Aquest controvertit, polèmic escriptor
i pensador sempre m’ha fascinat. En ell s’hi veu un clar exemple d’evolució
durant la vida de la seva ideologia política, amb un substrat de vasta cultura
immutable que li permet passar de ser un puntal de la Mancomunitat de
Catalunya en una època de fervent nacionalisme català, fins a esdevenir un falangista
recalcitrant instal·lat a Madrid en una còmoda càtedra a la Reial Acadèmia. No és
una crítica; criticar seria el més fàcil i el que se li ha estat fent els últims
anys des de Catalunya, o fins i tot, pitjor encara, se l’ha obviat. Personalment
m’interessen els seus motius, un gran filòsof i pensador com ell algun motiu
devia tenir. En un moment com el que estem vivint, on a Catalunya se’ns vol fer
creure que s’ha de prendre partit, és quan més cal revisar la trajectòria de
les ments brillants que ha donat la nostra terra, sempre en podem aprendre
alguna cosa. Entre l’última diada, tota una mostra de civilitat i serenor, fins
a les eleccions plebiscitàries del 27S, els ciutadans hauran d’aguantar una
campanya electoral de bombardeig polític carregat de falses promeses que m’interessa
ben poc. El més important crec que és saber com hem arribat on som i el més
important, com ens en podem sortir, mirant de trobar la millor solució per
Catalunya, no pels que actualment l’habiten sinó per aquest nom que defineix molt més que unes persones o una àrea
geogràfica.
 |
|
Dues imatges d’Eugeni d’Ors, en les seva joventut a
Barcelona i mes tard ja a Madrid
|
Faré un incís molt breu i tornarem
cap a Eugeni d’Ors: les comunitats científiques de tot el món s’han posat d’acord
i han manifestat als quatre vents que la riquesa del planeta Terra resideix en
la seva biodiversitat, l’evolució cap a innombrables espècies de flora i fauna.
Per aquest motiu ens esforcem a salvar espècies animals i vegetals en perill d’extinció,
la seva pèrdua mostraria el nostre fracàs com a civilització, ja que en la
majoria dels casos en som els culpables i aquest fet el tenim totalment assumit.
Ara bé, quelcom semblant passa amb les cultures: les minoritàries s’han de
protegir, ja que amb la globalització, la seva extinció, sense aplicar mesures
proteccionistes, és imminent. La cultura catalana es troba en aquest sac i cap
de les polítiques actuals obra al respecte.
La independència, o no, del meu país em
preocupa poc si les condicions no són les adequades. Una Catalunya independent
multicultural, súper tolerant, oberta a tot i a tothom, serà la pròpia mort de
la catalanitat, una mort d’èxit, de populisme i del “políticament correcte”,
però no per això deixa de ser una agonia. La globalització cultural amb la seva
conseqüent pèrdua d’identitat propicia la verdadera mort de la Catalunya
catalana per donar pas a una altra molt diferent. Per altra banda, si no és
independent i continua oprimida, si això serveix per anar fabricant nous
catalanets en acte de rebeldia, tampoc em sembla mala opció si condueix cap a
un fi concret: preservar la cultura autòctona davant de les barbàries
dominants. Però sigui quina sigui la opció seguida ens arriben anys obscurs, i
una degradació progressiva de la civilització occidental que fins el dia d’avui
ha imperat.
Aquestes reflexions, i això és el que
per mi és important, ja se les feia Eugeni D’Ors. Recordarem que va néixer a
Barcelona el 1882 i també acabà els seus dies a Catalunya, morint a Vilanova i
la Geltrú l'any 1954. Fill de pare català i mare cubana, estudià a París, Brussel·les,
Heidelberg i Munich. Es doctorà a Madrid, no obstant això, els primers anys de
la seva vida estigueren totalment lligats a Barcelona i el catalanisme. Fou secretari
de l’Institut d’Estudis Catalans, director d’instrucció publica de la
Mancomunitat de Catalunya, impulsor de la Lliga Regionalista juntament amb Prat
de la Riba, gran amic seu amb qui iniciaren i experimentaren amb aquesta renaixença
dins la renaixença, o posicionament de la cultura catalana dins l’ideal
mediterrani que s’ha anomenat Noucentisme. Però les coses es varen enterbolir
amb la mort de Prat de la Riba quan el seu lloc fou ocupat per Puig i
Cadafalch. En el meu entendre un altre eminent erudit que ha donat la nostra
terra, però incompatible amb Eugeni d’Ors.
En algunes cròniques es parla de la defenestració
catalana d’Eugeni d’ors, jo personalment crec que més aviat s’hauria de parlar
d’un exili voluntari. La visió universalista i ecumènica d’Ors topà amb el conservadorisme
i regionalisme genuïnament catalans, però d’Ors no se n' adonà fins que, ja a
Madrid, tornà a ensopegar amb el també típic regionalisme espanyol. La evolució
del seu Glossari originalment escrit en català i després en castellà ho mostra
perfectament. La seva filosofia, finalment, és el seu propi parany, semblant al
que succeeix en la nostra civilització políticament correcte. Però d’Ors s’adonà
de moltes realitats en la seva dualitat que actualment no veiem, la seva
proposta de reforma Kepleriana de la
filosofia explora una visió el·líptica de la raó, no circular, per tant no
amb un sol centre sinó amb un doble focus, raó i vida, amb els quals s’afronta
als problemes amb més premisses que no pas una única realitat dogmàtica de
partit. Segons ell, qualsevol individu ha de posseir la doble dimensió de: homo sapiens i homo faber amés de homo
ludens que és com s’ha de descobrir. En la seva “Filosofia del hombre que
trabaja y juega” Barcelona 1914, mostra com les ànsies de coneixement i les
inquietuds de saber en l’espècie humana provenen del joc, així s’assoleix el
coneixement, però la societat actual deixa poc lloc a l’experimentació, les
inquietuds són oprimides per la manca de temps i l’excés d’informació, fet que
propicia un debilitament cultural massiu en el que anomenem societat avançada.
D’Ors com a literat i fundador del
Noucentisme continua sent estudiat a casa nostra però la seva faceta de filòsof
és incomoda per les ments políticament correctes d’avui. Hem de tenir en compte
que la filosofia com a ciència no pot ser correcte, és essencialment natural, i
com a tal és cruel i selectiva, mai propicia la igualtat entre individus, això ja ho fa la política. De fet d’ors d’aquest principi selectiu de la filosofia en
fa alta literatura, la famosa obra de Xenius: La Ben Plantada de 1911, no és més que un llarg reguitzell de cants
a la raça, la pàtria i al nacionalisme català dins aquesta cultura hegemònica
de l’antiguitat clàssica de l’àrea mediterrània. Aquesta obra jo diria que
actualment és estudiada però poc llegida, ja que des de l’òptica actual hauria
d’estar censurada perquè tampoc és políticament correcta. Doncs bé, qui va
escriure la Ben Plantada seguidament la va arrencar i trasplantar, i ho hagués
fet tants cops com hagués fet falta. Aquesta era la seva visió de la proposta
de reforma Kepleriana de la filosofia, amb el·lipses de dos o fins i tot més
centres, una manera de fer poc ortodoxa i molt mediterrània que es pot titllar d’incoherent
i de pocs principis però que és la que practica tota la classe política actual,
i a jutjar per d’on ve l’augment demogràfic que s’està patint últimament, podem
estar tranquils que aquesta dualitat i manera de fer no es perdrà. Continuarem
sent una cultura eminentment clàssica i mediterrània però de la costa sud,
perdent les poques qualitats del nord que encara conservàvem. Encara que no ens
agradi d’ors fou un exemple a seguir, o no.
 | |
| Dues portades de La Ben Plantada d’Ors, les primeres edicions amb el pseudònim Xènius |
 |
|
Portada en rústica de la Ben Plantada, amb una fotografia d’una
escultura il·lustrativa del Noucentisme
|
No hay comentarios:
Publicar un comentario