Notes de bibliofília catalana: L’espasa o la ploma, la vida de Garcilaso.

Ahir tot sopant vaig tenir una conversa interessant sobre l’existencialisme en front de l’ Humanisme, i la mort actual de les dues corrents de pensament. La taula del costat amb mirades assassines m’intentaren intimidar en diverses ocasions, però la seva bona educació impedí que es posessin en la conversa i així esdevingués una discussió. En un moment vaig citar l’experiència que suposà per un poeta i militar espanyol el fet de descobrir l’Humanisme viatjant a Nàpols, Roma i Florència en la primera meitat del segle XVI. Recordant aquest gran escriptor de les lletres hispàniques avui l’hi retrem homenatge parlant d’un llibret, que no per petit és menys important, sinó tot el contrari: són les obres completes (evidentment seleccionades) de Garcilaso de la Vega, imprès molt acuradament pel famós impressor Sancha de Madrid el 1796. Crec que la millor edició d’aquestes obres.

Enmig d’una llibreria de vell, al final un detecta les bones enquadernacions i fins i tot quasi el contingut dels llibres en un sol cop d’ull. Aquest exemplar només de veure’l vaig pensar que segurament era un llibre relligat pel prestigiós enquadernador barceloní Emili Brugalla, i efectivament, en treure’l de la prestatgeria i obrir-lo en les guardes m’aparegué un ex-libris d’un marquès i el discret segell de Brugalla amb la data de 1941, que correspon a l’any de l’enquadernació actual. Només després d’haver superat aquest examen de presumptuositat bibliòfila vaig mirar el contingut del llibre, fet que posa en evidència la meva ignorància. Era una edició de les obres de Garcilaso impreses al segle XVIII per Sancha amb un resum de la vida de l’autor. Em semblà interessant tant pel contingut com pel preu i va acabar al sarró.

Portada de les Obres de Garcilaso, Madrid. Sancha 1796, amb un gravat representant l’autor de gust neoclàssic.

Garcilaso de la Vega (Toledo 1501/03 – Niça 1536) fou un poeta d’acció, en la seva agitada vida no sabem ben bé qui s’imposà, si l’espasa o la ploma, però evidentment després de la seva mort la ploma el feu immortal. Era el que avui entenem per un home d’acció, aventures, pedant trenca cors i verdader artista, però no per tot això deixà de ser un profund pensador. La seva obra dóna l’esquena a la religió en una època que li podia costar la vida i en canvi es volcà cap a l’Humanisme quan a la península amb prou feines era conegut. Gran amic i company de malifetes de Joan Boscà, glòria de les lletres Catalanes, qui li feu descobrir l’obra d’Ausiàs March, i així Garcilaso s’inicià en la lírica. Boscà heretà de Garcilaso feixos de pàgines escrites que degudament conservades, corregides i divulgades, formaren l’obra que ara tenim entre mans, a més d’altres escrits que acabaren de maneres molt diferents, com per exemple unes cartes dirigides a una senyora anomenada Gerónima de Palova de Almogávar que Boscà el 1534 utilitzà com a pròleg de la seva traducció al espanyol del Cortesà de Baldassare Castiglione. Així doncs, en aquest incipient renaixement espanyol: amistats, aventures, amors, guerres i alta cultura, tot barrejat ha donat peu al que s’ha anomenat l’Humanisme a casa nostra.

Fent quatre apunts ràpids de la vida de Garcilaso, tot i ser molt curta no deixà de ser molt intensa i apassionant. Nasqué a Toledo en una família noble però quedà orfe de pare de petit i fou educat a la Cort. De jove ja entrà a la guàrdia de Carles I, aprengué idiomes, ciències, arts i seguí la carrera militar juntament amb l’art de cortejar i enamorar. Lluità pel rei en la revolta dels Comunes, on fou ferit per primera vegada, i després al setge de Toledo. Més tard juntament amb Joan Boscà i Pedro de Toledo, futur virrei de Nàpols, s’embarcà cap aquesta ciutat. Participà en l’intent frustrat de reconquerir l’illa de Rodes als turcs i resultà ferit de gravetat per segona vegada, en la convalescència començà a escriure. De retorn a Espanya és nomenat Cavaller de Santiago i seguidament tornà a marxar a combatre contra França. De tornada es casà amb una dama de companyia de Leonor, germana de Carles V, i tornà a entrar a la Cort on ja escriví assíduament com a poeta. S’enamora d’una dama portuguesa, Isabele Freyre, l’enigmàtica Elisa de les seves poesies. El 1529 va a Roma a la coronació del emperador Carles V, abans però havia estat una temporada a Barcelona amb els seu amic Boscà, on redactà el seu famós testament. Tornant de Roma lluità a Florència conquerint-la als francesos el 1530, i posteriorment feu d’ambaixador imperial a França durant un curt període de temps. Un mal entès familiar fa que l’emperador el desterri a una illa del Danubi, prop de Ratisbona, hoste del compte György Csesznehy, on es familiaritzà amb les corrents intel·lectuals de l’Alemanya d’aquell temps. Més tard per mediació del seu amic Pedro de Toledo, ja virrei de Nàpols, l’emperador el perdonà i el reclamà per servir al seu exèrcit en la defensa de Viena contra els turcs. Poc després s’instal·là a Nàpols amb el seu intercessor on entrà també en la vida intel·lectual activa de la ciutat a més de fer córrer nombrosos amors inspiradors de la seva obra. L’emperador el tornà a reclamar per la guerra en la campanya d’ Àfrica el 1535, on tornà a resultar ferit, i finalment mor a França en una expedició a la Provença en la guerra entre Francesc I i Carles V. Fou el primer home en pujar una escala en l’assalt a una fortalesa prop de Fréjus. Traslladat ferit a Niça, morí dies després assistit pel seu amic Francesc de Borja, Duc de Gandia amb poc més de trenta anys.

Sincerament, això sí que crec que és una vida apassionant, viatjant quan ningú no ho feia, relacionant-se amb les grans personalitats del moment que han fet història, viure al límit cada segon de la vida sabent que pot ser l’últim, l’amor sincer i apassionat però fugaç i l'adrenalina sempre a cent. Res remotament comparable a les emocions que es busquen avui en dia. Però el més important per mi és veure amb quines corrents de pensament es va relacionar i quin paper hi va desenvolupar; Més interessant encara: quins motius té un Mestre de Camp per pujar primer una escala de setge, un acte quasi suïcida tenint una ment tant brillant. Als seus trenta i pocs anys estava cansat de la vida? O senzillament sortia d’un altre desengany amorós?. El que és segur és que no era un home de gaire fe, només tenia confiança cega en l’home.

Avui amb segles de perspectiva hem aprés que no es pot confiar en res, i aquesta inestabilitat és el que ens turmenta. En un principi hi havia Déu, després l’Home, més tard s’entengué que hi havia d’haver societat i ara cada individu aleatòriament segons els inputs rebuts tria o deixa que triïn per ell, però la recerca continua, possiblement el més bell és el camí no l’objectiu. O pitjor encara, les històries que s’expliquen durant el camí, ja que per la majoria el seu propi és el més monòton i avorrit que hi ha, en canvi les històries que un pot sentir, llegir i reviure són una infinitat de vides verdaderament virtuals que són reviscudes. Per tant verdaderament vívides. La ploma ha immortalitzat l’espasa d’aquí que les dues tenen la mateixa importància en la nostra cultura per més que algunes ments obtuses ho vulguin negar.

Entanto no te ofenda ni te harte

Tratar del campo y soledad que amaste,

Ni desdeñas aquesta inculta parte

De mi estilo, que en algo ya estimaste.

Entre las armas del sangriento Marte,

Do apenas hay quien su furor contraste,

Hurté de tiempo aquesta breve suma

Tomando ora la espada, ora la pluma.