La llegenda del llibreter assassí de Barcelona de Ramón Miquel i Planas 1928

D’en Ramón Miquel i Planas s’han dit moltes coses; nosaltres ja tenim una entrada al blog del 2 de gener del 2014 dedicada a algunes de les seves publicacions i avui ens centrarem en un dels seus últims llibres, una petita joia bibliogràfica per l’idea que la va concebre. Miquel i Planas, ja en una etapa madura de la seva vida, en un moment ple de passions anti noucentistes, de crítiques agosarades al seu temps, -actitud sincera i massa freqüent en els homes que no pertanyen a la seva època,- publicà un llibre del tot noucentista, tant pels conceptes, com per la realització material. La Llegenda del Llibreter Assassí de Barcelona va veure la llum el 1928, fruit d’uns treballs previs i estudis rigorosos duts a terme per l’autor anys abans, però tant la idea del relat del llibre, com la seva manera científica de ser exposat, igual que la pròpia composició formal i artística de la obra, il·lustrada per D’Ivori, són un clar reflex de l’estil noucentista, que en contraposició del modernisme de la dècada anterior, tant havia criticat Miquel i Planas.

Portada de La llegenda del llibreter assassí de Barcelona, de Ramón Miquel i Planas 1928

Amb aquest volum en octau, però gruixut, amb una tirada de 525 exemplars, Miquel i Planas volgué escriure una pàgina més del llegendari català, però ho feu mirant més enllà de les nostres fronteres. Llegendes semblants, amb personatges obscurs, avars i amb greus trastorns psicològics, que es veuen induïts a cometre assassinats, n’hi ha a pràcticament totes les cultures d’Europa. La sobrevaloració dels objectes, l’afany de col·leccionisme i el gaudi de la possessió, es troba estretament lligat a la cultura occidental, sobretot a partir de la revolució francesa, en una política capitalista d’una simulada igualtat, una legalitat en venda i una fraternitat inexistent. Ara bé, el cas del llibreter assassí de Barcelona, és la història d’un home obscur, que centrant la seva vida en la possessió de llibres estranys arriba a cometre crims terribles. Avui dia l’argument de l’obra no ens aporta res de nou, quant estem saturats de novel·les que tracten de crims similars, però el cas de Miquel i Planas és exposat d’una manera del tot diferent. El propi pròleg, en una carta dedicada a Rafael Patxot, ja ens explica la fi del llibre. Per tant qui només busca el contingut de l’obra, a la pàgina 27 ja la pot deixar i estalviar-se les 289 restants. L’important de l’obra és com s’ha argumentat la pròpia llegenda, com s’estudia l’evolució d’aquesta des de la seva primera aparició impresa en un relat aparegut a París a la “Gazette Des Tribunaux” de forma anònima el 1836, la posterior intervenció de Mr. Charles Nodier i totes les variacions de la llegenda que varen córrer per les impremtes de tota Europa durant el segle XIX, quan la bibliomania es posà de moda. La manera d’exposar l’obra és el verdaderament modern i juntament amb la presentació i les il·lustracions fan que l’edició catalana esmentada sigui la de referència i definitiva de l’obra. 

En el fons, però, seguir el fil històric d’una llegenda per fer més llegenda, o verificar-la, també és falsificar la història. Miquel i Planas volgué ampliar el llegendari català amb un relat aparegut a París ambientat a Barcelona, però no sabem si hi havia cap fonament de veritat en tota la història, la prova està en que Barcelona, tot i haver estat una ciutat rica amb editorials i llibreries, en queden ben pocs vestigis. La ciutat últimament ha perdut aquesta aureola cultural que tenia, quan d’una dècada ençà només han fet que anar tancant llibreries de vell i d’antic. Potser la Ciutat Comtal fou una Meca pels bibliòfils de finals del segle XIX i principis del XX, però tot s’ha esvaït. Miquel i Planas encara respirà aquell ambient i col·laborà molt activament a mantenir-lo, però amb ell i la seva època finia una segona edat d’or dels llibres i els llibreters de Vell. Ara Sant Internet ens permet aconseguir bells volums que abans podíem palpar, fullejar i fins i tot flairar abans d’adquirir-los. Ara amb un parell de fotografies a la pantalla d’ordinador i una petita descripció han de ser suficients per despertar l’amor cap a un llibre. Després arriben les sorpreses per Correus, unes entusiasmadores, d’altres del tot decebedores. Però la figura del llibreter amb espai físic o fer petar la xerrada i passar una bona estona, està en greu perill d’extinció. 

Un llibreter assassí en el dia d’avui és tant absurd com un carter que col·leccionés cartes abans d’entregar-les, Quant li duraria la feina? Però amb tot no treu que el llibre de Miquel i Planas, tot i anacrònic i un xic ingenu, és una petita obra d’art de la bibliofília catalana. 

Portada interior de La llegenda del llibreter assassí de Barcelona.

Algunes il·lustracions d’Ivori per La llegenda del llibreter assassí de Barcelona.