L’espasa o la ploma, la vida de Garcilaso.

Ahir tot sopant vaig tenir una conversa interessant sobre l’existencialisme en front de l’ Humanisme, i la mort actual de les dues corrents de pensament. La taula del costat amb mirades assassines m’intentaren intimidar en diverses ocasions, però la seva bona educació impedí que es posessin en la conversa i així esdevingués una discussió. En un moment vaig citar l’experiència que suposà per un poeta i militar espanyol el fet de descobrir l’Humanisme viatjant a Nàpols, Roma i Florència en la primera meitat del segle XVI. Recordant aquest gran escriptor de les lletres hispàniques avui l’hi retrem homenatge parlant d’un llibret, que no per petit és menys important, sinó tot el contrari: són les obres completes (evidentment seleccionades) de Garcilaso de la Vega, imprès molt acuradament pel famós impressor Sancha de Madrid el 1796. Crec que la millor edició d’aquestes obres. 

Enmig d’una llibreria de vell, al final un detecta les bones enquadernacions i fins i tot quasi el contingut dels llibres en un sol cop d’ull. Aquest exemplar només de veure’l vaig pensar que segurament era un llibre relligat pel prestigiós enquadernador barceloní Emili Brugalla, i efectivament, en treure’l de la prestatgeria i obrir-lo en les guardes m’aparegué un ex-libris d’un marquès i el discret segell de Brugalla amb la data de 1941, que correspon a l’any de l’enquadernació actual. Només després d’haver superat aquest examen de presumptuositat bibliòfila vaig mirar el contingut del llibre, fet que posa en evidència la meva ignorància. Era una edició de les obres de Garcilaso impreses al segle XVIII per Sancha amb un resum de la vida de l’autor. Em semblà interessant tant pel contingut com pel preu i va acabar al sarró. 

Portada de les Obres de Garcilaso, Madrid. Sancha 1796, amb un gravat representant l’autor de gust neoclàssic.  

Garcilaso de la Vega (Toledo 1501/03 – Niça 1536) fou un poeta d’acció, en la seva agitada vida no sabem ben bé qui s’imposà, si l’espasa o la ploma, però evidentment després de la seva mort la ploma el feu immortal. Era el que avui entenem per un home d’acció, aventures, pedant trenca cors i verdader artista, però no per tot això deixà de ser un profund pensador. La seva obra dóna l’esquena a la religió en una època que li podia costar la vida i en canvi es volcà cap a l’Humanisme quan a la península amb prou feines era conegut. Gran amic i company de malifetes de Joan Boscà, glòria de les lletres Catalanes, qui li feu descobrir l’obra d’Ausiàs March, i així Garcilaso s’inicià en la lírica. Boscà heretà de Garcilaso feixos de pàgines escrites que degudament conservades, corregides i divulgades, formaren l’obra que ara tenim entre mans, a més d’altres escrits que acabaren de maneres molt diferents, com per exemple unes cartes dirigides a una senyora anomenada Gerónima de Palova de Almogávar que Boscà el 1534 utilitzà com a pròleg de la seva traducció al espanyol del Cortesà de Baldassare Castiglione. Així doncs, en aquest incipient renaixement espanyol: amistats, aventures, amors, guerres i alta cultura, tot barrejat ha donat peu al que s’ha anomenat l’Humanisme a casa nostra. 

Fent quatre apunts ràpids de la vida de Garcilaso, tot i ser molt curta no deixà de ser molt intensa i apassionant. Nasqué a Toledo en una família noble però quedà orfe de pare de petit i fou educat a la Cort. De jove ja entrà a la guàrdia de Carles I, aprengué idiomes, ciències, arts i seguí la carrera militar juntament amb l’art de cortejar i enamorar. Lluità pel rei en la revolta dels Comunes, on fou ferit per primera vegada, i després al setge de Toledo. Més tard juntament amb Joan Boscà i Pedro de Toledo, futur virrei de Nàpols, s’embarcà cap aquesta ciutat. Participà en l’intent frustrat de reconquerir l’illa de Rodes als turcs i resultà ferit de gravetat per segona vegada, en la convalescència començà a escriure. De retorn a Espanya és nomenat Cavaller de Santiago i seguidament tornà a marxar a combatre contra França. De tornada es casà amb una dama de companyia de Leonor, germana de Carles V, i tornà a entrar a la Cort on ja escriví assíduament com a poeta. S’enamora d’una dama portuguesa, Isabele Freyre, l’enigmàtica Elisa de les seves poesies. El 1529 va a Roma a la coronació del emperador Carles V, abans però havia estat una temporada a Barcelona amb els seu amic Boscà, on redactà el seu famós testament. Tornant de Roma lluità a Florència conquerint-la als francesos el 1530, i posteriorment feu d’ambaixador imperial a França durant un curt període de temps.  Un mal entès familiar fa que l’emperador el desterri a una illa del Danubi, prop de Ratisbona, hoste del compte György Csesznehy, on es familiaritzà amb les corrents intel·lectuals de l’Alemanya d’aquell temps. Més tard per mediació del seu amic Pedro de Toledo, ja virrei de Nàpols, l’emperador el perdonà i el reclamà per servir al seu exèrcit en la defensa de Viena contra els turcs. Poc després s’instal·là a Nàpols amb el seu intercessor on entrà també en la vida intel·lectual activa de la ciutat a més de fer córrer nombrosos amors inspiradors de la seva obra. L’emperador el tornà a reclamar per la guerra en la campanya d’ Àfrica el 1535, on tornà a resultar ferit, i finalment mor a França en una expedició a la Provença en la guerra entre Francesc I i Carles V. Fou el primer home en pujar una escala en l’assalt a una fortalesa prop de Fréjus. Traslladat ferit a Niça, morí dies després assistit pel seu amic Francesc de Borja, Duc de Gandia amb poc més de trenta anys.

Sincerament, això sí que crec que és una vida apassionant, viatjant quan ningú no ho feia, relacionant-se amb les grans personalitats del moment que han fet història, viure al límit cada segon de la vida sabent que pot ser l’últim, l’amor sincer i apassionat però fugaç i l'adrenalina sempre a cent. Res remotament comparable a les emocions que es busquen avui en dia. Però el més important per mi és veure amb quines corrents de pensament es va relacionar i quin paper hi va desenvolupar; Més interessant encara: quins motius té un Mestre de Camp per pujar primer una escala de setge, un acte quasi suïcida tenint una ment tant brillant. Als seus trenta i pocs anys estava cansat de la vida? O senzillament sortia d’un altre desengany amorós?. El que és segur és que no era un home de gaire fe, només tenia confiança cega en l’home.

Avui amb segles de perspectiva hem aprés que no es pot confiar en res, i aquesta inestabilitat és el que ens turmenta. En un principi hi havia Déu, després l’Home, més tard s’entengué que hi havia d’haver societat i ara cada individu aleatòriament segons els inputs rebuts tria o deixa que triïn per ell, però la recerca continua, possiblement el més bell és el camí no l’objectiu. O pitjor encara, les històries que s’expliquen durant el camí, ja que per la majoria el seu propi és el més monòton i avorrit que hi ha, en canvi les històries que un pot sentir, llegir i reviure són una infinitat de vides verdaderament virtuals que són reviscudes. Per tant verdaderament vívides. La ploma ha immortalitzat l’espasa d’aquí que les dues tenen la mateixa importància en la nostra cultura per més que algunes ments obtuses ho vulguin negar.

Entanto no te ofenda ni te harte

Tratar del campo y soledad que amaste,

Ni desdeñas aquesta inculta parte

De mi estilo, que en algo ya estimaste.

Entre las armas del sangriento Marte,

Do apenas hay quien su furor contraste,

Hurté de tiempo aquesta breve suma

Tomando ora la espada, ora la pluma. 

Selecció d’uns quants sonets representatius de l’obra de Garcilaso, l’amor desenganyat és tema recurrent.

Eugeni d’Ors, el renegat de la pàtria que estimava

Aquest controvertit, polèmic escriptor i pensador sempre m’ha fascinat. En ell s’hi veu un clar exemple d’evolució durant la vida de la seva ideologia política, amb un substrat de vasta cultura immutable que li permet passar de ser un puntal de la Mancomunitat de Catalunya en una època de fervent nacionalisme català, fins a esdevenir un falangista recalcitrant instal·lat a Madrid en una còmoda càtedra a la Reial Acadèmia. No és una crítica; criticar seria el més fàcil i el que se li ha estat fent els últims anys des de Catalunya, o fins i tot, pitjor encara, se l’ha obviat. Personalment m’interessen els seus motius, un gran filòsof i pensador com ell algun motiu devia tenir. En un moment com el que estem vivint, on a Catalunya se’ns vol fer creure que s’ha de prendre partit, és quan més cal revisar la trajectòria de les ments brillants que ha donat la nostra terra, sempre en podem aprendre alguna cosa. Entre l’última diada, tota una mostra de civilitat i serenor, fins a les eleccions plebiscitàries del 27S, els ciutadans hauran d’aguantar una campanya electoral de bombardeig polític carregat de falses promeses que m’interessa ben poc. El més important crec que és saber com hem arribat on som i el més important, com ens en podem sortir, mirant de trobar la millor solució per Catalunya, no pels que actualment l’habiten sinó per aquest nom que  defineix molt més que unes persones o una àrea geogràfica.

Dues imatges d’Eugeni d’Ors, en les seva joventut a Barcelona i mes tard ja a Madrid

Faré un incís molt breu i tornarem cap a Eugeni d’Ors: les comunitats científiques de tot el món s’han posat d’acord i han manifestat als quatre vents que la riquesa del planeta Terra resideix en la seva biodiversitat, l’evolució cap a innombrables espècies de flora i fauna. Per aquest motiu ens esforcem a salvar espècies animals i vegetals en perill d’extinció, la seva pèrdua mostraria el nostre fracàs com a civilització, ja que en la majoria dels casos en som els culpables i aquest fet el tenim totalment assumit. Ara bé, quelcom semblant passa amb les cultures: les minoritàries s’han de protegir, ja que amb la globalització, la seva extinció, sense aplicar mesures proteccionistes, és imminent. La cultura catalana es troba en aquest sac i cap de les polítiques actuals obra al respecte.

La independència, o no, del meu país em preocupa poc si les condicions no són les adequades. Una Catalunya independent multicultural, súper tolerant, oberta a tot i a tothom, serà la pròpia mort de la catalanitat, una mort d’èxit, de populisme i del “políticament correcte”, però no per això deixa de ser una agonia. La globalització cultural amb la seva conseqüent pèrdua d’identitat propicia la verdadera mort de la Catalunya catalana per donar pas a una altra molt diferent. Per altra banda, si no és independent i continua oprimida, si això serveix per anar fabricant nous catalanets en acte de rebeldia, tampoc em sembla mala opció si condueix cap a un fi concret: preservar la cultura autòctona davant de les barbàries dominants. Però sigui quina sigui la opció seguida ens arriben anys obscurs, i una degradació progressiva de la civilització occidental que fins el dia d’avui ha imperat. 

Aquestes reflexions, i això és el que per mi és important, ja se les feia Eugeni D’Ors. Recordarem que va néixer a Barcelona el 1882 i també acabà els seus dies a Catalunya, morint a Vilanova i la Geltrú l'any 1954. Fill de pare català i mare cubana, estudià a París, Brussel·les, Heidelberg i Munich. Es doctorà a Madrid, no obstant això, els primers anys de la seva vida estigueren totalment lligats a Barcelona i el catalanisme. Fou secretari de l’Institut d’Estudis Catalans, director d’instrucció publica de la Mancomunitat de Catalunya, impulsor de la Lliga Regionalista juntament amb Prat de la Riba, gran amic seu amb qui iniciaren i experimentaren amb aquesta renaixença dins la renaixença, o posicionament de la cultura catalana dins l’ideal mediterrani que s’ha anomenat Noucentisme. Però les coses es varen enterbolir amb la mort de Prat de la Riba quan el seu lloc fou ocupat per Puig i Cadafalch. En el meu entendre un altre eminent erudit que ha donat la nostra terra, però incompatible amb Eugeni d’Ors.

En algunes cròniques es parla de la defenestració catalana d’Eugeni d’ors, jo personalment crec que més aviat s’hauria de parlar d’un exili voluntari. La visió universalista i ecumènica d’Ors topà amb el conservadorisme i regionalisme genuïnament catalans, però d’Ors no se n' adonà fins que, ja a Madrid, tornà a ensopegar amb el també típic regionalisme espanyol. La evolució del seu Glossari originalment escrit en català i després en castellà ho mostra perfectament. La seva filosofia, finalment, és el seu propi parany, semblant al que succeeix en la nostra civilització políticament correcte. Però d’Ors s’adonà de moltes realitats en la seva dualitat que actualment no veiem, la seva proposta de reforma Kepleriana de la filosofia explora una visió el·líptica de la raó, no circular, per tant no amb un sol centre sinó amb un doble focus, raó i vida, amb els quals s’afronta als problemes amb més premisses que no pas una única realitat dogmàtica de partit. Segons ell, qualsevol individu ha de posseir la doble dimensió de: homo sapiens i homo faber  amés de homo ludens que és com s’ha de descobrir. En la seva “Filosofia del hombre que trabaja y juega” Barcelona 1914, mostra com les ànsies de coneixement i les inquietuds de saber en l’espècie humana provenen del joc, així s’assoleix el coneixement, però la societat actual deixa poc lloc a l’experimentació, les inquietuds són oprimides per la manca de temps i l’excés d’informació, fet que propicia un debilitament cultural massiu en el que anomenem societat avançada. 

D’Ors com a literat i fundador del Noucentisme continua sent estudiat a casa nostra però la seva faceta de filòsof és incomoda per les ments políticament correctes d’avui. Hem de tenir en compte que la filosofia com a ciència no pot ser correcte, és essencialment natural, i com a tal és cruel i selectiva, mai propicia la igualtat entre individus, això ja ho fa la política. De fet d’ors d’aquest principi selectiu de la filosofia en fa alta literatura, la famosa obra de Xenius: La Ben Plantada de 1911, no és més que un llarg reguitzell de cants a la raça, la pàtria i al nacionalisme català dins aquesta cultura hegemònica de l’antiguitat clàssica de l’àrea mediterrània. Aquesta obra jo diria que actualment és estudiada però poc llegida, ja que des de l’òptica actual hauria d’estar censurada perquè tampoc és políticament correcta. Doncs bé, qui va escriure la Ben Plantada seguidament la va arrencar i trasplantar, i ho hagués fet tants cops com hagués fet falta. Aquesta era la seva visió de la proposta de reforma Kepleriana de la filosofia, amb el·lipses de dos o fins i tot més centres, una manera de fer poc ortodoxa i molt mediterrània que es pot titllar d’incoherent i de pocs principis però que és la que practica tota la classe política actual, i a jutjar per d’on ve l’augment demogràfic que s’està patint últimament, podem estar tranquils que aquesta dualitat i manera de fer no es perdrà. Continuarem sent una cultura eminentment clàssica i mediterrània però de la costa sud, perdent les poques qualitats del nord que encara conservàvem. Encara que no ens agradi d’ors fou un exemple a seguir, o no. 

Dues portades de La Ben Plantada d’Ors, les primeres edicions amb el pseudònim Xènius

Portada en rústica de la Ben Plantada, amb una fotografia d’una escultura il·lustrativa del Noucentisme