Portada i
coberta original en rústica del Llibre de la Mort de Marià Aguiló 1898.
|
Marià Aguiló i
Fuster, Palma de Mallorca 1825 – Barcelona 1897, fou un personatge immens per
la cultura catalana i, a l’hora, insignificant per la pervivència històrica de
la seva obra. La Catalunya contemporània, diguem-ne modernòlatra, és molt curta
de mires: de la mateixa manera que tots els polítics actuals haurien de tornar
a classe d’història de primària per poder tenir algun argument per callar, en
lloc d’esgrimir els fets del passat segons els convé, també la població
catalana actual hauria de ser més crítica i sobretot tenir inquietuds personals
d’indagar el passat cultural que compartim. Llavors, figures com la de Marià
Aguiló recuperarien el seu sentit. Les seves opinions valen més que les de mil
tertulians pagats per la televisió, en canvi les seves lletres impreses ningú
les llegeix.
Marià Aguiló
fou un exiliat que residí a la pàtria, marxà de Palma a causa de l’ambient
asfixiant que envoltava als personatges de cert nivell cultural de l’època a
l’illa de Mallorca. Ja instal·lat a Barcelona estudià Dret, però mai no exercí
la professió, durant la seva etapa d’estudiant començà a patir la malaltia de
la bibliomania, que desembocà cap a una passió bibliòfila que l’acompanyà fins
a la mort. A ell devem una de les col·leccions fundacionals de la Biblioteca de
Catalunya.
A Barcelona,
aconseguí una feina de bibliotecari a la Universitat, i d’aquesta manera
realitzà el seu somni: viure entre llibres. La feina li permetia portar estudis
autodidactes d’iniciativa personal recercant la memòria del passat cultural
català, i de manera inconscient arribà a ser un dels pares de la renaixença
cultural catalana. Amb paraules seves: No trobava la catalanitat autèntica en
la cultura de les ciutats de mitjans del segle XIX, ni tan sols en la vida
popular de la ruralia. Encara que aquesta preservava quelcom més de català, ambdues
havien estat pervertides per cent cinquanta anys d’aferrim espanyolisme, i es
va veure obligat a recorre als llibres, buscant aquesta cultura fossilitzada
que es considera morta, però que conté tot l’ADN del saber i manera de fer d’un
poble per poder-lo regenerar de nou.
La tasca com a
estudiós de la literatura catalana antiga de Marià Aguiló, des de l’època
medieval fins al seu temps fou monumental, excel·lí la seva obra: “Catalogo de las obras en lengua catalana
impresas des de 1474 hasta 1860” premiada a Madrid a finals del segle XIX
però no publicada fins el 1927. Marià Aguiló avui el considerem un etnògraf o
un folklorista, recuperador de poesies i cançons d’un poble que les estava
oblidant, en aquest aspecte cal remarcar el
Romancer popular de la terra Catalana 1893 del que parlarem més endavant, a
més de tota una sèrie de textos i llibres antics que ell feu publicar en unes
reedicions acurades de tirades molt curtes.
Marià Aguiló
com a poeta també excel·lí en la seva època, recollint premis com la Flor
Natural el 1864, el de Mestre en Gai Saber el 1866 o la Viola el 1880, però mai
ha estat gaire llegit i actualment quasi oblidat. Gran part de la culpa la té
el fet que la seva poesia és prenormativa i per tant els caps quadrats d’avui
dia no en volen ni sentir a parlar, però el seu mèrit, per tothom qui llegeix
alguna de les seves obres, no passa
inadvertit.
Avui presentem
el seu Llibre de la Mort de 1898, any
fatídic per les Espanyes, mort d’una etapa històrica, mort d’una renaixença que
passà a ser naixença catalana i mort de l’autor, ja que es tracta d’una obra
pòstuma. Marià Aguiló morí el 1897 a Barcelona deixant aquesta obra llesta per
la impremta, amb el pròleg signat, però l’edició estigué a càrrec del seu fill
que reprologà el llibre explicant l’estreta relació de l’autor amb la mort. Les
defuncions prematures dels seus progenitors a tendra edat, la mort d’amics
insubstituïbles i la pròpia malaltia que l’acompanyà durant tota la vida, feren
de l’ombra de la mort una fidel amiga d’Aguiló, qui la tingué present en la
majoria de les seves obres i especialment la glosà en aquest volum que no veié
la llum fins que l’autor estigué en la seva companyia. Tal vegada per poder
donar al públic unes paraules en poesia que en vida no s’hauria atrevit a dir.
Gravat que
il·lustra l’encapçalament del Llibre de la Mort 1898
|
Emblema amb
llegenda de Marià Aguiló que fa de colofó a les seves obres.
|
Pene
ResponderEliminar