit. 

Avui presentem el seu Llibre de la Mort de 1898, any fatídic per les Espanyes, mort d’una etapa històrica, mort d’una renaixença que passà a ser naixença catalana i mort de l’autor, ja que es tracta d’una obra pòstuma. Marià Aguiló morí el 1897 a Barcelona deixant aquesta obra llesta per la impremta, amb el pròleg signat, però l’edició estigué a càrrec del seu fill que reprologà el llibre explicant l’estreta relació de l’autor amb la mort. Les defuncions prematures dels seus progenitors a tendra edat, la mort d’amics insubstituïbles i la pròpia malaltia que l’acompanyà durant tota la vida, feren de l’ombra de la mort una fidel amiga d’Aguiló, qui la tingué present en la majoria de les seves obres i especialment la glosà en aquest volum que no veié la llum fins que l’autor estigué en la seva companyia. Tal vegada per poder donar al públic unes paraules en poesia que en vida no s’hauria atrevit a dir. 

Gravat que il·lustra l’encapçalament del Llibre de la Mort 1898  

Emblema amb llegenda de Marià Aguiló que fa de colofó a les seves obres.